30 de novembre 2006

"Mirall Trencat"

Si llegeixes l'article d'en Tremosa, t'adonaràs que hi ha polítiques molt clares que tracten d'ensorrar-nos. De fet això ja dura des dels temps de Felip IV i el nefast Conde Duque de Olivares -i com a conseqüència la revolta dels segadors, 1640-.
El 58% del total del pressupost aeroportuari dels darrers anys -inclos ZP- va estar destinat a Barajas. Diu en Germà Biel que un augment del 3% dels vols intercontinentals fa augmentar un 10% les inversions de les multinacionals. A l'inrevés també val. Ara calculem el que ha passat a Madrid i a Barcelona. El resultat és clar, i l'estratègia premeditada. És molt dofícil tirar endavant quan l'enemic és a la própia casa, entenent per casa l'Estat espanyol, i per l'enemic, Espanya.
Val més trencar el mirall, i fotre el camp. Com farà Escòcia.

mirall màgic, quina és la nació més guapa del món?

L’article d’avui d’en Sostres malgrat segur no ha estat llegit amb les mateixes mires per tothom, es un reflex força real de per on es mou (si es que de debò es mou) la societat catalana. Recomanable llegir-lo sense mires partidistes.

Potser estaria bé aprendre definitivament a mirar-se en un mirall amb una visió realment crítica, constructiva però crítica. Tant bo seria fer-ho quan els teus son els que estan en el poder com quan no hi estan. Tant bo seria fer-ho intentant veure el que realment es reflexa com tenir algú al costat que t’expliques que hi veu realment.

Aquí tenim la crònica costum de mirar-nos i veure-hi un grup d’ escollits il·luminats, que sempre es creuen estar per damunt de la resta. Si les coses no van bé sempre hi ha Madrid per carregar-hi els mals de tot. No se pas que faríem si Madrid no hi fos.

Ahir vaig tenir el plaer de compartir taula amb un emprenedor Indi format a una de les millors escoles de negocis de les que hi ha arreu del mon, una escola de Barcelona. Es preguntava com podem tenir aquí no només una de les millors escoles de negocis sinó dos entre les 10 millors del món i no aprofitar tot el talent que s’hi forma. Els seus estudiants marxen fora sense oportunitat d’emprendre res a Catalunya. Més d’un li va contestar ràpidament que Madrid era el culpable…

Per arribar a un debat sòlid i constructiu pel 2014 segurament haurem de començar a parlar d’un munt de coses, però potser primer a acceptar que es el que es veu quan ens posem davant d’ un mirall.

Catalunya 2014

La pitjor de les conseqüències del procés recent que hem viscut, és la sensació de que el Catalanisme està orfe d'un refernt clar i rotund en l'àmbit polític. Per què hi ha tanta gent -i cada cop més- que coincideix amb els ojectius sobirans del país i en canvi això no es trasllada en la representativitat política dels partits? Per què, com segons afirma en X. Bru de Sala i altres analistes, l'11 de novembre es van quedar a casa 400.000 votants catalanistes?
La baralla permanent entre les dues formacions catalanistes i l'horitzó proper d'una hostilitat creixent, no sembla el millor escenari per a solucionar aquesta divisió en l'àmbit estrictament polític, però que no té la seva traducció exacta en la societat, i que només pot crear abstencionisme catalanista i una divisió i un odi entre la gent que a priori no existeix. És molt simptomàtic que sovint somiem en una nova formació política que ens aglutini a tots, amb il.lusió, amb coratge i amb una determinació sincera.
Crec de debò que hi ha de sobres un catalanisme comú i transversal que obeeix a aquest desig i que necessita urgentment respostes. És mentida, però sobretot és desencoratjador, que una part dels nostres polítics pensin que la societat només demana gestió. No és en tot cas el que es desprèn dels resultats electorals, on l'única formació "gestionadora" (el conjunt de funcionaris anomenat PSC alias "Partit dels Cínics de Catalunya") va rebre un daltabaix monumental. La gestió és pels mediocres. La il.lusió i els projectes a llarg termini són pels líders, per als ments clares.
Veurem si ERC o CiU agafen les regnes del catalanisme transversal. Perquè sinó ho farà algú altre. Diuen que en Joan Carretero ja està liderant un nou partit. Jo m'hi apunto.

Acceptar la realitat

A aquells que ens hem mostrat molt crítics amb com han anat les coses en la formació del Tripartit 2.0 se’ns acusa sovint de no voler acceptar la realitat. Anem a pams. Si per acceptar la realitat s’entén reconèixer la legitimitat del nou govern, personalment no tinc cap problema en acceptar-la. Si per acceptar la realitat s’entén conformar-se amb la situació actual i amb tot allò que ens endinyen els nostres polítics sense dret a queixa, evidentment que m’hi nego! Per sort, ni tan sols aquells que ens acusen de no acceptar la realitat es mostren conformes amb les coses tal com són i plantegen accions per intentar millorar el futur de l’independentisme.

El problema que tenim els que per desgràcia no hem conegut mai la fe és que estem obligats a moure’ns per racionalitat. I això vol dir que quan un partit com ERC passa de parlar d’independència a parlar de pluja fina doncs què voleu que us digui, ens sentim decebuts i enganyats perquè ens han canviat el discurs 180º a canvi d’una poltrona i d’intentar ensorrar CiU. I com que no creiem que els dirigents d’ERC estiguin tocats per la gràcia divina i que la seva actuació respongui a un pla magistral preestablert, el nostre grau d’escepticisme general va en augment. Ara bé, tinguem clar que la mateixa racionalitat no ens acosta més a una CiU que parla de defensar Catalunya i firma un estatutet ridícul que hipotecarà el país vint anys a canvi de pràcticament res.

En Panerola proposa diverses actuacions de cara a un possible referèndum per la independència el 2014. El camí el farem junts perquè compartim l’objectiu final. Tanmateix, associar aquestes actuacions amb la “pluja fina” d’ERC és un acte de fe que sóc incapaç de realitzar. És més, crec que és aquesta fe malentesa en els partits que fàcilment deriva en sectarismes i exclusivismes la que ha dut el nacionalisme i independentisme catalans a la trista situació actual. Fa falta molta més racionalitat (i valentia) en la política catalana.

28 de novembre 2006

Ahir Montenegro, avui Escòcia i demà?

Cal començar a parlar clar com deia l'altre dia. La independència és viable i no és una quimera. És un dret que tenim com a poble i no hem de renunciar-hi. Fa uns mesos vàrem veure com Europa acceptava un referèndum per a la independència de Montenegro sense gaire problemes. La llàstima és que la difusió que se'n va fer va ser pobríssima (per quan un Àgora sobre el tema?). Lamentable va ser la cobertura de la "seva" que era l'única que podia parlar amb una mica de rigor. Va passar i ja està.
Però ara el debat s'acosta i de moment els grans mitjans ni piulen (per quan un Àgora sobre el tema?). El debat es troba a Escòcia, patria d'en Blair i del seu possible successor Brown. Segons les darreres enquestes els escocesos ho tenen clar: 51% a favor 39% en contra. Les eleccions són el proper 3 de maig i els resultats del partit nacionalista escocès (SNP) poden ser espectaculars superant fins i tot els laboristes. S'ha encès la llum d'alarma a Londres però potser és massa tard i aviat podrem veure com Escòcia ja no només té un equip de futbol o de rugby que juga independent d'un combinat estatal sinó que és un membre de ple dret de la UE com ho pot ser Malta, Polònia o Dinamarca.
La gent del SNP no s'amaga del seu objectiu i fins i tot ho declaran obertament en el seu web. Quan tindrem aquesta claredat d'idees en els nostres polítics que es declaren nacionalistes, sobiranistes o independentistes? I que no em vinguin amb allò de que ara no toca, o que cal buscar un encaix o no sé quines altres ximpleries. Comencem "l'independentisme de pluja fina"! (per quan un Àgora sobre el tema?)

27 de novembre 2006

Catalunya 2014

El llibre que veritablement és definitiu és el de "Grans Nacions i petits Imperis" (o a l'inrevés) de J.Mª Colomer. És molt planer i fàcil d'entendre. Es basa en estadístiques dels darrers anys, i bàsicament arriba a la conclusió que les petites nacions tenen més futur que mai, en tots els aspectes. En el següent article, es parla de la qüestió econòmica (que acostuma a ser precisament l'argument més utilitzat per anar a la contra) i que en canvi va molt a favor nostre. Llegiu-lo, és imprescindible!

