I si fem una llei d'independència?

El Consell Consultiu ha dictaminat que la llei de Dependència redactada pel govern central és inconstitucional en un 70% dels articles. Això fa uns any hagués estat raó d'alarma i d'una imminent i urgent presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat a la totalitat de la llei. Però ara corren temps de silenci i vassallatge envers el poder real, establert com tots sabem a la capital de l'Imperi. Es tracta de no destorbar ni a Montilla ni a Zapatero, no fos cas que per culpa de vel.leïtats innecessàries fóssim els culpables de l'enterrament polític de Zapatero en les pròximes eleccions.
Els argument que se'ns donen fan riure, però en el fons fan plorar, perquè suposen una prova més de l'absoluta incompetència i falta de categoria dels nostres dirigents. Per exemple, els "ecopacifistes-ecoprogressistes-ecovegetarians" d'IC han sortit dient que com la llei és social i és bona, tan és qui la faci o qui l'apliqui, i sobretot tan és si és il.legal. La veritat és que davant d'una argumentació com aquesta, els ciutadans faríem bé de deixar d'anar a votar a uns ineptes com aquests.
El govern de Catalunya ha de defensar el marc legal vigent, tant si ens agrada la llei com si no. Si, com en aquest cas, la llei envaeix competències de la Generalitat en un 70%, el govern té l'obligació automàtica de portar-la davant del constitucional. No val a dir que no passa res perquè ja ens agrada. Perquè sinó, el mateix argument hauria de valer també al l'inrevés: que la Generalitat redacti la llei d'Independència de Catalunya, i que Madrid la tragui, ja que, com és una llei que ens agrada, tan se val si és inconstitucional. La constitucionalitat de les lleis ha de valer en els dos sentits, senyors del tripartit. O ja no recorden que van retallar l'Estatut per raons inconstitucionals?
En qualsevol cas, bromes a part, si el Catalanisme Social consisteix a que les Polítiques Socials que corresponen a la Generalitat se les apunti el Govern Central, -tot i que en el fons, amb el dèficit fiscal, les paguem nosaltres-, estem fent un negoci nefast. La gent s'identifica amb aquell estat o país que els protegeix i els subvenciona. Que ho preguntin al les mares del país Basc, que cobren 400€ al mes pel fet de ser mares i no treballar. I des d'aquí, estem propiciant que els dos billons de pessetes que l'Estat destinarà amb aquesta llei, els reparteixi el Sr. Zapatero, i no nosaltres, com la llei diu que hauria de ser.
Una mostra més de vassallatge, d'incompetència, de desídia, de falta de categoria, de dignitat, de lideratge i de fermesa de la nostra classe política.

Definició legal de amor

Amor: Qui sap el que és? Sabem de l'amor foll, de l'amor de pare, o de mare, de l'amor a l'amic, de l'amor a la feina ben feta, hi ha tantes maneres d'estimar, com maneres de fer mal utilitzant l'excusa de l'amor..., la maté porque era mia, diuen alguns..., obviament aquesta és una mala interpretació del que hauria de ser l'amor, pero crec que per al tema que ens ocupa, i responent a algunes crítiques dels companys que m'avisen de no saber cap on vaig, us dec una explicació una mica més detallada d'unes reflexions sobre la relació Catalunya-Espanya entesa com una relació amor-odi.
Espanya es pensa que Catalunya és seva, pensa que la va conquerir el 1714 i amb això ja n'hi ha prou.

No calen més reflexions.

És possible que Espanya no hagi mai integrat totalment Catalunya dins el seu ideari bàsic, i aquesta és la gran força dels catalans independentistes si la saben explotar. Crec que en general el periode Pujol va ser caracteritzat per una lletanía de queixes i demandes de més i més i més, i que al final, de la mateixa forma que una d'aquelles dones que es queixa i es queixa fins acabem per pensar que és una pesada i que n'estem fins els collons, van portar a un fastigueix generalitzat entre la població espanyola de fora de Catalunya i part de la de dins també.
La prova són els resultats de les eleccions.
Pujol té molta part de culpa de que Catalunya sigui com és, però Catalunya ja existia molt abans, i no crec que la seva aportació de ex-torturat per la policia, pugui carregar-se-la. No ho crec.

Deia que si els independentistes saben explotar aquest anti-catalanisme espanyol, crec que la independència caurà pel propi pes, potser no en forma d'estat independent, però si en una sobirania real. Seleccions internacionals incloses. Crec que hi tenim dret.
Ara bé, en tot conflicte bloquejat, els savis ens diuen que hi ha un element que ho transmuta tot, com si fós la pedra filosofal que ho transmutava tot en or. Aquest element no és ni més ni menys que l'amor. La persecució del qual ens hauria d'inspirar. Començant per una famosa màxima: "Estima al teu pròxim com a tu mateix". Què entenc jo d'aquesta frase? Que si no ens estimem a nosaltres mateixos no serem capaços ni tan sols d'estimar els altres.
I Catalunya, com a tal, té dret a estimar-se a ella mateixa? Sembla una tonteria, però no ho és. Repeteixo: Tenim dret a estimar-nos a nosaltres mateixos? (la no-definició de Catalunya en l'estatutet és deguda a aquesta pregunta, els espanyols saben que no han de deixar que ni tan sols que sapiguem que existim, seria el principi de la fi del seu poder).
Si, com crec que respondria tothom honrat, Catalunya té efectivament dret a estimar-se a ella mateixa, qui és el responsable de concretar el camí que hem de seguir? El president de la Generalitat? Pot ser un autèntic filldeputa però és el nostre.
El president del govern central? No deixaràn mai que passem de minyona. Perquè per això ens van conquerir el 1714.

