La xarxa de blocs sobiranistes ha arribat al número 300. Sembla una bona notícia i me n'alegro però encara no veig que el país reaccioni, suposo que la blocosfera té un ressò limitat i els mitjans de comunicació "tradicionals" estan segrestats per les "forces obscures", tal com ens recorda en Víctor Alexandre. Per cert, què hi feia la Campos ahir a TV3? "Cosas de Julia", la cosmopolita. No és la convidada perfecta per parlar d'història?
No podia ser d'una altar manera, un cop més la seva ens ha fallat. No han recollit la idea impulsada des d'aquí. De fet ni tan sols s'han dignat a respondre a dir: gràcies pel suggeriment. Avui parlaran del poder "autonòmic". Per què no hi ha prou valentia i anem més enllà? Ens quedem amb aquest sistema autonòmic que avorreix a tothom? Ni tan sols els andalusos els interessa el seu estatut, la fotocòpia de l'estatutet que és constitucional. La còpia original és la que trenca amb tot, però aquest andaluset no molesta, ni tan sols preocupa a qui afectarà. De fet la reforma no calia ni es volia però és una campanya de màrqueting del demagog per demostrar que està canviant l'estat. Nous estatuts sense cap mena d'interès per a la població. És això el que volen els polítics? Avorrir-nos i que no anem a votar? Ho teniu calculat?
Ramon, ens has decebut i a partir d'avui el teu programa ja no existeix, em miraré en Roger que sembla ser que és dels pocs que encara tenen criteri i després a dormir.
Mentrestant els de la Plataforma pel Dret a Decidir inicien una campanya de recollida de signatures. No sé si servirà de molt. De fet ja s'han recollit moltes signatures però no han arribat a enlloc perquè no tenim polítics valents que recollin el sentiment i la voluntat d'un poble que cada dia té més clar que el millor que pot fer és no votar.
Els polítics anomenats nacionalistes, ens tenes acostumats a una pràctica que ja comença a molestar. S'han assentat en la recorrent càrrega crítica, destrucció, desautorització i enfrontament entre ells (ciu i erc) i a poc a poc, han aconseguit que molts de nosaltres caiguem en aquest joc.
Jo em pregunto: ens ha portat a bon camí aquesta curiosa manera de representar el poble català?
Tots, malgrat les nostres divergències personals i ideològiques perseguim un únic plantejament: més autogovern, més capacitat per decidir en i per el nostre país. Molts, titllaràn aquest objectiu d'utòpic i probablament, veient la situació ho és més que mai.
si jo vull el mateix que tu, com ho aconseguirem més ràpid? posant els nostres interessos personals per davant i anar cadascú per una banda o lluitar conjuntament per aconseguir-ho i desprès, un cop lligat, negociar quins interessos personals comencem a tractar?
La única eïna que tenim per vèncer la mediocritat dels nostres polítics és demostrar-lis que la maduresa d'una societat es mesura en el grau de cohesió grupal que s'esdevé davant d'una il.lusió, projecte, amenaça col.lectiva... sobreposant la consecució de l'objectiu grupal a les diferències individuals. Així doncs:
Ens mobilitzem per continuar segregant la inquietud sobiranista o per fer entendre que en la unió hi ha la possibilitat de tirar endavant amb fermesa?
Des del meu punt de vista (potser una mica ignorant i idealista) els problemes que té catalunya amb la seva identitat són producte de les nostres própies desavinènces internes. En les baralles entre nosaltres mateixos (recriminacions entre esquerra i ciu) els nacionalistes espanyols han trobat moltes escletxes on llançar la seva ofensiva.
Segur que en cada un de nosaltres (catalans en general) hi ha diferències de pensament, però en el fons, la idea que tots perseguim és més autogovern, més sobirània, més independència política. I em sembla que això no es pot aconseguir sense els milers de Carreteros, partits republicans, d'unitat catalana, de pagesos, d'intel.lectuals, d'escriptors, de jugadors de fútbol, de paletes, d'arquitectes, de botiguers, d'empresaris, d'estudiants, d'escriptors freakies o no freakies, de liberals, de progressistes, de mares, d'avis....Hem d'apendre a SUMAR i no a restar.....junts podem fer païs, separats, només podem aspirar a una autonomia!!!
