La despolitització

Aquestes darreres setmanes de l'any ERC ha posat un nou concepte damunt la taula: la despolitització. La despolitització de la llengua, de les seleccions catalanes i, tàcitament, d'altres conceptes centrals en les diverses teories catalano-sobiranistes que en aquest moment estan en estat de generació, de canvi, de desenvolupament, de transformació. Trobo el concepte interessant i m'ha fet pensar força darrerament, especialment ara que el sobiranisme català es troba en un moment complex, complicat, davant una cruïlla amb camins incerts i de la qual el vell camí de sempre ha desaparegut, l'han esborrat.

El moment és complex perquè, cal ser francs, Catalunya, els Països Catalans, el català i la identitat de la nació penja d'un fil sobre un penya-segat. ...I no, abans que ho pregunteu fent-vos ressò del nostre vell amic, l'Eugeni, no hi ha ningú més. Només hi ha Espanya. És possible, molt possible, que d'aquí a vint anys el català hagi desaparegut de la ciutat de Barcelona i d'altres moltes zones del principat, de Ses Illes i del País Valencià (llevat, és clar, dels noms dels carrers, quantre senyals i un parell d'animalades més). En menys de 10 anys, Catalunya només ha passat de 6 a 8 milions d'habitants. D'aquí a 10 anys més, segurament ja serem 10 milions (només al principat) i uns 14 o 15 o 16, com a mínim, a la totalitat del Països Catalans. Amb això no vull dir que la culpa és dels immigrants. No, no ho és. Las culpa és que som un país petit que ha estat rebent fluxos massius d'immigració durant gairebé un segle, sense descans. Hem fet molt bé d'aconseguir l'adaptació de molts d'aquests immigrants i, especialment, dels seus fills i filles, qui avui són (som) catalans, parlen (parlem) català i se senten (ens sentim) únicament catalans. El problema és que no hem donat l'abast. Així són les coses. És clar que aquests fluxos no han estat casuals. De fet, han estat provocats i ben coordinats sota la idea única i clara de fer forat i castellanitzar i espanyolitzar el país. Quan es van adonar que la dictadura havia estat la tàctica equivocada (per prou productiva) van canviar de format (però no de contingut) i van organitzar un sidral democràtic que encara dura avui. Ho han aconseguit. Han mig guanyat. Ara seuen i riuen de nosaltres. Jo crec que fins i tot els fem pena ... o potser ni això. Ara només esperen el moment que més els convingui per colpejar-nos de manera definitiva, mentre ens diuen, amb cara de preocupats i amb ganes de reconfortar-nos, "te equivocas amigo Forcadel, yo por el catalán tengo un respeto inmenso.....".

Així estan le coses i és en aquest context que potser podríem provar d'entendre la qüestió de la despolitització. Jo no crec pas que l'estratègia sigui dolenta. Jo la veig plausible i pot donar resultats, tot i que encara la veig un pèl verda. Així doncs, per què despolititzar? Doncs bàsicament, perquè l'estratègia de la confrontació (política) és insostenible. Una per una ens han anat prenent totes les armes, el qual demostra que hem de canviar de tàctica. Ells són més i són més forts. Així de senzill. Ara bé, aconseguir que el català no quedi reduït a arma política no significa, com molts han volgut fer veure, que ERC o qui sigui que proposi aquesta despolitització, renunciï al català. Mai. Despolititzar el català no significa deixar de parlar català, ans al contrari. Significa deixar de parlar-lo per raons polítiques i, més important encara, significa deixar d'utilitzar-lo i manipular-lo. Però repeteixo, tal com ho veig jo, això no vol dir deixar de parlar català. Ben al contrari, l'estratègia demana més determinació per part nostra en el dia a dia. Les polítiques lingüístiques no han funcionat tan bé com haurien d'haver-ho fet (si no us ho creieu pregunte-ho al Sr. Mas que a casa continua parlant castellà -i això no és una crítica ni a CDC ni a qui parli castellà a casa), i potser la raó és perquè s'ha usat el català com a arma, com a moneda de canvi en l'àgora política, se l'ha sobredimensionat. La millor manera de defensar el català és parlant-lo, etiquetant en català, escrivint en català (tot i que sigui tan malament com ho faig jo). La despolitització del català és, per exemple, fer dependre la llegua de Presidència per tal que poder desenvolupar iniciatives que incloguin i afectin diverses conselleries (com molt bé ha esmenmtet en Xavier Mir en el seu fantàstic bloc). És millor mossegar en català, que no amb el català a la boca, si m'enteneu.

