Ja tenim govern

Finalment en Pasquis ho ha aconseguit! Ja té la seva remodelació. S'ha desfet de l'ugestista, el contestari i fins i tot el tete ha aconseguit passar-li el cobrador del frac. Qui ha guanyat? Ningú, com sempre. En aquest tripartit les coses es fan malament. Sembla que ERC ha forçat el nomenament d'en Vendrell però ara qui vigilarà en Bargalló? L'entorn del tete podrà passar el corró? Iniciativa potser ha guanyat, sobretot els beautiful ones que compren a can Comella i ho celebren al Dry Martini, allà on en Sandruscu i en Jan es varen separar definitivament. Però clar que cessar al conseller de Medi Ambient no queda bé per a uns i unes ecosocialistes de debó.
Ara tenim un parell de mesos per arribar al famós referèndum. A veure què decideix la setmana vinent en carod i la seva tropa, després de l'angina. Per cert, si ets metge i milites en un partit et poden fer conseller d'un departament on no hi entens un borrall. Només cal que atendre al president o al secretari general. En altres partits el fet de ser l'únic que sap idiomes fa que et nomenin ministre d'exteriors encara que la teva trajectòria sigui nefasta.

Una nova maragallada

Ja hi som! Ja tenim una nova maragallada!
Ara el MH i el tete han decidit que no podien ser menys que el capo capone ZP i que ells també havien de canviar. Per què esperar al referèndum? Un canvi en ple mundial? Millor fer-ho abans de l'esmorzar de Sant Jordi!
Però els canvis s'han de fer bé, pactar-los, parlar-ne, ... i no començar a filtrar informacions als mitjans afins i llavors intentar fer una cabriola i fer un comunicat nocturn sense contingut.
Em carrego el sindicalista, el pagès i la quota cultural femenina, i per tenir content al Pepe em carrego al metge radical que diu les veritats. I ja posats com que el tete volia el Dursi em carrego a l'exrector i el pesat ecosocialista que s'emprenya amb en Quim.
Però ara a qui posem? Tenim en Ferran que a Barcelona ens ha ajudat molt amb la cultura, i el Jordi de Manresa que és guai com nosaltres. I per al DARP? Que pugi el segon... I les altres, les que no són nostres?
I aquí ve el problema...
Avui és dia de travesses, que si l'Oliveras, en Ridao, el Balcells, la Llansana, el Marín, el Baltasar, o fins i tot la Camats, per allò de la quota.
Però amb en Pasqual tot poden ser sorpreses i encara ens trobarem amb un nou interruptus o una nova cabriola.
Stay tuned!

Més mentides i pressions

Per si les acusacions, pressions i mentides exhibides fins ara per la sociovergència no haguessin estat prou, ara surten els funcionaris-sicaris del senyor Guerra al Senat i deixen anar, amb una barroeria desconcertant, que és possible que l'estatutet no compleixi els mínims constitucionals. La bestiesa que han deixat anar és de l'alçada d'un campanar. La qüestió, evidentment, no és si l'estatutet de pa sucat amb oli és o no constitucional. La qüestió és que aquest document (no vinculant) té tota la pinta d'haver estat forjat en un cap de setmana a les masmorres monclovites amb un únic objectiu: assegurar-se que ERC no vota NO al referèndum. Dient el què aquest document diu, el PSOE (amb la connivència de CiU) regala al PP el terreny del No. És a dir, aquell qui voti NO al referèndum (i al Senat, és clar) ho fa perquè dubta de la constitucionalitat del projecte estatutari. Fent això, el PSOE s'assegura que el NO és únicament un NO espanyolista i desplaça (o pretén desplaçar) el NO independentista cap a altres opcions inofensives (vot nul o en blanc). La jugada guerrista-rubalcaviana (ministres en actiu de l'era GAL) és intel·ligent -això no se´ls hi pot negar. És per aquest motiu que el senyor Carod sembla tirar la tovallola: si votem que No, vol dir que dubtem de la constitucionalitat del projecte i el PSOE aconsegueix dibuixar un nou mapa. És a dir, moderats-progressistes-constitucionalistes (PSOE-CiU ....ha, ha, ha, ha, ha -perdoneu, és que això de progressistes m'ha fet riure) d'una banda, i radicals-exteremistes (PP-ERC) d'una altra.

El que és si més no interessant és l'esforç ferotge que s'està fent des de la Moncloa per tal que no surti el NO. Per molt que el senyor Guerra vagi dient que a ell tant li fa si surt el SÍ o el NO (una altra manera de posar pressió, ara psicològica), el PSOE sap molt bé que si el SÍ no guanya, el problema basc serà una broma comparat amb el català. Primer, haurien de tornar a començar. Segon, ERC passaria de ser (a ulls del PSOE) un infant terrible a ser un autèntic monstre -especialment amb les elecions en l'horitzó i amb una massa social independentista envalentonada que, a més a més, arrossegaria votants catalanistes i sobiranistes cap a indrets inimaginables ara fa quatre dies.