La resposta ja la intuïu.

Ah! La guerra sempre m'ha fascinat!! No pas aquesta de pacotilla d'uns cabrons que s'amaguen darrera una clandestinitat i maten indiscrimindament a innocents posant bombes. Prefereixo el xoc de idees que hi ha darrera tot conflicte. i que porta mort, sofriment, sang, violacions, robatòris i al final Pau, a cara descoberta, tothom queda retratat en la seva misèria. Hi ha gent que diu que totes les guerres han estat sempre la mateixa. Sempre per la mateixa raó. Unes van contra la evolució del Pla de Creixement Mundial i les altres van a favor.

JO CREC QUE LLUITAR PACÍFICAMENT PER CATALUNYA VA A FAVOR D'AQUEST PLA, CREC QUE ESPANYA VA PATIR, ESTÀ PATINT, MOLTÍSSIM PERQUÈ ESTAN SOTA EL SÍNDROME D'ESTOCOLM DEL FRANQUISME. UNA REVOLTA FEIXISTA QUE VA TRIOMFAR EMMIG D'UNA GUERRA MUNDIAL ON VA PERDRE. CREC QUE EL GRUIX DELS ESPANYOLS NO EN SÓN CONSCIENTS, CREC QUE AIXÒ PROVOCA SOFRIMENT A ELLS I A NOSALTRES, I CREC QUE UNA VISIÓ D'UNA ESPANYA MILLOR, DES D'UNA ÒPTICA PURAMENT NACIONALISTA CATALANA, NO NOMÉS ALLEUGERIRÀ EL NOSTRE SOFRIMENT SINO TAMBÉ EL SEU.

Hi ha varies estratègies:

Reducció a l'absurd portant a l'extrem: Volen tornar a conquerir el món? Volen tornar a exterminar una llegua més, un continent? L'Aznar tenia aquest complexe psicològic, però també Pujol.
(Atenció, sé del cert que molts espanyols amb molt poder tenen aquest objectiu, juguen en la lliga de civilitzacions que volen imposar-se al món, la Champions League entre la Xina, els EUA, Russia, França (en caiguda lliure) i els Àrabs. Espanya està per aqui mariconejant. Nosaltres què hem de fer? Recolzar-los? Anar contra ells? ÉS EL SEU SOMNI, DE LA MATEIXA MANERA QUE NOSALTRES TENIM ELS NOSTRES. (Els catalans ja en fèiem rics a Cuba, no?)
Ells volen una Espanya forta per conquerir el món (empobrint-lo) i la deslleialtat (així ho interpreten) de Catalunya els debilita i fastigueja. ELLS VOLEN UNA COSA QUE NOSALTRES PODEM DONAR-LOS. DESAPAREIXENT!! LA FELICITAT D'ESPANYA PASSA PER LA NOSTRA DESAPARICIÓ!!!! NO ÉS EL COLMO DE LA PARANOIA?!!

Això en tàctica és diu posició de força. SABEM QUE ESTAN COM UNA CABRA.

La guerra està entre els imperialistes "Catellans i Catalans" i la gent (espanyola o catalana) honrada que vol viure en pau. Com fer que aquests ens vegin com a amics sense que se sentin debilitats? Crec que expressant aquest arquetip a espanyols no-catalans normals podria tenir el seu efecte, caldria analitzar els resultats. Començaré aquesta setmana. (De fet crec que aquesta guerra ja està en marxa i que ara estem en una etapa que no és la final)

Penseu l'alternativa.

El Català sobreviurà mil anys més? Desperteu collons!!! Quin món us imagineu d'aquí a cent anys? Jo sóc optimista, malgrat tot, no em resigno a veure-ho tot malament com em volen fer creure alguns nacionalistes indignats. Pero no vull perdre de vista la realitat. Mentre ens estimem i siguem capaços d'estimar no hi ha res a témer. NO HI HA RES A TÉMER, JODER!!

Atenció, no vol dir "Love is in the air" i posa l'altra galta. Vol dir, estima't a tu mateix, estima els altres i no et deixis intimidar. Com el Ghandi, que no es va deixar intimidar.

Avui és dijous i no he anat a treballar. Però no us penseu que he fumat res, eh? Als 17 anys ja pensava així,..., el metge m'ha dit que no és greu, que vagi fent...

: )

FORA ELS PEATGES ENTRE TARRAGONA I BARCELONA!!!

P.D.
Proper capítol abans que el blogger em faci fora: Primera classificació entre Nacionalismes, Nacionalismes d'Atac i Nacionalisme de Defensa. (A.N. i D.N en anglès)
Com ens defensem sense armes de foc? Si venen a matar-nos què em de fer?
Convidats especials: El gendre de la Familia Tous, la consellera real de interior Imma Mayol (el marit és un calçasses). Moderador: El Torrente, que d'això en sap molt i serà imparcial.

En cristiano!

Siguiendo el decreto del Gobierno Nacional este mensaje será en cristiano. A partir del 1 de febrero cada 10 mensajes en un blog autonómico deberá incluir como mínimo uno en lengua nacional aunque el resto utilice lenguas vernáculas sólo oficiales en aquellos espacios de la red que tengan una mínima autonomía...

PROU!!!!