El mal endèmic i històric ha sigut, i pel que sembla continua sent, la nostra própia disgregació! perquè no construim primer un país i després decidim si som burgesos o camperols? si necessitem polítiques socials o liberals? primer autogovernem-nos i després polititzem-nos!L'enemic és ESPANYA, no erc, ciu, ic, ...no és un problema de dretes o esquerres, és un problema étnic o territorial o d'identitat: irlanda-anglaterra, escocia-anglaterra, israel-palestina, kosovo-servia, corsega-frança, kurdistan-turquia, tibet-xina, sahara-marroc,CATALUNYA-ESPANYA!
i no cal que em sortiu amb el tema religiós per justificar alguns d'aquest enfrontaments... és una questió de estats oprimits-estats opressors, territoris ocupats-territoris ocupadors... bé, ja m'enteneu!
Avui l'Hector ens proposa una resposta contundent per quan el constitucional es carregui l'estatutet. Acaba l'article planetjant la possibilitat d'un govern de concentarció que planti cara. Un govern on hi hauria d'haver com a mínim els que mai han renunciat al dret d'autodeterminació (CyU, ERc i IcV). No sé si aquests partits estan prou madurs per prendre aquesta decisió i aconseguir que el PSOE-Cat s'hi sumés. En Xavier mostra alguns dubtes sobre la via sobiranista en el més gran, i jo no tinc clar que els socis d'en Pepe volguessin trencar en aquest tema, és prioritari el sobiranisme a ERc i IcV? O el prioritari és ser al govern?
A risc de caure en el ridícul més espantós ja que en el nostre grup hi ha filòsofs professionals i a més, gent molt llegida en el tema com bromejava en Mikimoto, voldria fer alguns comentaris respecte a la via zen per abordar la qüestió Catalunya-Espanya, que últimament ens proposa en Bandoler als seus escrits.
A grans trets, en Bandoler basa el seu discurs en la consecució de l’amor i la felicitat per a tots. L’objectiu d’assolir la felicitat em sembla un despropòsit. Com a bon coneixedor de la filosofia oriental, en Bandoler sap que els conceptes es defineixen per contraposició, i.e., la felicitat no existeix sense la infelicitat. Per tant, voler aconseguir-la per a tots no és que tan sols es tracti d'una utopia sinó que en el cas de reeixir, la felicitat deixaria d’existir com a tal. Ara bé, si el que entenem per felicitat és un estat tipus Nirvana, haig de dir que a mi aquest mai m’ha interessat en absolut. El Nirvana, i em puc equivocar perquè desconec el tema en profunditat, em sembla un estat ordenat que a l’igual que qualsevol estat totalment desordenat conté un mínim d’informació, és a dir no hi passa res, no té cap mena d’interès. Fent la caricatura, em nego a passar mitja vida meditant per aconseguir no avorrir-me quan no faci res. Sóc massa racional i occidental i prefereixo fer a deixar fluir. Per altra banda, d’aquí a quatre dies l’home podrà ser feliç prenent-se una pastilla i vivint una realitat “diferent”, estirat vuitanta anys al llit. Com a objectiu personal i d’espècie em pot semblar comprensible però força decebedor.
El que sí que crec que val la pena és lluitar per aconseguir moments de felicitat. És precisament en la recerca d’aquests moments quan es genera coneixement i saber. El moment de felicitat és tan sols una recompensa o un subterfugi per seguir en moviment.
Dit això, i tornant a la crua realitat del dia a dia, em sembla que plantejar el debat Catalunya-Espanya en termes filosòfics com ho fa en Bandoler pot aportar idees, alhora que ser entretingut i divertit, però no deixa de ser un mer exercici. Prejutjo que la resposta espanyola serà del tipus “Estos catalanes además de tontos estan locos” o, en el cas que entrin en el debat acabarem parlant de “felicidad española”, “amor español” i “filosofía española”. Insisteixo, prejutjo la resposta espanyola i a més sense remordiments, car els últims 300 anys d’història parlen per si sols. I val a dir que no ens trobem davant d’una moneda tirada a l’aire amb el 50% de probabilitats d’obtenir cara o creu, encara que abans hagin sortit 10 cares seguides, estem davant d’una probabilitat totalment condicionada i pràcticament nul·la que el debat filosòfic, a l’igual que el pedagògic, l’econòmic i el polític desperti la més mínima reacció favorable per la part espanyola. L’empirisme potser no forma part de la filosofia més atractiva però és terriblement il·lustratiu.
