13 d’octubre 2008

De peus a terra

Alfons López Tena / Notari.
President del Cercle d'Estudis Sobiranistes
info@cercleestudissobiranistes.cat

Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).

SOVINT ES XIUXIUEJA QUE LA independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.

FRACASSAT AMB L'ESTATUT L'INTENT d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.

DESPRÉS DE TRENTA ANYS DE CATALANISME autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.

SI DEL BALANÇ RESULTA QUE A ESPANYA no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

15 de juliol 2008

Balances fiscals.

Imbècils

Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils. Joan Sales.

09 de juliol 2008

Solidaritat

Ara que regna un aire de solidaritat nacional gracies a la Roja i floreixen els manifestos a favor de la igualtat, vull compartir amb vosaltres el manifest que m'acaba d'arribar:

MANIFIESTO DE SOLIDARIDAD CON ESPAÑA ¡ QUIERO SER SOLIDARIO !
¡ ME MUERO DE GANAS DE SER IGUAL QUE LOS DEMÁS ESPAÑOLES !

Tengo la nacionalidad española y soy español. Vivo en Cataluña y quiero ser solidario con el resto de los españoles y viceversa. NO QUIERO ser diferente, pero sí quiero ser y tener los mismos derechos y las mismas condiciones de vida que todos ellos.

POR ESO:

QUIERO: Que mi I.P.C., ( el último del 4,10 % ) sea el de la media de toda España, o sea, el 3,80 %. Cada año es superior en Cataluña y me aleja del resto de los españoles.

QUIERO: Que una vivienda en Barcelona, valga lo mismo que otra en cualquier punto de Extremadura. El costo de una en Barcelona me permitiría comprar tres en Extremadura, vivir en una y alquilar las otras dos y así conseguiría incrementar mis ingresos.

QUIERO: Que el agua, que yo pago a 18,00 EUR m3, valga igual que la de una urbanización próxima a Valencia, que cuesta 0,20 EUR m3.

QUIERO: Que el billete ordinario del Bus de Zaragoza con un costo de 0,75 EUR, sea lo que me cuesta a mí, que ahora pago 1,15 EUR por desplazamiento urbano.

QUIERO: Que el Impuesto de Transmisiones Patrimoniales del País Vasco, que ahora está exento, sea igual para mis hijos cuando hereden (si es que lo logran), ya que en Cataluña se aplica una escala semejante a la del I.R.P.F.

QUIERO: Que la ITV, que en Melilla cuesta 19,00 EUR, sea la que yo pague aquí en vez de los 44,65 EUR que yo desembolso.

QUIERO: Que de las seis salidas por carretera que tiene por ejemplo la ciudad de Madrid, sean de pago al menos cinco, como ocurre en Barcelona.

QUIERO: Que cuando mis hijos empiecen el curso tengan los libros de texto gratis como en Extremadura y no gastarme entre 200 y 300 euros como aquí y ahora.

QUIERO: Que la red de autopistas que atraviesa Andalucía, Extremadura, Murcia, Castilla-La Mancha y Castilla-León sea totalmente de pago y tan cara como la que cubre Cataluña, y no gratuita como ahora a pesar de que la densidad de su tráfico es 1/5 parte de nuestras autopistas.

QUIERO: Implantes dentales GRATUITOS como en Extremadura.

QUIERO: Por si cambio de opinión algún día, cambio de sexo GRATUITO como en Extremadura.

QUIERO: Que cuando vaya a comprar un ordenador a mis hijos, tenga una subvención igual que en Andalucía, País Vasco, Cantabria, Asturias etc.…

QUIERO: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUDADANO EXTREMEÑO, ANDALUZ, MANCHEGO, CASTELLANO O LEONÉS.

Como pensionista, tendré unos ingresos idénticos que cualquier otro semejante a mí. Por eso, cuando yo sea IGUAL que todos los españoles, con todo lo que me sobre, gustosamente ¡¡¡ SERÉ SOLIDARIO !!!

Mientras tanto, lo soy a la fuerza.
Os agradeceré que deis la máxima difusión a este escrito, para acabar de una vez con tantos mitos, embustes y demagogia. Hay muchos que chupan de la teta y encima, no le quieren dar de comer a la vaca.