És per aquests motius que ERC no pot deixar de dir No, si vol continuar sent el que ha estat els últims 8 anys. Les mentides i atacs frontals del PSOE són trampes. El referèndum és un referèndum enverinat, tant per a ells com per nosaltres. Que el PSOE i els mitjans sociovergents a Catalunya identifiquin ERC amb el PP és una animalada i, a aquestes alçades, l'hauríem de saber una mica més llarga. ERC, l'independentisme, ha de dir NO a aquest estatutet. La unitat d'acció és vital. El vot en blanc és una ximpleria i el vot nul una distracció. Si l'independentisme aconsegueix que el Sí no guanyi, no només haurem tombat un estatutet insultant, sinó que també haurem tornat a dibuixar nosaltres el mapa polític a Catalunya. L'independentisme haurà guanyat. Llavors ningú ja no se'n recordarà que si el PP votava No, Sí o també. El PP quedarà anihilat i la sociovergència en calces.

El nou independentisme català (75 anys després)

L'Espanya d'en Quevedo, Machado, Bono, Losantos y Zapatero és la mateixa. D'esquerres (?) o de dretes, ejpaña per sobre de tot. Espanya no canviarà. No ha estat mai plural i mai no ho serà. Abans deixarà de ser, que ser plural. És una mica com la Iuguslàvia (Gran Sèrbia) del Slobodan Milosevic. Per no canviar, van deixar de existir. Espanya ha estat i és la d'ells, i nosaltres, els diferents, "som una merda" ...ja va dir-ho un cop el Jesús Caldera del PSOE. Però a poc a poc, amb retallades o sense, amb baralles fraticides/internicides o sense, ens comencem a treure la son de les orelles. Espanya ho veu i sap que cedint en quatre coses podria aturar el cop (en Maragall sembla ser l'únic que ho veu, però com que ningú no l'escolta....) . No ho faran, no canviaran res. Ells són així (i a mi ja em va bé). Canviaran les formes (per això avui hi ha el mentider del tarannà i no el marianista Bono), però res més. Les opercions de maquillatge (maquillatge de folclòrica hortera, però) és llur especialitat. El que és curiós, però, és que els pol´tics espanyols, i bona part dels catalans, semblen no voler adonar-se de res, mentre que el poble els ha passat al davant i se'ls mira amb curiositat. De vegades és difícil de creure que puguin ser tan ridículs...
Crec que és en aquest marc que hem d'entendre el nou independentisme català. L'independentisme del últims 20 anys és un fenòmen que s'extèn amb força rapidesa. És un independentisme diferent al del País Basc, Escòcia, o qualsevol altre lloc. Tot i que la idea que l'orienta és la mateixa, allò que es manifesta en la idea és un context social ben diferent i una història estranya. Catalunya està vivint a nivell col·lectiu el que va viure en Francesc Macià a nivell personal. De ser un militar espanyol convençut a proclamar l'Estat Català. L'independentisme català ha deixat de ser un pensament exclusivament arrelat en el passat i s'ha obert al present i al futur. L'independentisme ha deixat de ser una posició teòrica i ha passat a ser una realitat social, tranquil·la, pacífica, amb arguments. De fet, no és un independentisme violent, ni venjatiu, sinó més bé ple de cordialitat i que encara s'emociona quan sent i llegeix com les tropes republicanes defenien Madrid. La separació d'Espanya no pretén ser l'enfonsament d'aquesta darrera. Ningú no odia els espanyols pel fet de ser-ho (això seria odiar els nostres avis i besavis i seria una estupidea). És més, és curiós veure com un dels eixos de futur (i de present) de l'independentisme català sembla ser el fet de tenir clar que les relacions Catalunya-Espanya serien molt més bones, sanes i cordials, si Catalunya no hagués d'encaixar dins l'armari a cops de puny i amb renecs, com hem fet fins ara. Que no veuen que no hi cabem, dins l'armari? Que no veuen que hom no pot empotrar un armari dins d'un altre? Podríem ser dos armaris i ser molt amics. En un s'hi pot desar la roba i en l'altre els queviures, per exemple.
Però no. Des d'Espanya, la separació seria la 'guerra'. Vull dir, que ens boicotegen ara, doncs imagineu-vos... Però tot i així (i pedagogies esperpèntiques al marge) l'independentisme no s'altera, no s'espanta i continua somrient. Sota sigles i partits diferents, marxistes-leninistes, socialdemòcrates, lliberals i "no sap/no contesta" (per cert, aquest opció és la més interesasant), la família creix pertot, sense males cares ni mala llet (només la normal), optimista i sabedora que avui, més d'hora que tard, Catalunya serà un estat independent integrat a la comunitat d'estats europeus.