Finalment us recordo que en Charlie Brown encara intenta convèncer l’arbre devorador d’estels que aquest cop no ho faci, que no es mengi el seu estel. Gran filòsof en Schulz! Què voleu que us digui, si un dia aconseguim la independència de Catalunya per a mi serà un gran moment de felicitat.
Els dilluns seguim espanyolitzats a través de la seva. Avui toca la judicatura espanyola. El debat sobre la politització de la justícia i amb el tema del constitucional, el lehendakari, el de Juana. Com que de moment la justícia és seva, no podem parlar de la justícia catalana. Suposo que amb els convidats que hi aniran tindrem la ració diària de castellà obligada i és que en això de la justícia el català és folklòric. Potser podríem començar per aquí... De fet la setmana passada en les poques horetes en català que ofereix la pública espanyola ja es va fer aquest debat (ramon fas tard! o et repeteixes) amb alguns dels mateixos convidats d'avui i mica en mica els catalanoparlants ens van demostrar qui canvia la llengua.
Bé, Ramon, la setmana vinent t'esperem! No ens fallis!
I ja que parlem de la seva, avui en Saül ens fa un recull d'articles, jo secundo el del Monzó: Mikimoto al TN! o millor, Mikimoto a direcció!
Pensava que a aquestes alçades de la peli, s'entendrien les expressions que utilitzem, no en el sentit literal, sinó en el metafòric. Parlar de boicot a Espanya no vol dir res per sí mateix. Però pensava que en quedava clar el seu sentit: senzillament fer boicot mental a la idea d'Espanya. I quan dic a la idea d'Espanya, em refereixo a la única que existeix, que és la imperial i la "homogenitzadora". Perquè l'Espanya federal ni ha existit, ni existeix, ni existirà mai. Per tant, voler fer boicot a Espanya vol dir simplement decidir ser lliures, i esdevenir un país més d'Europa. Comaprtir hegemonia amb Espanya? Compartir amistat amb els amics que tenim a la resta d'Espanya? És clar que sí. Però a través d'Europa. I en igualtat de condicions que tots els altres. Barrejar les estructures polítiques amb l'amistat és demagògic i més propi d'una doctrina nascuda a Operación Triunfo que d'una atra cosa. Per què haig de ser més amic d'un espanyol que d'un alemany? Ho puc ser per igual? I en tot cas, per ser amic haig de compartir obligatòriament el meu país? Podem ser amics sense ser d'un mateix país? Les respostes òbvies a aquestes preguntes demostren que estem parlant d'una altra cosa.
Amb el cas Oleguer, s'ha fet evident un cop més, el xantatge permanent al que vivim sotmesos els catalans. De fet, aquesta situació no és casual, sinó que bé orquestrada des de fa molts anys, però amb especial intensitat des de fa poc temps.
Aznar va entendre que tornar a "centralitzar" el país políticament era una batalla massa difícil i amb resultats minsos. Va optar per doncs per una cosa més intel.ligent: centralitzar el poder econòmic. Coneixent la dita, tant important per als catalans de que "Qui paga mana", sotmetre novament Catalunya equivalia a tenir el control real econòmic del país. D'aquí les privatitzacions descarades amb seus a Madrid, i d'aquí les inversions multibillonàries a la capital, amb resultats ben clars: les grans empreses, i les grans multinacionals, controlades des de Madrid i amb empresaris clarament dretans.
El resultat s'exemplifica amb l'Oleguer. Però quants Catalans hi ha que s'han mossegat la llengua perquè el "jefe" el tenen a Madrid? Quants s'han canviat el nom per a caure bé, i escoltar allò de que "tu no pareces catalan?". Qunats catalans hi ha al món que cada dia s'han de fer perdonar per ser-ho?
Deixeu-me dir que fer boicot a Kelme és un actitud mediocre, per insuficient. No podem caure en la mateixa teranyina ideològica d'Espanya, que té en l'actitud para-democràtica i feixista els seus apriorismes ideològics. Ja sé que és molt fàcil dir-ho però a qui hem de fer boicot definitivament i d'una vegada per totes, és a Espanya, al seu Estat, i a la seva Hisenda.