Catalunya i el somni de la dimensió
Enguany , amb l'experiència acumulada per més de quinze anys d'indepèndencia i els efectes originats per l'entrada a la UE els exemples d'Eslovènia, Estònia, Lituània i Letònia tornen a estar sota la lupa dels analistes econòmics com a paradigmes de la viabilitat econòmica dels Estats petits. La qüestió de la dimensió física i demogràfica no es revela com a gaire important en una comparació amb Catalunya. Dels deu països més rics del món, només dos tenen més de 6 milions d'habitants: Estats Units amb gairebé 300 milions, i Suïssa amb amb 7 milions. Dos més superen el milió: Noruega té 4 milions i Singapur 3 milions. La mitja dotzena restant no superen el milió d'habitants. Com podem veure, els nostres 7,4 milions no fan un mal paper!
La grandària d'un país és un resultant del compromís entre els beneficis d'escala i el cost de l'heterogeneïtat, i l'obertura econòmica exterior pot modificar completament aquest equilibri. Els països més grans són els que tenen una població més diversa, amb preferències i demandes que els governs difícilment poden atendre. L'Índia i el Brasil són només dos exemples d'aquest problema. Nosaltres, amb la nostra creixent immigració, comencem a tastar el problema. No obstant, el punt més important per a la viabilitat econòmica d'un país de petita dimensió és l'obertura exterior. Petits Estats que no podrien sobreviure en un món de barreres comercials troben la seva via a través de la llibertat comercial i la integració econòmica transfronterera. En altres paraules, el NAFTA (Tractat de Lliure Comerç de Nord-amèrica) pot facilitar la independència del Quebec: la fa més barata. La UE i l'Euram (àrea de l'arc mediterrani) poden facilitar la via catalana. El nostre horitzó a la independència econòmica -que no política- està totalment obert.

Alfons Almendros
(Secció d'Economia de l'AVUI, 25/11/2006))

Futurologia

Deixem de banda les equacions d'aquells que encara no han paït la realitat i només veuen un enemic o un culpable de tots els mals (i ja fa tres anys que dura!) i anem a allò que ens demanen.
El futur del país no el veig gaire bé. Tenim la gent adormida i avorrida. La darrera legislatura i el procés de l'estatutet ha fet que la societat es deconnectés dels polítics i que aquests quedessin en el setè cel sense veure que han pujat tan amunt que els pobres mortals ja ni els veuen!
Si el que volem és la independència d'aquí uns vuit anys hem de començar a articular un discurs i a animar la gent a participar. Que tothom vegi clar que en aquest estat que ens ha tocat viure no hi encaixem que el que ens cal és ser un estat. Hem de convéncer no només a aquells que es diuen sobiranistes o nacionalistes sinó a aquells castellanoparlants i els urdus, els amazigs, ... i tots aquests nou vinguts. Sense oblidar els cosmopolites que creuen que això de demanar la independència és provincià.
Hem de tenir clar que l'estatutet ens l'haurem de menjar amb patates gràcies a la incompetència dels nostres polítics i que no en podrem demanar cap reforma fins més enllà del 2030. Per tant no cal que comencem a queixar-nos que no ens donen el que hi ha escrit ni que falten transferències ni que podíem haver fet això o allò. Deixem-nos d'estatutets i anem cap a la independència. Fem realitat el que volem, deixar de dependre d'un govern i un estat que mai ens ha tingut en compte, que sempre ha prioritzat altres coses.
I hem de parlar clar i dir que una declaració d'independència no portarà una guerra civil ni l'ofegament econòmic de la nostra terra. Hem de perdre la por a plantejar aquest futur i a fonamentar-lo en fets. Són de lectura obligatòria llibres com "La independència i la realitat", de l'Hèctor López Bofill.
Hauríem de demanar als 135 diputats del parlament que responguessin a una pregunta:
"Veureu Catalunya independent?", a veure que responen...
Tenim vuit anys per treballar, per fer entendre la gent que amb la independència guanyem tots. Pagarem impostos com ara però els invertirem aquí. Podem tenir una xarxa de trens millor (seria difícil empitjorar la situació actual), un aeroport de veritat, unes escoles de qualitat i fins i tot un servei sanitari millor. Però cal que hi hagi gent competent perquè sinó també podem tenir els mateixos problemes. Tenir més recursos no és sinònim de fer-ho millor.
Però també hem de remarcar que amb la independència no prohibirem el castellà ni el perseguirem ni cremarem vius tots aquells que el parlin. La llengua de Catalunya és el català però no per això cal oblidar que s'hi parla castellà, francès, anglès, àrab, urdu, mandarí,... i tantes altres llengües que cal respectar.
Suposo que la majoria creu que vuit anys són pocs però si ens hi posem i aconseguim que una setantena de parlamentaris escollits en la X Legislatura vegin clar el futur i siguin prou valents, podrem veure com el proper referèndum que ens demanin el vot serà el de la independència.

25 de novembre 2006

CiU+PP=ERC+PSC: Una possible solució.

He rebut força crítiques per l’escrit “CiU+PP=ERC+PSC: Versió 2” per molts motius. El principal ha estat que, segons diuen, he aconseguit foragitar els pocs seguidors que teniem en aquest bloc. Procuraré no repetir l’error.

La conclusió de “CiU+PP=ERC+PSC: Versió 2” era molt pessimista pel que fa al futur de l’independentisme català a curt, mig i llarg termini. Comentava, així mateix, que probablement l’única possibilitat per eludir aquest gris futur que ens espera era que algun fet inesperat i colpidor ho posés tot cap per avall. Ahir sopant un bon amic em va dir quin podia ser aquest detonant: que els recursos a l’Estatut prosperin i que aquest sigui declarat anticonstitucional. Té tota la raó! El millor que pot passar a l’independentisme català és que l’estatuet no prosperi.

En cas contrari ja ho sabeu: “patriotisme social” del PSC i l’última invenció-excusa d’ERC, “el nacionalisme de pluja fina”. Senyors d’ERC, això del nacionalisme de pluja fina no és el que ha fet CiU sempre i que tant heu criticat? És que ara quan sentiu la paraula independentisme us amagueu sota la taula?

Proposta d'una blocaire

Una blocaire que ens segueix des de fa algun temps ens fa el següent suggeriment:

"Com que el bloc neix amb l’objectiu clar d’aconseguir la independència de Catalunya l’any 2014, em sembla que seria interessant completar els comentaris sobre la política actual del país amb reflexions més de fons i a llarg termini sobre la Catalunya independent. Què significaria per Catalunya ser independent des d’un punt de vista econòmic, social, cultural, etc.? Penso que el debat seria una mica més ric. Les reflexions que surten al bloc sobre qui ha dit què, quins polítics han fet o deixat de fer què, etc., són interessants, però en el fons aporten el mateix tipus d’informació i de debat que tantes i tantes tertúlies que veiem a la televisió i sentim a la ràdio. Potser enfocar la discussió més clarament cap a la indepèndencia, i enriquir-la amb punts de vista diversos seria més profitós. Suposo que això comporta més temps per elaborar els posts, però només que un cop al mes un dels quatre o cinc que participeu en el bloc pengés un post d’aquest estil, l’aire de la discussió canviaria… potser a partir d’un post llarg en sortirien d’altres relacionats i no necessàriament tan elaborats."
"Oído barra"! Veurem que hi podem fer.

23 de novembre 2006

CiU+PP=ERC+PSC: Versió 2.

Molt bé Panerloa, aquí poso una versió més elaborada de l’equació CiU+PP=ERC+PSC a veure si et convenç més. No ho vaig fer prèviament per no marejar els lectors amb matematicofòbia.

Sigui A el pes relatiu dels partits “independentistes” (CiU o ERC) en els seus respectius pactes i sigui B el pes relatiu dels partits unionistes (PP o PSC). Per altra banda, considerem que el nombre 0 correspon a no aconseguir la independència per Catalunya i que 1 significa assolir la independència per Catalunya. Els valors de l’interval (0,1) entre els extrems 0 i 1 corresponen a seguir formant part d’Espanya, amb menor o major grau de dependència.

Ens plantegem, a continuació, a quin valor de [0,1] tendiran els pactes en funció dels valors de A i B quan el temps, t, creixi. És a dir

Problema 1: Lim (A CiU+B PP)= ? per t creixent
Problema 2: Lim (A ERC+B PSC)= ? per t creixent

Comencem pels casos senzills:

1) A=1 i B= 0
En aquest cas podria semblar clar que:

Lim (A ERC+B PSC)= Lim ERC =1

i que

Lim (A CiU+B PP)= Lim CiU =n amb 0.75<=n<=1

2) A=0 i B= 1
En aquest cas és obvi que els problemes 1 i 2 tenen limit 0.

3) Situació del pacte CiU+PP. No recordo exactament els diputats que tenia cada partit quan es va fer el pacte però suposem A=3/4 i B=1/4. Per t creixent diria que el límit serà de l’ordre de

Lim (3/4 CiU+1/4 PP)= n amb 0<=n<=0.3

4) Situació del pacte ERC+PSC. Ignorant la contribució infinitessimal i menyspreable de ICV en el pacte que podem incorporar sense cap mania dins del pes del PSC, podem suposar pel Tripartit 2.0 que A=1/3 i B=2/3. Per t creixent diria que el límit també serà de l’ordre de

Lim (1/3 ERC+2/3 PSC)= n amb 0<=n<=0.3

D’aquí prové l’equació simplificada que vaig penjar anteriorment CiU+PP=ERC+PSC.

