L'amor entra en escena

En aquest blog hem parlat moltes vegades de l'amor, o més ben dit de la manca de tal, com a base per reclamar un tracte just per Catalunya.
No pot admetre's que qui controla la teva cartera, els teus diners, la teva capacitat per aplicar energia allà on tú creguis que és més convenient, no busqui el teu màxim desenvolupament. Hem perdut la confiança en l'administrador. D'aquesta constatació neix el Català emprenyat.

Sense cap ànim de recordar més enllà del 1992, o potser uns pocs anys abans, vull deixar clara la humiliació empresarial que ha significat per Catalunya, i per extensió (per fer feliços a molts catalans espanyolistes), per a una part considerable d'espanyols, el fet que 20 anys després de la construcció de l'AVE Madrid-Sevilla (recodeu que va patir una desviació de mig Bilió de les antigues pessetes sobre els pressupostos i no va passar absolutament res), Barcelona, aquella ciutat que va posar Espanya al mapa dels paísos moderns en aquella època, encara no tingui un tren d'ala velocitat que l'apropi a la frontera. De fet de vegades no té ni rodalies.
La consigna és clara i inamovible: Sempre hi haurà un castellà, o un representant de Castella, decidint quan ens hem de fer rics i fins a quin punt. I ho decideix la mateixa persona que de forma més o menys accentuada conviu i simpatitza, si es que no en pren part activa, amb els estúpids boicots a productes tradicionalment vinculats a la nostra terra. O potser hauría de dir la d'ells. Perquè el que està clar és que vivim de les miseries que ens volen donar. NO SOM LLIURES COM A POBLE.
I sembla que la forma mental anticipada desde fa tant de temps en aquest cau de bogeria va prenent cos gràcies a Déu.
La gent comença a raonar que no és possible que l'única regió rica fa 20 anys que es va empobrint de forma alarmant sigui Catalunya. Aquí no hi ha misteris insondables ni poden donar la culpa al Català ni a la immersió lingüística. Aquí hi ha autèntic mal govern. Amb mala baba i amb intenció de fotre. I no dir-ho ens fa igualment culpables. Crec que els convergents se'n adonen ara quant estúpids han estat durant el seu mandat de govern i quant estúpids van ser alhora de negociar el primer estatut.

Us porto un link que il.lustra subtilment que fins i tot les ments menys radicals estan canviant d'opinió.

http://paper.avui.cat/article/opinio/112123/obrir/melons.html

2 minuts de lectura entre línies. Sembla que s'acosta el nou règim, però encara queden moltes trampes internes per superar.

Salut, pau, i estimeu els altres com us estimeu a vosaltres mateixos.

AMOR I SOMNIS

Quan en una nit d'estiu tens l'oportunitat de fer una navegada nocturna entre Llavaneres i Roses te'n adones, un cop passada la mitja nit, que Catalunya és una cosa molt diferent segons el punt de vista, físic, des d'on la mires. Tot sembla més petit, les Formigues són a tocar i la Lluna, i les llums elèctriques de la costa dónen a la nit una aurèola estranya. No saps ben bé quin color té aquesta vivència. Entre un gris metal.litzat amb tocs de lil.la i guspires taronjes com el foc.
Això si no mires l'electrònica, llavors tot és verd fosforescent i tecnològic. De vegades vermell.

No abaratiu els vostres somnis, no deixeu que l'amor es torni convivència sorda i aburrida. No penseu que Catalunya és el que volen que pensem que sigui. Catalunya és el que nosatres volem i serà el que nosaltres volguem i ajudem a fer.

Estimem, o sigui, tinguem un somni per Catalunya, i, si acomplim les regles del joc dels somnis, aquest somni, indefectiblement es farà realitat. No demanem impossibles perquè fracassarem, no ens conformem amb menys perquè esdevindrem esclaus. No abandonem, perquè morirem en vida sense capacitat de traspassar una realitat que creiem incòmoda.

A tots, molt bon estiu.