El catalanisme del PSC-PSOE

Ja fa temps que hom es mostrava encuriosit pel concepte suposadament catalanista del PSC-PSOE. En temps de capanya electoral, alguns diaris n'acostumen a anar plens i els líders de la concessionària del PSOE a Catalunya, és a dir els líders del PSC, s'omplen la boca amb aquest concepte a totes hores. Si hom hi pensa una mica el concepte és complexe, especialment si el comparem amb el nacionalisme de tall regionalista de Convergència Democràtica de Catalunya o amb l'independentisme d'Esquerra Republicana de Catalunya. Pel què fa a ERC, no cal donar-hi gaire voltes. Pel què fa a CDC (Unió és un tema diferent que es mereix un article a part) la cosa ja no està tan clara, però com a mínim en el pla teòric la noció no suposa gaires complexitats (o no més de les naturals -que tampoc no són poques!). Però el concepte de 'catalanisme', i especialment en el marc dels últims 20 anys, sempre ha creat en qui subscriu aquestes ratlles certa perplexitat. El discus teòric venia a dir-nos que 'catalanisme' era una alternativa al nacionalisme i a l'independentisme. Era la defensa d'uns valors de catalanitat i tolerància, llibertat i igualtat. I això sí, els qui ho deien es quedaven i es queden tan amples, sense explicar-nos què o quin era el contingut de tal concepte obscur i transparent alhora 8i és clar, aquí estava la gràcia).
A poc a poc se'ns va concedir la virtut de saber que el catalanisme era un concepte que no venia sol i que era nogensmenys que l'altra cara de la moneda del famós federalisme que ara fa uns anys en Borrell es dedicava a pregonar per les Espanyes quan (pobret!) aspirava a ser president del govern espanyol. En Maragall, nét, el treu de seguida i l'enllaça tan fortament com pot amb la vaca del seu avi (gran poeta, per cert, que tampoc no cal confondre les coses!). La cosa es complicava més i més cada cop: Borrell, Maragall avi, la vaca, en Pasqual... el tema no encaixava, tots aquests no eren ni són ni diuen el mateix. Però bé, com a bon català, acostumat a la resignació perpètua, un tira endavant i espera que un dia o altre es faci de dia. Doncs bé, han calgut sis mesos de confusió i paranòia insuperables en el si de la política catalana per què finalment la cosa comencés a tenir cara i ulls (no, la vaca no, i en Borrell tampoc, em refereixo al catalanisme). Els fets han parlat per si sols. L'actitud i l'actuació del PSC l'endemà mateix de l'aprovació del nou estatut al Parlament de Catalunya va obrir una nova porta teòrica al nostre país. Crec que ara finalment i després de molts anys d'angúnies i desconcert, estem capacitats no per definir el terme en qüestió, però com a mínim per fer-nos una idea de la forma de la cosa. Per si algú tenia cap dubte, ara podem dir amb gairebé total seguretat que catalanisme no significa res. És i sempre ha estat, quan emprat pel PSC, un concepte buit de contingut. Ha estat l'estratègia per vincular-se a una òrbita que no existia. Era un estar arreu i no ser enlloc. Ser catalanista no era ser nacionalista ni independentista (o ni autonomista), però era la creació d'un espai teòric virtual que permetia i ha permès deslligar el PSC de l'òrbita d'AP i ara PP a Catalunya, però sense haver-se de comprometre a cap model nacional/regional català. Ells eren catalanistes! ...ah, i federalistes!! Però ara hem vist prou clar en què consisteix el federalisme del PSOE del senyor Guerra i els senyor Zapatero i també hem pogut comprovar de la manera més dolorosa possible en què consistia i consisteix el catalanisme del PSC. La maquinària ideològica del PSC mai no ha estat altra cosa que la del PSOE. Dir que el catalanisme del PSC és virtual és simplement dir que el PSC sempre ha actuat en clau espanyola, com el partit socialista a Castella, Cantabria o Extremadura. Mai no ha existit una visió catalana-socialista, ha estat sempre espanyola-socialista, però expressada en català. L'objectiu mai no ha estat Catalunya. l'objectiu sempre ha estat la Moncloa i la unitat d'Espanya. De vegades ens cal fer sacrificis, ens han dit un cop rere un altre des del carrer Nicaragua. Però no, no han estat mai sacrificis. Ha estat política de partit.
No sabrem nai si ells s'ho creien, que eren catalanistes, o si simplement ens enganyaven. Abans hauria dubtat a triar-ne una, d'aquestes opcions. Ara ja no. Però per què no deien que ells eren espanyols i punt? Els hauríem respectat igualment, tot i que més d'un no els hauria votat. Hi ha un detall importat: ho deien perquè això els aportava vots (el que vol dir que Catalunya és potser més nacionalista/independentista del que alguns ens han volgut fer creure) i així escanyaven el nacionalisme a Catalunya (jugada de mestre!).
Però ara la cosa canvia. La possible entesa, doncs, entre catalanisme i independentisme s'ha fet ara impossible, perquè el primer era només un miratge. S'ha acabat una època a Catalunya i això vol dir que n'ha de començar un altre. Els partits s'han de resituar en el mercat electoral i els electors triar. Les opcions cap cop són menys, els miralls creadors de figures es van trencant a poc a poc. Les properes eleccions seran importants perquè ens ensenyaran el futur.