I per tant secundem la iniciativa del blocaire Alexis Vizcaino: posar un punt al google earth per a cada persona que vol un estat propi. En el bloc de l'Alexis teniu tota l'explicació, però és tan senzill com enviar les vostres dades i la situació geogràfica a l'adreça: estatpropi.ppcc@gmail.com
Vinga! Estàs trigant!
Avui he decidit canviar la dimissió del tete per l'inici d'un boicot. Em sap greu haver d'incitar al boicot d'una empresa alacantina però no em queda més remei. De fet em serà fàcil perquè poques vegades he decidit equipar-me amb algun dels seus productes. Ara segur que no ho faré mai. Quan he entrat al seu web he vist que són coherents, tot i ser alacantins no els cal utilitzar la llengua del país, amb la nacional en tenen prou. Suposo que és allò dels empresaris de gastar massa en etiquetatge en català o allò de tenir por del mercat. Imagina't un extremeny comprant un producte etiquetat també (i no només) en català. Suposo que fer-ho en portuguès (moda actual) no comporta problemes...
Ara que aquesta empresa ha decidit retirar el patrocini a l'Oleguer per dir les coses pel seu nom suposo que alguna empresa catalana prou valenta decidirà defensar a aquest noi de Sabadell. Hi haurà empentes per fitxar-lo. Quin màrqueting! Doncs no, són una colla de cagats (i espero equivocar-me!). Què diran a Madrid?
Aquesta criminalització de l'Oleguer no és nova i sembla mentida que ni el club l'ajudi. Per un cop que surt un futbolista compromès i amb unes idees clares! De fet a la mateixa plantilla tenim un intel·lectual que és guai! És negre, porta ulleres i és antiracista. Pot criticar al seu govern, al seu país, com que governa la dreta és guai! Però que vigili! Quan comenci a adonar-se on viu i vulgui fer-ne una crítica se li acabarà ser guai!
Oleguer, no estàs sol! Endavant!
Avui dijous estic rebent missatges de molta gent que s'ha apuntat a escriure al programa d'en Ramon, però de moment ell no ha dit res...
Veig que el president en funcions també parla de la via sobiranista com a única solució si el constitucional engega a dida l'estatutet. Josep Lluís ja has escrit a en Ramon? O has de demanar permís a en Pepe per no obrir una fractura al govern? Aprofita que ara és fora!
També llegeixo que la brunete mediàtica torna a atacar l'Oleguer, era d'esperar, és un dels personatges que tenen a la llista negra. Potser algun dia els esportistes també tindran consciència nacional i les empreses catalanes els donaran suport. El que em fa més pena és la reacció d'en Laporta. Però no era l'esperança blanca de l'independentisme? No el postulaven com el futur president de la catalunya independent? O tot això del catalanisme és una bonica façana que es desfà quan qui paga és franquista o quan es té por del que diran a Madrid? Joan, amb una bandereta a la samarreta no n'hi ha prou.
I ja que parlo de samarretes, ahir era nit de futbol. Podies veure els holandesos golejant als russos, el conill marcant a París i fins i tot un partit a Old Trafford entre una nació i un estat, cosa dels britànics... Doncs bé, a la mitja part d'aquest partit va aparèixer un anunci amb uns nens lluint samarreta, la vermella de la furia, fent apologia de la selección nacional. En aquest anunci els nens no es treien la samarreta, la portaven i se'ls veia feliços. Però no havíem quedat que no es poden utilitzar nens en els anuncis de seleccions? No ho havia dit un jutge? O si són seleccions estatals sí? O si no es treuen la samarreta llavors sí? El de la catalana era exibicionisme? Ah, em deixava el més important, l'anunci era de la Caixa.
Sort que encara queden persones compromeses com l'Oleguer...
La bona fe / Fede ona
Veient que les nostres propostes comencen a arribar a altres blocs, proposo iniciar una campanya per tal que el proper 19 de febrer l'Àgora estigui dedicat al Sobiranisme. La campanya consisteix a enviar correus al programa reclamant aquest debat. Jo ja ho he fet a l'adreça agor@tv3.cat
Benvolguts senyors,
Crec que en el programa del proper 19 de febrer s'hauria de parlar del moviment sobiranista que hi ha a Catalunya com a celebració del primer aniversari de la gran manifestació Pel Dret a Decidir del 18 de febrer de 2006.
