Quin neguit!

Avui en Duran ha anat a esmorzar a la tele, i ha volgut quedar bé amb els amos:

"Hay que hablar claro, quienes sean independentistas que lo digan, pero los que no somos independentistas también debemos hablar claro"

I les banderes de l'altre dia??

"CiU se equivocará profundamente si no decide entrar en un futuro Gobierno. Unió no se quiere equivocar"

Ai, que no et faran ministre...

Quin personatge!

El cap de setmana

Aquest cap de setmana l'Avui ha ofert a ERC l'espai per respondre a l'exconseller. L'encarregat de fer-ho ha estat un altre exconseller més famós per la carta financera. Aquí teniu els dos articles, el de dissabte i el de diumenge. Està clar que aquests dos escrits no han tingut el ressó mediàtic dels de la setmana passada, no interessa parlar d'indpendència ni tan sols plantejar el debat. Millor ignorar a aquests eixelabrats. Aquesta setmana tornarem a llegir al metge a El Temps a veure si ens dóna una recepta clara, però amb la seva lletra serà difícil d'entendre?
A la blocosfera el debat és obert i en Xavier Mir l'atia preguntant als socialistes catalans sobre l'esperança blanca de l'esquerra francesa i la seva defensa sobre l'autodeterminació del Quebec. Molt bé! Les respostes, o excuses, són per emmarcar. Així ens va amb aquests sociates...
Ens hem d'alegrar també perquè l'etern futurible ministre ha dit les coses pel seu nom. Des d'aquí sempre hem reclamat que els partits es defineixin, i aquest senyor ho té clar: "Unió no és un partit independentista". La llàstima és que recrimini als seus cadells per acostar-se a posicions d'ERC, el dimoni o l'home del sac! A veure si aquests joves es mantenen ferms i quan entrin a Unió regeneren el partit, ara per ara no els podran canviar per alguna direcció general o una secretaria del Govern. També és curiosa la versió de la notícia que fa el diari del conde.

Any nou...any vell. CiU forever?

Bon any a tots els qui escriviu i llegiu aquest bloc. L'any comença de la mateixa manera que va acabar: amb l'actitud alarmant però no sorprenent dels companys de CiU. És a dir, CiU donant suport a l'estatut de Ses Illes i estant a favor de la llei de memòria històrica del govern. No sé i no entenc perquè CiU s'entesta a insultar-nos continuament. Només pel que fa a aquests dos punts, l'actitud de la formació "nacionalista" és alarmant, com he dit. D'una banda, l'estatut aprovat a Ses illes no és res més que un insult a la llengua catalana, perquè, entre diversos punts, aquesta ni tan sols no rep tracte d'igualtat davant la castellana. Pel que fa a la memòria històrica, doncs només haureu de preguntar a aquells que tinguin familiars que van ser afuselats com a resultat d'un aquells judicis sumaríssims, que ara, segons CiU, resulta que sí que van ser legals. Fabulós. És més, ara resulta que el senyor Carrasco i Formiguera fou afusellat per culpa d'ERC. Hom ja no sap si riure o plorar.

Però tot això només ha estat peixet, el pròleg que necessitaven per poder llançar la nova superestratègia per al 2007. Així doncs, per si tot això no fos suficient, la CiU del 2007 s'ha tret la son de les orelles refent el camí cap al PP. Laaadiies and Geeeen...tleeelment!! I aquelles promeses davant Guifré el Pilós, i aquelles actes notarials, tot plegat amb una solemnitat digna de secta d'El pèndol de Foucault....paper mullat com bé sabíem. Però el motiu d'aquestes línies no és l'escarni gratuït. Ben al contrari, només vull mostrar la magnitud de la tragèdia convergent. Perquè el que tot això evidencia és que CDC pateix una forta crisi identitària que, tard o d'hora, haurà de resoldre. El futur de la formació, com a CiU, no existeix. Ja fa temps que CDC hauria deixat d'arrossegat la formació ultracatòlica i ultraconservadora (UDC). Però també entenc que la situació no és fàcil. És obvi que quan UDC es veu les orelles aleshores amenaça CDC dient-los que el trencament significarà la unió d'UDC amb el PP. Això és perillós. En teoria. A la pràctica, però, no crec que UDC tingués un futur brillant a Catalunya i que el potenciament del PP fou espectacular. Però el problema continua existint.

És aquesta crisi identitària, i la llosa ultra que UDC suposa per CDC, el que no permet que aquests últims puguin moure's i bellugar-se políticament i ideològicament tal i com haurien de fer. L'entrevista a en Joan Ridao a l'Avui de dilluns passat explica perfectament aquest problema. ERC no va pactar amb el PSC perquè tingui per objectiu principal desinflar o fastiguejar CiU. ERC no pactà amb CiU perquè aquests no van fer cap proposta política, cap programa ambiciós. Una formació que diu ser Catalunya, i no només representar-la, hauria d'haver aprofitat l'ocasió per posar damunt la taula un projecte nacional ambiciós on es contemplessin termes com l'autodeterminació, entre molts altres. Però no fou així, i no serà així... mentre UDC continuï adosada a CDC. CiU no aspira a res més que l'Estatut (i amb sort!). Autodeterminació, traspassos, règim fiscal propi... són conceptes inviables per CiU, ara per ara.
Crec que és urgent, pel bé del país, que CDC trobi una sortida a la coalició amb UDC. És urgent. Esperem que CiU no sigui forever!

Però el que més m'ha sorprès de tot plegat ha estat la no reacció a tots aquests fets (suport de CiU a l'Estatut de Ses Illes, la qüestió de la memòria històrica, l'apropament progressiu i ràpid al PP...) per part dels compnays que escriuen en aquest bloc i que han exercit de durs crítics de l'Entesa per manca de guió nacionalista. Aquells que defensaven un Pacte Nacional perquè era preferible pactar amb CiU i no amb el PSC. Encara penseu igual? l'Entesa no és la vuitena maravella, però encara creieu que després d'aquesta nova estratègia de CiU (que clarament ens recorda què i qui és CiU) un pacte ERC-CiU hauria estat viable, recomanable i suportable? Jo crec els fets parlem per si sols.