Os lo pide un español de Cataluña, con 44 años de vida laboral y encima autónomo.

Cornuts i pagant el beure, i encara votant als mateixos...

06 de juliol 2008

Laporta

Sembla que en Laporta salvarà la moció per la mínima. El president del Barça és un d'aquells catalans que quan sents que algú parla malament d'ell pots tenir la certesa de que davant o bé tens un ecocomunista o un unionista. No pleguis Jan!

03 de juliol 2008

Plorem o lluitem?

Algú, no sé qui, va dir: "Lluita per un món que plora, però no ploris per un món que no sap lluitar".

Aquesta frase, durant molts dels anys de la meva adolescència, va folrar les meves carpetes i llibretes d'estudiant de batxillerat. Era aquella mena de premisa amb que t'identifiques com a persona. Lluitava pel meu petit món, que al meu entendre plorava, però plorava sense deixar de lluitar i ho feia amb elegància, potser a poc a poc, segur,ja se sap que l'avenç del temps amb que s'aconsegueixen els objectius és del tot relatiu, ja que quan desitjes una cosa amb molta fermesa, mai arriba tant ràpid com voldries, i així de poc a poc, anava conformant una identitat creixent, una seguretat imparable i una normalitat envejable.

De cop, el temps s'ha parat en el meu petit món, i es para tant que sembla retocedir i tot. Coses aconseguides que fa uns mesos ens semblaven inqüestionables, comencen a ser del tot qüestionades per un altre món que funciona més ràpid, que lluita més depressa davant la paràlisi del meu. I sense preveure-ho ni esperar-ho, de cop entenc la segona part de la premisa....
ara estem plorant per un món que no sap lluitar. Val la pena plorar?
tal com diu la frase, jo crec que no, potser caldria començar a afegir en aquesta premisa alguna cosa com : no ploris per un món que no sap lluitar, ensenya-li a aquest món com tornar a lluitar i la gran necessitat que té de deixar de plorar.


S'ens menjen...plorem o lluitem?

18 de juny 2008

No representeu res més que les vostres ganes de poder

Oriol Pujol
"Independència?, Avui no toca"

Felip Puig
"Passaré a ser el número dos de Convergència"

i ERC... sense cap comentari positiu de fa un munt d'anys.

Panorama per marxar, ben lluny. Millor exercir de català a les antípodes que aquí.

Paràbola de la granota

En veritat us dic que hem de deixar de criticar-nos els uns als altres i hem de sortir del cercle viciós del català emprenyat. Cal moure's o ens construiràn un Gulag en pocs anys i ens hi ficaran a dins.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=22197

17 de juny 2008

Comunistes reconvertits a inspectors polítics

Nens, si la independència de Catalunya ha de servir per a que ens tornem una república soviètica ja us avanço que amb mi no hi compteu.

Llegiu si us plau la perla del Diari de Girona.


