On ha anat a parar part de la runa produïda per la construcció de l’AVE?
A. La construcció de l’AVE no ha generat runa; no siguem mesquins!
B. Els de poca iniciativa per Catalunya l’han triat i l’han abocat sel·lectivament als contenidors de colorets i als punts verds de Barcelona
C. A abocadors il·legals de l’Alt Penedès
D. Part a Plaça Catalunya i part a la Plaça Sant Jaume
Sant Jordi té una rosa mig desclosa
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.
Josep Mª de Sagarra
Bon Sant Jordi a tothom!
EDITORIAL PÒRTIC I LLIBRERIA CATALÒNIA
I saben negociar dur quan cal. Han acudit a ajudar el Govern Montilla tot i que aquest ha incomplert els pactes de inversions que han de fer en defensa de l'Ebre. Esperem que serveixi per alguna cosa.
El que sí heu de veure és la importància de l'artèria caròtida catalana, el moltes vegads nomenat eix Barcelona-Tarragona. Un eix que pateix un estrangulament intolerable.
L'eix Barcelona-Tarragona millorarà la logística entre les dues ciutats amb els ports comercials més importants d'aquesta riba del Mediterrani, en paral.lel amb els ports de Valencia i Cartagena. Aquest eix que és conegut com l'eix de llevant per Madrid és torpedinat sistemàticament pel seu potencial competidor contra la visió radial d'Espanya enlloc de la visió en xarxa, una visió que a Catalunya prefereixen tant CiU com PSC com ERC com IC, i suposo que en privat també la gent del PP.
O sigui, tots. Serà bò per Catalunya i serà bò per Espanya.
Perquè doncs no es fomenta aquesta millora logísitca en l'economía? Perquè beneficia Catalunya?
Perquè algú que no ens estima ha de decidir quan podem fer 200kms de tren d'alta velocitat amb la frontera?
Perquè és tant car unir les zones industrials de Catalunya entre sí sino és perque no es desitja el seu desenvolupament??
El barcelonès amb el Tarragonès i el Vallès zona lliure de peatges! No costa diners, com fer un tren a la frontera, tan sols és una voluntat política i una decisió! Qui és el culpable d'això?
Us recomano un article de'n Tremosa per a la seva reflexió.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/121789/pais/detalls.html
De vegades els detalls fan la diferència.
Fins que el treguin d'allà naturalment. Des que els "liberals" grups Planeta i Godó van accedir al control de l'Avui han anat restringint l'espai d'aquest gran periodista. Aviat es podrà dir (Al.lavui).
TELEOBJECTIU
Coherència comunista
Alfons Quintà / Periodista
El genocidi al Tibet ens hauria de despertar. Com haurien d'haver-ho fet els genocidis també comunistes als Balcans i a tants altres pobles. L'odi a les existències nacionals reals és tan inherent al comunisme com la seva passió per l' Estat. En això, Karl Marx i Friedrich Engels eren categòrics, com ho són els seguidors que els queden.
El gener del 1894, Engels escriu a Walter Borgius que "per a nosaltres les condicions econòmiques determinen tots [sic] els fenòmens històrics, però la raça [sic] en ella mateixa és una dada econòmica". En el seu famós Anti-Dühring, Engels afirma: "En els nostres països els axiomes matemàtics són perfectament evidents per a un nen de vuit anys [...] cosa que és conseqüència de l'heretatge acumulat [sic]. Per contra seria molt difícil ensenyar-los a un bantu o a un negre d'Austràlia".
"Els polonesos no existeixen més com a nació", escrivia Engels a Marx el 23 de maig del 1851, i recomanava "ocupar les ciutats fortificades [poloneses], sobretot Poznan, per part dels alemanys, sota el pretext de defensa". A la resta de la població calia "abandonar-la al desordre, empènyer-la a les flames [sic], devorar el país tot sencer". L'abril del 1852, Marx hi coincidia en condemnar a l'extinció "aquests pobles primitius: els txecs, els eslovens, els dàlmates" mentre reivindicava "el poder de la nació alemanya a subjugar [sic] absorbir [sic] i digerir [sic] els seus veïns de l'Est".