Sí, ho sé, l'estratègia sembla arriscada i fins i tot temerària. És clar que és temerària. Vivim en zona perillosa i ja comencem a sentir l'alè de l'abisme al clatell. Un canvi d'estratègia no significa solucions immediates. Hem d'anar provant. Hem d'inventar i tornar a estructurar-nos. El concepte de nacionalisme que hem mantigut viu durant els últims 25 anys ja no és vàlid. Tant ERC com CDC com altres partits i agrupacions sobiranistes ho saben i ara els toca a tots repensar com i què dimonis hem de fer. No només ens cal tornar a definir el concepte, sinó que ens cal tornar a dibuixar el camí que ens han esborrat, tot i que aquest nou haurà de ser diferent. Jo sóc partidar de la fermesa diària i la proposta de noves estratègies. Però noves de debò. Què hauríem de fer i com per, d'aquí a un temps, poder acabar dient, "amic José Luís, no diguis això, jo tinc un gran respecte pel castellà ...és una llengua preciosa i me l'estimo com si fos la meva".
Potser sóc massa abstracte. Potser ho podria dir més planerament. Despolitització, si ben entesa, vol dir mala llet al quadrat, però amb un somriure d'orella a orella.

Reforma constitucional?

Avui llegim que ERC presentarà una proposta de modificació de la constitució espanyola on es reflecteixi el dret de secessió com passa en les de Suïssa o Puerto Rico. Sembla ser que la proposta es presentarà conjuntament amb la Chunta Aragonesista i EA. És clar que aquesta reforma no tirarà endavant però és important, tal com escrivia l'altre dia, començar a dir les coses pel seu nom i parlar obertament de secessió, independància i dret d'autodeterminació. No sé si a Villaroel llegeixen aquestes línies i creuen que la nostra proposta del 2014 ha de ser un objectiu, però és clar que ens cal organitzar un referèndum i gunyar-lo, és clar.
La constitució es canviarà per culpa dels borbons i és en aquest moment on caldrà jugar-nos-la i anar a per totes, deixar-nos d'amenaces i dir les coses pel seu nom. I si no ens hi volen, marxem!
Què passaria si el Parlament català declarés la independència? Sortirien els tancs al carrer? No ho crec. Si una majoria de catalans decidim que el millor és marxar ens han de respectar. I hem de ser contundents, tensar la corda i no doblegar-nos. Com deia ahir, el mercat no és Espanya, és Europa.

Des dels EUA

Ha de ser un exvicecònsol dels EUA qui ens ha de dir les coses pel seu nom:

El mercat no és Espanya, és Europa

Doncs bé, el senyor Ambler Moss ho té clar i ha escrit un llibre que caldrà incloure com a recomanació.

Avui Flandes II

I ja tenim el noticiari al YouTube !!, i aquí, és clar

Avui Flandes

Quin rebombori a la capital d'Europa! Per una estona va semblar que Bèlgica es partia en dos. El rei marxant del país, el parlament buit i segur que més d'un atabalat en altres zones d'Europa rebent trucades. Ja m'imagino al Moraleda trucant al Bambi i dient-li "coño, primero los escoceses y ahora los belgas !". Però al final tot era una broma com la de l'Orson Wells amb la guerra dels mons. Però què hauria passat si fós realitat? Doncs res! Tindríem un estat més a la UE, que no caldria que passés cap filtre ni cap procés perquè ja és dins. I parlaríem de l'Europa dels 26 amb una nova bandera que caldria hissar a la capital d'aquest nou estat. Potser els més jacobins voldrien canviar les seus europees però seria difícil. I potser Holanda o França farien una OPA cap a les seves respectives zones d'influència.
La conlcusió de la broma és que hem de perdre la por de parlar de la independència, hem d'afrontar-la com una opció més per al nostre futur com a nació (reconeguda per un parlament....). Quan tindrem en aquest país el valor de parlar-ne seriosament?