Tanmateix, el més preocupant de les equacions corresponents als problemes 1 i 2 és que segueixen sent molt simples perquè en realitat tindrem A(t) i B(t), és a dir els pesos relatius depenen òbviament del temps. Si es mantenen els pactes “indepeunionistes” el més probable és que per t creixent LimA(t)=0 i LimB(t)=1 (tot i que el temps en que això passi dependrà dels valors inicials A(0) i B(0) ). A la llarga però

Lim ( A(t) CiU + B(t) PP) =Lim PP=0
Lim ( A(t) ERC + B(t) PSC) =Lim PSC=0.

És a dir, retrobem la situació 2). La única solució fa temps que la diem però les patètiques picabaralles entre CiU i ERC apunten en direcció contrària. Sense acord entre els nacionalistes el límit sempre tendirà a zero. Una altra opció seria introduir no linealitats a l'equació per tal que una petita modificació ho engegui tot a la merda (rotllo mur de Berlin i final del comunisme).

L’equació segueix essent molt senzilla però crec que conté un fons clar de realitat. S’admet qualsevol contribució per millorar-la.

Renfe

Per afegir un tema més de debat i abans de respondre a Bleucat sobre la seva equació, que crec que és errònia i simple, us recomano que escolteu a un responsable de Renfe donant explicacions. La conclusió de tot és que si no vols tenir problemes no agafis el tren i si l'has d'agafar no ho facis a Catalunya que és ple de catalans!
I pel que fa al senyor Anasagasti, com oblida qui va donar suport al Pla Ibarretxe, qui el va fer fora de la internacional democratacristiana... Ai si l'Arzallus aixequés el cap!

22 de novembre 2006

cal estar a vuitens!

21 de novembre 2006

Fets, no paraules, catalañs!

El Supremo anula el traslado a Barcelona de la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones

El alto tribunal estima los recursos presentados por la Comunidad de Madrid y un grupo de trabajadores contra el cambio de sede.

Demà els diaris detallaran més. TV3 el que convingui a l’aparell.
De ministre hi era el proper president, el que hi ha ara fou l’executor de l’exitòs Fòrum de les Cultures... o era Entesa ?¿


CiU + PP = ERC + PSC

Ara no tinc temps i aquest només serà un comunicat breu. Per a mi el pacte ERC + PSC ha estat tan patètic i decebedor com ho va ser en el seu temps el pacte CiU + PP. Un dia hi dedicarem més línies.

Mentrestant us recomano la lectura de l’anàlisi que Iñaki Anasagasti fa al seu bloc sobre el que ha passat a Catalunya. És altament il·lustratiu i ens hauria de fer reflexionar força.

TV3 a traïció

Completant el comentari d'en bleucat, us recomano un llibre "Tv3 a traïció", d'en Víctor Alexandre. Crec que parlar de reciclatge de bicis no és tan greu, el més greu és l'espanyolització subliminal que s'imposa en els informatius. Com a comentari del llibre us reprodueixo un article del seu autor:

Amb “TV3 a traïció” pretenc explicitar el missatge subliminar que TV3 amaga darrere de noms, paraules, frases, enunciats i definicions d’aparença innocent; un missatge que es transmet a través de formes verbals com ara “a la resta d’Espanya...”, “a tot Espanya...”, “en el conjunt d’Espanya...”, “els espanyols fem...”, “els espanyols diem...”, “els espanyols consumim...”. També hi ha una mitjana d’informació espanyola superior a la catalana (de vegades, en minuts, de 31 a 2). Així, tant si es parla de dones maltractades, de vídues, de discapacitats o d’horaris comercials, el referent sempre és espanyol, mai català. Això significa que no hi ha dones maltractades catalanes sinó dones maltractades espanyoles; no hi ha vídues, ni minusvàlids, ni horaris catalans, tots són espanyols.

El més greu és que la indefensió del telespectador davant aquests paranys acostuma a ser total, ja que com més veu TV3 més s’integra en l’univers mental que la cadena crea per a ell. D’aquesta manera, acabem trobant normal la degradació progressiva de la llengua i la conversió sibil•lina de TV3 en una emissora bilingüe, fins al punt que ja és impossible mirar-la sense saber espanyol. Una altra tècnica espanyolitzadora la trobem també en la tria de notícies destinades a fer que els catalans sentin Catalunya no pas com una nació, sinó com una regió d’un únic país que es diu Espanya. Consisteix a inserir notícies de Burgos, Toledo o Màlaga, sense cap connexió amb Catalunya, amb l’única intenció de fer-nos sentir aquestes ciutats com una part de la nostra realitat nacional. Espero que, llegint el llibre, els catalans s’adonin de la magnitud de la rentada de cervell que el Partit Socialista ens practica dia rere dia sense ni tan sols alçar-nos del sofà. Em pregunto si a partir d’ara podrem veure TV3 amb els mateixos ulls.

20 de novembre 2006

TV3: informatius d’encefalograma pla

Durant l’època convergent van ser moltes les persones que constantment es queixaven de la manipulació a que CiU, deien, sotmetia TV3. No els nego que en ocasions tinguessin raó però els vull recordar que durant l’època convergent els periodistes estrella de TV3 van ser Júlia Otero, Àngels Barceló i Carles Francino, tots ells socialistes declarats i reconeguts. El darrer del grup és un periodista de tal objectivitat que a la SER donava un empat tècnic CiU-PSC a les enquestes de les darreres eleccions!

Amb l’arribada del tripartit 1, en que molts dipositàrem falses esperances, Maragall en persona va prometre que TV3 esdevindria la BBC catalana. Fa tres anys que hi busco similituds sense cap mena d’èxit. Els telenotícies de TV3 han aplicat la vella màxima de l’esquerra i dreta més tronades i retrògrades: “l’espectador quan menys pensi millor, l’Estat ja ho farà per ell”. El resultat és un informatiu d’encefalograma pla consistent en una notícia internacional, una notícia nacional lloant l’acció de govern i quaranta minuts d’insuportable avorriment amb notícies de l’estil de “La tia Maria de 99 anys de Collsuspina d’Agramunt encara va a l’hort a recollir les seves putes mongetes”. És insofrible.

L’últim episodi de manipulació preocupant va ocórrer ahir mateix. Ara que el tripartit 2 abordarà qüestions socials de les que veritablement preocupen els ciutadans, TV3 va dedicar especial atenció durant el Telenotícies Nit a un fet que últimament no em deixava dormir: que en fa l’Ajuntament de Barcelona de les bicicletes abandonades al carrer? En un complert reportatge on al segon tinent d’alcalde, Jordi Portabella, només li feia falta ballar un claqué per “xupar més camera”, TV3 em va deixar molt més tranquil, perquè ara sé que aquestes bicicletes es reciclen.

Arran d’això, suposo que les males veus que acusaven de covardia política al tripartit 2 per la seva actuació en la línia MAT (Molt Alta Tensió) de connexió amb França i per l’afer del quart cinturó, callaran. Només recordar als no iniciats que pel que fa a la MAT, l’aparatxik Montilla va passar la responsabilitat al govern espanyol i al francès. En la recent trobada de Girona, i també en un acte de lloable valentia i fermesa política, en punyalades Zapatero i el lladre Chirac van decidir eludir responsabilitats i que el que decidís fos un tècnic de la Comissió Europea. Pel que fa al quart cinturó és tema tabú dins del tripartit 2, no fos cas que saltessin les primeres espurnes. Ara bé, he de reconèixer que a mi aquestes dues qüestions m’importen un carall però que en canvi això de les bicicletes sí que és política social, verda i de proximitat i m’ha arribat al cor.

Per finalitzar: algú dels que esteu ben connectats amb ERC em podríeu dir quin nou càrrec volen donar a en Portabella que surt cada dos per tres fent el paperina a TV3?

19 de novembre 2006

Mas i Vendrell: seguim anant a pitjor

Llegeixo entre atònit i decebut l’entrevista d’aquest diumenge del diari AVUI al líder de CiU, Artur Mas, així com l’article que hi publica l’adjunt a la secretaria general d’ERC, Xavier Vendrell.

En Mas diu coses ben certes sobre la forma com s’ha constituït el nou tripartit. Molts hi estem d’acord i així ho hem anat escrivint al bloc. Però aquestes raons són les mateixes que CiU adduïa ahir, i abans d’ahir i fa tres dies i al cap de dues hores d’haver-se acordat el tripartit 2. Així doncs, res de nou en el discurs del senyor Mas i si una clara exhibició de prepotència en negar-se en rodó a fer cap mena d’autocrítica sobre el resultat de les eleccions. Cal recordar al senyor Mas que es precisament aquesta prepotència juntament amb les contradiccions entre el discurs nacional de CiU i els seus actes (e.g. estatutet com diu en Panerola) el que allunya molts electors potencials de CiU.