Vaja, Marx ho va preconitzar i Hitler intentà dur-ho a terme. Els seus insults antisemites contra el polític Ferdinand Lassalle són esgarrifosos. Sense aquest teló de fons no s'entén el genocidi al Tibet, i a tants altres llocs, que caldrà exposar un altre dia basant-se en fets concrets i actuals.
LLIR ENTRE CARDS
La virilitat d'una nació
Salvador Sostres / http://www.salvadorsostres.com/
Joan Puigcercós representa una idea de virilitat inèdita fins ara a la política catalana. Me'n separen el seu bolxevisme atroç, el ressentiment social i una posada en escena que no és exactament la que prefereixo. I que el meu vot sempre serà convergent, esclar. Però els catalans no estem cridats, en aquests temps tan crucials, a subratllar les diferències que ens allunyen sinó les similituds que amb molt d'esforç podríem tornar complicitats pel gran objectiu que és la llibertat. Aquests són els materials que tenim: aquests polítics, aquests empresaris, aquests periodistes, etcètera, que tenim i hem d'intentar descobrir-nos les virtuts i les afinitats si volem que es posi a funcionar la gran maquinària que torna inaturable el destí dels pobles. No cal que ens preguntem, com diu Goethe, si estem plenament d'acord, sinó tan sols si anem pel mateix camí. Puigcercós representa la virilitat, la capacitat d'acció que li manca a la política catalana, i després de tantes sobretaules, de tantes hores de barra de bar i proclames, potser és l'hora de començar a concretar actuant. Les enquestes revelen que Joan Puigcercós té prèdica entre el públic femení perquè transmet una imatge de virilitat i de seguretat que infon seguretat. És temps d'homes d'acció, encara que això suposi una certa grolleria; una grolleria preferible, en tot cas a l'esclerosi que generen la inacció, la ganduleria i la diarrea verbal destinada a escampar deliris com el 2014 si no tens la capacitat de treball que cal per assolir-los. És fonamental que Esquerra i el catalanisme en general basin llur estratègia política en l'acció. Que la retòrica deixi pas a la musculatura, el discurs a l'actuació i les amenaces a la directa, inevitable, ineludible confrontació.
I jo afegeixo: Sincronitzem la nostra lluita amb la dels pobles que volen la llibertat. És la mateixa lluita, subtilitzada, que ha traspassat el llindar de la violència física, però hi ha molta violència mental. El Dalai Lama està lluitant per tots nosaltres, no el deixem sol!
(El ressaltat en negreta és meu).
El meu Benet i altres contes (Article de l'AVUI)
Fa pocs dies passàrem per 62 perquè el doctor Vila volia Les flors del mal de Baudelaire/Llovet. Mentre ens trobaven el volum veiérem arribar els primers exemplars de les memòries de Josep Benet. Fa molts pocs dies. La malaltia i l’edat l’havien ja sentenciat de fa temps, però Benet no va morir fins a estar segur d’haver acabat la feina. Hi ha un tipus de persona que és així, que no descansa, que no se’n va, que es resisteix a morir fins que no té la feina acabada. També Joan Coromines, que tot i que era ja molt vell, no va permetre’s de morir abans de concloure el seu diccionari. “Hem viscut per salvar-vos els mots”, digué l’Espriu, etcètera. Eren temps d’homes coratjosos. Homes que assumien la seva missió i el seu destí, aguantaven la posició i no en dubtaven, i no defallien fins que l’acomplien. Era lent, era dur, Pujol anà a la presó, els poetes al calabós, la censura, les tortures, però hi havia un coratge, una generositat de fons que no acabava si en aquella partida concreta no hi havia guany. Això dóna sentit a una vida més enllà de les desgràcies i a un poble més enllà de les nits si s’empeny amb constància per retrobar l’alba. Moisès guià el seu poble 40 anys pel desert, i ni a ell mateix li fou permès de conèixer la Terra Promesa. És així com es forgen els destins invencibles. Ara hi ha més pressa que coratge, moren abans les idees que els homes. I quan no llaures creixen les herbotes, i Catalunya és avui un país captiu d’herbotes perquè els seus líders defalleixen a cada anècdota i no travessarien cap desert. No em parlis d'enemics ni fatalitats: un país és el seu coratge, el preu que està disposat a pagar. Ets tu qui perd o guanyes perquè no hi ha cap enemic de la mida de les teves esperances.
Salvador Sostres
Aquest blog està subjecte a una Llicència de Creative Commons.