El català

Hem de tenir clar que el català és una llengua en perill i que els únics que la podem defensar som nosaltres. L'espanyolització del govern ZP és clara. Molt tarannà i molt plurinacionalisme però a l'hora de la veritat, nyac! te la foten. És per això que sempre he defensat que millor el PP a Madrid, ells tenen les coses clares, van directes al gra i no enganyen. Els demagogs de Ferraz sedueixen als "progres" catalans i cosmopolites i zas! quan poden te l'engalten (o t'enculen!). Si aquest decret el fa l'Espe en els seus temps glorioses de ministres tindríem amb tot el PSC encabronat i dient-nos com som de fatxes aquests populars. Si ho fa la ministra de torn del bambi, tots contents i a callar. I el Tete, content de ser finalment conseller, li riu les gràcies i renya en Basses per dir les coses pel seu nom.
Però no caiguem en la trampa i comencem a discutir si la culpa és d'un partit o un altre, la culpa és nostra. La dels catalans mesells que ens ho empassem tot. Som una societat que no es queixa i aquest és el problema. Fem una llei per respectar el català i no la complim no fos cas que algú s'enfadés. I quan un conseller comença a fer denúncies els empresaris foten el crit al cel. Que es fotin! Comencem a boicotejar a aquests paràsits que etiqueten en mil llengües però no en la pròpia del nostre país. I que no em vinguin em ximpleries de boicot o dificultat dels mercats. A cagar! Si el producte és bo es vendrà sigui etiquetat amb el que sigui però a més si hi ha una llei s'ha de complir, oi senyor comte? Si hem de posar la rojigualda la posem tots i si hem de tenir les etiquetes també en català donca a tenir-les i sinó a denunciar-ho, ja n'hi ha prou!

Catalunya 2014

Breument: Amb el tema de la llengua, ja comencem a veure quin és el projecte del PSOE a Catalunya a través de seus cavalls de Troya el PSC (el Partit dels Cínics de Catalunya) i Ciudadanos: espanyloitzar Catalunya "sin que se note el efecto" com deia el Compte Duque de Olivares el 1640. I tot amb el silenci d'ERC. Quina puta vergonya!

els dictadors i els progres

Finalment l'organitzador de la caravana de la mort ja ha mort. L'assassí de tanta gent innocent serà incinerat avui o demà. Tenim titulars, enviats especials, cobertura mediàtica al màxim. És també curiós veure com torna a aparèixer el superjutge com a una mena de salvador de víctimes i torturats. El perseguidor del mal contra terroristes, torturadors i qualsevol altre element del mal. Tots els progres contents i celebrant-ho però perquè anem a perseguir dictadors a fora? I els d'aquí? Tenim un monarca per la gràcia del Caudillo que el va triar com hereu. L'espanyolista demagog vol aprovar una llei de memòria històrica sense gaire autocrítica no fos cas que la caverna o la brunete mediàtica el matxaquessin. Quina vergonya! La nostra generació ha de ser responsable i descobrir l'estafa de la transició. En aquest estat el que hi ha hagut és un acte d'amagar-ho tot. No volguem ser els justiciers del món si abans no arreglem la nostra casa.

Més sobre el Quebec

Interessant apunt a l'Avui sobre el reconeixement del Quebec com a nació al parlament d'Ottawa. Ja vàrem comentar en una entrada anterior que podia ser una trampa per afeblir el moviment independentista.

Novetats a Catalunya 2014

Recollint les propostes rebudes d'algun lector hem modificat algunes coses del blog. A la columna de la dreta hem afegit un apartat de lectures on hem inclòs aquells llibres que apareixen als escrits. És una llista oberta que anirem completant.
A més hem afegit un enllaç directe a cada escrit i la possibilitat d'enviar-lo per correu.
Gràcies pels suggeriments, continuarem treballant.

A les antípodes també són més civilitzats

"Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!" (Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple).

Bé, doncs no només nord enllà la gent és així. Un blocaire que ens segueix des de Nova Zelanda m'envia la següent mostra de tarannà democràtic i civilització:

"Jo vull ser tokeleuenc...o kiwi
M'agradaria donar a conèixer la situació d'un grup de tres atols del pacífic sud que formen part de Nova Zelanada: Tokelau. El passat mes de Febrer s'hi va celebrar un referèndum que tenia per objectiu redefinir les relacions de Tokelau amb NZ.
No voldria que se'm malinterpretés, no estic parlant d'una situació comparable amb Catalunya, sinó de les actituds dels de les dues entitats involucrades.
A Tokelau hi viuen menys de 2000 persones i al referèndum hi van participar menys d'un miler. El que em sembla envejable és l'actitud del govern de NZ que, entre d'altres coses, va decidir enviar una diplomàtica a Brussel·les a tractar de conèixer els mecanismes legals i el comportament d'un país davant de la opció d'alguns dels seus ciutadans a esdevenir-ne independents. El 60% dels electors va votar a favor de l'autodeterminació i, malauradament (o no), el referèndum s'havia d'aprovar per 2/3 parts dels electors.
Estic convençut que NZ hauria estat el primer país en reconèixer a Tokelau com un estat independent si el resultat hagués estat un altre, ara però, no crec que hi hagi cap mena de ressentiment, ni conseqüències pels Tokeleuencs per part de NZ. I és precisament aquesta sensació de llibertat i democràcia de debò que fa que, salvant les distàncies, em meravelli de l'actitud de NZ. I es que els sentiments nacionalistes aquí són vistos com una excentricitat que no com quelcom dolent i perniciós d'entrada.
En definitiva, que visca la llibertat d'expressió dels Tokeleuencs i no descarto poder aportar més dades in situ, després de passar-m'hi uns dies de vacances.
Per cert...us ha vingut al cap algun illot anomenat perejil mentre llegíeu aquestes línies...?

Kiwicat"

En fi ja veieu, quina enveja, quan camí per recórrer!

Més Catalanisme i més CIU

Sembla que aquest dies tothom pensa en el mateix,.. Potser inclinats pel desig de trobar un espai a on agrupar tota aquesta gent que s’ha quedat orfe de partit?

REPENSAR EL CATALANISME

Francesc Puigpelat

“Qui s’excusa, s’acusa”, diu el refrany. Un bon exemple el van tenir divendres quan Artur Mas, al Parlament, es va fer un tip d’excusar-se dient que acceptava la legitimitat del tripartit 2 i que tenia assumit el pas a l’oposició. Tanta insistència només té una lectura possible: Mas no ha paït el tripartit 2 ni la seva permanència a
l’oposició. I s’hauria de donar pressa a fer-ho. La manca d’autocrítica sol costar cara.
La reacció de Mas en el darrer mes m’ha recordat una mica la de Maragall el 1999, quan va obtenir més vots que Pujol però menys escons. Maragall es va passar una setmana seguida sense reconèixer la derrota i fins reivindicant el seu dret a formar govern. El PSC es va instal·lar en un victimisme que excloïa l’autocrítica i va emprendre la feina d’oposició de mala gana. Resultats? Que quatre anys més tard, malgrat tenir-ho tot de cara, Maragall va perdre deu diputats.
CiU hauria de tenir presents aquests precedents i no defugir l’autocrítica en profunditat. I això significa mirar d’elevar-se una mica sobre el dia a dia i contemplar el panorama des del punt de vista estratègic. L’actuació de CiU en els darrers tres anys ha estat brillant des del punt de vista tàctic, però molt dubtosa des de l’estratègic. Poso un cas: el pacte de la Moncloa amb ZP per l’Estatut. Des del punt de vista tàctic, perfecte: Artur Mas aconseguia la foto i ERC quedava davant d’un dilema letal entre les seves bases i el tripartit. Des del punta de vista estratègic:
desencertada, perquè desmotivava l’electorat catalanista i bloquejava el retorn d’una part de l’electorat que el 2003 s’havia passat a ERC.
Quina és l’estratègia de futur de CiU? Sembla que passa per reivindicar-se com a “casa comuna” del catalanisme. La progressiva satel·lització d’ERC respecte al PSC sembla obrir una línia de treball en aquesta direcció. El 2006, 230.000 vots d’ERC i CiU del 2003 han anat de cap a l’abstenció, descontents de l’actuació dels uns i dels altres. Pot CiU recollir aquests vots d’aquí a quatre anys, o almenys una part important? Potser sí, però Mas hauria de treballar amb més estratègia i menys tàctica.
A més, l’estratègia de la “casa comuna” del catalanisme és discutible. Perquè, ¿què és el catalanisme? Què en queda, de les nocions bàsiques del catalanisme, després de l’Estatut del 2006? Aquest és el gran repte de CiU: repensar el ctalanisme i donar-ne una versió nova, adequada als temps que corren. ERC ja ha fet la seva feina: s’ha inventat el “catalanisme social”, que pot agradar més o menys, però és una novetat en el discurs. I, a més, connecta molt bé amb les ganes de girar full del debat identitari.
CiU, en canvi, no té cap plantejament nou. El seu catalanisme sembla encara massa ancorat en el resistencialisme i la reivindicació. Reivindicació, ¿de què? Amb l’Estatut del 2006, Catalunya té per primer cop un instrument d’autogovern acceptat en condicions de normalitat democràtica. Si és aquest l’Estatut que volíem, ¿per què reinvindicar res? I, si no és el que volíem, ¿per què el vam votar? Perquè ja no val l’excusa que era això o res, com al 1932 o el 1979.
Des d’aquest punt de vista, la situació és totalment diferent de la del 1980. Però el catalanisme de CiU, suposo que per inèrcia, s’assembla massa al del 1980. Sembla que Artur Mas vulgui dir-nos una versió actualitzada del missatge de Pujol: “Hem de ser ferms. Ens hem de passar 25 anys més discutint, competència per competència i traspàs per traspàs, amb el govern de Madrid, mentre fixem la vista a l’horitzó”. Fa 20 anys, això colava. Ara, no.

"Epur si muove!"