Notícies del front

Tot caminant pel front respiro una aire suau. Hi ha una certa calma d'aquella que els veterans de guerra sempre han descrit com pressagi de tempesta. Potser és aquesta "certa calma" que no ens deixa saber si de debò hi ha calma o no. No dic que hi ha calma, dic que ni ha una "certa calma". És una calma falsa, per tant. És com el concepte d'avorriment, que en Martin Heidegger sempre va entendre com la veritable gènesi del pensament. Gènesi del pensament, però avorriement. Avorriment, però només d'una "certa manera". Per cert, que un amic que sempre sospita de tot i de tothom i que sempre ha tingut, i cointinua desenvolupant, una habilitat especial a construir teories conspiratòries, m'ha fet notar que sembla que qui mana no vol que ens avorrim....
Com us deia, la calma al front és calma, però relativa. A la trinxera convergent ja no hi ha aquella calma que hi havia feia un parell de dies. De fet sembla com si no hagués canviat res: FP en missions kamikaze aquí i allà i prou més. Ara bé, se sent una remor sospitosa. No puc entendre el que de debò diuen, però si paro una mica l'orella sento com si algú, des de la trinxera, parlés de la necessitat, gairebé transcendetal i apriori, d'un pacte amb els republicans. Com que els sento de lluny, molt lluny tot i que la distància no és pas tan severa, només sento els mots però no el to i, per tant, se'm faria difícil dir-vos si això és una oferta de bona voluntat, o si simplement estan llançant l'ham. Després de sentir en Jaume Ciurana, i tot i l'escepticisme que no la veu però sí el missatge desperta en mi, hom diria que el missatge és una oferta de bona voluntat. Però la oferta queda interrompuda per altres veus, que des de l'altra banda de la mateixa trinxera continuen atacant sense descans. Hom no sap si la veu afable i honesta del pensador és una estratègia de distracció (mentre des del quater general es prepara amb contundència la sociovergència), amb o sense el vistiplau del pensador, o si bé es que tenen un pla B. Un tampoc no sap si el suposat pla B ha estat el resultat d'un canvi de posicionament teòric o si, per contra, és simplement l'estratègia de qui baixa al ball de festa major, i com que no pot ballar amb la qui ell vol, no té cap més remei que triar una altra parella. Aquestes parelles de ball mai no son gaire bones i sempre et miren amb recel perquè et llegeixen als ulls que, si poguessis triar, no ballaries amb ella. Mentre hi penso cau la fosca i les veus acaben per barrejar-se les unes amb les altres. Al final ja no sento res, només una remor de veus confosa i que em confon.

A l'altra trinxera, ubicada a l'últim reducte que els queda, el Baix Llobregat, hi ha un silenci sepulcral. El mateix silenci que hem sentit durant mesos. Hom no sap ben bé el que s'hi cou, entre aquelles piles de sorra i fang. És un silenci neguitós. El que fan ho fan en silenci. I si en algun moment han de dir-ne alguna, ells també tenen el seu kamikaze particular (Saura), què us pensàveu? Em penso que no saben ben bé per on tirar, o potser ho saben prou bé però no volen que ningú no ho sàpiga. Em penso que en preparen alguna de grossa. Jo, d'aquests, no me'n fiaria ni un pèl.

Estrtègia: Tot esperant.

Res no sembla haver canviat gaire aquests últims dies. D'una banda, el PSOE fa soroll amb remodelacions de govern que, per molt to de sorpresa que vulguin imprimir desde els diariots habituals, estava més cantat que el 'no' del PP al referèndum. D'altra banda comencen a plore enquestes a dojo. Sobre aquest tema no paga la pena dir gaire més del que ja s'ha dit en diversos blocs (feu un cop d'ull a "Fent la viu viu" i al "Busot", entre d'altres, on podreu veure com els números no surten ni de broma i és difícil destriar les manipulades de les falsejades). És interessant veure, però, com el que més impera al carrer Nicaragüa és la necessitat de retocar-les, degut a la devallada electoral que, a hores d'ara si més no, patiria el PSOE a Catalunya. Els han sorprès amb els pantalons a l'alçada dels turmells i ara ràpid apujem-nos els pantalons a correcuita que no se´ns vegin les vergonyes. Massa tard, senyor Iceta, massa tard.

