Agrupament i sobiranisme.

Havent llegit els articles del senyor Carretero, alhora que fent-me ressò de les constants crítiques que naveguen per la xarxa envers ERC i CDC (UDC és un tema a part), em roda pel cap aquest concepte de reagrupament i el més original agrupament del teixit sobiranista.

Malgrat les crítiques i el to apocalíptic que tots en més o menys mesura emprem, Catalunya i el pensament independentista o sobiranista en general gaudeixen d'una salut excel·lent. En els úiltims 40 anys, ni Catalunya ni els Paísos Catalans en general mai no havien tingut una població sobiranista tan extesa com la que tenim avui. En els últims 10-15 anys anys, ERC (l'únic partit amb discurs obertament independentista) ha passat de la marginalitat del 6 diputats a una posició de partit central i frontissa en el marc electoral català amb vint-i-tants diputats. Aquest procés és llarg d'examinar, però bàsicament es podria resumir dient que ERC va saber agrupar els diversos sectors de l'esquerra independentista, i en molts casos revolucionària (MDT, PSAN, Catalunya Lliure, La Crida...), i contruir un front comú. Pel camí es van quedar peresones i tendències que van jugar un paper important en el procés de formació i construcció d'aquest front comú. Alguns d'aquests han desaparegut i han acabat difuminats dins de CDC, altres s'han reintegrat a aquest font comú, i d'altres han obert altres partits o col·lectius. No cal dir noms. No es tracta d'això.

Més recentment, en els últims 18 mesos i com a resultat del que aquí anomenem l'estatutet de la vergonya, així com d'un cert descontent amb els partits sobiranistes del mapa electoral, Catalunya ha patit una altra explossió independentista que ha vist la creació de la PDD, Sobirania i Progrés, Catalunya Acció, el PRC, i un llarg etc. La família independentista ha parit i va parint criatures a dojo, però té el problema que no sap com conduir-les, perquè no para prou l'orella al que la quitxalla diu. L'aparent estovament d'uns (com a mínim en les formes), la lògica preocupàció d'altres i l'alarmisme d'encara uns altres han creat un creixement del sentiment sobiranista, però també una fragmentació.

El problema crec que és doble. D'una banda és cert que el govern espanyol porta 10 anys llançant una ofensiva mortal contra Catalunya. Suposo que pretenen donar el cop de gràcia que ens acabi de matar nacionalment, és a dir econòmicament, culturalment i com a teixit social. La globalització, el ciutadanisme, la internacionalitat i els universalismes són alguns dels conceptes que han emprat i rera els quan s'han amagat per llançar aquesta ofensiva. El discurs és tan insuficient que no cal perdre el temps desemmascarant-lo. Això els més sofisticats. Els menys sofisticats han continuat emprant el mateix discurs de sempre: el sobiranisisme és el diable i cal defensar déu i Espanya. L'altre problema crec que no és tant un problema com una reacció lògica, una explossió, que ha vist créixer tota una sèrie d'iniciatives i respostes a aquest atac, però sense cap mena de coordinació.

En aqust marc, i això ho sap tothom i per tant no és cap secret, el repte del sobiranisme (i aquest és en si mateix un concepte que s'ha emprat amplament no fa gaire i és interessant perquè no és excloient) és com agrupar totes aquestes iniciatives, tots aquests punts de mira i visions nacionals que es freguen les unes amb les altres però que fins ara no han gosat agafar-se de la mà. No crec que el terme reagrupament sigui el correcte, perquè totes aquestes iniciatives mai no ha estat agrupades sota un sol paraigua. El que cal és agrupar-les ara. Aquest és el repte. La tasca és complexa. El grau de divergència entre tots aquests partits i iniciatives (i aquí m'estic referint tant a ERC i CDC, com a les plataformes i organitzacions abans esmentades) és gran i l'escissionisme sembla ser la nostra bandera. De tota manera, la culpa no la tenen les associacions cíviques, ni les plataformes, sinó els partit polítics que fins ara han actuat d'estacions centrals dels diversos sectors sobiranistes del país. Les estacions necessiten una constant i sana regeneració, des de dins, i no des de fora, i per desgràcia els costa dur-la a terme.

Catalunya es troba ara en un moment dur, però que també podria ser dolç. El PSC no passa per un dels seus millors moments. Els diversos corrents interns socialistes es mosseguen entre ells. Els termes Espanya plural i catalanisme, com a banderes teòriques del PSC, han fracassat. Espanya no és ni serà mai plural. I pel que fa al Catalanisme, què podem dir? què significa? fins ara havia estat un concepte útil, tot i que buit de contingut. Ara ja no és ni útil. Ells ho saben. Nosaltres també. Potser alguns sectors 'catalanistes' del PSC aviat perdran la por a dir-se sobiranistes. El temps ens ho dirà. Mentrestant, els partits que ja són sobiranistes, o els corrents sobiranistes dins aquests partits, tenen l'obligació política d'articular el sobiranisme. No ens calen més partits. Ja en tenim prous. El que cal és agrupament, coordinació. Aquest podria haver estat un bon moment pe fer un pas important. La societat civil ja ho ha entès. Els partits polítics també? La sobirania, la independència de Catalunya, necessita aquests partits com a entitats articuladores. Sense aquestes entitats, aquests partits, i sense la seva articulació, mai no hi haurà sobirania. Les organitzacions civils són les que ha de pressionar aquests partits per forçar-los a regenerar-se tot evitant la fragmentació. Els partits polítics tenen la responsabilitat d'escoltar i de canalitzar i agrupar una opció política.