Història d'un estatutet

El sí va guanyar. El sí a què? El sí, diuen els seus defensors, és un Sí a un Nou Estatut que servirà d'eina per poder dur a terme importants projectes, mitjançant els quals Catalunya guanyarà en auto-govern.
No hi estic d'acord. Si avui tornéssim a votar el mateix referèndum, tornaria a votar que No. M'és ben igual què votin la resta. Aquest Nou Estatut no és nou, no és cap eina de futur ni suposarà cap avenç per Catalunya. Ans al contrari.
La reforma de l'Estatut la posà sobre la taula ERC després d'haver aconseguit 23 diputats al Parlament de Catalunya en les últimes eleccions autonòmiques, després de 24 anys de govern convergent-unionista durant els quals qualsevol referència a aquest tema havia estat sempre reprimida per motius als que em referiré després.
El Pacte del Tinell era la formació d'un nou equip de Govern, la filosofia del qual era la reforma de l'Estatut mitjançant la qual Catalunya pogués gaudir d'una situació polítia, social i econòmica que la permetés sortir del sot en la es trobava.
El PSC acceptà. Acceptà perquè en aquells instants no tenia més remei. El catalanisme progressista del PSC mai no va tenir, ha tingut, té ni tindrà esma sobiranista, així que tot allò que soni a avenç en l'auto-govern li sona tan aliè com a mi el mongol.
El debat entre els partits catalans sobre la reforma de l'Estatut acabà aprovant una proposta el 30 s, tots dempeus al Parlament cantant Els Segadors. Tampoc no n'hi havia per tant, però és que ja sabeu que als polítics els encanta fer el numeret en ocasions com aquesta. Es pensen que escriuen la història i hi volen deixar-hi empremta, és clar.
El dia 1 d'octubre tot va començar a canviar. els uns pressionats i dirigits pel PSOE d'en Guerra i els altres per la patronal catalana (Laras, Godós i companyia) van tornar a callar i a dir: ah, sí, perdó, perdó senyors. Tranquils que això ho solventem fàcilment. Com vostès manin. És veritat, que nosaltres no volem cap auto-govern de debò, només ho diem...
És a dir que l'endemà mateix ERC es va quedar soleta amb la proposata aprovada al Parlament (sí, aquella sala immaculada on alguns catalans juguen a fer que manen i coses d'aquestes). Duta per la follia del moment i per les mentides del uns i dels altres, ERC mateixa va començar a jugar amb foc. Va fer un pas en fals, ara un altre, encara un més i al final va acabar perduda en la voraginitat del moment, sense horitzó ni referent. El 18 de febrer, un bon munt de catalanes i catalans van ajudar-los a sortir de l'embolic. Però ni així. La troca ja estava embolicada i no la podia desembolicar ni el millor desembolicador del món.
Tot aquest embolic ens serveix per poder adonar-nos d'una cosa important. Ni PSc ni CiU són partits interessats en cxap auto-govern que posi en perill la seve posició política. No és qüestió de la cadira, és més profund que això. ERC eren els únics. Però els van entabanar i no ho dic com excusa. No hi ha excusa. Haurien d'haver retirat la proposta o dir No al Senat. Però no van tenir collons. Clar i català. El problema és que els altres havien llegit el guió i ERC no sabia ni en quin plató filmaven.
Avui: avui, i com a resultat d'aquesta història fúnebre de Catalunya, de la Catalunya més submissa, els catalans hem decidit que no volem seleccions esportives, que no volem ser una nació ni que se´ns reconegui com a tal. Tampoc no volem justícia econòmica i per tant estem d'acord a que des de Madrid, a poc a poc però amb total fermesa, ens vagin desteixint la fibra econòmica del país fins que acabem pitjor del que ara estem. Ni inversions ni centrals empresarilas ni res. Tot a Madrid i nosaltres a dependre'n. Tampoc no desitgem que el català sigui un idioma com la resta i que, per tant, sigui respectat de la materixa manera que el castellà es respecta a Burgos, Palencia o Ciudad Real. Aquesta és l'eina de futur que CiU i PSOE ens han imposat. Perquè, al capdavall, l'objectiu d'aquests dos partits mai no va ser aconseguir un Estatut digne capaç de fer de nosaltres ciutadans dignes que viuen o venen d'un país digne. L'objectiu era boicotejar aquesta possibilitat i aconseguir l'estatut que els Laras, Godós i companyia volien, volen i sempre voldran. Enhorabona catalans, ja tenim Estatut!!
Demà: hi ha un demà per a nosaltres, els que encara pensem que aquest estatut és el de la patronal casposa, el dels mitjans de comunicació de la caverna, i el dúna classe política inepta i estúpida?
Demà en parlem.

Ferreres i l'estatutet....

Dues imatges post-estatutet

Referèndum, campanya, mundial...