L’article de Xavier Vendrell resulta força còmic. En un nou i fallit intent d’ERC per justificar la seva actuació, Vendrell atribueix als “nens de casa bona” que dirigeixen CiU un odi i rancúnia ancestrals envers ERC. Així mateix, assegura que fins que CiU no estigui dirigida per gent honesta, treballadora i honrada no hi podrà haver ponts de diàleg amb ERC. Dues coses: Vendrell evidencia a l’article que l’odi i rancúnia són bidireccionals i ve a insinuar que fins que els dirigents de CiU no siguin com els d’ERC no hi haurà res a fer. És ridícul. Per altra banda, ser de casa bona és un impediment per ser president? En Maragall era de casa bona? Si estem d'acord en que un andalús, un madrileny o un massai puguin arribar a ser presidents de Catalunya, també ho podrà ser un nen català de casa bona, o no? Les fòbies, sectarismes, clixés, escaramusses i estereotips dels polítics de CiU i ERC cada dia fan més pena i són de més baix nivell.

El resultat de tot plegat és que hi surt guanyant el partit més lamentable de la història de Catalunya, el PSC. Francesc Puigpelat diu que en Montilla ha demostrat ser molt més llest que Mas i Carod junts. No hi estic d’acord, l’aparatxik Montilla s’ho ha trobat tot fet. Divideix i venceràs diuen. No ha fet falta, el nacionalisme català no ha estat mai unit i a aquest pas no ho estarà mai.

16 de novembre 2006

Sóc un fill de puta

El senyor Sostres ha perdut els papers... Pobret no sap perdre...

http://www.salvadorsostres.com/

Hi ha el discurs que el Mas ha perdut les eleccions pel devedé, pel pacte amb el notari o perquè jo em prengués tòfona blanca el dia electoral. És un discurs que cada dia arrela més, buscant culpables dins de Convergència. La divisòria estava clara, per a qualsevol persona que suprés el nivell borderline: o tripartit o Mas.

Si algú en nom d’un devedé o d’una acta notarial o d’un repàs de tòfona blanca ha decidit vendre el país i no anar a votar o votar en blanc o votar Esquerra, deixa’m dir-te una cosa: ets un fill de puta, o una filla de puta. Aquest és el resultat, Montilla president. Ets un/una fill/filla de puta que has venut el país per un prejudici. Ets una rata. Ets un/una miserable. No em parlis de democràcia, ni de vot lliure, ni de respecte. Quin respecte? Montilla president? Vés i caga.

Si tu volies el tripartit, res a dir. Si tu volies Montilla president, felicitats, has guanyat! Però si ets catalanista, si estimes Catalunya i has votat Esquerra o en blanc o Iniciativa ets un analfabet o un fill de puta, i volia dir-t’ho.

Si és així has venut el país a l’enemic a canvi del teu prejudici: ets un fill de puta, rata covarda, i ja sé que alguns em diran que insulto, però qui ven un país a canvi de poder o per pura tonteria no és insultar-lo dir-li que és un fill de puta, és definir-lo: ho torno a dir, ets un fill de puta.

Catalunya necessita una certa dosi, una molta dosi, de dir el nom de cada cosa. Comencem-lo a dir, comencem-lo a dir amb totes les lletres, perquè ja està bé miserables que van creixent amb la complicitat del nostre silenci.

No tinguis vergonya de dir-li "fill de puta". Igual la vergonya la té ell quan et sent i deixa de vendre el país, i ho deixa de ser.

15 de novembre 2006

Democràcia?


¿Per què no és democràtic que uns partits s'uneixin i formin una majoria en un parlament per escollir un president i formar un govern?
En canvi quan això es reprodueix en un ajuntament català com el de Montblanc o el de Les Borges Blanques no passa res ni es munten cassolades ni es crítica un sistema electoral que ningú s'ha atrevit a tocar des de la mal anomenada transició.
Lectura recomanada: "Quo vadis, Convergència?", de Martí Estruch i Axmacher.

10 de novembre 2006

No costa gens somiar?

Reprodueixo aquí l'escrit de Julià de Jodar que es va publicar a Vilaweb dimecres passat.
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2127082

Intentem de mirar la jugada d'ERC pel cantó positiu, d'ordre intern i extern. D'ordre intern: a) fan president un andalús catalanitzat i 'escenifiquen' a escala de poder les possibilitats d'ascens de tothom en un racó de societat capitalista mundialitzada; b) permeten que l'independentisme continuï exercint el poder i, per tant, preparant les condicions d'una futura sobirania; c) demostren que el país és governable sense CiU a l'executiu, arraconen les pràctiques caciquils, i creen una unitat 'transversal' a tot el territori; d) mantenen la dialèctica Espanya o Principat en el marc de la lluita pel poder territorial, traient-lo de la mera ideologia que amaga impotència o de l'enrenou mediàtic que embolica la troca; e) neutralitzen les tensions del populisme anticatalà demostrant als seus clients que l'independentisme no és solament patriòtic, sinó que també implica polítiques socials per a tothom a través de l'estatut, legitimat per la seva capacitat de millorar la vida de la gent, que falta li fa; f) posen la llengua i la cultura al capdavant de les polítiques de reconstrucció nacional dels Països Catalans des del Principat, i també n'activen l'expansió exterior sense mitges tintes.

D'ordre extern: a) sostenen la sobirania del Principat per decidir-ne les estructures de poder en conjuntures internes i externes desfavorables; b) aguanten el desafiament del grans centres de decisió de Madrid i Barcelona, conjuminats per a imposar la 'sociovergència'; c) rearmen moralment l'independentisme velant sense manies la foto de la Moncloa; d) situen el Principat com a pol dialèctic internacional sense perdre pistonada respecte de la situació d'Euskadi; e) fugen de la dialèctica PSOE-PP i posen de manifest la subordinació de CiU al bipartidisme espanyol; f) munten el cavall de la política del Principat i no deixen que els perxerons de Madrid li marquin el pas.

Totes aquestes coses es podrien resumir en dues: estima el país com a tu mateix i els qui hi viuen com si fossis tu. Però només era un somni. Un cop despert, em demanava: que manaran de debò, els d'ERC? Que els deixaran manar de debò, als d'ERC? Que sabrien manar de debò, els d'ERC? I, sobretot, que són capaços de creure en tot això, els d'ERC, i fer que el poble també els cregui de debò?

fets, no paraules

fets, no paraules

–«Aspiro a poder governar amb les mínimes hipoteques possibles, i si són necessaris pactes, han de ser pactes que puguin garantir un govern estable. No són pactes necessàriament de govern.»–«No aspirem a governar a qualsevol preu. No governaré a qualsevol preu.»

–«La meva aspiració no és reeditar el tripartit perquè la situació ha canviat respecte al 2003.»

–«Vull un vot massiu socialista perquè és garantia d’un govern sense hipoteques ni pactes que ens immobilitzin.»

–«Vaig lleuger d’equipatge, no tinc hipoteques i tampoc no sóc presoner de promeses incomplertes, i el meu projecte no està subjecte a grups de pressió.»

–«Hem coincidit que les coses haurien estat millor si el PSC hagués obtingut millors resultats el 2003. El president m’ha encoratjat a obtenir una victòria clara, perquè això permetria un govern més sòlid, estable i coherent.»

–«Una victòria socialista és l’única que assegura un govern integrador.»

–«La majoria de catalans vol que els socialistes guanyem les eleccions.»

–«Per governar sense pactes que ens lliguin de peus i mans, fa falta un vot massiu al PSC.»

–«Sabeu que quan parlo, parlo clar, i m’agrada que paraules i fets vagin de la mà. Sóc un home de poques paraules, és veritat, però sóc un home de paraula.»

El gran Ferreres


Feia dies que no incorporàvem imatges al blog i crec que avui en Ferreres s'ho mereix.

Cultura general

Una petita aportació...

Rosa d'abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d'or los angelets serraren
eixos torons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d'estrelles coronada,
ciutat de Déu que sommià David,
a vostres peus la lluna s'és posada,
lo sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols estrella d'Orient,
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l'han deixat.

Mística font de l'aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen!
ditxós lo cor que s'obre a vostra llum!
Rosa del cel que els Serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
arbre d'encens, palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història,
i és Montserrat lo nostre Sinaí;
sien per tots l'escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d'abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Resposta a John Doe

En primer lloc voldria agrair-te el teu interès pel nostre bloc i la teva disposició a debatre’n els continguts. Aquesta és en gran part la seva raó de ser. Passo a continuació a respondre punt per punt les qüestions que em planteges en un dels teus comentaris a la meva “Nota encara més breu”:

1. Ens preguntes quin és el camí cap a la independència. Evidentment si el sabéssim del cert l’hauríem emprés i ara no faria falta discutir res. En aquest sentit estem oberts a qualsevol idea que ens puguis aportar.

Pel que fa a partits que es declarin sense embuts independentistes només hi ha ERC. Pel que fa a CiU, el que sí que et puc assegurar és que a les seves files hi ha força independentistes i que alguns dels seus dirigents, com Felip Puig, se n’han declarat públicament.