Això és el que hauria d'haver dit l'home gris, el que sempre ha estat a l'ombra manipulant, burxant i acumulant poder. Un home que es baixa els pantalons que no sap dir prou i que com a conseller d'educació passarà a la història negra del país com alguna companya de partit que en el seu temps havia dirigit la cultura del país. Tenim un conseller que no sap plantar cara, que s'empassa el que diu l'amo de Madrid no fos cas que el fessin fora o que s'iniciés la primera crisi seriosa de l'entesa i que en lloc dels de sempre aquesta vegada sigui culpa d'un nicaragüenc.
Segur que avui sortiran els de la casa comuna cridant contra els de sempre en lloc de pensar un moment i dir "la vàrem cagar". Perquè no ens enganyem, si el govern de l'estat ens pot imposar el castellà és gràcies al gran text estatutari que varen aprovar uns quants catalanets: l'estatutet. Per tant cal acusar també a aquells que ens van enganyar. I això només és el principi, mica en mica anirem descobrint la lletra petita de l'estatutet i veurem com som una autonomia com La Rioja o Múrcia. Això es va pactar ja fa temps a la famosa transició i fins que no ens rebelem contra aquest engany ens aniran enculant.
Una transició que ja no ens creiem aquells que vàrem veure morir al dictador en la nostra infantesa i que al·lucinem veient àguiles en edificis públics, monuments de la victòria, noms de carrers ben galdosos o que recordem que fins l'entrada de l'euro podíem dur a la butxaca el caudillo. Si no vàreu veure el darrer 30 minuts us recomano que el veieu, quan el pengin. No han fet el soroll mediàtic que varen fer amb el Gernika, però és normal perquè aquest tema no interessa i si a més es critica al demagog espanyolista millor passar-hi de puntetes.
I els progres catalanistes esntusiasmats amb el tarannà? On sou? Us recordo allò de "Si guanya Zapatero, guanya Catalunya". Deixem-nos de ximpleries, Catalunya només guanyarà quan marxi d'Espanya, no cal buscar encaixos ni asimetries ni maneres d'entrar al gobierno, hem de marxar i aviat, sinó en breu tindrem la Gala a TVE de "Cataluña. ¡Qué hermosa eres!".
Des d'aquí faig una crida per tornar al carrer, tornem a sortir al carrer i diguem clar i fort que no volem ser espanyols, que volem decidir el nostre futur.

Continua el moviment

En el post d'ahir sobre el cap de setmana han aparegut uns quants comentaris i alguns fan referència a un article publicat ahir a l'Avui de l'Hèctor Lòpez Bofill. Aquí el teniu.
També ens volem fer ressò d'un altre article aparegut a Tribuna Catalana signat pel col·lectiu Joan Crexell.
Tampoc no ens podem oblidar de l'amic forcadell que ha iniciat un diàleg amb el blocaire Jaume Ciurana, regidor convergent de Barcelona i president de Districte de Sarrià-Sant Gervasi.
S'acosta el 18 de febrer i sembla que comencem a recordar aquell dia com l'inici d'alguna cosa però cal avançar i no viure només en el record. Aprofitarà la data l'amic Rovira per fer un Àgora sobre sobiranisme? O ens seguirà parlant de temes espanyols

El cap de setmana

Aquest cap de setmana l'Avui ha ofert a ERC l'espai per respondre a l'exconseller. L'encarregat de fer-ho ha estat un altre exconseller més famós per la carta financera. Aquí teniu els dos articles, el de dissabte i el de diumenge. Està clar que aquests dos escrits no han tingut el ressó mediàtic dels de la setmana passada, no interessa parlar d'indpendència ni tan sols plantejar el debat. Millor ignorar a aquests eixelabrats. Aquesta setmana tornarem a llegir al metge a El Temps a veure si ens dóna una recepta clara, però amb la seva lletra serà difícil d'entendre?
A la blocosfera el debat és obert i en Xavier Mir l'atia preguntant als socialistes catalans sobre l'esperança blanca de l'esquerra francesa i la seva defensa sobre l'autodeterminació del Quebec. Molt bé! Les respostes, o excuses, són per emmarcar. Així ens va amb aquests sociates...
Ens hem d'alegrar també perquè l'etern futurible ministre ha dit les coses pel seu nom. Des d'aquí sempre hem reclamat que els partits es defineixin, i aquest senyor ho té clar: "Unió no és un partit independentista". La llàstima és que recrimini als seus cadells per acostar-se a posicions d'ERC, el dimoni o l'home del sac! A veure si aquests joves es mantenen ferms i quan entrin a Unió regeneren el partit, ara per ara no els podran canviar per alguna direcció general o una secretaria del Govern. També és curiosa la versió de la notícia que fa el diari del conde.

E pur si muove!

No, no parlarem de Galileu i de la manera com va ser tractat per l'ortodoxia del moment.
Tampoc parlarem d'Itàlia encara que si llegiu el text que us recomanaré sí que hi surt.
Només volia escriure aquesta entrada per reflectir el brillant article (un més!) del mestre Partal que apareix avui a Vilaweb.
En Partal ens parla de com en les darreres 24 hores s'han fet manifestacions a favor de nacions sense estat per arreu d'Europa, parlant de quebequesos, kossovars, bretons, escocesos... I és que alguna cosa es mou encara que ens arribin ben poques notícies (quina pena que fan els TN darrerament). I quanta hipocresia en els nostres polítics que defensen tots els pobles oprimits oblidant-se de les pròpies nacionalitats. I és que senyores i senyors si defensem una europa de nacions s'han d'incloure totes les nacions!

S'ha de reconèixer el sarcasme i el sentit de l'humor d'en Sostres. En el seu article al Singular.cat, parlant de la T4 i de que en aquest cas ha estat feta amb bon gust afirma:

"Som uns imbècils perquè ens deixem robar, perquè portem tots aquests anys deixant-nos robar, però per primera vegada podem estar orgullosos del que s'ha fet amb els nostres diners. Podríem fins i tot demanar que en homenatge, en lloc d'això tan fred de T4, li posessin Terminal General Prim, però no crec que la idea prosperés gaire.

