La cultura de la por

La pre-campanya pel referèndum del 18 de juny, en mans del PSC, ha estat, des d'un bon començament, la campanya de la por, l'amenaça i el suborn. Hom esperava una campanya centrada en un diàleg polític, a nivell del cos a cos això sí, per de caràcter polític, en la qual uns defensarien el Sí al nou estatut i els altres el No. En tot diàleg mínimament coherent, totes les parts implicades exposen llurs raonaments. És a dir, que mentre els uns defensen amb arguments el sí, els altres fan el mateix en favor del no i, encara uns atres, defensen el vot nul, el vot en blanc i l'abstenció respectivament. Dissortadament, això no ha estat així i, pel que podem observar, tampoc no ho serà en el transcurs de la campanya. En comptes d'un diàleg polític farcit d'arguments, raonaments i consideracions, ens trobem que el PSC-PSOE (i ara, més que mai, més PSOE que PSC) pren la iniciativa i instaura unes regles de joc diferents. Des del PSOE no he sentit encara cap argument amb certa o, de fet, amb cap profunditat. Tot el que ens diuen és que si no votem el que ells volen que votem, guanyarà el PP i se´ns menjarà a tots, ens tancaran en camps de concentració, ens violaran les mares, les filles i les germanes i el món s'acabarà. I la culpa, la culpa la tindrem nosaltres. Ens diran irresponsables, folls, indocumentats, etc.. És, ni més ni menys, la campanya de la por. Si no fos per la gravetat de la qüestió, el que acabo d'escriure seria una falta de respecte. Per desgràcia, però, la qüestió és prou greu.

Aquesta campanya de la por, però, no és del tot nova. El PSOE l'ha emprada durant anys, tot i que mai no s'havia atrevit a fer-ho amb tanta intensitat (això es deu al fet que ara es juguen molt més que un eleccions o quatre d'anys d'oposició, i només aquest detall ja ens hauria de fer pensar). De fet, és la mateixa campanya de la por en la que sura el màrqueting. Si no us renteu les dents 3 cops al dia amb aquesta pasta de dents, s'us cauran les dents i la gent mai més no us mirarà a la cara. Si no renteu la roba amb aquest o aquell detergent (i això va per les dones, que no us havíeu enterat que això és cosa vostra), els vostres fills i filles semblaran gitanos romanesos que netegen vidres als semàfors i tota la família, i dic tota, serà titllada de porca i assassina. Si no us vestiu d'aquesta o d'aquella manera, les noies o/i els nois (respectivament i sense que cap de les dues opcions cancel·li l'altra) no us miraran i no cardareu (sento ser tan primitiu, però és que rera el blau metal·litzat d'alta definició de les tècniques de comercialització, la cosa és prou bàsica). El contingut és òbviamnet diferent, però el procediment i el raonament és ben bé el mateix. No sóc marxista, ja faig anys que vaig deixar de ser-ho per motius que un altre dia m'agradaria discutir. Però una cosa no treu l'altra. Tampoc no crec que el mercat lliure ens faci a tots homes i dones lliures i dignes per a sempre més. I, especialment, quan la llibertat del mercat és una llibertat que neix de la por. Quina mena de llibertat és aquesta? Quina mena de llibertat poden exercir aquells que han de votar sota aquestes amenaces?

El PSOE no vol cap debat ni cap diàleg perquè no vol parlar, bé perquè no té gaire a dir o bé perquè no sap què dir. En comptes, doncs, d'obrir un exercici de pensament polític al qual puguin afegir-se tots els ciutadans i ciutadanes amb dret a vot, el PSOE més sociata i menys socialista de la història ha optat per negar el pensament i el diàleg que, al cap i a la fi, són el bressol de qualsevol llibertat amb un cert aire de dignitat. Aquesta decisió, però, no només té dimensions polítiques de partit. Ben al contrari, els mitjans de comunicació sota el control de l'aparell del partit (i del govern, perquè ara de cop i volta els polítics han deixat d'entendre la diferència entre partit i govern) s'han convertit en el format mitjançant el qual la por, l'amenaça i el suborn ens llepen el rostre com un gos famèlic, fent-nos així tancar els ulls: no mireu, no veieu, no penseu. això no és cap teoria conspiratòria. Només heu de llegir el primer diari que veieu. I per més inri, que deia aquell, ho fan sense cap mena de vergonya. Fins fa no gaire la gent encara discutíem si els mitjans de comunicació estaven monopolitzats o no. Ara, en canvi, ja no cal discutir res. S'ha acabat. La política, en mans d'alguns, s'ha convertit en mers missatges apocalíptics. El Partit, EL partit, els mitjans de comunicació i, com no, l'empresariat català d'alt stànding s'han posat a treballar junts per conservar allò que tenen. A l'altra banda quedem els desconcertats amb tot plegat. Els que encara esperem que se'ns concedeixi el torn per parlar, per dir allò que pensem. Sobre què? A sí, sobre l'estatut.

Potser aquest referèndum no serà important perquè uns quants decideixin si volen un psicòpata de President com el Molt Honorable Pasqual Maragall o no. Tampoc no servirà per dir si volem que un esquizofrènic com l'Artur Mas es converteixi en molt Honorable, en comptes del gairebé kafkià Maragall. Potser tampoc no servirà per tenir una Catalunya amb més o menys autogovern (auto què?). Si d'alguna cosa pot servir aquest referèndum és per dir que no ens fan por les amenacen dels gossos de guerra, que ja no tenim por i que votarem el que ens roti segons ens dicti la nostra consciència política. Aquest referèndum, sense precedents a Catalunya pel nivell d'intensitat i de buidor política, pot acabar sent el plebiscit de la por. Dir No serà dir no a les amenaces, al suborn i a la cultura de la por que certs sectors han decidit instal·lar a les nostres vides. Dir No serà dir no al terrorisme teòric que els exministres de l'era GAL i els seus amics i sicaris tan bé practiquen. El No, el meu No, és un No contra la por.