No veig absolutament cap mena de contradicció en ser liberal, independentista i catalanista. Com deia recentment Sala i Martín a l’entrevista que va fer a la Vanguardia a Josep Piqué, un té dret primer a escollir el grup humà amb qui vol viure i després les regles socials que el governin.

2. Jo mai he discutit ni la legalitat del nou tripartit, ni la capacitat de pacte en general ni tampoc els governs de coalició que són una opció perfectament vàlida de govern i en moltes circumstàncies la més apropiada. La meva queixa és que si una sèrie de partits volen fer una coalició han d’avisar prèviament de les seves intencions a l’electorat per tal que aquest tingui la màxima informació alhora de decidir el seu vot. Així s’ha fet per exemple a Suècia i a Galícia però no a Catalunya i a Rumania.

3. Pel que fa al tema del Virolai i el Zoo d’en Pitus crec que Montilla s’ho va buscar. Quan un pretén fer-se passar per allò que no és sempre fa el ridícul i si Montilla no hagués insinuat que pràcticament s’anava a beneir cada diumenge a Montserrat no crec que Sala i Martín li hagués saltat al coll. La reacció de comissari polític de Montilla amenaçant de portar la cinta al Conde de Godó defineix el personatge.

Pel que fa a la teva següent qüestió amaga una dosis preocupant d’intolerància i autoritarisme. Reformulo la teva pregunta per certificar que l’he entès bé: Com us atreviu vosaltres (entenc que els que escrivim al bloc) a opinar sobre política, economia i sociologia si probablement no sabeu qui són Landa, Johnson, no llegiu a Castell etc? Bé, m’agradaria recordar-te que qualsevol ciutadà en el moment de votar emet una opinió política. I com que jo no sóc altra cosa que un ciutadà més, et vull fer notar que la teva pregunta és exactament equivalent a: com us atreviu a votar vosaltres, ciutadans ignorants, si no sabeu qui són Landa, Johnson, no llegiu a Castell etc ? Fort no? Què passa, que a partir d’ara per votar s’haurà de ser llicenciat en ciències polítiques, sociologia o economia? Però encara et diré més, què et fa suposar a tu que són precisament aquests coneixements els que t’han de donar dret a votar? Què en saps tu del món que t’envolta? Ets capaç d’explicar-me per què quan encens una bombeta tens llum? Quines són les lleis de l’electromagnetisme que expliquen com es propaguen els fotons emesos per la bombeta? Entens els màgics postulats de la mecànica quàntica que expliquen per què la cadira on et trobes assegut en aquest moments no es desintegra en un picosegon? Saps quina és la importància de la relativitat general? Per què és tan important el teorema de Gödel? Tens coneixements sobre aquestes teories que han canviat radicalment la forma de pensar de la humanitat, i saps com han afectat la filosofia, les arts plàstiques i la literatura? Saps genètica molecular i bioquímica? Entens la revolució que suposaran al llarg del segle XXI? Jo t’estalviaré la pedanteria de fer-te un llistat d’alguns dels noms més prominents d’aquests camps però si t’interessen només cal que m’ho facis saber. Per tant, i en vista d’això, hi ha qui es podria preguntar: pot votar algú tan ignorant, incapaç d’entendre el món immediat que l’envolta ? Si no entén això què fa suposar que tindrà més saviesa alhora de decidir qui el governarà?

És clar que tots tenim àrees de coneixement específiques i som força ignorants en d’altres. Admetre-ho i no suposar que la pròpia és superior a les altres denota una certa honestedat i maduresa intel·lectual. Ara bé, això no vol dir que hom no pugui entendre i discutir les línies generals d’altres camps. Et cal ser un genetista professional per intuir la revolució que suposarà la biologia aquest segle? Aquí rau una de les essències de la democràcia, hem de suposar que la gent té la mínima capacitat per entendre les línies bàsiques de les polítiques dels partits! No fer-ho condueix a l’elitisme i finalment a l’autoritarisme.

Seguint en aquesta línia elitista passes a preguntar quants catalans superarien un test de cultura catalana. Bé, ja deus saber que Espriu venia a dir que els lavinians tenim els mateixos defectes que els habitants de Konilòsia però corregits i augmentats. Donada l’equivalència et pregunto jo: quants espanyols superarien un test de cultura espanyola? I quants anglesos un de cultura anglesa? I italians? Em temo que la resposta deu ser similar en tots els casos i no veig per què els catalans per aconseguir un estat independent hem de treure millor nota que els que ja el tenen. Es van examinar ells en el seu dia? Ara bé, si em garanteixes que aprovant el test aconseguim la independència t’asseguro que jo i uns quants més estem disposats a estudiar per treure un 10 i pujar la mitja.

4. És evident que la independència de Catalunya ha de sorgir per una voluntat majoritària del seu poble. Si Espanya fos un país mínimament civilitzat de l’estil del Canadà tindríem dret a convocar un referèndum, votar i decidir com fan al Quebec. S’accepta el resultat, sigui quin sigui i punt. El dia que convencem prou gent per ser majoria tindrem la independència.

5. Jo no tinc somnis grandiloqüents i èpics per Catalunya. Jo vull un estat independent dins de la comunitat europea amb els mateixos drets que països semblants al nostre com Holanda, Dinamarca o Bèlgica. És concís, mundà i fàcil d’entendre, oi?

08 de novembre 2006

Una altra nota.

Benvolgut bleucat. En primer lloc vull saludar-te perquè fa temps que no n'he tingut l'oportunitat. També voldria aclarir que la meva nota, a la que tu t'has referit directament, no era una resposta al teu comentari i és per això que no t'he citat. En cap moment he dit que del teu escrit en concret se'n desprengués això o allò. El meu comentari era una resposta a tota una sèrie de respostes i anotacions que m'han arribat per diversos mitjans, i als que he provat de contestar globalment, ara veig que amb poca fortuna. M'agradaria que això quedés clar, perquè per sobre de tot, i per diferents motius, em sap greu que ho hagia entès així. T'ho creguis o no, no només continuo pensant que som els dos en el mateix vaixell, sinó que a més a més estem d'acord en una bona part dels aspectes que tots dos hem analitzat.

Com tu, jo tampoc no faig distinccions i trobo el maoisme, l'stalinisme, el nazisme, el franquisme, el pol-potisme (o qualsevulla altra forma d'abús) demencials i injustificables en el mateix grau i sense jerarquies.

CiU va guanyar les eleccions. Això és cert. Que hauria de governar pel fet d'haver guanyat les eleccion ja és una altra cosa i no ho tinc tan clar. El sistema electoral que tenim i el fet que es tractés d'eleccions a un parlament i no que no fossin presidencials fan que la qüestió es compliqui. Mira-t´ho així: els partit elegits democràticament amb els vots dels ciutadans van decidir no nogernar amb CiU i buscar una entesa alternativa. Hi ha més gent que no va votar CiU que gent que sí que ho va fer. Els ciutadans trien els partits que volen que els representin al parlament. El parlament tria el govern. No estic en ple desacord amb tu, simplement no tinc clar que el tripartit no sigui legitim democràticament i moralment. Legal ja sabem que ho és.

Pel que fa als votants d'ERC que estan molt emprenyats, jo també en conec molts, i els entenc, perquè se senten enganyats. És possible que tinguin raó en la seva anàlisi. També en conec molts que estan contents, però. Potser aquests també tenen raó i raons per estar tan contents (el fet que la Vanguardia i el conjunt de poders fàctics a Catalunya que aquest diari representa treguin fum per les orelles no és mal senyal. Per què aquests poders tenen tanta insistència amb que només governi CiU?). bé, suposo que cap partit no pot tenir tota la parròquia contenta.

També tinc clar que l'estratègia d'ERC és arriscada. Tot o res. No hi ha volta de full. I o bé els surt bé la jugada i el tripartit funciona i acosegueix nivells alts d'autogovern per a Catalunya amb certa rapidesa, o bé (i estic d'acord amb tu) adéu ERC per una bona temporada. Segurament 20 anys.

Per cert, no penso que el tripartit duri tota la legislatura, com ja va passar l'altre cop. L'estratègia de desgast té aquestes coses. Potser llavors Catalunya estarà en un moment diferent que farà possibles altres opcions polítiques. O potser no. Els miracles, en política, no existeixen i les coses van tan a poc a poc que esgarrifa.

Una bona opció, en aquests moments, seria recuperar l'esperit 18 de febrer i que la ciutadania, especialment independentista, s'organitzés alternativament bé en assemblees o a bé en altres tipus d'organitzacions cíviques. Això posaria una pressió seriosa sobre ERC que seria productiva tant per ERC com a partit com per al Moviment d'Alliberament Nacional del Països Catalans.

Carod i els deures mai fets

Les excuses, que no explicacions, del senyor Carod per justificar la reedició del tripartit m’han semblat deplorables. A l’escola tenia amics que quan no feien els deures eren molt més enginyosos. Malauradament no s’han dedicat a fer d’assessors polítics.