La T4, es digui com es digui és un monument a l'estupidesa dels catalans. Només cal que penjant dels magnífics sostres ondulats hi hagi banderoles que hi digui "Catalans, sou uns subnormals". S'ha de ser molt, però que molt idiota per deixar-se atracar d'aquesta manera, amb aquesta naturalitat, s'ha de ser molt, però que molt justet per quedar-se de braços creuats amb el nostre aeroport de merda mentre Madrid amb els nostres diners diu que es fa una nova terminal quan en realitat s'ha fet un aeroport amb totes les de la llei.

La traca final ve amb el taxista, que duent-me de la T4 a Zalacaín em diu: "¿Vamos por el peaje o por el camino normal?", i no puc deixar de respondre-li que vagi pel peatge, que a Catalunya és el camí normal. Som uns imbècils de profunditat."

Jo també vaig ser-hi pocs dies després de l'acord Mas-Zapatero, i vaig pensar molt en la mare del primer. "Un bon acord Artur i Salvador?"

Agrupament i sobiranisme.

Havent llegit els articles del senyor Carretero, alhora que fent-me ressò de les constants crítiques que naveguen per la xarxa envers ERC i CDC (UDC és un tema a part), em roda pel cap aquest concepte de reagrupament i el més original agrupament del teixit sobiranista.

Malgrat les crítiques i el to apocalíptic que tots en més o menys mesura emprem, Catalunya i el pensament independentista o sobiranista en general gaudeixen d'una salut excel·lent. En els úiltims 40 anys, ni Catalunya ni els Paísos Catalans en general mai no havien tingut una població sobiranista tan extesa com la que tenim avui. En els últims 10-15 anys anys, ERC (l'únic partit amb discurs obertament independentista) ha passat de la marginalitat del 6 diputats a una posició de partit central i frontissa en el marc electoral català amb vint-i-tants diputats. Aquest procés és llarg d'examinar, però bàsicament es podria resumir dient que ERC va saber agrupar els diversos sectors de l'esquerra independentista, i en molts casos revolucionària (MDT, PSAN, Catalunya Lliure, La Crida...), i contruir un front comú. Pel camí es van quedar peresones i tendències que van jugar un paper important en el procés de formació i construcció d'aquest front comú. Alguns d'aquests han desaparegut i han acabat difuminats dins de CDC, altres s'han reintegrat a aquest font comú, i d'altres han obert altres partits o col·lectius. No cal dir noms. No es tracta d'això.

Més recentment, en els últims 18 mesos i com a resultat del que aquí anomenem l'estatutet de la vergonya, així com d'un cert descontent amb els partits sobiranistes del mapa electoral, Catalunya ha patit una altra explossió independentista que ha vist la creació de la PDD, Sobirania i Progrés, Catalunya Acció, el PRC, i un llarg etc. La família independentista ha parit i va parint criatures a dojo, però té el problema que no sap com conduir-les, perquè no para prou l'orella al que la quitxalla diu. L'aparent estovament d'uns (com a mínim en les formes), la lògica preocupàció d'altres i l'alarmisme d'encara uns altres han creat un creixement del sentiment sobiranista, però també una fragmentació.

El problema crec que és doble. D'una banda és cert que el govern espanyol porta 10 anys llançant una ofensiva mortal contra Catalunya. Suposo que pretenen donar el cop de gràcia que ens acabi de matar nacionalment, és a dir econòmicament, culturalment i com a teixit social. La globalització, el ciutadanisme, la internacionalitat i els universalismes són alguns dels conceptes que han emprat i rera els quan s'han amagat per llançar aquesta ofensiva. El discurs és tan insuficient que no cal perdre el temps desemmascarant-lo. Això els més sofisticats. Els menys sofisticats han continuat emprant el mateix discurs de sempre: el sobiranisisme és el diable i cal defensar déu i Espanya. L'altre problema crec que no és tant un problema com una reacció lògica, una explossió, que ha vist créixer tota una sèrie d'iniciatives i respostes a aquest atac, però sense cap mena de coordinació.

En aqust marc, i això ho sap tothom i per tant no és cap secret, el repte del sobiranisme (i aquest és en si mateix un concepte que s'ha emprat amplament no fa gaire i és interessant perquè no és excloient) és com agrupar totes aquestes iniciatives, tots aquests punts de mira i visions nacionals que es freguen les unes amb les altres però que fins ara no han gosat agafar-se de la mà. No crec que el terme reagrupament sigui el correcte, perquè totes aquestes iniciatives mai no ha estat agrupades sota un sol paraigua. El que cal és agrupar-les ara. Aquest és el repte. La tasca és complexa. El grau de divergència entre tots aquests partits i iniciatives (i aquí m'estic referint tant a ERC i CDC, com a les plataformes i organitzacions abans esmentades) és gran i l'escissionisme sembla ser la nostra bandera. De tota manera, la culpa no la tenen les associacions cíviques, ni les plataformes, sinó els partit polítics que fins ara han actuat d'estacions centrals dels diversos sectors sobiranistes del país. Les estacions necessiten una constant i sana regeneració, des de dins, i no des de fora, i per desgràcia els costa dur-la a terme.

