Polítics sobrevalorats. Adéu ERC.
De les recents i enginyoses contribucions de forcadell i panerola al blog m’han sorprès negativament dos aspectes que malauradament semblen ja irremeiablement instal·lats en qualsevol anàlisi política. En primer lloc la sobrevaloració descarada d’aquells polítics que ens són afins, en aquest cas els d’ERC, i en segon lloc el menyspreu visceral i la negació d’aquells que comparteixen un horitzó nacional semblant, o igual al nostre, però que propugnen una política i formes diferents per tal d’aconseguir-ho. Parlo evidentment de CiU.
Pel que fa al primer punt suposo que resulta natural intentar justificar les grans errades d’aquells a qui fem seguiment. És difícil admetre que s’equivoquen i per tant trobar explicacions més o menys elaborades com que en Puigcercós és el gran Maquiavel de la política catalana i que amb aquesta jugada ensorrarà al PSC, és més reconfortant que acceptar la realitat. I la realitat, al meu entendre, és que el PSC si s’acaba enfonsant serà per la seva pròpia incompetència i que, malauradament per tots nosaltres, en Carod i en Puigcercós tan sols són líders petits, grisos i mediocres en concordança amb el pèssim nivell de la política catalana, espanyola, europea i mundial (i si no repasseu els noms dels líders polítics actuals de qualsevol àmbit). Què va aconseguir el maquiavèlic Puigcercòs a Madrid desprès d’aprovar durant dos anys els pressupostos de l’Estat tal com feia CiU ? Res de res.
Amb la reedició del tripartit, ERC i PSC han fet un pèssim favor al funcionament de la democràcia i a la molt pobra cultura democràtica del nostre país. Els agrada fer referència als governs de coalició europeus però l’únic país on governa una coalició els integrants de la qual no avisaren durant la campanya és Rumania. Es comparen amb la coalició sueca i actuen com la rumana. Felicitats! Personalment, em sento profundament decebut per aquesta actitud. Ja no penso tolerar més discursos grandiloqüents d’en Carod parlant de l’interès nacional, la sobirania, les mans netes i donant lliçons a CiU sobre el que és de veritat un independentista. En política cal exigir uns mínims de coherència i ara com ara ERC s’ha passat la sobirania per l’engonal i té les mans més plenes de fang i brutícia que mai. Adéu ERC per una bona temporada !
En definitiva, gràcies a l’engany electoral d’ERC i PSC (engany legítim ningú ho nega, però engany al cap i a la fi) tindrem a Catalunya un president ex-maoista amb dots de comissari polític i una falta de preparació i carisma monumentals. En aquest país costa d’entendre, però tenir un president ex-maoista és tant com tenir un president ex-nazi (us recordo que en el rànking de grans assassins de la història el pòdium, si mal no recordo, és Mao, Stalin i Hitler). En aquest sentit, recomanaria als pseudoprogres intelectualoides del país que realment es miressin els documentals de televisió tal com diuen que fan. Recentment n’han passat alguns al 33 sobre la revolució cultural xinesa que posen els pèls de punta. Per altra banda, crec que t’equivoques, panerola, quan dius que ha fet falta un xarnego perquè el PSC per primer cop digues no al PSOE. En Montilla no ha dit no al PSOE, ha dit si a la seva parcel·la de poder quan ha vist com desapareixia del mapa. De colze en colze i “tiro porque me toca” fins arribar al capdamunt de la presidència de la Generalitat. Seguim sobrevalorant els polítics? Ja veurem quants cops li porta la contrària el nou president al PSOE quan es desplegui l’estatutet. Per cert, on és en Montilla aquests dies ?
Que més tenim a part del lamentable PSC (que es mereix un article per si sol però se n’han de tenir moltes ganes i estómac) i el desafortunat i míser nou rumb d’ERC. Doncs els del bon rotllo, els ecoprogressistes que fan un discurs, que com diu el bon Quintà, ni tan sols l’esquerra més estatista del continent, la francesa, s’atreveix a fer. El discurs infantiloide, passat de moda i naïf d’Iniciativa segueix atraient petits burgesets amb mala consciència, hippies i cumbes, personatges antisistema, ciclistes, feministes, nudistes i tots els “istes” que vulgueu a més d’algun obrer despistat. Si manessin del tot convertirien Catalunya en la comunitat Amish d’Europa i acabarien tots barallats entre si al cap de quatre dies. Riurem força ara que en Saura està a Interior i n’haurà de perseguir uns quants! Tanmateix, cal reconèixer que han estat els únics, juntament amb el PP que han dit clarament quina era la seva aposta postelectoral i per tant han jugat net. Si guanyen res a dir, tots amish i a gaudir!