per ALFONS QUINTÀ


Un dels tres informes britànics que vaig exposar en aquesta col·laboració dijous passat era relatiu a "Seguretat Personal". Es referia a la seguretat ciutadana en 215 ciutats de tot el món. En el rànquing que establia, Barcelona i, per tant, Catalunya hi quedaven ben malparades. Era just parlar d'inseguretat. El maquillatge de les enquestes casolanes sol ser desemmascarat, tard o d'hora, sobretot al nord cels Pirineus. La capital de Catalunya quedava en el lloc 66, malgrat que 24 de les 50 ciutats més segures del món eren europees. Potser no estem a Europa, ni en el món.L'informe sorgia en el moment just. Ara el que queda del PSUC -que electoralment és molt poc, però quant a força dins el Tripartit és molt- està duent a terme un esforç immens per fer aprovar la llei del sistema policial català. "Si s'aprova -em diu una font policial- la situació que ja tenim, que és dolenta, com mostra aquell informe, encara empitjorarà". L'esforç comunista està destinat, d'entrada, a controlar i fer perdre autonomia a les policies locals. Ho escric no pas com un criteri basat en una opinió, ni en una anàlisi, sinó amb coneixement directe de la realitat.N'he parlat amb regidors del PSC i CiU, agrupats en dues agrupacions supramunicipals antagòniques. Sorprenentment, per una vegada, tenen criteris força coincidents. En síntesi, veuen que el comunisme residual que domina del tot la direcció dels Mossos d'Esquadra els està fet el llit.Si la llei esmentada tira endavant, el control de les policies locals per part de la direcció política dels Mossos serà total. Des d'aquella direcció es podrà lluitar contra els alcaldes que els puguin molestar. Serà fàcil: la qualitat de l'ordre públic a cada poble serà funció del desig d'una cúpula policial molt centralitzada, amb criteris polítics comunistes evidents. El poder el tindran ells, mentre la responsabilitat -així com el que vulgarment se'n diu donar la cara- continuarà sent dels alcaldes. Una font del PSC em diu: "Volen controlar totes les policies locals. Hi estan dedicats al cent per cent. La cosa més incomprensible és que el meu partit i CiU ho veiem amb molta preocupació, però per ara sembla que ningú vulgui enfrontar-s'hi".Fa mesos, Gabriel Cardona, antic coronel, membre fundador de la Unió Militar Democràtica, i professor emèrit ???d' història de la Universitat de Barcelona va manifestar, en un programa de TV que aquella llei, que era el que queda del PSUC vol fer aprovar amb el màxim de rapidesa, "era una llei de policia que firmaria (Laurenti)Beria". Es referia al que va ser cap dels serveis secrets d'Stalin i assassí notori. Un cap de policia proper al PSC -si bé avui menys que ahir i segurament més que demà- em parla de "model soviètic" i també d'"stalinisme". Em confirma que tant el PSC com la principal coalició de l'oposició tenen criteris molt concordants, en el sentit de voler garantir l'autoritat dels ajuntaments i dels alcaldes sobre les respectives policies locals.Els alcaldes volen la coordinació a tots els nivells, però no pas el domini per part de la direcció centralitzada, tremendament política, dels Mossos d' Esquadra. Aquesta, quant a contingut ideològic i a vocació d'incidència política, no té comparació possible amb cap cos policial existent en una Europa sortosament liberal i antitotalitària.El març del 2007 vaig publicar una sèrie de catorze articles sobre els Mossos d' Esquadra en aquest diari. No n'haig de ?````corregir ni una paraula, ans tot el contrari. Tractava del que ara es veu més palesament. El passat quatre de maig vaig publicar un article en aquest diari sobre TV3. Informava que un molt alt dirigent del PSC m'havia expressat que dins la TV de la Generalitat, en constant pèrdua d'audiència, hi manava un "soviet" incontrolable.Els dos temes donen per molt. En ambdós casos, la primera pregunta és: Qui mana? Intel·lectualment té la seva gràcia veure com la manera d'obrar del leninisme residual -però sempre preocupant- dona la raó als que creiem en la prioritat de les idees respecte de l'estructura econòmica.En síntesi, ens trobem amb el fet que dues institucions que, segons l'ordre institucional vigent, haurien de ser bàsiques (la TV i la policia) s'entenen més de la mà de Max Weber que no pas de Karl Marx. Succeeix per culpa d'uns marxistes que encara no han entès que el comunisme està condemnat arreu. Menys aquí, per ara i per gran desgràcia.

Castells "Convergent"

En tot cas dels pocs que sembla intentar tenir veu pròpia, o discurs perfectament executat a les ordres de Zaragoza. Vigileu macos que us quedeu sense menjadora.

El Calbot avui.

El congrés d'Esquerra Republicana ha demostrat la màxima fatal segons la qual qualsevol situació és susceptible d'empitjorar. La gran reflexió que se n'hauria de derivar i que ningú farà per ara és si tot plegat és suportable. El conseller Antoni Castells contestava en una entrevista publicada la setmana al diari Avui que no. Alguns socialistes l'han titllat de "convergent". Benvingut al club. Potser sí que la regeneració de la política catalana hauria de començar ara mateix per convocar noves eleccions. Perquè tot pot empitjorar encara més.