Actualment a la societat civil hi ha un moviment emergent que reclama que es debatin les propostes sobiranistes i no s'intentin amagar ni s'informi de la situació altres nacions del món com Montenegro, Kosovo, Québec o Escòcia.
Cordialment,
Panerola
http://catalunya-2014.blogspot.com
M'apunto a la proposta d'en Moisès Rial de demanar la dimissió del conseller Maragall. De fet fa dies que ja vaig fer una entrada amb la foto d'aquest sinistre personatge cap per avall imitant al borbó de trist record.
En Xavier Mir ha recollit les iniciatives sobiranistes a la xarxa entre les quals inclou la nostra proposta que el debat sobiranista arribi als mitjans. No fa gaire TV3 recollia tímidament el debat a Escòcia amb preguntes a Alex Salmond, líder del SNP. Una breu aproximació, força pobra, però en la línia dels TN. Sr. Rovira, què ens llegeix? que no li deixen? que no interessa?
Avui he llegit l'escrit del diumenge de l'amic Enric sobre el cas de l'estatutet i el seu pas per al constitucional español. Coincideixo plenament amb la seva anàlisi i de fet m'alegro que comenci a aparèixer aquest comentari que fa temps que he expressat als meus amics i col·legues. El millor que ens pot passar és que aquest tribunal es carregui l'estatutet. A veure com reaccionaria la classe política, començant pel silenciós president derrotat pels nibelungs energètics fins arribar als de la casa comuna del catalanisme. Després de tant soroll, tanta falsa promesa, tanta il·lusió perduda per un pacte amb nocturnitat, un ribot ben passat i un referèndum descafeïnat, com es dirigirien als catalans? La resposta és clara: España no ens vol, doncs adéu!
Avui Tribuna Catalana presenta una editorial força interessant:
Cal, doncs que la classe política i la inexistent classe dirigent del món econòmic i empresarial i la societat civil deixin la seva innocència i acomplexament i es plantegin una estratègia per fer front a tota aquesta ofensiva, que vol convertir-nos en el nord-est exemplar que paga i s'assimila.
El Consell Consultiu ha dictaminat que la llei de Dependència redactada pel govern central és inconstitucional en un 70% dels articles. Això fa uns any hagués estat raó d'alarma i d'una imminent i urgent presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat a la totalitat de la llei. Però ara corren temps de silenci i vassallatge envers el poder real, establert com tots sabem a la capital de l'Imperi. Es tracta de no destorbar ni a Montilla ni a Zapatero, no fos cas que per culpa de vel.leïtats innecessàries fóssim els culpables de l'enterrament polític de Zapatero en les pròximes eleccions.
Els argument que se'ns donen fan riure, però en el fons fan plorar, perquè suposen una prova més de l'absoluta incompetència i falta de categoria dels nostres dirigents. Per exemple, els "ecopacifistes-ecoprogressistes-ecovegetarians" d'IC han sortit dient que com la llei és social i és bona, tan és qui la faci o qui l'apliqui, i sobretot tan és si és il.legal. La veritat és que davant d'una argumentació com aquesta, els ciutadans faríem bé de deixar d'anar a votar a uns ineptes com aquests.
El govern de Catalunya ha de defensar el marc legal vigent, tant si ens agrada la llei com si no. Si, com en aquest cas, la llei envaeix competències de la Generalitat en un 70%, el govern té l'obligació automàtica de portar-la davant del constitucional. No val a dir que no passa res perquè ja ens agrada. Perquè sinó, el mateix argument hauria de valer també al l'inrevés: que la Generalitat redacti la llei d'Independència de Catalunya, i que Madrid la tragui, ja que, com és una llei que ens agrada, tan se val si és inconstitucional. La constitucionalitat de les lleis ha de valer en els dos sentits, senyors del tripartit. O ja no recorden que van retallar l'Estatut per raons inconstitucionals?