07 de novembre 2006

Nota encara més breu

Benvolgut forcadell, en resposta al teu comentari voldria dir-te que en cap moment del meu article se’n pot despendre que jo trobi més moral pactar amb un ex-maoista que amb un ex-franquista. D’entrada si són “ex” ja hi tenim molt de guanyat, sinó, per a mi són la mateixa classe de púrria. Jo no faig distincions en aquest sentit al contrari que gran part dels mal anomenats progressistes d’esquerres d’aquest país.

El que sí que afirmo, fent ús de les teves paraules, és que hagués estat millor, més moral i més democràtic que o bé el PSC, o bé ERC, haguessin pactat amb CiU. I per una raó molt senzilla: ens agradi o no CiU va guanyar les eleccions tant en escons com en vots, i ni ERC ni el PSC van advertir a l’electorat de les seves intencions de reeditar el tripartit si sumaven. Argumentes que es veia venir. Potser en el teu cas és així però hi molts votants d’ERC que no han tingut aquesta visió sagaç i que en aquests moments estan realment emprenyats (en conec uns quants).

Ja he reconegut que el renovat tripartit és legal però crec que té escassa solvència democràtica ja que s’ha fet amagant-ne les intencions als electors. Hi ha maneres i maneres de fer les coses i la d’ERC-PSC m’ha semblat lamentable, legal, però lamentable. En Carod té últimament un deix liberal que comparteixo i avui l’he sentit citar a en Joan Fuster “Encara hi ha milions de jacobins per civilitzar”. És una nova mostra que en Carod viu de paraules i no de fets al contrari del que el seu nou govern propugna. Cita en Joan Fuster i alhora fa president el màxim representant del jacobinisme a Catalunya? Més mentides i falsedats Carod ? Vols civilitzar jacobins? Comença pel teu partit i en silenci si us plau.

Nota breu.

Aquest només serà un breu comentari. D'una banda provaré de respondre alguns del comentaris que alguns companys i/o companyes desconeguts m'han adreçat en resposta al meu últim article d'ahir. D'altra banda també provaré de puntualitzar certs aspectes de dit article.

El meu article era una anàlisi, i no pas una justificació. Els polítics i els partits que aquests dirigeixen no necessiten de les meves justificacions. Això us ho puc assegurar. Que a mi m'agradi el tripartit, o l'entesa de progrés o com volgueu dir-li és indiferent. De fet, ja vaig dir que no m'agrada el PSC ni tampoc no m'agrada el Montilla, ni el Corbacho ni la De Madre, ni cap d'ells. El tripartit tampoc no em torna boig. Ja vaig dir, també, que ni fu ni fa. Em deixa fred. De tota manera, i era això el que provava d'explicar, un pacte amb CiU em deixa igual de fred. Per què és millor i més moral i més democràtic pactar amb l'Opus Dei i amb els exfranquistes catalans (are reinventats com a nacionalistes) que amb un ex-maoista que no se sap reinventar? És més moral, des del punt de vista d'ERC, pactar amb el senyor Duran i companyia, que fer-ho amb el senyor Montilla i companyia? Per què? Per què els primers diuen ser nacionalistes? Per què ells ho diguin no vol dir que sigui cert. I això no va dirigit als votants i molts militants de CiU. Només m'estic referint als qui controlen la coalició de CDC i UDC.

Sí, ara direm que hauria estat just pactar amb en Mas perquè el poble així ho volia. Ara fa uns tres anys van regalar la Generalitat a un altre tronat, però és clar, aquell es deia Maragall i era (és) nét d'un gran poeta català. El senyor Maragall era tan catalanista com ho és el senyor Montilla (i el senyor Mas) i tenia les mans tan lliures com les té el Pepe (i les té en Mas). És per això que vaig dir que si en Montilla respongués al nom de Sr. Aixalà aleshores no fariem tots plegats tan soroll. Amb això no vaig voler suggerir que tot aquell qui no vulgui en Montilla és un racista. No s'és racista per no voler el senyor Montilla com a MH. Però s'és racista per no voler-lo per segons quins motius. No cal tornar a aquest tema.

Confirmo, doncs, la meva anàlisi. Allò que vaig escriure ahir era la meva lectura, un intent de comprendre els motius que han empès els dirigents d'ERC a fer fer el que han fet. És possible que vagi errat de totes totes i que els motius siguin uns altres. No crec que ni en Puigcercós, ni en Carod-Rovira, ni ningú sigui el maquiavel de la política catalana. No crec que es tracti de cap conspiració política a la que només 4 il·luminats tinguin accés. Crec que simplement tenen una estratègia política dirigida a fer créixer ERC ocupant més espai social del que tenen ara. ERC no pot avançar més a costa de CiU (per diversos motius), però sí que pot fer-ho per l'esquerra social a Catalunya. Això comporta riscos brutals i de dimensions polítiques i socials abismals. Que tinguin raó o no, que els surti bé o no, no ho sé. El temps dirà.

Estic satisfet amb el tripartit? No. Estaria més satisfet amb el pacte nacional del senyor Mas? No. Em sento decebut per la tria d'ERC? No, perquè tots sabíem què passaria i tot i així encara pensàvem que en l'últim moment el tàndem Carodcercós veurien la llum. Quina llum? Aquí, a Catalunya, ja fa temps que no tenim aquests privilegis. La política catalana no és com la de qualsevol altre lloc (ni Rumania). La política catalana és pitjor, perquè el nostre país és a anys llum de qualsevol altre. Si fóssim diferents els partits nacionalistes catalans s'atacarien a mort, però, després, en moments claus, sabrien actuar diferent. Ara tindríem un estatut millor, per exemple. Però no el tenim. I tenim el que tenim no per culpa de CiU, o d'ERC, o del PSC, sinó per culpa de tots. A Catalunya la política és desesperada, perquè aquests són temps de desesperació. Se'ns escapa el tren, ho veiem, però no volem admetre-ho. No cal que passin deu anys per tal que ningú no sàpiga què és Catalunya. Ara mateix ningú no sap què és Catalunya. Ni nosaltres mateixos. Si tot aquest terrabestall ha servit de res, ha estat per adonar-nos-en. Ara tenim dues opcions. O bé pensem com sortir del pou i com ens reinventem com a país, o bé fem veure que és diumenge al vespre, que estem cansats, que fa fred i que ens asseiem al sofà de casa a mirar, per enèssima vegada, Four Weddings and a Funeral, tot esperant que demà torni a ser diumenge.

Polítics sobrevalorats. Adéu ERC.

De les recents i enginyoses contribucions de forcadell i panerola al blog m’han sorprès negativament dos aspectes que malauradament semblen ja irremeiablement instal·lats en qualsevol anàlisi política. En primer lloc la sobrevaloració descarada d’aquells polítics que ens són afins, en aquest cas els d’ERC, i en segon lloc el menyspreu visceral i la negació d’aquells que comparteixen un horitzó nacional semblant, o igual al nostre, però que propugnen una política i formes diferents per tal d’aconseguir-ho. Parlo evidentment de CiU.

Pel que fa al primer punt suposo que resulta natural intentar justificar les grans errades d’aquells a qui fem seguiment. És difícil admetre que s’equivoquen i per tant trobar explicacions més o menys elaborades com que en Puigcercós és el gran Maquiavel de la política catalana i que amb aquesta jugada ensorrarà al PSC, és més reconfortant que acceptar la realitat. I la realitat, al meu entendre, és que el PSC si s’acaba enfonsant serà per la seva pròpia incompetència i que, malauradament per tots nosaltres, en Carod i en Puigcercós tan sols són líders petits, grisos i mediocres en concordança amb el pèssim nivell de la política catalana, espanyola, europea i mundial (i si no repasseu els noms dels líders polítics actuals de qualsevol àmbit). Què va aconseguir el maquiavèlic Puigcercòs a Madrid desprès d’aprovar durant dos anys els pressupostos de l’Estat tal com feia CiU ? Res de res.

Amb la reedició del tripartit, ERC i PSC han fet un pèssim favor al funcionament de la democràcia i a la molt pobra cultura democràtica del nostre país. Els agrada fer referència als governs de coalició europeus però l’únic país on governa una coalició els integrants de la qual no avisaren durant la campanya és Rumania. Es comparen amb la coalició sueca i actuen com la rumana. Felicitats! Personalment, em sento profundament decebut per aquesta actitud. Ja no penso tolerar més discursos grandiloqüents d’en Carod parlant de l’interès nacional, la sobirania, les mans netes i donant lliçons a CiU sobre el que és de veritat un independentista. En política cal exigir uns mínims de coherència i ara com ara ERC s’ha passat la sobirania per l’engonal i té les mans més plenes de fang i brutícia que mai. Adéu ERC per una bona temporada !