Catalunya es troba ara en un moment dur, però que també podria ser dolç. El PSC no passa per un dels seus millors moments. Els diversos corrents interns socialistes es mosseguen entre ells. Els termes Espanya plural i catalanisme, com a banderes teòriques del PSC, han fracassat. Espanya no és ni serà mai plural. I pel que fa al Catalanisme, què podem dir? què significa? fins ara havia estat un concepte útil, tot i que buit de contingut. Ara ja no és ni útil. Ells ho saben. Nosaltres també. Potser alguns sectors 'catalanistes' del PSC aviat perdran la por a dir-se sobiranistes. El temps ens ho dirà. Mentrestant, els partits que ja són sobiranistes, o els corrents sobiranistes dins aquests partits, tenen l'obligació política d'articular el sobiranisme. No ens calen més partits. Ja en tenim prous. El que cal és agrupament, coordinació. Aquest podria haver estat un bon moment pe fer un pas important. La societat civil ja ho ha entès. Els partits polítics també? La sobirania, la independència de Catalunya, necessita aquests partits com a entitats articuladores. Sense aquestes entitats, aquests partits, i sense la seva articulació, mai no hi haurà sobirania. Les organitzacions civils són les que ha de pressionar aquests partits per forçar-los a regenerar-se tot evitant la fragmentació. Els partits polítics tenen la responsabilitat d'escoltar i de canalitzar i agrupar una opció política.

És evident que el panorama actual demana una nova estratègia i una reacció a mig termini. No ens posem excessivament nerviosos pel que passa aquests primers mesos, ja que la reacció l'hem de crear a partir d'avui, i pensant entre 5 i 10 anys vista. Per què aquest terminis? És evident, que després del pas en fals fet amb el nou estatut per l'actual classe dirigent, els polítics que ara estan en escena ja han amortitzat la seva carrera política i cal esperar aires nous. Podem esperar alguna cosa més en els propers anys dels dirigents de CiU? Lligats de mans pel seus acords, sembla que ara són presoners de la seva pròpia estratègia partidista. I per altra banda, és clar que ERC ha pres l'estratègia d'esperar que les aigües s'estanquin una mica.
Sembla doncs, que en els propers anys res es mourà gaire, però, ens podem permetre esperar? Aquesta és la pregunta. Veient el panorama incert espanyol, veient que el desplegament de l'estatutet serà lentíssim,veient que l'economia catalana no acaba d'arrencar com ho podria fer, veient el futur incert d'una de les pròximes decisions més importants per Catalunya, la concessió de la nova terminal de l'aeroport, i que no dependrà de nosaltres -gràcies als acords de l'estatutet-, i veient que la realitat estatal i nacional espanyola actua com una pisonadora, no sé si podem esperar gaire. Però el que és clar, és que hem de començar a fer alguna cosa. Carretero ja ho ha fet. Ara ens toca a la resta.

El mesies

Tal com recull en Fer en el seu dibuix d'ahir a l'Avui, aquest cap de setmana s'ha parlat molt de l'exconseller. Va començar el diari del comte anunciant un nova formació o moviment encara que l'endemà se'n desdeien, potser no ho havien entès bé, o la filtració "desinterassada" no era correcta. El que va fer l'exconseller va ser escriure sobre la supeditació d'ERC al PSC en un parell d'articles a l'AVUI, dissabte i diumenge. Crec que la reflexió que fa l'exconseller és bona però no sé si aquesta és la manera. Vol deixar ERC? Vol renovar ERC? Al final de l'article de diumenge també reconeix que CyU no és la solució. I llavors? Què hem de fer els independentistes? És clar que avui un independentista no sap què votar i segur que molts es queden a casa o opten per votar en blanc. Això és greu i trist. Potser caldria que algú sapigués articular l'independentisme. Com deia l'altre dia potser cal un nou partit amb el perill de noves divisions o potser cal que els partits anomenats catalanistes es marquin un objectiu clar i no pensin en l'objectiu a curt termini de governar i prou.
Aquest cap de setmana també hem pogut llegir una entrevista amb un altre salvador de la pàtria, i és que n'hem tingut molts, en tenim molts, i segurament en tindrem més. Ahir va fer un any d'aquell dissabte gris on es va gestar l'enèsima traïció al poble català per un plat de llenties. I encara seguim amb la mateixa cançó...

En esa reunión se fraguó un gran pacto de Estado Catalunya-España y se habló de unas reglas de juego limpio entre el PSOE y CiU. Y estas no pasaban por que yo fuera a ser presidente, sino porque lo fuera el vencedor de las elecciones. Nosotros estábamos dispuestos a cumplir este pacto de salud democrática que le convenía a Catalunya, pero los socialistas no cumplieron

Potser caldria que cada any sortissim al carrer com aquell 18 de febrer a dir els polítics que així no anem bé, que els catalans no ens els mereixem.

Avui arribem al 100

Aquesta entrada és la número 100 del blog. Quan vàrem començar fa deu mesos no sabíem ben bé com aniria tot, si algú ens llegiria i seríem capaços d'escriure, de parlar, de debatre...
Mica a mica hem anat creixent i crec que seguirem evolucionat i progressant cap al nostre objectiu: 2014.
En aquests deu mesos hem tingut estatutet, crisis de govern, treves trencades, un nou tripartit anomenat entesa, noves rebecaries, nous ciutadans... però on som? Hem avançat a nivell nacional? Anem cap a la independència o cap a la sumisió total?
Cal que els catalans ens traiem la por i el victimisme de sobre. Diguem les coses pel seu nom i defensem les nostres idees amb fermesa. Que diguin el que vulguin més enllà de l'ebre!
No sé si ens cal un nou partit per aconseguir el nostre objectiu, no crec que sigui bo dividir-nos encara més. El que cal és una regeneració dels partits actuals i si no és possible, llavors sí que ens caldrà un nou partit.
Ens queden 7 anys i moltes entrades però entre tots ho aconseguirem!

Sobre l'aeroport i altres infrastructures

El doctor Tremosa ens ofereix un nou article sobre l'aeroport a l'AVUI. L'article ens recorda que aviat hi haurà l'adjudicació de la nova terminal del Prat i que veurem quin paper hi juga Iberia, Aena però com diu al final : "Hi tenen res a dir la Generalitat i la societat civil catalana?"