En qualsevol cas, bromes a part, si el Catalanisme Social consisteix a que les Polítiques Socials que corresponen a la Generalitat se les apunti el Govern Central, -tot i que en el fons, amb el dèficit fiscal, les paguem nosaltres-, estem fent un negoci nefast. La gent s'identifica amb aquell estat o país que els protegeix i els subvenciona. Que ho preguntin al les mares del país Basc, que cobren 400€ al mes pel fet de ser mares i no treballar. I des d'aquí, estem propiciant que els dos billons de pessetes que l'Estat destinarà amb aquesta llei, els reparteixi el Sr. Zapatero, i no nosaltres, com la llei diu que hauria de ser.
Una mostra més de vassallatge, d'incompetència, de desídia, de falta de categoria, de dignitat, de lideratge i de fermesa de la nostra classe política.
Amor: Qui sap el que és? Sabem de l'amor foll, de l'amor de pare, o de mare, de l'amor a l'amic, de l'amor a la feina ben feta, hi ha tantes maneres d'estimar, com maneres de fer mal utilitzant l'excusa de l'amor..., la maté porque era mia, diuen alguns..., obviament aquesta és una mala interpretació del que hauria de ser l'amor, pero crec que per al tema que ens ocupa, i responent a algunes crítiques dels companys que m'avisen de no saber cap on vaig, us dec una explicació una mica més detallada d'unes reflexions sobre la relació Catalunya-Espanya entesa com una relació amor-odi.
Espanya es pensa que Catalunya és seva, pensa que la va conquerir el 1714 i amb això ja n'hi ha prou.
No calen més reflexions.
És possible que Espanya no hagi mai integrat totalment Catalunya dins el seu ideari bàsic, i aquesta és la gran força dels catalans independentistes si la saben explotar. Crec que en general el periode Pujol va ser caracteritzat per una lletanía de queixes i demandes de més i més i més, i que al final, de la mateixa forma que una d'aquelles dones que es queixa i es queixa fins acabem per pensar que és una pesada i que n'estem fins els collons, van portar a un fastigueix generalitzat entre la població espanyola de fora de Catalunya i part de la de dins també.
La prova són els resultats de les eleccions.
Pujol té molta part de culpa de que Catalunya sigui com és, però Catalunya ja existia molt abans, i no crec que la seva aportació de ex-torturat per la policia, pugui carregar-se-la. No ho crec.
Deia que si els independentistes saben explotar aquest anti-catalanisme espanyol, crec que la independència caurà pel propi pes, potser no en forma d'estat independent, però si en una sobirania real. Seleccions internacionals incloses. Crec que hi tenim dret.
Ara bé, en tot conflicte bloquejat, els savis ens diuen que hi ha un element que ho transmuta tot, com si fós la pedra filosofal que ho transmutava tot en or. Aquest element no és ni més ni menys que l'amor. La persecució del qual ens hauria d'inspirar. Començant per una famosa màxima: "Estima al teu pròxim com a tu mateix". Què entenc jo d'aquesta frase? Que si no ens estimem a nosaltres mateixos no serem capaços ni tan sols d'estimar els altres.
I Catalunya, com a tal, té dret a estimar-se a ella mateixa? Sembla una tonteria, però no ho és. Repeteixo: Tenim dret a estimar-nos a nosaltres mateixos? (la no-definició de Catalunya en l'estatutet és deguda a aquesta pregunta, els espanyols saben que no han de deixar que ni tan sols que sapiguem que existim, seria el principi de la fi del seu poder).
Si, com crec que respondria tothom honrat, Catalunya té efectivament dret a estimar-se a ella mateixa, qui és el responsable de concretar el camí que hem de seguir? El president de la Generalitat? Pot ser un autèntic filldeputa però és el nostre.
El president del govern central? No deixaràn mai que passem de minyona. Perquè per això ens van conquerir el 1714.
La resposta ja la intuïu.
Ah! La guerra sempre m'ha fascinat!! No pas aquesta de pacotilla d'uns cabrons que s'amaguen darrera una clandestinitat i maten indiscrimindament a innocents posant bombes. Prefereixo el xoc de idees que hi ha darrera tot conflicte. i que porta mort, sofriment, sang, violacions, robatòris i al final Pau, a cara descoberta, tothom queda retratat en la seva misèria. Hi ha gent que diu que totes les guerres han estat sempre la mateixa. Sempre per la mateixa raó. Unes van contra la evolució del Pla de Creixement Mundial i les altres van a favor.