Encara continuo atemorit. La Por encara fa més por. Des que vaig publicar l'últim escrit en aquest bloc que no he deixat de passejarme per alguns dels blocs que defensen el Sí. Hi ha de tot. N'hi ha d'interessants (els menys), de no gaire interessants (tampoc no gaires), de gens interessants (prou que n'hi ha d'aquests) i d'incendiaris (massa que n'hi ha d'aquests). En les meves excursions pels blocs del Sí, m'he dedicat a llegir, comentar i provar d'obrir un diàleg. En alguns casos, les respostes han estat, tot i el desacord, cordials. En molts altres casos m'han titllat de tot el què hom es pugui imaginar. De terrorista, també. Terrorista per votar No en un referèndum, per no estar d'acord amb el què se m'exigeix pensar? L'insult (pretén ser-ho, suposo) és tan ridícul que no paga la pena respondre'l. Em penso que el meu escrit anterior deixa ben clar qui exerceix de terrorista en aquest trist escenari. Hi ha, però, un detall que m'ha cridat força l'atenció: la confusió entre campanya i referèndum.

He trobat que la majoria de cops que he suggerit o preguntat sobre el contingut de les suposades millores, molt blocaires del Sí m'han contestat amb una altra pregunta (un mal vici, aquest, per cert): com separaré el meu vot dels del PP? Certament, la pregunta és tan estúpida que més d'un cop m'he hagut de mossegar la llengua. Les possibles respostes a aquesta pregunta, però, són tan òbvies que no cal que em posi a explicar-les un altre cop. Molts cops, però, cal que us confessi, la pregunta no ve generada per la mala llet. M'explico. El problema no és que els blocaires del sí als qui m'he dirigit no tinguin arguments, o els faci mandra explicar-los, o que siguin curts i no sàpiguen com. No, no. El problema és el desconcert en el què es troben quan hom els pregunta quelcom puntual. La resposta mai no prova de continuar dialogant, així com tampoc no intenta discutir o ni insultar el qui pregunta, com a mínim no voluntàriamet. Ben al contrari, es tracta simplement d'incomprensió. Jo pregunto pel referèndum, la resposta té a veure amb les estratègies de campanya (electoral, per suposat). El primer problema , òbviament, és que són coses ben diferents. El segon problema és la incapacitat per distingir-les. A mi, però, em sembla prou evident que el problema no és què votarà el PP, o el papà, o la tieta (que no crec que voti), o si el meu vot coincidirà amb els uns o amb els altres. La qüestió és per què votaré No, o Sí, o Nul, o Blanc, o per què llançaré un gargall groc dins el sobre i després l'enfonsaré dins l'urna, ben endins. El que he provat de discutir ha estat arguments, com el de nació, com el de la llengua, les seleccions esportives, perquè el finançament per tot Catalunya no val mitja terminal de Barajas.... Però, des del Sí, no he trobat gaires blocaires disposats a conversar i a reconèixer que opinem diferent. Ningú no m'ha dit que m'equivoco quan dic que el terme de Nació, tal i com està emprat en l'Estatut, és un insult. Ni sí ni no. Al contrari, em responen que l'estatut suposa un gran avançament en l'autogovern ( l'auto què??), que en Zapatero això o allò, que l'Espanya plural neix amb aquest document (estan de conya?) i que si voto No com el PP, és perquè no tinc visió de país (a quin país es refereixen, no ho sé ben bé). Davant d'això, què podem dir?

Que els blocaires militants del PSC i IC emprin les consignes de la direcció és, fins a cert punt, normal. El que m'interessa és la decissió de les respectives direccions (o potser només una -perquè els altres ns/nc). El referèndum no ha de ser sobre l'estatut, sinó que cal reduir-ho a la campanya mateixa. En comptes d'explicar, senzillament, que els objectius del catalanisme del PSC queden reflectits en aquest estatut i prou, que ells no volen cap autogovern per sobre d'aquest, que no volen auto-finançament, ni seleccions esportives, i ni que Catalunya quedi obertament reconeguda com a nació per l'estat espanyol, ells es dediquen a fer campanya. anat més lluny, en comptes d'explicar-nos per què creuen ells que Catalunya quedarà reconeguda com a nació (segons ells -tot i que saben perfectrament que aquest no és el cas), la consigna és despistar amb el PP i ni tan sols reconèixer l'oponent (que no vol dir enemic). En contra del referèndum, cop de campanya. En contra del no, cop de campanya. Ara que comença el mundial i ja ningú no els escoltarà, què faran? Hauran de vigilar, no fos cas que a les mitges parts algun "irresponsable" es comencés a preguntar "i nosaltres perquè no hi som, en aquest mundial de futbol"? Hi serem mai?", "Arribarà el dia que no em calgui anar amb Togo?".