15 de juliol 2008

Balances fiscals.

Imbècils

Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils. Joan Sales.

09 de juliol 2008

Solidaritat

Ara que regna un aire de solidaritat nacional gracies a la Roja i floreixen els manifestos a favor de la igualtat, vull compartir amb vosaltres el manifest que m'acaba d'arribar:

MANIFIESTO DE SOLIDARIDAD CON ESPAÑA ¡ QUIERO SER SOLIDARIO !
¡ ME MUERO DE GANAS DE SER IGUAL QUE LOS DEMÁS ESPAÑOLES !

Tengo la nacionalidad española y soy español. Vivo en Cataluña y quiero ser solidario con el resto de los españoles y viceversa. NO QUIERO ser diferente, pero sí quiero ser y tener los mismos derechos y las mismas condiciones de vida que todos ellos.

POR ESO:

QUIERO: Que mi I.P.C., ( el último del 4,10 % ) sea el de la media de toda España, o sea, el 3,80 %. Cada año es superior en Cataluña y me aleja del resto de los españoles.

QUIERO: Que una vivienda en Barcelona, valga lo mismo que otra en cualquier punto de Extremadura. El costo de una en Barcelona me permitiría comprar tres en Extremadura, vivir en una y alquilar las otras dos y así conseguiría incrementar mis ingresos.

QUIERO: Que el agua, que yo pago a 18,00 EUR m3, valga igual que la de una urbanización próxima a Valencia, que cuesta 0,20 EUR m3.

QUIERO: Que el billete ordinario del Bus de Zaragoza con un costo de 0,75 EUR, sea lo que me cuesta a mí, que ahora pago 1,15 EUR por desplazamiento urbano.

QUIERO: Que el Impuesto de Transmisiones Patrimoniales del País Vasco, que ahora está exento, sea igual para mis hijos cuando hereden (si es que lo logran), ya que en Cataluña se aplica una escala semejante a la del I.R.P.F.

QUIERO: Que la ITV, que en Melilla cuesta 19,00 EUR, sea la que yo pague aquí en vez de los 44,65 EUR que yo desembolso.

QUIERO: Que de las seis salidas por carretera que tiene por ejemplo la ciudad de Madrid, sean de pago al menos cinco, como ocurre en Barcelona.

QUIERO: Que cuando mis hijos empiecen el curso tengan los libros de texto gratis como en Extremadura y no gastarme entre 200 y 300 euros como aquí y ahora.

QUIERO: Que la red de autopistas que atraviesa Andalucía, Extremadura, Murcia, Castilla-La Mancha y Castilla-León sea totalmente de pago y tan cara como la que cubre Cataluña, y no gratuita como ahora a pesar de que la densidad de su tráfico es 1/5 parte de nuestras autopistas.

QUIERO: Implantes dentales GRATUITOS como en Extremadura.

QUIERO: Por si cambio de opinión algún día, cambio de sexo GRATUITO como en Extremadura.

QUIERO: Que cuando vaya a comprar un ordenador a mis hijos, tenga una subvención igual que en Andalucía, País Vasco, Cantabria, Asturias etc.…

QUIERO: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUDADANO EXTREMEÑO, ANDALUZ, MANCHEGO, CASTELLANO O LEONÉS.

Como pensionista, tendré unos ingresos idénticos que cualquier otro semejante a mí. Por eso, cuando yo sea IGUAL que todos los españoles, con todo lo que me sobre, gustosamente ¡¡¡ SERÉ SOLIDARIO !!!

Mientras tanto, lo soy a la fuerza.
Os agradeceré que deis la máxima difusión a este escrito, para acabar de una vez con tantos mitos, embustes y demagogia. Hay muchos que chupan de la teta y encima, no le quieren dar de comer a la vaca.

Os lo pide un español de Cataluña, con 44 años de vida laboral y encima autónomo.

Cornuts i pagant el beure, i encara votant als mateixos...

06 de juliol 2008

Laporta

Sembla que en Laporta salvarà la moció per la mínima. El president del Barça és un d'aquells catalans que quan sents que algú parla malament d'ell pots tenir la certesa de que davant o bé tens un ecocomunista o un unionista. No pleguis Jan!

03 de juliol 2008

Plorem o lluitem?

Algú, no sé qui, va dir: "Lluita per un món que plora, però no ploris per un món que no sap lluitar".

Aquesta frase, durant molts dels anys de la meva adolescència, va folrar les meves carpetes i llibretes d'estudiant de batxillerat. Era aquella mena de premisa amb que t'identifiques com a persona. Lluitava pel meu petit món, que al meu entendre plorava, però plorava sense deixar de lluitar i ho feia amb elegància, potser a poc a poc, segur,ja se sap que l'avenç del temps amb que s'aconsegueixen els objectius és del tot relatiu, ja que quan desitjes una cosa amb molta fermesa, mai arriba tant ràpid com voldries, i així de poc a poc, anava conformant una identitat creixent, una seguretat imparable i una normalitat envejable.

De cop, el temps s'ha parat en el meu petit món, i es para tant que sembla retocedir i tot. Coses aconseguides que fa uns mesos ens semblaven inqüestionables, comencen a ser del tot qüestionades per un altre món que funciona més ràpid, que lluita més depressa davant la paràlisi del meu. I sense preveure-ho ni esperar-ho, de cop entenc la segona part de la premisa....
ara estem plorant per un món que no sap lluitar. Val la pena plorar?
tal com diu la frase, jo crec que no, potser caldria començar a afegir en aquesta premisa alguna cosa com : no ploris per un món que no sap lluitar, ensenya-li a aquest món com tornar a lluitar i la gran necessitat que té de deixar de plorar.


S'ens menjen...plorem o lluitem?