A risc de caure en el ridícul més espantós ja que en el nostre grup hi ha filòsofs professionals i a més, gent molt llegida en el tema com bromejava en Mikimoto, voldria fer alguns comentaris respecte a la via zen per abordar la qüestió Catalunya-Espanya, que últimament ens proposa en Bandoler als seus escrits.
A grans trets, en Bandoler basa el seu discurs en la consecució de l’amor i la felicitat per a tots. L’objectiu d’assolir la felicitat em sembla un despropòsit. Com a bon coneixedor de la filosofia oriental, en Bandoler sap que els conceptes es defineixen per contraposició, i.e., la felicitat no existeix sense la infelicitat. Per tant, voler aconseguir-la per a tots no és que tan sols es tracti d'una utopia sinó que en el cas de reeixir, la felicitat deixaria d’existir com a tal. Ara bé, si el que entenem per felicitat és un estat tipus Nirvana, haig de dir que a mi aquest mai m’ha interessat en absolut. El Nirvana, i em puc equivocar perquè desconec el tema en profunditat, em sembla un estat ordenat que a l’igual que qualsevol estat totalment desordenat conté un mínim d’informació, és a dir no hi passa res, no té cap mena d’interès. Fent la caricatura, em nego a passar mitja vida meditant per aconseguir no avorrir-me quan no faci res. Sóc massa racional i occidental i prefereixo fer a deixar fluir. Per altra banda, d’aquí a quatre dies l’home podrà ser feliç prenent-se una pastilla i vivint una realitat “diferent”, estirat vuitanta anys al llit. Com a objectiu personal i d’espècie em pot semblar comprensible però força decebedor.
El que sí que crec que val la pena és lluitar per aconseguir moments de felicitat. És precisament en la recerca d’aquests moments quan es genera coneixement i saber. El moment de felicitat és tan sols una recompensa o un subterfugi per seguir en moviment.
Dit això, i tornant a la crua realitat del dia a dia, em sembla que plantejar el debat Catalunya-Espanya en termes filosòfics com ho fa en Bandoler pot aportar idees, alhora que ser entretingut i divertit, però no deixa de ser un mer exercici. Prejutjo que la resposta espanyola serà del tipus “Estos catalanes además de tontos estan locos” o, en el cas que entrin en el debat acabarem parlant de “felicidad española”, “amor español” i “filosofía española”. Insisteixo, prejutjo la resposta espanyola i a més sense remordiments, car els últims 300 anys d’història parlen per si sols. I val a dir que no ens trobem davant d’una moneda tirada a l’aire amb el 50% de probabilitats d’obtenir cara o creu, encara que abans hagin sortit 10 cares seguides, estem davant d’una probabilitat totalment condicionada i pràcticament nul·la que el debat filosòfic, a l’igual que el pedagògic, l’econòmic i el polític desperti la més mínima reacció favorable per la part espanyola. L’empirisme potser no forma part de la filosofia més atractiva però és terriblement il·lustratiu.
Finalment us recordo que en Charlie Brown encara intenta convèncer l’arbre devorador d’estels que aquest cop no ho faci, que no es mengi el seu estel. Gran filòsof en Schulz! Què voleu que us digui, si un dia aconseguim la independència de Catalunya per a mi serà un gran moment de felicitat.