Pel que fa a CiU, calma, amagats a la trinxera (excepte en Felip Puig, a qui envien dia sí dia també en missions suïcides contra tot allò que es bellugui ...per si de cas). Si els mires en la fosca només hi veuràs mig casc que sobresurt de la trinxera i la brillantor dels ulls, que simplement indica que estan a l'aguait, veien com el seu pacte amb en ZP seguieix el curs esperat ...però, alhora, nerviosos perquè això del referèndum no pinta gaire bé. No m'estranya, encara no he sentit cap càrrec del partit ni ningú que defensi l'estatut de la vergonya oferir arguments seriosos en defensa de l'estatut, ni en públic ni en privat. Les bases es resignen, segueixen creient que potser en Mas en té raó, que cal anar a poc a poc.... La flagel.lació intel.lectual de certes bases convergents ha de ser realment dura. I això no ho dic amb cap mena de sarcasme. CiU hauria de patir una mica més del que ho fa quan un bon gruix de les seves bases es flagel.la d'aqueta manera.

Potser el més interessant d'aquests últims dies és una iniciativa nascuda en els intestins de la xarxa blocaire que té per objectiu aconseguir la unitat d'acció dels malcontents pel que fa al referèndum. ERC continua esperant, fent senyals de que ho té clar, més o menys, i que serà entre el No i el vot nul (més aviat el nul, o això diuen), però sense voler fer públiques ni posició ni estratègia. Tot i que d'una banda té sentit, de l'altra (lògicament) desperta incertesa no només entre les bases sinó que entre la massa de malcontents. La majoria sembla estar d'acord a virar entre el vot nul, vot en blanc i no, per tal d'aconseguir una autèntica unitat d'acció. I és aquí on la Plataforma pel dret a decidir ha de fer la seva feina. De tota manera, ha quedat clar que ERC i Plataforma, per separat, no semblarien tenir la capacitat d'aconseguir un aunitat d'acció massiva. En canvi, junts, són fets l'un per l'altre. Però és clar, ara cal que tots plegats ens posem d'acord. Per primer cop, però, sembla que aquest acord és possible, tot i la manca de comunicació entre les parts interessades i l'obstinació d'alguns. També és interessant veure com la iniciativa ha nascut en els bloc i no en cap partit o associació (en Saül Gordillo ha estat, directament o indirectament, un dels responsables que això hagi estat possible).

Ara, a nosaltres, també ens cal esperar i no perdre els nervis. No ensenyem massa les cartes....fins el juny no queda una eternitat però hi ha temps. Certa ambigüitat no és pas dolenta. Tranquils, segurament per Sant Jordi en sabrem alguna cosa, la idea ja haurà quedat més perfilada i la criatura començarà a tenir nom, i fins i tot potser una cara prou ben definida i tot. L'independentisme ha de jugar ara amb intel·ligència i deixar que siguin la resta que rellisquin. Això és una guerra de nervis i ningú no sembla estar disposat a moure peça abans que l'altre. Nosaltres no tenim pressa, són ells que han de guanyar un referèndum.

Balcanització

Com sempre les notícies que no interessen no surten als mitjans. És més important veure al mentider espanyolista com crida a les masses a la ciutat de l'indultat de la Caixa o veure com el President salta i crida "ja tenim estatut!" (i jo sense assabentar-me que ja l'he votat!) en un macro festival d'una ràdio privada.
Doncs bé, caldria parlar de Montenegro, sí, aquella part de l'antiga Iugoslàvia que encara es manté unida a Sèrbia. Caldria dir que un estat tan dolent com el serbi permet que se celebri un referèndum, on es pot decidir què passa amb aquesta nació. Però a més la UE ho accepta! La sagrada UE del senyor Solana! Un nou territori! La fi de la civilització occidental! Però a més això passarà el proper 21 de maig, abans que els catalanets del principat se'ns demani, ara sí senyor President, què en pensem de l'estatutet.
Però com sempre, Europa posa condicions: Primer, que voti almenys la meitat del cens electoral i segon, que almenys el 55% dels vots siguin afirmatius. És curiós com la UE no s'aplica els seus propis criteris. Quan ens varen demanar l'opinió sobre la "magnífica constitució" només va participar un 42.32 % de l'electorat estatal. Per tant no val! I si ens mirem només el Principat, tot just passem del 40%.
Doncs bé, anem a les matemàtiques... El President diu que el 60% de participació és un llistó massa alt, el traïdor nacional diu que seria una participació de "nassos". Quins ànims senyors! Així volen que anem a votar? O no volen que hi anem per por a que votem NO (que és el que farem, no ho dubtin) De fet l'exiliat nicaragüenc diu que amb un 50% de participació i al voltant d'un 70% de sí ell ja estaria content. O el que és el mateix: si entre 3 i 4 catalans de cada deu accepten l'estatutet, serà un gran èxit. Tant se val que 5 catalans no es moguin i no vagin a votar.
Ens hauríem de plantejar si els polítics pensen en la seva supervivència o se'n foten de nosaltres.
Veurem cartells del tipus: "català, si vols l'estatut ves a la platja. En Miquel ja enviarà un sms als militants perquè votin per tu." I no faltaran els galdosos: "El estatut es bueno para Cataluña y España. Gracias ZP!"
Quina vergonya de polítics!