Nota breu.

Aquest només serà un breu comentari. D'una banda provaré de respondre alguns del comentaris que alguns companys i/o companyes desconeguts m'han adreçat en resposta al meu últim article d'ahir. D'altra banda també provaré de puntualitzar certs aspectes de dit article.

El meu article era una anàlisi, i no pas una justificació. Els polítics i els partits que aquests dirigeixen no necessiten de les meves justificacions. Això us ho puc assegurar. Que a mi m'agradi el tripartit, o l'entesa de progrés o com volgueu dir-li és indiferent. De fet, ja vaig dir que no m'agrada el PSC ni tampoc no m'agrada el Montilla, ni el Corbacho ni la De Madre, ni cap d'ells. El tripartit tampoc no em torna boig. Ja vaig dir, també, que ni fu ni fa. Em deixa fred. De tota manera, i era això el que provava d'explicar, un pacte amb CiU em deixa igual de fred. Per què és millor i més moral i més democràtic pactar amb l'Opus Dei i amb els exfranquistes catalans (are reinventats com a nacionalistes) que amb un ex-maoista que no se sap reinventar? És més moral, des del punt de vista d'ERC, pactar amb el senyor Duran i companyia, que fer-ho amb el senyor Montilla i companyia? Per què? Per què els primers diuen ser nacionalistes? Per què ells ho diguin no vol dir que sigui cert. I això no va dirigit als votants i molts militants de CiU. Només m'estic referint als qui controlen la coalició de CDC i UDC.

Sí, ara direm que hauria estat just pactar amb en Mas perquè el poble així ho volia. Ara fa uns tres anys van regalar la Generalitat a un altre tronat, però és clar, aquell es deia Maragall i era (és) nét d'un gran poeta català. El senyor Maragall era tan catalanista com ho és el senyor Montilla (i el senyor Mas) i tenia les mans tan lliures com les té el Pepe (i les té en Mas). És per això que vaig dir que si en Montilla respongués al nom de Sr. Aixalà aleshores no fariem tots plegats tan soroll. Amb això no vaig voler suggerir que tot aquell qui no vulgui en Montilla és un racista. No s'és racista per no voler el senyor Montilla com a MH. Però s'és racista per no voler-lo per segons quins motius. No cal tornar a aquest tema.

Confirmo, doncs, la meva anàlisi. Allò que vaig escriure ahir era la meva lectura, un intent de comprendre els motius que han empès els dirigents d'ERC a fer fer el que han fet. És possible que vagi errat de totes totes i que els motius siguin uns altres. No crec que ni en Puigcercós, ni en Carod-Rovira, ni ningú sigui el maquiavel de la política catalana. No crec que es tracti de cap conspiració política a la que només 4 il·luminats tinguin accés. Crec que simplement tenen una estratègia política dirigida a fer créixer ERC ocupant més espai social del que tenen ara. ERC no pot avançar més a costa de CiU (per diversos motius), però sí que pot fer-ho per l'esquerra social a Catalunya. Això comporta riscos brutals i de dimensions polítiques i socials abismals. Que tinguin raó o no, que els surti bé o no, no ho sé. El temps dirà.

Estic satisfet amb el tripartit? No. Estaria més satisfet amb el pacte nacional del senyor Mas? No. Em sento decebut per la tria d'ERC? No, perquè tots sabíem què passaria i tot i així encara pensàvem que en l'últim moment el tàndem Carodcercós veurien la llum. Quina llum? Aquí, a Catalunya, ja fa temps que no tenim aquests privilegis. La política catalana no és com la de qualsevol altre lloc (ni Rumania). La política catalana és pitjor, perquè el nostre país és a anys llum de qualsevol altre. Si fóssim diferents els partits nacionalistes catalans s'atacarien a mort, però, després, en moments claus, sabrien actuar diferent. Ara tindríem un estatut millor, per exemple. Però no el tenim. I tenim el que tenim no per culpa de CiU, o d'ERC, o del PSC, sinó per culpa de tots. A Catalunya la política és desesperada, perquè aquests són temps de desesperació. Se'ns escapa el tren, ho veiem, però no volem admetre-ho. No cal que passin deu anys per tal que ningú no sàpiga què és Catalunya. Ara mateix ningú no sap què és Catalunya. Ni nosaltres mateixos. Si tot aquest terrabestall ha servit de res, ha estat per adonar-nos-en. Ara tenim dues opcions. O bé pensem com sortir del pou i com ens reinventem com a país, o bé fem veure que és diumenge al vespre, que estem cansats, que fa fred i que ens asseiem al sofà de casa a mirar, per enèssima vegada, Four Weddings and a Funeral, tot esperant que demà torni a ser diumenge.