En definitiva, gràcies a l’engany electoral d’ERC i PSC (engany legítim ningú ho nega, però engany al cap i a la fi) tindrem a Catalunya un president ex-maoista amb dots de comissari polític i una falta de preparació i carisma monumentals. En aquest país costa d’entendre, però tenir un president ex-maoista és tant com tenir un president ex-nazi (us recordo que en el rànking de grans assassins de la història el pòdium, si mal no recordo, és Mao, Stalin i Hitler). En aquest sentit, recomanaria als pseudoprogres intelectualoides del país que realment es miressin els documentals de televisió tal com diuen que fan. Recentment n’han passat alguns al 33 sobre la revolució cultural xinesa que posen els pèls de punta. Per altra banda, crec que t’equivoques, panerola, quan dius que ha fet falta un xarnego perquè el PSC per primer cop digues no al PSOE. En Montilla no ha dit no al PSOE, ha dit si a la seva parcel·la de poder quan ha vist com desapareixia del mapa. De colze en colze i “tiro porque me toca” fins arribar al capdamunt de la presidència de la Generalitat. Seguim sobrevalorant els polítics? Ja veurem quants cops li porta la contrària el nou president al PSOE quan es desplegui l’estatutet. Per cert, on és en Montilla aquests dies ?

Que més tenim a part del lamentable PSC (que es mereix un article per si sol però se n’han de tenir moltes ganes i estómac) i el desafortunat i míser nou rumb d’ERC. Doncs els del bon rotllo, els ecoprogressistes que fan un discurs, que com diu el bon Quintà, ni tan sols l’esquerra més estatista del continent, la francesa, s’atreveix a fer. El discurs infantiloide, passat de moda i naïf d’Iniciativa segueix atraient petits burgesets amb mala consciència, hippies i cumbes, personatges antisistema, ciclistes, feministes, nudistes i tots els “istes” que vulgueu a més d’algun obrer despistat. Si manessin del tot convertirien Catalunya en la comunitat Amish d’Europa i acabarien tots barallats entre si al cap de quatre dies. Riurem força ara que en Saura està a Interior i n’haurà de perseguir uns quants! Tanmateix, cal reconèixer que han estat els únics, juntament amb el PP que han dit clarament quina era la seva aposta postelectoral i per tant han jugat net. Si guanyen res a dir, tots amish i a gaudir!

A continuació tenim a CiU o CyU com els hi dèiem al Febrer després del penós pacte de l’estatutet. La seva campanya ens haurà molestat més o menys però cal reconèixer que tenien raó quan la plantejaven en termes de tripartit o ells. Al meu entendre, ens caigui bé o malament, el senyor Mas és qui en aquest moments hauria de ser president si aquest país tingués uns mínims de decència democràtica i no fos com Rumania. CiU es troba ara en una posició ben galdosa, tal com volia ERC (d’aquí la reedició del trist partit, no ens enganyem) i ha quedat aïllada. Al Febrer els acusàvem d’haver venut l’estautet per un plat de llenties. Mentida ! Ha quedat clar que el van vendre a canvi de res! És clar que a CiU ara li toca fer una reflexió en profunditat i potser passar a redefinir-se i fer polítiques més valentes. Tan de bo ho faci ara que ERC ha decidit fer justament el contrari!

I per acabar ens queda l’extrema dreta: els marcianos del PP (algun dia m’agradaria saber quina mena de xantatge li fan a en Piqué perquè segueixi aguantant allà dins) i els cicciolians skinheads d’en Boadella. Res a comentar, tan sols que si al bloc unionista del PSC-PSOE i PP els hi surten bolets per la extrema-extrema dreta nacionalista espanyola ja s’ho faran, o no ha quedat clar que tenim prou problemes nosaltres?

El resum d’aquest còctel és un nacionalisme català més dividit que mai i un clar triomfador cada cop més fort: l’abstenció. D’aquí a quatre dies només votaran els militants dels partits. Nosaltres ja podem anar pensant a canviar el nom d’aquest blog pel de Catalunya 2114, 2214 o 3014. D’acord, perdoneu-me l’excés d’optimisme, uns quants anys més de tripartit amb Montilla president i el 2114 no sabrà ni Déu què era Catalunya.

Per acabar m’agradaria molt conèixer l’il·luminat cap de màrketing que ara pretén que en diem govern d’entesa enlloc de tripartit. En David Madí fa hores extres i treballa a dues bandes? Perdó, que innocent, si sempre ha treballat pel tripartit. No ho has notat Mas?

Ja sóc aquí!
Unes primeres i curtes reflexions:
No entraré a valorar -ho faré més endavant- si el tripartit és bo o dolent pel país. Només diré des d'un punt de vista objectiu, que em sembla que el pacte es fa posant al límit les normes del joc. És a dir, que si bé és legal, em sembla que excedeix el que és moralment acceptable, o dit en altres paraules, que és immoral. Ho dic perquè crec que el pacte està fet "contra natura", és a dir, fet en contra de l'esperit real amb qè les urnes van parlar l'1 de novembre i que es resumeix en un punt essencial: Catalunya no vol Montilla de President. Catalunya vol en Mas de President.
Em sembla que això és indiscutible, i que qualsevol pacte que ho imedeixi, malgrat sigui legal, actua al límit del que seria legítim i que per atnt el pacte en certa manera, "grinyola" moralment.
Aquesta és la percepció general de la gent, fins i tot de molts votants del PSC. I la primera conseqüència és la tensió enorme que es crearà a la societat civil (pels pobles on la gent es coneix de tota la vida, i on CiU ha arrassat, la gent ja s'increpa pels carrers).
ERC ha optat per ignorar la veu de fons de les urnes i ha optat per una estratègia purament partidista consistent a enfonsar CiU. Pero s'oblida que potser, qui ho acaba pagant és el país, i la gent, que cada cop més s'abstindrà de la política. Potser els votants que vol pescar de CiU, ja no votaran. En qualsevol cas, el que és evident és que s'ha propiciat una fractura ja irreversible dins el catalanisme polític, i crec que ja social, que és la pitjor de les conseqüències. Divideix i venceràs. A Espanya es freguen les mans.

Entesa

Avui finalment veurem si en Pepe és capaç de dirigir-se al país sense llegir i si aquest cap de setmana el filòleg li ha ensenyat quatre frases en català en lloc d'espanyol. De fet l'exconseller en cap esdevindrà vicepresident i mestre de català, en Pepe ho necessita. En Xoan no està preparat per aquest càrrec i ell prefereix dirigir el mossos. En quin merder s'ha ficat! Ja m'imagino les discussions a casa entre la parella més ditxaratxera perquè els mossos han reprimit una manifestació antisistema. Clar que tenint en compte que en breu (?) tindrem la cimera de l'habitatge, en Xoan es protegeix blindant el departament d'habitatge amb els mossos.
Una altra explicació d'aquest gust pels mossos és el retorn de la txeca, tots els comunistes famosos han tingut un cos de seguretat i suposo que els comunistes de debò enyoren aquest control.
La imatge del nou pulidor de la política catalana acompanyat del seu infidel escuder era patètica. Suposo que el pare pujol es desespera veient com ha deixat el partit. De fet la gran Marta ja feia cara de pomes agres al Majestic veient els resultats. Aquest cop ja no parlen de robatori. Ara els d'ERC són uns traïdors, uns botiflers i no sé quantes coses més. Divendres quan el pulidor volia governar amb el xarnego ho feia pel bé del país. De fet ho feia perquè havia entès que l'espanyolista demagog li havia promès. Però el gran bambi és un mentider i les seves promeses no tenen cap mena de valor. O potser se li ha girat la truita!
Potser en Pepe ha decidit volar sol, passar de Ferraz. Ens calia un xarnego per trencar amb Madrid i fer el que no van ser capaços els catalans de socarrel? Si mirem les reaccions veurem que a la Moncloa no els ha agradat
Doncs bé, sembla que al PSOE ni al PP ni a la pell de brau els agrada el tripartit (pentapartito). L'elegit per tenir Catalunya ben calmada era l'Arturu, el fill del botiguer, però el fontaneru de Nicaragua els ha sortit rebotat.
Mica en mica també es descobreix que el que sortia publicat el diumenge a la premsa no era veritat, al fill del Guàrdia Civil se li va oferir ser conseller en cap però no la meitat de conselleries sinó un terç. Massa tard, en Pepe s'havia mogut abans i els de Còrsega encara pensaven que podien esperar a dilluns (una altra estratègia del gran gurú de la campanya?).
En Laporta després dels esmorzars i de veure el resultat ha cridat ben fort: "Que n'aprenguin!"