Mentrestant el transport ferroviari segueix anant igual que l'any passat. Ara és el síndic de greuges que protesta però continuen els retards i les esquerdes.

I què dir de correOs? Doncs que ni tans sols creuen que tinguin un problema.

Algú creu que això se solucionarà des de Madrid?

Paciència

No cal que us expliqui que durant els darrers 150 anys, Catalunya només ha progressat quan ha estat governada i dirigida pel catalanisme. Les ingerències polítiques d'Espanya o la seva influència, han estat nefastes pel nostre país.
En aquest sentit, la primera intervenció del vicepresident de Catalunya, J.LL. Carod-Rovira, va ser decebedora i un auguri d'un període trist, sense horitzons, sense ambició i sense un projecte polític ample i amb futur. Per dir-ho d'una manera planera, el vicepresident va parlar com si fos un funcionari més i com demanant perdó per les seves passades veleitats nacionals. És trist veure a un home dialècticament brillant, parlant a la defensiva i abaixant el cap, amb un discurs gris i sense continguts, de pura gerència.
De fet son ja bastants els petits dirigents de seccions locals que senten una enorme decepció per les constants advertències i consignes que des de la direcció d'ERC els imposen deixar de banda les reivindicacions nacionals.
És evident que el catalanisme polític (que no el de la societat civil) passa hores molt baixes. I que el país porta anys ressentint-se'n a tots els nivells (Catalunya ja és la 11 comunitat de l'estat en renda per càpita real). Passem hores baixes perquè el gran projecte de l'Estaut ja està obsolet i mort abans de néixer. I tenim un govern que l'ha d'acatar, i una oposició que no pot fer oposició en aquest aspecte.
Només podem esperar que passin uns anys, i que aquesta generació política, que ja està amortitzada i que ja no pot donar més de sí per falta de credibilitat, doni pas a una altra. I esperar, com passa a Escòcia, que una data, la del 2014, serveixi de catalitzador d'aquell sentiment nacional que sí que crec que ha arrelat cada cop més en la societat civil. Tinguem paciència i esperem la nova oportunitat, que segur arribarà el 2014.

Mori lo bandoler de Martorell

Amics estic molt content de iniciar la meva participació en aquest blog. Espero trobar forces per transmetre l'energia suficient per a provocar els canvis positius necessaris en les nostres vides.

Catalunya és anàloga a un ésser humà i ara mateix tots sentim que Catalunya està malalta, com aquell malalt que envoltat de metges, només sent les seves discussions sobre com curar-lo i sobre quin serà el millor tractament..., que si un tractament de shock, que si una teràpia més dolça, Catalunya, i no ho dic jo, es troba en aquest moments desorientada. No sap si reafirmar-se en el seus sentiments i ser el que ella mateixa decideixi ser, o si sucumbir a les forces del marketing identitari castellà, d'ara en andavant FMIC.

Catalunya té dret a existir en un món cada vegada més globalitzat? Cada vegada més uniforme?

-Aprofito l'avinantesa per recordar que la uniformització ha estat una característica comuna dels règims feixites-totalitaris (Comunistes i Nazis principalment, però no els únics...)-

Existim, o sigui, que basant-me en l'article nº 1 de la Gran Constitució Mundial, (GCM): Tots els individus són iguals davant al llei, argumentaré en els propers articles una teoria alternativa de curació d'aquest cos, anomenat Catalunya que ens acull i de vegades en atormenta.
Vull deixar clar que no he dit "quina llei" ni de quin país, i recordaré una màxima esotèrica anomenada La Llei del Fracàs: Tota llei és un fracàs, si incompleix una llei superior", que ens servirà per adonar-nos de la importància d'establir una correcta jerarquia dels nostres principis.

O sigui, que us demano que visiualitzeu Catalunya com a un ésser humà i diagnostiqueu si el que té és un refredat, una pulmonia, reuma o senzillament és una persona sana amb les atrofies normals després d'estar 300 anys lligada de mans i peus. Si, com diuen alguns en aquest blog, això es com s'afirma últimament, què es pot fer? Com recuperar un malalt que no es nota ni els braco ni les cames?

Proposo deslligar el braç esquerre i fer massatges per reactivar la circulació, el braç esquerre és l'eix Barcelona-Tarragona, tradicionalment i insidiosament bloquejat per les FMIC, cal saber però diagnosticar bé, el braç és viu? Si, perque de tant en tant encara funciona, hi ha embòlia? Si dos peatges a la autopista.

O sigui que podem començar a fomentar la circulació de persones i bens entre Barcelona i Tarragona quan abans millor!

He estat analitzant l'estructura del peatge i he vist que és molt sòlida i costaria molt fer-la caure a més de ser un delicte gros,( i no volem caure en la llei del fracàs, que no aportaria res). Però si que podriem iniciar una ronda de iniciatives sobre què es pot fer, seriosament i apolítica, per fer un gran acte/es de desobediència civil que conduexi al rescat de tan preciosa arteria. Crec que és bon negoci.

1ª mesura: Demostrar desde Barcelona i desde Tarragona que l'arteria existeix, adonar-se de la importància. Adhesius als cotxes, globus als peatjes, tríptics informatius, denuncia dels dirigents de ACESA, foment i divulació de les formes diverses de frau en el pagament...

Amb el convenciment que "Quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón" m'acomiado de vosaltres fins la propera trobada.