A continuació tenim a CiU o CyU com els hi dèiem al Febrer després del penós pacte de l’estatutet. La seva campanya ens haurà molestat més o menys però cal reconèixer que tenien raó quan la plantejaven en termes de tripartit o ells. Al meu entendre, ens caigui bé o malament, el senyor Mas és qui en aquest moments hauria de ser president si aquest país tingués uns mínims de decència democràtica i no fos com Rumania. CiU es troba ara en una posició ben galdosa, tal com volia ERC (d’aquí la reedició del trist partit, no ens enganyem) i ha quedat aïllada. Al Febrer els acusàvem d’haver venut l’estautet per un plat de llenties. Mentida ! Ha quedat clar que el van vendre a canvi de res! És clar que a CiU ara li toca fer una reflexió en profunditat i potser passar a redefinir-se i fer polítiques més valentes. Tan de bo ho faci ara que ERC ha decidit fer justament el contrari!
I per acabar ens queda l’extrema dreta: els marcianos del PP (algun dia m’agradaria saber quina mena de xantatge li fan a en Piqué perquè segueixi aguantant allà dins) i els cicciolians skinheads d’en Boadella. Res a comentar, tan sols que si al bloc unionista del PSC-PSOE i PP els hi surten bolets per la extrema-extrema dreta nacionalista espanyola ja s’ho faran, o no ha quedat clar que tenim prou problemes nosaltres?
El resum d’aquest còctel és un nacionalisme català més dividit que mai i un clar triomfador cada cop més fort: l’abstenció. D’aquí a quatre dies només votaran els militants dels partits. Nosaltres ja podem anar pensant a canviar el nom d’aquest blog pel de Catalunya 2114, 2214 o 3014. D’acord, perdoneu-me l’excés d’optimisme, uns quants anys més de tripartit amb Montilla president i el 2114 no sabrà ni Déu què era Catalunya.
Per acabar m’agradaria molt conèixer l’il·luminat cap de màrketing que ara pretén que en diem govern d’entesa enlloc de tripartit. En David Madí fa hores extres i treballa a dues bandes? Perdó, que innocent, si sempre ha treballat pel tripartit. No ho has notat Mas?
De les recents i enginyoses contribucions de forcadell i panerola al blog m’han sorprès negativament dos aspectes que malauradament semblen ja irremeiablement instal·lats en qualsevol anàlisi política. En primer lloc la sobrevaloració descarada d’aquells polítics que ens són afins, en aquest cas els d’ERC, i en segon lloc el menyspreu visceral i la negació d’aquells que comparteixen un horitzó nacional semblant, o igual al nostre, però que propugnen una política i formes diferents per tal d’aconseguir-ho. Parlo evidentment de CiU.
Pel que fa al primer punt suposo que resulta natural intentar justificar les grans errades d’aquells a qui fem seguiment. És difícil admetre que s’equivoquen i per tant trobar explicacions més o menys elaborades com que en Puigcercós és el gran Maquiavel de la política catalana i que amb aquesta jugada ensorrarà al PSC, és més reconfortant que acceptar la realitat. I la realitat, al meu entendre, és que el PSC si s’acaba enfonsant serà per la seva pròpia incompetència i que, malauradament per tots nosaltres, en Carod i en Puigcercós tan sols són líders petits, grisos i mediocres en concordança amb el pèssim nivell de la política catalana, espanyola, europea i mundial (i si no repasseu els noms dels líders polítics actuals de qualsevol àmbit). Què va aconseguir el maquiavèlic Puigcercòs a Madrid desprès d’aprovar durant dos anys els pressupostos de l’Estat tal com feia CiU ? Res de res.
Amb la reedició del tripartit, ERC i PSC han fet un pèssim favor al funcionament de la democràcia i a la molt pobra cultura democràtica del nostre país. Els agrada fer referència als governs de coalició europeus però l’únic país on governa una coalició els integrants de la qual no avisaren durant la campanya és Rumania. Es comparen amb la coalició sueca i actuen com la rumana. Felicitats! Personalment, em sento profundament decebut per aquesta actitud. Ja no penso tolerar més discursos grandiloqüents d’en Carod parlant de l’interès nacional, la sobirania, les mans netes i donant lliçons a CiU sobre el que és de veritat un independentista. En política cal exigir uns mínims de coherència i ara com ara ERC s’ha passat la sobirania per l’engonal i té les mans més plenes de fang i brutícia que mai. Adéu ERC per una bona temporada !
