27 de setembre 2007

Teoria i pràctica del neo-feixisme espanyol.

L'altre dia vaig llegir l'editorial de La Vanguardia. Em va sobtar, però no sorprendre, que aquest diari de tradició monàrquica i dretana exposés amb tanta claretat els seus principis ideològics. De fet, i després de llegir el panflet editorial un parell de cops, vaig adonar-me que l'escrit no era només una expressió ideològica que, burlesca, pretén redefinir el catalanisme, sinó que es tractava d'una presa de posicions i una declaració clara d'intencions. El to de l'article és insultant i menyspreador vers tot aquell pensament 'dissident' i/o 'diferent' que, segons l'autor, no té capiguda en la Catalunya vanguardiana, és a dir el catalanisme polític, entès com a sobiranisme, nacionalisme o independentisme, que té per finalitat l'establiment d'un estat català sobirà a Europa. Aquest pensament s'ha convertit a partir d'aquest article en l'objectiu d'una nova ofensiva. L'article dissenya els marcs i assenyala els diferents fronts i personalitats polítiques i socials sobre els quals el sistema político-jurídic espanyol deixarà caure el seu pes més brutal.
La pràctica d'aquesta teoria definida i exposada mitjançant l'editorial de la Vanguardia ja s'ha fet realitat amb les inculpacions per les crema de retrats del Don Juan Carlos I de Borbón, la prohibició d'un partit de futbol entre les seleccions nacionals de Catalunya i els EE.UU., etc. No cal entrar en detalls que ja coneixem. Aquest és només el primer pas. El mecanisme del poder més espantós de les espanyes blaves, representat a Catalunya per les veus de La Vanguardia i El Mundo, s'ha posat a caminar. Aquesta no serà una ofensiva més. Us deixo amb l'article.

Eso no es catalanismo
De un tiempo a esta parte, proliferan las manifestaciones de un soberanismo de corte maniqueo, con frecuencia maleducado e hiriente, que envenena las relaciones de Catalunya con el resto de España estableciendo una relación de vasos comunicantes con el españolismo catalanofóbico, su gran beneficiado. La comprensión o el silencio que han rodeado la quema de fotos del Rey en Girona y la conversión del engreído treintañero incendiario en mártir de una supuesta España represora son el último capítulo de un bochornoso serial ideológico. Protagonistas de tal serial son las plataformas independentistas - que obtienen un tratamiento periodístico muy por encima de su representatividad- y algunos personajes pintorescos: aquel celebrado actor que no consigue diferenciar los ingeniosos balbuceos de su personaje televisivo de la lamentable charlatanería de sus mítines; o aquel destemplado jurista que ha conseguido notoriedad denunciando a un Estado de cuyo aparato participa.
Se trata de un soberanismo de vuelo gallináceo, tan estridente como irreflexivo, fundado en los tópicos de la visión romántica de la historia. Su relato es sentimental y sus acusaciones no alcanzan sólo al Estado, a los políticos españoles o a España en general, sino también a políticos y miembros relevantes de la sociedad civil catalana, acusados de connivencia culpable y de cobardía, cuando no de traición. Esta visión de las cosas se divulga con sospechosa redundancia, a veces en tono sarcástico e insidioso, a través de unos medios públicos que deberían respetar escrupulosamente todas las sensibilidades ciudadanas.
Este soberanismo visceral acostumbra a reclamar del Estado español, con grandes aspavientos, el pleno reconocimiento de la pluralidad interna, pero es incapaz de reconocer, siquiera de respetar, la enorme pluralidad que anida en la compleja y cambiante sociedad catalana. La desacomplejada parcialidad con que desde los medios públicos se comentan los acontecimientos deportivos es el ejemplo más popular de la falta de respeto a la pluralidad catalana. La visión despectiva de las selecciones españolas o el tradicional barcelonismo de estos medios, ya de entrada discutible (según las estadísticas, un 40% de los catalanes son forofos de otros equipos), ha derivado en los últimos años en inaceptables formas de antimadridismo. No vale la excusa de que en algunos medios públicos de Madrid se cometen los mismos errores. Los extremismos extremismos se necesitan y alimentan mutuamente, pero Catalunya -que ha salido muy fatigada del reciente cambio estatutario- necesita cordura, seriedad e inteligencia para poder plantear sus justas reivindicaciones y debe exponer sus necesidades armándose de razón, no de excesos. Nada puede perjudicarla más que aparecer identificada con posiciones infantiles, extremistas.
Es evidente que este soberanismo ruidoso y ensimismado perjudica a la causa de Catalunya, pues provoca más recelo entre los propios catalanes que seducción. ¡Flaco favor se hace a la expansión de la lengua catalana si los medios que hacen bandera de ella desprecian a tantos catalanes que sienten o piensan de otro modo! Alegrarse de la derrota de la selección de Gasol, comprender o relativizar la quema de fotografías de los Reyes, insistir desde los medios públicos en el mapa pancatalanista olvidando el masivo sentir de los valencianos o aprovechar los graves problemas infraestructurales para promocionar la enésima plataforma soberanista no resuelve nada: complica más las cosas de lo que ya están. Si el independentismo en el Govern y el nacionalismo moderado en la oposición siguen manteniendo una relación ambigua, amable o acomplejada frente a estas minorías, lo pagarán caro. En este momento grave, la sociedad catalana exige seriedad, pragmatismo y moderación. También el socialismo que lidera las principales instituciones catalanas puede pagar caro su silencio concesivo y pragmático. A Catalunya le sobra hervor, pero le faltan palabras sensatas. Falta valentía para defender el principal legado del catalanismo: la defensa de los intereses materiales y culturales de Catalunya y la voluntad de hacerlos compatibles con el progreso de España.