JO CREC QUE LLUITAR PACÍFICAMENT PER CATALUNYA VA A FAVOR D'AQUEST PLA, CREC QUE ESPANYA VA PATIR, ESTÀ PATINT, MOLTÍSSIM PERQUÈ ESTAN SOTA EL SÍNDROME D'ESTOCOLM DEL FRANQUISME. UNA REVOLTA FEIXISTA QUE VA TRIOMFAR EMMIG D'UNA GUERRA MUNDIAL ON VA PERDRE. CREC QUE EL GRUIX DELS ESPANYOLS NO EN SÓN CONSCIENTS, CREC QUE AIXÒ PROVOCA SOFRIMENT A ELLS I A NOSALTRES, I CREC QUE UNA VISIÓ D'UNA ESPANYA MILLOR, DES D'UNA ÒPTICA PURAMENT NACIONALISTA CATALANA, NO NOMÉS ALLEUGERIRÀ EL NOSTRE SOFRIMENT SINO TAMBÉ EL SEU.
Hi ha varies estratègies:
Reducció a l'absurd portant a l'extrem: Volen tornar a conquerir el món? Volen tornar a exterminar una llegua més, un continent? L'Aznar tenia aquest complexe psicològic, però també Pujol.
(Atenció, sé del cert que molts espanyols amb molt poder tenen aquest objectiu, juguen en la lliga de civilitzacions que volen imposar-se al món, la Champions League entre la Xina, els EUA, Russia, França (en caiguda lliure) i els Àrabs. Espanya està per aqui mariconejant. Nosaltres què hem de fer? Recolzar-los? Anar contra ells? ÉS EL SEU SOMNI, DE LA MATEIXA MANERA QUE NOSALTRES TENIM ELS NOSTRES. (Els catalans ja en fèiem rics a Cuba, no?)
Ells volen una Espanya forta per conquerir el món (empobrint-lo) i la deslleialtat (així ho interpreten) de Catalunya els debilita i fastigueja. ELLS VOLEN UNA COSA QUE NOSALTRES PODEM DONAR-LOS. DESAPAREIXENT!! LA FELICITAT D'ESPANYA PASSA PER LA NOSTRA DESAPARICIÓ!!!! NO ÉS EL COLMO DE LA PARANOIA?!!
Això en tàctica és diu posició de força. SABEM QUE ESTAN COM UNA CABRA.
La guerra està entre els imperialistes "Catellans i Catalans" i la gent (espanyola o catalana) honrada que vol viure en pau. Com fer que aquests ens vegin com a amics sense que se sentin debilitats? Crec que expressant aquest arquetip a espanyols no-catalans normals podria tenir el seu efecte, caldria analitzar els resultats. Començaré aquesta setmana. (De fet crec que aquesta guerra ja està en marxa i que ara estem en una etapa que no és la final)
Penseu l'alternativa.
El Català sobreviurà mil anys més? Desperteu collons!!! Quin món us imagineu d'aquí a cent anys? Jo sóc optimista, malgrat tot, no em resigno a veure-ho tot malament com em volen fer creure alguns nacionalistes indignats. Pero no vull perdre de vista la realitat. Mentre ens estimem i siguem capaços d'estimar no hi ha res a témer. NO HI HA RES A TÉMER, JODER!!
Atenció, no vol dir "Love is in the air" i posa l'altra galta. Vol dir, estima't a tu mateix, estima els altres i no et deixis intimidar. Com el Ghandi, que no es va deixar intimidar.
Avui és dijous i no he anat a treballar. Però no us penseu que he fumat res, eh? Als 17 anys ja pensava així,..., el metge m'ha dit que no és greu, que vagi fent...
: )
FORA ELS PEATGES ENTRE TARRAGONA I BARCELONA!!!
P.D.
Proper capítol abans que el blogger em faci fora: Primera classificació entre Nacionalismes, Nacionalismes d'Atac i Nacionalisme de Defensa. (A.N. i D.N en anglès)
Com ens defensem sense armes de foc? Si venen a matar-nos què em de fer?
Convidats especials: El gendre de la Familia Tous, la consellera real de interior Imma Mayol (el marit és un calçasses). Moderador: El Torrente, que d'això en sap molt i serà imparcial.
Aquest blog està subjecte a una Llicència de Creative Commons.