En definitiva, gràcies a l’engany electoral d’ERC i PSC (engany legítim ningú ho nega, però engany al cap i a la fi) tindrem a Catalunya un president ex-maoista amb dots de comissari polític i una falta de preparació i carisma monumentals. En aquest país costa d’entendre, però tenir un president ex-maoista és tant com tenir un president ex-nazi (us recordo que en el rànking de grans assassins de la història el pòdium, si mal no recordo, és Mao, Stalin i Hitler). En aquest sentit, recomanaria als pseudoprogres intelectualoides del país que realment es miressin els documentals de televisió tal com diuen que fan. Recentment n’han passat alguns al 33 sobre la revolució cultural xinesa que posen els pèls de punta. Per altra banda, crec que t’equivoques, panerola, quan dius que ha fet falta un xarnego perquè el PSC per primer cop digues no al PSOE. En Montilla no ha dit no al PSOE, ha dit si a la seva parcel·la de poder quan ha vist com desapareixia del mapa. De colze en colze i “tiro porque me toca” fins arribar al capdamunt de la presidència de la Generalitat. Seguim sobrevalorant els polítics? Ja veurem quants cops li porta la contrària el nou president al PSOE quan es desplegui l’estatutet. Per cert, on és en Montilla aquests dies ?
Que més tenim a part del lamentable PSC (que es mereix un article per si sol però se n’han de tenir moltes ganes i estómac) i el desafortunat i míser nou rumb d’ERC. Doncs els del bon rotllo, els ecoprogressistes que fan un discurs, que com diu el bon Quintà, ni tan sols l’esquerra més estatista del continent, la francesa, s’atreveix a fer. El discurs infantiloide, passat de moda i naïf d’Iniciativa segueix atraient petits burgesets amb mala consciència, hippies i cumbes, personatges antisistema, ciclistes, feministes, nudistes i tots els “istes” que vulgueu a més d’algun obrer despistat. Si manessin del tot convertirien Catalunya en la comunitat Amish d’Europa i acabarien tots barallats entre si al cap de quatre dies. Riurem força ara que en Saura està a Interior i n’haurà de perseguir uns quants! Tanmateix, cal reconèixer que han estat els únics, juntament amb el PP que han dit clarament quina era la seva aposta postelectoral i per tant han jugat net. Si guanyen res a dir, tots amish i a gaudir!
A continuació tenim a CiU o CyU com els hi dèiem al Febrer després del penós pacte de l’estatutet. La seva campanya ens haurà molestat més o menys però cal reconèixer que tenien raó quan la plantejaven en termes de tripartit o ells. Al meu entendre, ens caigui bé o malament, el senyor Mas és qui en aquest moments hauria de ser president si aquest país tingués uns mínims de decència democràtica i no fos com Rumania. CiU es troba ara en una posició ben galdosa, tal com volia ERC (d’aquí la reedició del trist partit, no ens enganyem) i ha quedat aïllada. Al Febrer els acusàvem d’haver venut l’estautet per un plat de llenties. Mentida ! Ha quedat clar que el van vendre a canvi de res! És clar que a CiU ara li toca fer una reflexió en profunditat i potser passar a redefinir-se i fer polítiques més valentes. Tan de bo ho faci ara que ERC ha decidit fer justament el contrari!
I per acabar ens queda l’extrema dreta: els marcianos del PP (algun dia m’agradaria saber quina mena de xantatge li fan a en Piqué perquè segueixi aguantant allà dins) i els cicciolians skinheads d’en Boadella. Res a comentar, tan sols que si al bloc unionista del PSC-PSOE i PP els hi surten bolets per la extrema-extrema dreta nacionalista espanyola ja s’ho faran, o no ha quedat clar que tenim prou problemes nosaltres?
El resum d’aquest còctel és un nacionalisme català més dividit que mai i un clar triomfador cada cop més fort: l’abstenció. D’aquí a quatre dies només votaran els militants dels partits. Nosaltres ja podem anar pensant a canviar el nom d’aquest blog pel de Catalunya 2114, 2214 o 3014. D’acord, perdoneu-me l’excés d’optimisme, uns quants anys més de tripartit amb Montilla president i el 2114 no sabrà ni Déu què era Catalunya.
Per acabar m’agradaria molt conèixer l’il·luminat cap de màrketing que ara pretén que en diem govern d’entesa enlloc de tripartit. En David Madí fa hores extres i treballa a dues bandes? Perdó, que innocent, si sempre ha treballat pel tripartit. No ho has notat Mas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada