26 de juliol 2007

la ministra dels joves?

Aquí podem veure en acció la nova ministra d'habitatge. La gran aposta del demagog per aconseguir els vots dels joves i els catalans. Una ministra sense competències, transferides a les comunitats autònomes i als municipis, i sense ganes de respondre a les entrevistes.



Quina classe política!!

20 de juliol 2007

On sou?

Jo no abarateixo el meu somni, Bandoler. Els somnis ens fan lliures, ens fan forts, ens ajuden a lluitar i a créixer. Els somnis representen la nostra riquesa personal, el foc latent que ens empeny cap endavant i jo en tinc un, un que m'identifica com a persona, un que forma part de mi mateixa, un que m'impulsa a no apagar-me, a no adormir-me....somnio amb un país lliure, independent, amb una llengua forta i una cultura creixent, un pais petit però preciós, obert al món i a tothom, una terra eixerida i respectuosa, assenyada i segura de si mateixa, una societat desacomplexada i inconformista que a cada pas que fa, mira el futur sense por i amb esperança, l'esperança de sentir-se i saber-se lliure i amo d'un mateix, la maduresa que et pertany quan saps que tens dret i pots dirigir el teu propi camí...El meu somni és la Independència, així de sencill, sense justificacions, sencillament i tal com diu la cançó, perquè "sempre em sabré malalta d'amor pel meu país".

Però aquest somni no el puc fer realitat jo sola, podria creure'm que catalunya ja és independent perquè jo ho he decidit, però aixó no és complir un somni, es viure una il.lusió enganyosa, i jo vull més. vull una realitat! i com que no la puc assolir sola, no deixo de preguntar-me... on sou? on sou malalts d'amor? perquè no fem public la nostra malaltia per fer-la més forta i més gran? si, tots els que no en traiem diners d'aquest malaltia, tots els que cada dia fem petites passes individuals per no abaratir un somni, un somni que ens podria unir molt més del que fa ara...On sou...?

Jo sóc aquí, i amb la paciència que genera saber-se guanyador d'un somni, us hi espero!

bon estiu malalts d'amor pel nostre país!

16 de juliol 2007

Un parell d'apunts

Ahir i avui els blocs van plens de comentaris sobre l'entrevista d'ahir a l'Avui al secretari general d'ERC, Joan Puigcercós. Queda clar que en Carod està a la corda fluixa i ja li estan buscant un lloc honorífic. El que no queda tan clar és cap a on vol anar ERC. Per on apostarà l'actual direcció? I la militància? Superarà en Carretero el 10 % de l'últim consell nacional?
Dissabte en el mateix diari hi havia un article interessant de l'Elisenda Paluzie on explicava clarament com ens enganya el gran demagog. Caldria recordar el lema del PSC a les generals i dir clar: "El que és bo per Zapatero no és bo per Catalunya"

11 de juliol 2007

Discussió enriquidora

Sembla que mica en mica ens estem apagant. Potser és l'efecte montilla que ens adorm a tots i fa que tots anem passant de la política. Ja no importa res, no cal fer res, no cal queixar-se. Passarà el que hagi de passar i ja està. Si els serveis públics van malament, mala sort. Si l'aeroport torna a ser un caos, mala sort. Si ens la foten per aquí i per allà, doncs apa a gaudir!
I amb aquesta sensació estranya m'he topat amb un interessant debat entre dos grans blocaires: en Xavier Mir i en Manel Bargalló.

10 de juliol 2007

AMOR I SOMNIS


Quan en una nit d'estiu tens l'oportunitat de fer una navegada nocturna entre Llavaneres i Roses te'n adones, un cop passada la mitja nit, que Catalunya és una cosa molt diferent segons el punt de vista, físic, des d'on la mires. Tot sembla més petit, les Formigues són a tocar i la Lluna, i les llums elèctriques de la costa dónen a la nit una aurèola estranya. No saps ben bé quin color té aquesta vivència. Entre un gris metal.litzat amb tocs de lil.la i guspires taronjes com el foc.
Això si no mires l'electrònica, llavors tot és verd fosforescent i tecnològic. De vegades vermell.

No abaratiu els vostres somnis, no deixeu que l'amor es torni convivència sorda i aburrida. No penseu que Catalunya és el que volen que pensem que sigui. Catalunya és el que nosatres volem i serà el que nosaltres volguem i ajudem a fer.

Estimem, o sigui, tinguem un somni per Catalunya, i, si acomplim les regles del joc dels somnis, aquest somni, indefectiblement es farà realitat. No demanem impossibles perquè fracassarem, no ens conformem amb menys perquè esdevindrem esclaus. No abandonem, perquè morirem en vida sense capacitat de traspassar una realitat que creiem incòmoda.

A tots, molt bon estiu.

03 de juliol 2007

ERC trontolla

Des de l'experiment del primer tripartit a finals de l'any 2003 fins ara ERC ha sofert una sotregada rera l'altra. No és només una pèrdua de vots o de suport sinó una pèrdua de lideratge i d'ideologia que possiblement sigui el més preocupant. L'estratègia inicial potser era bona: intentar liderar el nacionalisme català sense apostar clarament per la independència sinó que aquesta fos una conseqüència de tot el procés. Es volia involucrar els socialistes i possiblement l'expresident més independent que hem tingut mai era un bon company de viatge. Però l'error va ser creure's que això seria fàcil i que després del 14-M ja estava fet.
Ara veiem com dins d'ERC cadascú tira per un costat. Puigcercós fa discursos sobiranistes i s'ofereix com a líder per calmar els corrents interns. Carretero es proclama salvador de l'essència del partit i Carod ens sorprèn a tots insinuant que ell hauria apostat pel si a l'estatut?
Tot això provoca desencís i fa que molta gent cregui que ERC s'està autodestruint. Fins ara no han estat capaços de gestionar la seva presència al govern. Saben que hi ha molta gent que no els perdona haver investit el president més gris de la història de Catalunya. Un president incapaç de plantar cara a Madrid, el veritable amo. Però què passara si l'any vinent l'amo desapareix?
Cal mantenir aquest paper de crossa molt temps? O seria millor plantar-se? No cal oferir un pacte a l'oposició com els que es fan a les calçotades. Només cal deixar clar per dignitat no es pot seguir així. Si aquest govern no defensa els catalans millor no ser-hi.

02 de juliol 2007

Sense títol

Fa més d'un mes que no escrivim. En Prozac ens preguntava al seu últim comentari si la depressió és tan horrible com la nostra absència.... No. La resposta és no. La depressió és tolerable. Prozac, que som catalans, que no ho recordes? Estem acostumats a depressions, decepcions, traicions, adulteris i putiferis polítics i crisis de totes les menes. L'únic dubte que tinc és com pensar la situació política del país? Continuo fent anàlisis polítiques del caòtic i funest psc? Continuo rient dels impresentables d'ic? Contiuo emprenyat amb CiU? O continuo provant d'entendre el sr. Carod i les seves estratègies (que les entenc teòricament però que no tinc clar que siguin les correctes ara per ara, tot i que tampoc no sé si ho són o no)? D'altra banda tampoc no es tracta de posar-se a endivinar el futur i el nombre de diputats que cada partit treurà a les properes eleccions. Això ja ho fan els diaris i és força avorrit.
A Catalunya, ara per ara, no passa res. En Montilla continua administrant. El PSc continua fent comptes i més comptes per no perdre més vots (però per continuar guanyant poder), mentre s'ofega en la seva pròpia mediocritat política. CiU deu continuar pensant com fer-s'ho (estan a l'espera del que passi al proper congrés d'ERC), mentre algunes veus discordants semblen disposades a començar a dir què pensen (Vives, etc.), especialment quan l'opus dei a catalunya (UDC-Sr.Duran) torna a tocar els pebrots amb entrar al nou govern a Madrid. I ERC patint una convulsió interna que amb una mica de sort ens portarà algun canvi interessant i, qui sap, una renegociació del tripartit, o potser la seva fi. El que està passant a ERC i el que passarà aquest estiu i propers sis mesos marcarà els propers deu anys d'ERC i del país, per bé o per malament. No cal ser o haver estat votant d'ERC per sentir-se atret pel procés intern al que s'apropen. Cal deixar-los fer. El que hagi de passar passarà. Com a mínim, per molt que els critiquem, cal reconèixer que té unes bases amb trempera que es mouen. La resta de partits continuen a la lluna. Com si no passés res.
I per si tot això no fos suficient, ha arribat l'estiu i el país queda en mans dels turistes durant un parell de mesos. Suposo que al setembre ens el tornaran i podem tornar a jugar al joc de tenir país (virtual, però país).
Prozac, paciència. Ara no passa res, perquè està passant de tot. Però quan ja hagi passat en parlarem. Això és com l'òliva de Minerva, que només vola quan cau la fosca.