06 de novembre 2006

L'única opció possible

Tripart sí? tripartit no? Ni fu ni fa, què voleu que us digui? Es veia venir. Per què està tothom sorprès, quan tots sabíem prou bé què passaria, un cop es confirmessin les enquestes? De debò algú creia que un pacte amb CiU era possible? Em temo que això confirma que continuem pensant en la catalunya únicament catalana ... No anem bé.
Els independestistes que ens falten per sumar prou vots, avui parlen castellà i els pares (o ells i elles mateixes) són de procedència no catalana. L'endemà, quan vegin com els tracta Espanya, es tornaran independentistes i més rebels que ningú. La burgesis catalana, que llueixen de noms catalans medievals, ni parla sempre català ni té en compte catalunya per a res.... a ells els va bé tot, mentre tinguin la butxaca plena, i ara per ara la tenen i són els que fan el joc a Espanya per tal que ens continuin fotent clatellades. Aquest acord tripartit fet ara és el que fa més mal a en Bambi (i a en Guerra) i al PP. Només ho sento pels votants nacionalistes de CiU i alguns d'ERC que es pensaven que aquí es faria un pacte nacional que ens duria a tots a la independència immediata ...Millor que vagin despertant. Mai (o ara per ara) no hi haurà pacte ERC-CiU, però així ha de ser. La política, la política catalana, no és una pel·lícula tipus Four Weddings and A funeral. I qui continuï pensant que així és està destinat al desencant i a la frustració més cruels. ERC i CiU no són blocs enemics, però sí són contrincants, alhora que estan condemnats a "treballar plegats" d'una manera complexa. Els uns per la dreta i els altres per l'esquerra. El camí s'ha d'anar fent i llaurant amb eines diferents i cal fer-ho per diferents bandes. Seria bo que tots plegats ho tinguéssim clar i que, de passada, també tinguéssim una visió més clara més enllà dels objectius pseudo-polítics de cada partit, més enllà de la cara que fa el senyor Montilla, del seu pseudo-ideari polític i de l'accent que tingui. CiU va jugar un paper fonamental durant anys, i encara el juga ara, ja que no ha permès que el liberalisme a Catalunya sigui plenament espanyolista (sense CDC especialment, avui el centre-dreta català seria del PP) . Catalunya, però (i gràcies a Déu), ara ha canviat. Disposem de dues opcions sobiranistes, una per l'esquerra i l'altra per la dreta-centre liberal. Això no té preu i valdria la pena que ho sabéssim aprofitar. Els uns que facin neteja a casa (per què un partit no pot ser nacionalista català i tenir l'Opus Dei instal·lat a casa), i que els altres la facin segons vagin cremant etapes (i bé que l'hauran de fer, i potser més aviat del que ens pensem). Un pacte CiU-ERC, ara per ara, seria el suïcidi del sobiranisme català. Qui no ho vegi que es compri ulleres i se les posi. No podem caure en aquest parany. A mi no m'agrada en Montilla, ni el PSC dels Corbacho, De Madre i companyia. Però el més important no és si fem MH al senyor Montilla (que segur que si es digués Grau o Aixalà o Forcardell no faria tan mal, oi?: la xenofobia tàcita s'ha instal·lat a Catalunya i més val que ens la traiem del damunt o mai no arribarem enlloc com a país). Catalunya mai més no tornarà a ser el que fou ara fa segles. Catalunya mai més no tornarà a ser únicament catalana, com tampoc Anglaterra (per posar un exemple) mai més no tornarà a ser únicament anglesa (ells ho tenen assumit, per cert). El que de debò és important és el destí del país i saber emprar les eines i armes que tenim. Des del punt de vista polític d'ERC, la estrategia està ben clara: cada any que passa el PSC empitjora (quants escons ha perdut el PSC en els últims 8 anys? Penseu-hi). I aquesta era la estratègia, no? Carregar-se el PSC. Esmicolar-los tan com sigui possible. I ocupar l'esquerra a catalunya. Esquerra, no el partit sinó l'espai polític, ha d'acabar sent sinònim d'independentisme o sobiranisme, de la meteixa manera que durant dècades l'objectiu de CDC ha estat fer de pal de paller sobiranista de les classes mitjanes a Catalunya (i ho ha aconseguit). Degut al teixit social de Catalunya, la independència, o la semi-independència, mai no serà possible sense el suport total de l'esquerra social del país. Això és tal com jo ho llegeixo. L'objectiu d'aquí a 20 anys és que els dos partits majoritaris a Catalunya siguin CDC i ERC i que, des de posicions oposades (no enemigues), tots dos partits cobreixin les diferents dimensions socio-polítiques del país.
Sí, és clar, ERC podia haver optat per l'oposició. Però això és una sortida fàcil, massa fàcil, i no prou valenta. Per què anar a l'oposició? CiU i PSC haurien pactat i haurien destrossat ERC.
L'aposta d'ERC és arriscada, és clar. Ho ha de ser.

Nocilla president!

Quin sotrac! Ja tenim un xarnego a la Plaça de Sant Jaume!
L'oasi català s'ha convertit en una jungla. Fatxes al parlament i xarnegos de presidents.
Això fa mal perquè pensàvem que Catalunya era diferent, però aquesta és la realitat en què vivim. Hem de sortir dels nostres cercles, pensar que hi ha més vida allà fora.
És clar que tenir el Pepe de MH no és el somni de molts catalans però tampoc ho és tenir l'Arturu. L'elecció era difícil i les ferides encara no han cicatritzat. Amb qui s'ha de pactar? Amb qui t'ha fet fora del govern o amb qui t'ha insultat durant mesos?
Ni un ni l'altre eren sants de la meva devoció i no preferia un pel fet d'haver nascut aquí ni perquè parlés només castellà amb la família. El que sí que cal exigir és que el MH faci un intensiu ràpid, com va fer l'Ibarretxe qui per cert no era euskaldun.
L'opció era difícil però si el dia 1 havia guanyat ZP el dia 5 ha perdut, li han clavat una plantofada. No només els d'ERC sinó el PSC que per una vegada no ha cedit, i a veure si dura...
També serà curiós veure la reacció de la burgesia pijo socialista que no podia votar Montilla i van votar Saura que queda més bé i és més "cool". De fet era votar Montilla perquè els d'ICV-EUiA eren els únics que deien clar que el volien de president.
Deixem passar uns dies, mirem com s'organitza el govern i llavors comencem a criticar-lo. Amb el permís de ZP, que segur que en el vol de tornada de Montevideo deu estar pensant la manera de fer fora en Carod abans de les eleccions municipals.
I què dir de CyU? Doncs que no ataquin tant a la resta, que tenen la seva part de culpa. No es pot anar de sobrat i atacant a tothom. I no es pot tornar de Madrid sense res firmat, te l'endinyen amb l'estatutet i et matxaquen amb les eleccions. Suposo que avui començaran les lamentacions, com la que reflecteix l'Iu Forn.
De tot el que ha passat aquest cap de setmana em sap greu una cosa, descobrir com som de racistes els catalans, ho intuïa però aquests dies ho he corroborat.

02 de novembre 2006

I ara què?

Bé, ja ha arribat el dia difunts, el dia després. I de morts o cadàvers n'hi ha uns quants. Altres han tornat dels llimbs com a la pel·lícula dels morts vivents per riure-se'n. Un copet a l'esquena i un somriure ben a dins pensant: nocilla que merendilla!
Començo a llegir alguns apunts, i veig com l'amic Saül coincideix amb la meva idea de soiciovergència. Porto dies elaborant la tesi de ZP, que no ens enganyem: és el guanyador! juntament amb el despilotat Rivera. Els ecologistes de debò pensen que ho han fet molt bé però bàsicament han estat aquells pijos burgesos que sentien còmodes amb en Maragall però que els remou l'estòmac haver de votar en clau xarnega. De fet, saben que ells sempre tocaran cuixa guanyi qui guanyi.
Doncs bé, amb la seguretat que parlaven Mas i Puig i la contundència de Pepe Blanco des de Ferraz el futur que s'albira és un govern de CyU amb suport parlamentari del PSC, o hauríem de dir PSOE-cat?. El PSC no voldrà entrar al govern a sac per poder mantenir una certa independència. Ens vendran que ho fan pel bé del país, per desplegar l'estatutet i tot això... L'Higini acabarà sent president del Parlament i tots contents.
Especialment ZP, que tindrà uns mesos de tranquil·litat per poder preparar municipals i autonòmiques. Vist el que s'ha vist, en Clos ha fet bé marxant a Madrid.
Sense tripartit ZP només haurà de defensar el procés basc que amb una mica de sort (i autoritzant Batasuna a presentar-se l'any vinent) li pot portar la majoria absoluta al 2008, amb permís d'ETA, es clar. I llavors a veure com es desmpallega de CyU quan ja no li cal... La víctima: Duran, sense el seu ministeri.
Sentint en Carod ahir, no descartant res i demanant-ho tot, ja que l'ensopegada no ha estat tan forta com alguns pronosticaven, se m'ha ocorregut el que deu pensar: si volen tripartit jo demano ser president, el PSC que tingui més poder executiu però que em deixin el paper institucional. D'aquesta manera podria defensar davant les bases i els votants el pacte amb el PSC. Repetim tripartit però no fem president en Montilla...
I el govern nacionalista, el gran front sobiranista? És el desitjat per molts catalans però CyU sap que es radicalitzaria la política catalana i molts d'ells saben que això no els convé, especialment els que fan quartos. Com poden exigir que un empresari etiqueti en català? Pobret! Això sí, l'immigrant que no demostri el nivell C el tornarem en cayuco...
Ens esperen unes setmanes ben divertides...