27 de setembre 2007

Teoria i pràctica del neo-feixisme espanyol.

L'altre dia vaig llegir l'editorial de La Vanguardia. Em va sobtar, però no sorprendre, que aquest diari de tradició monàrquica i dretana exposés amb tanta claretat els seus principis ideològics. De fet, i després de llegir el panflet editorial un parell de cops, vaig adonar-me que l'escrit no era només una expressió ideològica que, burlesca, pretén redefinir el catalanisme, sinó que es tractava d'una presa de posicions i una declaració clara d'intencions. El to de l'article és insultant i menyspreador vers tot aquell pensament 'dissident' i/o 'diferent' que, segons l'autor, no té capiguda en la Catalunya vanguardiana, és a dir el catalanisme polític, entès com a sobiranisme, nacionalisme o independentisme, que té per finalitat l'establiment d'un estat català sobirà a Europa. Aquest pensament s'ha convertit a partir d'aquest article en l'objectiu d'una nova ofensiva. L'article dissenya els marcs i assenyala els diferents fronts i personalitats polítiques i socials sobre els quals el sistema político-jurídic espanyol deixarà caure el seu pes més brutal.
La pràctica d'aquesta teoria definida i exposada mitjançant l'editorial de la Vanguardia ja s'ha fet realitat amb les inculpacions per les crema de retrats del Don Juan Carlos I de Borbón, la prohibició d'un partit de futbol entre les seleccions nacionals de Catalunya i els EE.UU., etc. No cal entrar en detalls que ja coneixem. Aquest és només el primer pas. El mecanisme del poder més espantós de les espanyes blaves, representat a Catalunya per les veus de La Vanguardia i El Mundo, s'ha posat a caminar. Aquesta no serà una ofensiva més. Us deixo amb l'article.

Eso no es catalanismo
De un tiempo a esta parte, proliferan las manifestaciones de un soberanismo de corte maniqueo, con frecuencia maleducado e hiriente, que envenena las relaciones de Catalunya con el resto de España estableciendo una relación de vasos comunicantes con el españolismo catalanofóbico, su gran beneficiado. La comprensión o el silencio que han rodeado la quema de fotos del Rey en Girona y la conversión del engreído treintañero incendiario en mártir de una supuesta España represora son el último capítulo de un bochornoso serial ideológico. Protagonistas de tal serial son las plataformas independentistas - que obtienen un tratamiento periodístico muy por encima de su representatividad- y algunos personajes pintorescos: aquel celebrado actor que no consigue diferenciar los ingeniosos balbuceos de su personaje televisivo de la lamentable charlatanería de sus mítines; o aquel destemplado jurista que ha conseguido notoriedad denunciando a un Estado de cuyo aparato participa.
Se trata de un soberanismo de vuelo gallináceo, tan estridente como irreflexivo, fundado en los tópicos de la visión romántica de la historia. Su relato es sentimental y sus acusaciones no alcanzan sólo al Estado, a los políticos españoles o a España en general, sino también a políticos y miembros relevantes de la sociedad civil catalana, acusados de connivencia culpable y de cobardía, cuando no de traición. Esta visión de las cosas se divulga con sospechosa redundancia, a veces en tono sarcástico e insidioso, a través de unos medios públicos que deberían respetar escrupulosamente todas las sensibilidades ciudadanas.
Este soberanismo visceral acostumbra a reclamar del Estado español, con grandes aspavientos, el pleno reconocimiento de la pluralidad interna, pero es incapaz de reconocer, siquiera de respetar, la enorme pluralidad que anida en la compleja y cambiante sociedad catalana. La desacomplejada parcialidad con que desde los medios públicos se comentan los acontecimientos deportivos es el ejemplo más popular de la falta de respeto a la pluralidad catalana. La visión despectiva de las selecciones españolas o el tradicional barcelonismo de estos medios, ya de entrada discutible (según las estadísticas, un 40% de los catalanes son forofos de otros equipos), ha derivado en los últimos años en inaceptables formas de antimadridismo. No vale la excusa de que en algunos medios públicos de Madrid se cometen los mismos errores. Los extremismos extremismos se necesitan y alimentan mutuamente, pero Catalunya -que ha salido muy fatigada del reciente cambio estatutario- necesita cordura, seriedad e inteligencia para poder plantear sus justas reivindicaciones y debe exponer sus necesidades armándose de razón, no de excesos. Nada puede perjudicarla más que aparecer identificada con posiciones infantiles, extremistas.
Es evidente que este soberanismo ruidoso y ensimismado perjudica a la causa de Catalunya, pues provoca más recelo entre los propios catalanes que seducción. ¡Flaco favor se hace a la expansión de la lengua catalana si los medios que hacen bandera de ella desprecian a tantos catalanes que sienten o piensan de otro modo! Alegrarse de la derrota de la selección de Gasol, comprender o relativizar la quema de fotografías de los Reyes, insistir desde los medios públicos en el mapa pancatalanista olvidando el masivo sentir de los valencianos o aprovechar los graves problemas infraestructurales para promocionar la enésima plataforma soberanista no resuelve nada: complica más las cosas de lo que ya están. Si el independentismo en el Govern y el nacionalismo moderado en la oposición siguen manteniendo una relación ambigua, amable o acomplejada frente a estas minorías, lo pagarán caro. En este momento grave, la sociedad catalana exige seriedad, pragmatismo y moderación. También el socialismo que lidera las principales instituciones catalanas puede pagar caro su silencio concesivo y pragmático. A Catalunya le sobra hervor, pero le faltan palabras sensatas. Falta valentía para defender el principal legado del catalanismo: la defensa de los intereses materiales y culturales de Catalunya y la voluntad de hacerlos compatibles con el progreso de España.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

I molta raó que tenen. Només l'amor tranmuta els conflictes, només la força autèntica no necessita escarafalls.

