El nou independentisme català (75 anys després)

L'Espanya d'en Quevedo, Machado, Bono, Losantos y Zapatero és la mateixa. D'esquerres (?) o de dretes, ejpaña per sobre de tot. Espanya no canviarà. No ha estat mai plural i mai no ho serà. Abans deixarà de ser, que ser plural. És una mica com la Iuguslàvia (Gran Sèrbia) del Slobodan Milosevic. Per no canviar, van deixar de existir. Espanya ha estat i és la d'ells, i nosaltres, els diferents, "som una merda" ...ja va dir-ho un cop el Jesús Caldera del PSOE. Però a poc a poc, amb retallades o sense, amb baralles fraticides/internicides o sense, ens comencem a treure la son de les orelles. Espanya ho veu i sap que cedint en quatre coses podria aturar el cop (en Maragall sembla ser l'únic que ho veu, però com que ningú no l'escolta....) . No ho faran, no canviaran res. Ells són així (i a mi ja em va bé). Canviaran les formes (per això avui hi ha el mentider del tarannà i no el marianista Bono), però res més. Les opercions de maquillatge (maquillatge de folclòrica hortera, però) és llur especialitat. El que és curiós, però, és que els pol´tics espanyols, i bona part dels catalans, semblen no voler adonar-se de res, mentre que el poble els ha passat al davant i se'ls mira amb curiositat. De vegades és difícil de creure que puguin ser tan ridículs...
Crec que és en aquest marc que hem d'entendre el nou independentisme català. L'independentisme del últims 20 anys és un fenòmen que s'extèn amb força rapidesa. És un independentisme diferent al del País Basc, Escòcia, o qualsevol altre lloc. Tot i que la idea que l'orienta és la mateixa, allò que es manifesta en la idea és un context social ben diferent i una història estranya. Catalunya està vivint a nivell col·lectiu el que va viure en Francesc Macià a nivell personal. De ser un militar espanyol convençut a proclamar l'Estat Català. L'independentisme català ha deixat de ser un pensament exclusivament arrelat en el passat i s'ha obert al present i al futur. L'independentisme ha deixat de ser una posició teòrica i ha passat a ser una realitat social, tranquil·la, pacífica, amb arguments. De fet, no és un independentisme violent, ni venjatiu, sinó més bé ple de cordialitat i que encara s'emociona quan sent i llegeix com les tropes republicanes defenien Madrid. La separació d'Espanya no pretén ser l'enfonsament d'aquesta darrera. Ningú no odia els espanyols pel fet de ser-ho (això seria odiar els nostres avis i besavis i seria una estupidea). És més, és curiós veure com un dels eixos de futur (i de present) de l'independentisme català sembla ser el fet de tenir clar que les relacions Catalunya-Espanya serien molt més bones, sanes i cordials, si Catalunya no hagués d'encaixar dins l'armari a cops de puny i amb renecs, com hem fet fins ara. Que no veuen que no hi cabem, dins l'armari? Que no veuen que hom no pot empotrar un armari dins d'un altre? Podríem ser dos armaris i ser molt amics. En un s'hi pot desar la roba i en l'altre els queviures, per exemple.
Però no. Des d'Espanya, la separació seria la 'guerra'. Vull dir, que ens boicotegen ara, doncs imagineu-vos... Però tot i així (i pedagogies esperpèntiques al marge) l'independentisme no s'altera, no s'espanta i continua somrient. Sota sigles i partits diferents, marxistes-leninistes, socialdemòcrates, lliberals i "no sap/no contesta" (per cert, aquest opció és la més interesasant), la família creix pertot, sense males cares ni mala llet (només la normal), optimista i sabedora que avui, més d'hora que tard, Catalunya serà un estat independent integrat a la comunitat d'estats europeus.