Un parell d'apunts

Ahir i avui els blocs van plens de comentaris sobre l'entrevista d'ahir a l'Avui al secretari general d'ERC, Joan Puigcercós. Queda clar que en Carod està a la corda fluixa i ja li estan buscant un lloc honorífic. El que no queda tan clar és cap a on vol anar ERC. Per on apostarà l'actual direcció? I la militància? Superarà en Carretero el 10 % de l'últim consell nacional?
Dissabte en el mateix diari hi havia un article interessant de l'Elisenda Paluzie on explicava clarament com ens enganya el gran demagog. Caldria recordar el lema del PSC a les generals i dir clar: "El que és bo per Zapatero no és bo per Catalunya"

Discussió enriquidora

Sembla que mica en mica ens estem apagant. Potser és l'efecte montilla que ens adorm a tots i fa que tots anem passant de la política. Ja no importa res, no cal fer res, no cal queixar-se. Passarà el que hagi de passar i ja està. Si els serveis públics van malament, mala sort. Si l'aeroport torna a ser un caos, mala sort. Si ens la foten per aquí i per allà, doncs apa a gaudir!
I amb aquesta sensació estranya m'he topat amb un interessant debat entre dos grans blocaires: en Xavier Mir i en Manel Bargalló.

ERC trontolla

Des de l'experiment del primer tripartit a finals de l'any 2003 fins ara ERC ha sofert una sotregada rera l'altra. No és només una pèrdua de vots o de suport sinó una pèrdua de lideratge i d'ideologia que possiblement sigui el més preocupant. L'estratègia inicial potser era bona: intentar liderar el nacionalisme català sense apostar clarament per la independència sinó que aquesta fos una conseqüència de tot el procés. Es volia involucrar els socialistes i possiblement l'expresident més independent que hem tingut mai era un bon company de viatge. Però l'error va ser creure's que això seria fàcil i que després del 14-M ja estava fet.
Ara veiem com dins d'ERC cadascú tira per un costat. Puigcercós fa discursos sobiranistes i s'ofereix com a líder per calmar els corrents interns. Carretero es proclama salvador de l'essència del partit i Carod ens sorprèn a tots insinuant que ell hauria apostat pel si a l'estatut?
Tot això provoca desencís i fa que molta gent cregui que ERC s'està autodestruint. Fins ara no han estat capaços de gestionar la seva presència al govern. Saben que hi ha molta gent que no els perdona haver investit el president més gris de la història de Catalunya. Un president incapaç de plantar cara a Madrid, el veritable amo. Però què passara si l'any vinent l'amo desapareix?
Cal mantenir aquest paper de crossa molt temps? O seria millor plantar-se? No cal oferir un pacte a l'oposició com els que es fan a les calçotades. Només cal deixar clar per dignitat no es pot seguir així. Si aquest govern no defensa els catalans millor no ser-hi.

Imma on ets?

Després de la jugada d'en Portabella, passo a l'oposició i així no em tallen el cap, suposo que la persona que està més en fals ara és l'abanderada dels antisistemes. On és l'Imma? Seguirà fent seguidisme del PSC? O deixarà sol al Nou Alcalde?

De moment sembla que la jugada del Portabella ha estat ben rebuda per la majoria de gent si veiem les enquestes a Vilaweb o a l'Avui. Veurem si aguanta la pressió.

El que més em sobta és la reacció d'aquells que diuen que ho havia d'haver fet abans de les eleccions. Com? Aquesta decisió és la conseqüència del resultat de les eleccions, si hagués tret uns altres resultats potser ara estaria negociant la composició del nou govern. I si altres haguessin fet la seva feina potser aquesta negociació seria amb ells. Està clar que per alguns faci el que faci ERC sempre estarà malament.

El cap de setmana

Aquest cap de setmana l'Avui ha ofert a ERC l'espai per respondre a l'exconseller. L'encarregat de fer-ho ha estat un altre exconseller més famós per la carta financera. Aquí teniu els dos articles, el de dissabte i el de diumenge. Està clar que aquests dos escrits no han tingut el ressó mediàtic dels de la setmana passada, no interessa parlar d'indpendència ni tan sols plantejar el debat. Millor ignorar a aquests eixelabrats. Aquesta setmana tornarem a llegir al metge a El Temps a veure si ens dóna una recepta clara, però amb la seva lletra serà difícil d'entendre?
A la blocosfera el debat és obert i en Xavier Mir l'atia preguntant als socialistes catalans sobre l'esperança blanca de l'esquerra francesa i la seva defensa sobre l'autodeterminació del Quebec. Molt bé! Les respostes, o excuses, són per emmarcar. Així ens va amb aquests sociates...
Ens hem d'alegrar també perquè l'etern futurible ministre ha dit les coses pel seu nom. Des d'aquí sempre hem reclamat que els partits es defineixin, i aquest senyor ho té clar: "Unió no és un partit independentista". La llàstima és que recrimini als seus cadells per acostar-se a posicions d'ERC, el dimoni o l'home del sac! A veure si aquests joves es mantenen ferms i quan entrin a Unió regeneren el partit, ara per ara no els podran canviar per alguna direcció general o una secretaria del Govern. També és curiosa la versió de la notícia que fa el diari del conde.

El mesies

Tal com recull en Fer en el seu dibuix d'ahir a l'Avui, aquest cap de setmana s'ha parlat molt de l'exconseller. Va començar el diari del comte anunciant un nova formació o moviment encara que l'endemà se'n desdeien, potser no ho havien entès bé, o la filtració "desinterassada" no era correcta. El que va fer l'exconseller va ser escriure sobre la supeditació d'ERC al PSC en un parell d'articles a l'AVUI, dissabte i diumenge. Crec que la reflexió que fa l'exconseller és bona però no sé si aquesta és la manera. Vol deixar ERC? Vol renovar ERC? Al final de l'article de diumenge també reconeix que CyU no és la solució. I llavors? Què hem de fer els independentistes? És clar que avui un independentista no sap què votar i segur que molts es queden a casa o opten per votar en blanc. Això és greu i trist. Potser caldria que algú sapigués articular l'independentisme. Com deia l'altre dia potser cal un nou partit amb el perill de noves divisions o potser cal que els partits anomenats catalanistes es marquin un objectiu clar i no pensin en l'objectiu a curt termini de governar i prou.
Aquest cap de setmana també hem pogut llegir una entrevista amb un altre salvador de la pàtria, i és que n'hem tingut molts, en tenim molts, i segurament en tindrem més. Ahir va fer un any d'aquell dissabte gris on es va gestar l'enèsima traïció al poble català per un plat de llenties. I encara seguim amb la mateixa cançó...

En esa reunión se fraguó un gran pacto de Estado Catalunya-España y se habló de unas reglas de juego limpio entre el PSOE y CiU. Y estas no pasaban por que yo fuera a ser presidente, sino porque lo fuera el vencedor de las elecciones. Nosotros estábamos dispuestos a cumplir este pacto de salud democrática que le convenía a Catalunya, pero los socialistas no cumplieron

Potser caldria que cada any sortissim al carrer com aquell 18 de febrer a dir els polítics que així no anem bé, que els catalans no ens els mereixem.