Us imagineu l'Ibarretxe cremant una foto del rei? No, oi? Doncs aquest és el camí.
Les idees clares, la força serena, els crits els justos i tot arribarà. Mal que no ho vulgui la Vanguardia.

Ah! I que quedi clar:

El Joel Joan és un imbècil redomat. Jo no vaig amb aquest ni al final del carrer. Abans prefereixo votar el Cirera, català del PP, sí, de una de les families fundadores de UDC que al idiota independentista.
No us adoneu que la política del agit/prop no porta enlloc si no hi h a una estratègia molt més profunda?

Anònim ha dit...

Què pretenem? Una república espanyola jacobina? Une republique spagnole?

Desgraciats de nosaltres si com ens va dir el mismisim Benach en sopar privat, "aconseguim estat abans d'aconseguir nació"

Busqueu la consagració de la llibertat i deixeu que les coses s'organitzin de la millor manera.

forcadell ha dit...

golf,
aquí no parlem d'estratègia, parlem de repressió de la diferència de pensament i d'una intolerable independència de poders a l'estat espanyol. T'agradi o no que algú cremi retrats del monarca (a qui el partit de l'opus Dei a Catalunya, UDC, n'és ben fidel), o t'agradi més o menys un actor, o t'agradin o no els dibuixos dedicats al Príncipe de la Corona, el quw no és acceptable és el segrest de publicacions, 'persecucions', etc. On acabarem? L'article de La Vanguardia et respon aquesta pregunta.
Pel que fa a la estratèghia, estic d'acord amb tu (excepte pel que fa a la referència al Sr. Sirera i a UDC), la crema de retrats del Rei d'Espanya no ens fa avançar un sol pas. El que ens cal són idees clares (que encara no hi són), la força serena i els crits els justos. Perquè quan un crida ningú no se l'escolta. Però quan hom parla en veu baixa però determinació....
Però són coses diferents.

Anònim ha dit...

Tens raó Forcadell, però el Cirera, com m'agrada escriure a mi per fer un homentage al seu cervell, és un bon "esbirro" del seu amo com la Vanguardia ho és del seu.
Tots dos tenen una idea clara, o t'hi adaptes o en tens una de més clara i els fas adaptar a ells.
Però creus que el independentisme català parirà alguna idea clara en els propers, anem a dir..., sis mesos?
Recorda el Quintà, el debat no està ni tant sols centrat el les idees que ens poden fer canviar.
Semblem la típica asamblea d'estudiants que volen salvar el món.

Recorda només l'amor transmuta els conflictes. La violència només engendra més violència.

Anònim ha dit...

forcadell, hi ha un errada en el teu escrit:
les espanyes blaves no company, les ESPANYES, tant blaves com vermelles. pel sac ens donen uns i altres.

Anònim ha dit...

forcadell, les teves paraules porten la marca d' un esquerrós del SXX, en plena foscor de la dictadura. Company, estem al segle XXI, i que dic company, nenggggg!!!! que la dreta ja no existeix, ja no son els dolents!!!
Ara hi ha els que volen la llibertat per les persones, una llibertat moderna, que entén de positivisme i negativisme, i els que volen dominar el pensament de les persones.
La vanguardia? ells van amb el que guanyen, siguin uns o altres!

forcadell ha dit...

Esquerranós? Per què? No crec que la història, i el seu possible significat, sigui el resultat de condicions empíriques. Per tant, no només no sóc marxista, sinó que amb prou feines se'm podria considerar d'esquerres en el significat clàssic del terme. Pel que fa a que les dretes ja no existeixen, bé, això és molt dir, no creus? Fes un cop d'ull al model polític-cultural del senyor Acebes (i de La Vanguardia), i llavors m'ho expliques, si les dretes existeixen o no, són els dolents o no. Dir que els que abans eren la dreta són ara els que volen la llibertat de les persones.... (puc riure?)... et remeto al mateix cas. Què vol dir la llibertat de les persones? què vol dir que la llibertat pot estar arrelada al positivisme? No estarem parlant de Mill i companyia, oi? En l'únic que estem d'acord és en el fet que hi ha els volen i defensen la llibertat i els qui la neguen... La qüestió encara és definir llibertat i què vol dir defensar-la i què vol dir negar-la.

Anònim ha dit...

Fa temps que ja no compra aquest diari, ni el penso comprar més.