Ànims i que no falti el sentit de l'humor!!

la venjança de Braveheart

Sembla ser que el dia D s'acosta per als escocesos. Segons publica avui el Daily Mail la majoria d'anglesos i d'escocesos preferirien estar desunits. Els anglesos consideren que els escocesos no haurien de ficar-se en els seus problemes (això recorda a l'intent de fer fora els partits nacionalistes del parlament espanyol, oi?). Serà interessant com es desnvolupa aquest tema per aprendre com ja vaig apuntar fa temps. El primer que caldria és que algun partit de casa nostre apostés clarament i sense por per la independència com ho fa el SNP. Les coses s'han de dir pel seu nom!

lectures per al cafè

Avui prenent el cafè he pogut gaudir de dos articles molt recomanables:

• Salvador Cardús explica què cal fer a més de dir prou i acaba l'article amb una crida a mobilitzar-nos:
  

  Però ni la ingènua casa comuna de CiU ni l'independentisme sense fronteres d'ERC no ens portaran nacionalment més lluny si no senten el clam indignat del poble, ni que sigui el d'una gran minoria significativa. Sí, s'ha acabat el bròquil. Però a més, volem pa amb oli!



• Xavier Roig parla del sistema educatiu català i el que s'hi ensenya. El final també és contundent:
  

  Quan es va fer públic que les filles del president Montilla anaven al Col·legi Alemany, en una demostració més de país mentalment escatat, totes les crítiques es van dirigir al fet que aquesta escola fos privada. A la majoria li va passar per alt, però, que aquesta escola té una característica addicional: s'escapa del sistema educatiu dissenyat aquí. El president de la Generalitat estalviarà, doncs, a aquells a qui més estima, les malformacions provocades per un sistema públic que, en termes generals, és perillós. Ell ho sap. I tant que ho sap!

  
  

Bona lectura!

any nou, vida nova?

Tenia ganes d'escriure el primer text de l'any però no trobava el moment. Suposo que els companys del blog m'han picat d'alguna manera i no me n'he pogut estar.
Començo per completar la informació que ens aporta l'amic forcadell. Podeu trobar l'entrevista al Ridao aquí.
No tinc ganes de parlar de la casa del catalanisme perquè darrerament sembla que s'ha omplert d'okupes o que algú ha anat a l'IKEA aquest nadal i vol redecorar-la. Tots aquells que després del primer cap de setmana de novembre van afirmar que votarien aquest partit el proper mes de maig no sé si s'ho repensaran. El problema que hi veig és que aquesta gent pot tenir un problema. A qui es vota? Aquest és un tema complicat.
Els que volem la independència tenim un problema, quin partit ens representa millor? Un que aspira a governar a Espanya a qualsevol preu o un que per estratègia ens col·loca un espanyolista com a president de la Generalitat? Complicat...
Hi ha gent que opina que ens cal un nou partit, però això de moment ho deixaré per un altre moment.
Internacionalment podria parlar d'Euskadi. Es veia a venir... No entenc com el demagog espanyolista pensava que se'n sortiria sense fer res. A Catalunya li van funcionar les traïcions, les mentides i allò tan popular del "divide y vencerás", però els bascos són diferents.
De l'atemptat del dia 30 em queda la recança de saber perquè se'ns amaga informació? Les primeres notícies van ser que la polícia havia fet una explosió controlada, però quan de cop hi ha dos desapareguts, aquesta informació desapareix. No vull exculpar a ningú però m'estranya que ningú digui res sobre aquest tema. Suposo que no és políticament correcte dir que un cop més les forces de seguretat la van cagar!
Què queda del procés de pau? Poca cosa. El demagog està perdut, té por. Sap que rebrà un càstig el proper maig i que potser no hauria d'avançar les eleccions generals de manera triomfant anunciant la pau definitiva. Dins del partit ja es freguen les mans aquells que el volen defenestrat. I quin futur tindrà Espanya? Un nou govern del PP amb el suport dels "catalans de debò"?

Catalunya a la premsa britànica (again!).

Passo a reproduir part d'un article signat pel prestigiós periodista anglès Matthew Parris i publicat al The Times britànic ara fa dues setmanes. La part que aquí reprodueixo és la part de l'article recollida i editada pel i al setmanari The Week (p.11, 6 January, 2007). Matthew Parris és un periodista polític de renom, conservador, i proper al Partit Conservador. Tot i així gaudeix d'un respecte especial dins el món periodístic. No entraré a valorar l'article. Només el penjo perquè crec que és interessant per diversos motius, independentment que hom pugui estar o no d'acord amb en Mr. Parris. Tampoc no passo a valorar els autèntics amagats darrera l'article.

The Tories need to become Scottish nationalists. To see why, consider the experience of Catalonia. The people of this autonomous region of northeast Spain are conservative by instinct, yet the centre Right no longer has any influence here, because it has turned its back on the reality of Catalan nationhood. Catalans have come to think of themselves as left-wingers because only the Left has been prepared to embrace their Catalan identity. Much the same has happened in Scotland, where the Tory reaction to Scottish nationalism has long been either scorn or fear. Yet conservatives, of all people, should have no difficulty "embracing people's sense of nationhood". With the Scottish nationalists on the rise, and Labour likely to lose power in the March election to Holyrood, the time is ripe for a rethink. [...]

Any nou...any vell. CiU forever?

Bon any a tots els qui escriviu i llegiu aquest bloc. L'any comença de la mateixa manera que va acabar: amb l'actitud alarmant però no sorprenent dels companys de CiU. És a dir, CiU donant suport a l'estatut de Ses Illes i estant a favor de la llei de memòria històrica del govern. No sé i no entenc perquè CiU s'entesta a insultar-nos continuament. Només pel que fa a aquests dos punts, l'actitud de la formació "nacionalista" és alarmant, com he dit. D'una banda, l'estatut aprovat a Ses illes no és res més que un insult a la llengua catalana, perquè, entre diversos punts, aquesta ni tan sols no rep tracte d'igualtat davant la castellana. Pel que fa a la memòria històrica, doncs només haureu de preguntar a aquells que tinguin familiars que van ser afuselats com a resultat d'un aquells judicis sumaríssims, que ara, segons CiU, resulta que sí que van ser legals. Fabulós. És més, ara resulta que el senyor Carrasco i Formiguera fou afusellat per culpa d'ERC. Hom ja no sap si riure o plorar.