26 de setembre 2007

Què ens està passant?

Què més ens cal? Què més ens han de fer? No n'hi ha prou? Ja no tenim ni llibertat d'expressió. Ens queda quelcom?
Estic preocupat, molt preocupat, perquè no veig una reacció, sembla que tot ens està bé. I sembla que l'única solució és abstenir-se a l'hora de votar. Però és útil l'abstenció i res més?

12 de setembre 2007

Comença el curs

Finalment avui ha arribat el dia. Ja tenim les motxilles plenes, l'entrepà fet i anem cap a l'escola a veure els amics que vàrem deixar al mes de juny. Tenim mil històries per explicar i tornem amb ganes.
I per començar, primera lectura: en Partal proposa un nou partit
No m'estranya perquè després de la jornada d'ahir el que em queda clar és que els partits actuals no ens serveixen.

07 de setembre 2007

CATALUNYA I ELS PEATGES

Què dirieu si cada vegada que volguessiu anar al carrer, per baixar del vostre pis us fessin pagar l'ascensor? Imagineu que l'ascensor ja l'heu pagat quinze vegades, que pagueu el IBI, l'administrador, l'assegurança de la llar, les revisions periòdiques, la homologació, vau pagar una derrama per tenir ascensor, però tot i així, després de quasi quaranta anys, encara heu de pagar per baixar a la portal de casa vostra. Una mica cada dia.
Com us sentirieu?
No és populisme barat. Això és el que passa amb els peatges entre Tarragona i Barcelona.
Cal eliminar-los per dos motius principals:

1)Signifiquen un bloqueig a l'artèria econòmica més important del nostre païs, la que uneix els dos ports comercials més importants en volum de mercaderies.

2)Signifiquen un frè al desenvolupament harmònic i a la aproximació amb les comarques del sud de Catalunya. Estimularà també Castelló en una àrea, la industrial, que haurà d'estimular-se ara que venen vaques magres per als especuladors immobiliaris. Cal posar-se a treballar.


Les plataformes de protesta no estan essent útils, haurem de passar a la desobediència fiscal?

Anem tot el dia amb el clatell abaixat!
Mireu sino, com es pot entendre que la Sel.lecció de Catalunya no pugui fer un partit amb la sel.lecció dels Estats Units. I el PP demanant perdó, són tant viciosos que fa fàstic. El pitjor és que no són ells els qui abaixen més el clatell.

Hem de demanar permís per tot? Sembla que alguns polítics ja s'atreveixen a protestar amb les coses més fàcils com per exemple la Pruna amb aquest tema, animant a jugar, si voleu jugar, jugueu, a veure què fan.
És el que hauria d'haver fet el Mas el dia que el Señor Jo seMen aAguado va dir que segons les pretensions que tinguessim amb l'estatut, ell s'atribuïa el dret de mantenir la unitat (?) amb la força de l'exèrcit. Això si que era negociar amb les armes damunt la taula.

Abans pensava que ens tenien com a espanyols de segona, ara ni això. Senyor Fornesa, té vostè dignitat? Demana vostè permís a Madrid per baixar al carrer? Prepari's a treure el peatge de Martorell o la caixa de tots perilla. Ja que l'han ignorat amb el tema de l'aeroport, no té ganes de fer alguna entremeliadura? Anul.li aquest peatge, i faci un avís en els seus cercles, vostè ja sap on.
El que perdrà per una banda ho guanyarà per l'altra.

Es un consell d'un amic.