D'entrada No i de sortida Independència

Ja hi som! Ja tenim un nou referèndum a la vista i segons les previsions del President ens demanaran el vot abans de Sant Joan, un diumenge de juny que amb una mica de sort podrem culpar a la climatologia de la poca participació. Però aquí és on hem de demostrar a aquesta classe de polítics que tenim que la ciutadania no vol ser enganyada, que la ciutadania no passa i que quan cal es mobilitza.
Respecto les iniciatives que han aparegut a la xarxa sobre la conveniència de convertir aquesta consulta en un pseudoreferèndum per a la independència de Catalunya però crec que no és seriós ni ens ajudarà. Als polítics només els importa que el percentatge del Sí superi al del No. És igual que l'abstenció sigui alta, és igual que els vots nuls siguin molts. Ja ho vàrem veure al darrer referèndum sobre la Constitució Europea, a l'Estat Espanyol molta gent que no la volia va decidir no anar a votar, i què va passar? Res. Més percentatge al Sí i tots contents. Però i a Holanda, i a França? Doncs la gent es va mobilitzar i va tenir clar que si no volien aquella constitució calia anar a votar i votar No. I a França el No va rebre el suport de l'esquerra i la dreta, del Sr. Laurent Fabius, primer ministre d'un govern Mitterrand, i del Sr. Jean Marie Le Pen, líder d'un dels partits més feixistes d'Europa. I què? Cadascú vota el que vota i té les seves raons. No crec que el sector del PSF que defensava el No tingui gaire afinitat amb el lepenisme, però creien que aquella constitució no era bona per un grapat de raons. Per tant no hem de tenir por, hem d'aguantar les pressions de la sociovergència i dels poders fàctics. Que els fatxes volen votar No a l'Estatut? Doncs que siguin benvinguts! Que es mobilitzin i vagin a votar! I que el joglar i el periodista perdonavides també es mobilitzin i lloguin teatres per fer les seves funcions. Llavors quan aconseguim que el No superi el Sí en una dècima o un punt, o per un grapat de vots, llavors els polítics que donen suport a l'estatutet se n'adonaran que s'han equivocat, que això no és el que volen els catalans, que això és el que volen ells, una classe política caduca i que cal jubilar. La generació perduda de la transició hauria de desaparèixer. Ja no ens creiem que ells van salvar la pàtria (quina?) durant la transició. Cada cop som més els que creiem que la transició va ser una farsa i que per culpa seva ara som el que som: un preàmbul!

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit, de forma àmpliament majoritària a Catalunya com a nació. La Constitució espanyola, en el seu article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya como a nacionalitat.

Hem d'aconseguir un No rotund a l'estatutet i després, el dilluns següent, hem de començar a mobilitzar-nos per l'única solució que ens queda. Deixem-nos d'encaixos, federalismes assimètrics i altres ximpleries. L'autonomia que ens cal és la de Portugal. La Independència.