Però tot això només ha estat peixet, el pròleg que necessitaven per poder llançar la nova superestratègia per al 2007. Així doncs, per si tot això no fos suficient, la CiU del 2007 s'ha tret la son de les orelles refent el camí cap al PP. Laaadiies and Geeeen...tleeelment!! I aquelles promeses davant Guifré el Pilós, i aquelles actes notarials, tot plegat amb una solemnitat digna de secta d'El pèndol de Foucault....paper mullat com bé sabíem. Però el motiu d'aquestes línies no és l'escarni gratuït. Ben al contrari, només vull mostrar la magnitud de la tragèdia convergent. Perquè el que tot això evidencia és que CDC pateix una forta crisi identitària que, tard o d'hora, haurà de resoldre. El futur de la formació, com a CiU, no existeix. Ja fa temps que CDC hauria deixat d'arrossegat la formació ultracatòlica i ultraconservadora (UDC). Però també entenc que la situació no és fàcil. És obvi que quan UDC es veu les orelles aleshores amenaça CDC dient-los que el trencament significarà la unió d'UDC amb el PP. Això és perillós. En teoria. A la pràctica, però, no crec que UDC tingués un futur brillant a Catalunya i que el potenciament del PP fou espectacular. Però el problema continua existint.

És aquesta crisi identitària, i la llosa ultra que UDC suposa per CDC, el que no permet que aquests últims puguin moure's i bellugar-se políticament i ideològicament tal i com haurien de fer. L'entrevista a en Joan Ridao a l'Avui de dilluns passat explica perfectament aquest problema. ERC no va pactar amb el PSC perquè tingui per objectiu principal desinflar o fastiguejar CiU. ERC no pactà amb CiU perquè aquests no van fer cap proposta política, cap programa ambiciós. Una formació que diu ser Catalunya, i no només representar-la, hauria d'haver aprofitat l'ocasió per posar damunt la taula un projecte nacional ambiciós on es contemplessin termes com l'autodeterminació, entre molts altres. Però no fou així, i no serà així... mentre UDC continuï adosada a CDC. CiU no aspira a res més que l'Estatut (i amb sort!). Autodeterminació, traspassos, règim fiscal propi... són conceptes inviables per CiU, ara per ara.
Crec que és urgent, pel bé del país, que CDC trobi una sortida a la coalició amb UDC. És urgent. Esperem que CiU no sigui forever!

Però el que més m'ha sorprès de tot plegat ha estat la no reacció a tots aquests fets (suport de CiU a l'Estatut de Ses Illes, la qüestió de la memòria històrica, l'apropament progressiu i ràpid al PP...) per part dels compnays que escriuen en aquest bloc i que han exercit de durs crítics de l'Entesa per manca de guió nacionalista. Aquells que defensaven un Pacte Nacional perquè era preferible pactar amb CiU i no amb el PSC. Encara penseu igual? l'Entesa no és la vuitena maravella, però encara creieu que després d'aquesta nova estratègia de CiU (que clarament ens recorda què i qui és CiU) un pacte ERC-CiU hauria estat viable, recomanable i suportable? Jo crec els fets parlem per si sols.

Zapatero traït per Espanya

El fracàs del procés de pau és en el fons el fracàs de la política espanyola i en general d'Espanya. Els que fa temps que sabem que el nostre país veí encara no està preparat ni política ni democràticament per a fer segons quins passos, aquest fracàs ve a ser una proba més del que diem. Si amb l'Estaut de Catalunya Espanya se'n va sortir, va ser per culpa de la manca de coratge, d'ambició i de sentit d'estat dels dos grans poders polítics a Catalunya (el PSC i CiU). La desísdia dels nostres dirigents, li va facilitar les coses a Zapatero, que encara no s'acaba de creure l'èxit amb què se n'ha sortit de l'atzucac català.
El problema ha vingut quan ha aplicat la mateixa lògica amb el País Basc, i en concret amb un grup que s'escapa de la racionalitat com és ETA. S'ha pensat que només fent grans declaracions sobre bones intencions, com va fer amb Catalunya, ETA cediria. Segurament per un excés de confiança i per una certa megalomania, Zapatero s'ha pensat sempre que acabaria sent el guanyador i que tots li acabarien fent la reverència.
Doncs com era d'esperar, ETA no s'ha doblegat davant els discursos i la inoperància. Així que ha decidit decapitar-lo amb tota la tranquil.litat del món.
A més a més, podria haver-hi una lectura que ningú no ha fet fins ara. Si considerem, com és segur, que Zapatero és la darrera oportunitat que té la política espanyola per a mantenir una Espanya ja insosteniblement unida, és perfectament comprensible des de la lògica d'ETA, que veient que la cessió política és impossible, finalment hagin decidit carregar-se l'únic dirigent capaç de salvar Espanya. Perquè no hi ha dubte. Si Zapatero perd les properes eleccions, Espanay, com a projecte d'unitat política, ha mort. Perquè si el president que ha tingut més sensibilitat -i crec que sincera- envers la pluralitat nacional, després de fer uns timidíssims gestos, perd les eleccions, què en quedarà de l'Espanya amiga, Sr. Antoni Puigverd?