Notícies del front

Tot caminant pel front respiro una aire suau. Hi ha una certa calma d'aquella que els veterans de guerra sempre han descrit com pressagi de tempesta. Potser és aquesta "certa calma" que no ens deixa saber si de debò hi ha calma o no. No dic que hi ha calma, dic que ni ha una "certa calma". És una calma falsa, per tant. És com el concepte d'avorriment, que en Martin Heidegger sempre va entendre com la veritable gènesi del pensament. Gènesi del pensament, però avorriement. Avorriment, però només d'una "certa manera". Per cert, que un amic que sempre sospita de tot i de tothom i que sempre ha tingut, i cointinua desenvolupant, una habilitat especial a construir teories conspiratòries, m'ha fet notar que sembla que qui mana no vol que ens avorrim....
Com us deia, la calma al front és calma, però relativa. A la trinxera convergent ja no hi ha aquella calma que hi havia feia un parell de dies. De fet sembla com si no hagués canviat res: FP en missions kamikaze aquí i allà i prou més. Ara bé, se sent una remor sospitosa. No puc entendre el que de debò diuen, però si paro una mica l'orella sento com si algú, des de la trinxera, parlés de la necessitat, gairebé transcendetal i apriori, d'un pacte amb els republicans. Com que els sento de lluny, molt lluny tot i que la distància no és pas tan severa, només sento els mots però no el to i, per tant, se'm faria difícil dir-vos si això és una oferta de bona voluntat, o si simplement estan llançant l'ham. Després de sentir en Jaume Ciurana, i tot i l'escepticisme que no la veu però sí el missatge desperta en mi, hom diria que el missatge és una oferta de bona voluntat. Però la oferta queda interrompuda per altres veus, que des de l'altra banda de la mateixa trinxera continuen atacant sense descans. Hom no sap si la veu afable i honesta del pensador és una estratègia de distracció (mentre des del quater general es prepara amb contundència la sociovergència), amb o sense el vistiplau del pensador, o si bé es que tenen un pla B. Un tampoc no sap si el suposat pla B ha estat el resultat d'un canvi de posicionament teòric o si, per contra, és simplement l'estratègia de qui baixa al ball de festa major, i com que no pot ballar amb la qui ell vol, no té cap més remei que triar una altra parella. Aquestes parelles de ball mai no son gaire bones i sempre et miren amb recel perquè et llegeixen als ulls que, si poguessis triar, no ballaries amb ella. Mentre hi penso cau la fosca i les veus acaben per barrejar-se les unes amb les altres. Al final ja no sento res, només una remor de veus confosa i que em confon.

A l'altra trinxera, ubicada a l'últim reducte que els queda, el Baix Llobregat, hi ha un silenci sepulcral. El mateix silenci que hem sentit durant mesos. Hom no sap ben bé el que s'hi cou, entre aquelles piles de sorra i fang. És un silenci neguitós. El que fan ho fan en silenci. I si en algun moment han de dir-ne alguna, ells també tenen el seu kamikaze particular (Saura), què us pensàveu? Em penso que no saben ben bé per on tirar, o potser ho saben prou bé però no volen que ningú no ho sàpiga. Em penso que en preparen alguna de grossa. Jo, d'aquests, no me'n fiaria ni un pèl.