Dit amb altres paraules, el que Bleucat ve a dir, és que efectivament el centre polític també canvia. Hi ha una creença anòmala que consisteix en pensar que el centre polític és allò que no canvia mai. Garn error. Si no fos així, la història de la humanitat no hauria avançat mai. Els extrems ideològics són els que tiben d'un vaixell en el qual estem tots, centre inclos. Potser els moviments del seu centre són lents i pesats, però a fe de Déu que el vaixell avança encara que sigui a ritme de "Reina d'Àfrica", i amb ell, tot el centre polític.
Això semblava que CiU ho havia entès abans de la negociació de l'estatut. Jo mateix m'entusiasmava amb la fermesa de Mas per la defensa a ultrança del text del Parlament. Però vet-ho aquí que un bon dia tota la tensió i la credibilitat es desinflen sobtadament quan un bon vespre en Mas accepta unes rebaixes misèrrimes de tot allò que ell mateix només 24h abans havia considerat com innegociable. És a dir, Mas va deixar de ser Mas, per tornar a el que ell pensava que encara era el centre: en definitiva, va tornar a fer de Pujol.
Però el centre de l'era Pujol, ja no és el centre de l'era Mas. Sabrà entendre CiU tot això?. Compendrà que no governa perquè a casa s'han quedat 400.000 vots catalanistes a casa, perquè ells -ni tampoc ERC, que per cert ha perdut un 24% dels seus vots- no han sabut donar una resposta a les exigències nacionals del país. Efectivament cre que la base majoritària de CiU és altament independentista. No en tinc cap dubte. El país ha canviat molt en deu anys. Només cal escoltar el to d'algunes tertúlies, que es mou en unes òrbites desacomlexadament sobiranistes (escolteu al Lluís Foix!) impensables fa deu anys. Jo mateix he canviat. Perquè efectivament el centre també canvia. Com va dir Galileu -i els físics gairebé mais s'eguivoquen-: "Epur si muove!".

CiU i la hipòtesi de la Reina Roja

Durant molts anys, l’hàbil ex-president Pujol va aconseguir aglutinar votants de tota mena que incloïen des d’unionistes a independentistes i des de conservadors a centristes moderats. Fa tres anys però, el mapa polític català va canviar notablement. CiU no va saber reaccionar i es va quedar fora de joc. Durant els darrers temps, hom té la sensació que CiU simplement s’ha limitat a esperar que les coses tornessin al seu lloc sense canviar en absolut el seu discurs. Resultat: fora de joc un altre cop.

Els evolucionistes ja fa algun temps que van formular l’anomenada hipòtesis de la Reina Roja per intentar explicar els processos d’evolució i extinció de les espècies. Aquestes viuen en un equilibri permanent amb altres espècies de forma que quan alguna canvia les altres també es veuen obligades a fer-ho. La que no ho fa desapareix. És a dir, el joc no és d’adaptació d’una espècie a un medi, sinó que es tracta de moure’s o canviar en funció dels altres per romandre. Haver sobreviscut molt temps no es garantia de res i totes les espècies tenen exactament la mateixa probabilitat de desaparèixer en qualsevol moment. No m’estranyaria que això fos aplicable en certa mesura a la política.

El nom de la Reina Roja prové del conte d’Alícia al País de les Meravelles. En un moment donat, la Reina Roja agafa la mà d’Alícia i les dues comencen a córrer embogides. Tanmateix no es mouen de lloc. Davant la sorpresa d’Alícia, la Reina li diu: “En aquest país, de vegades cal córrer molt per no anar enlloc”.

CiU ha de moure peça simplement perquè els altres ho han fet. Evidentment això comporta un risc ja que cal encertar la direcció. Tanmateix, restar immòbil podria resultar molt pitjor. La decisió és a les seves mans. Personalment crec que ja només hi ha una via racional per qualsevol partit que es proclami nacionalista i catalanista: el camí de la independència.

Sobirania i Progrés

Recollint un comentari d'un dels nostres lectors afegim avui un nou enllaç. La plataforma Sobirania i Progrés.
En el seu manifest declaren que tenen com a objectiu impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat i participar activament en la definició d'una estratègia global per a l'exercici del dret a l'autodeterminació.
Així doncs us animem a adherir-vos a la plataforma que cerca un objectiu semblant al nostre.
Continua la pluja, que no pari: Els cadells d'en Mas ho tenen clar, Catalunya no és Espanya, a veure i s'encomana aquesta claredat als grans i a altres formacions. I si seguim amb exemples més enllà de les nostres fronteres nacionals i estatals haurem dedicar una entrada al Québec i discutir si el bambi canadenc els ha colat un gol o no.