Futurologia
Deixem de banda les equacions d'aquells que encara no han paït la realitat i només veuen un enemic o un culpable de tots els mals (i ja fa tres anys que dura!) i anem a allò que ens demanen.
El futur del país no el veig gaire bé. Tenim la gent adormida i avorrida. La darrera legislatura i el procés de l'estatutet ha fet que la societat es deconnectés dels polítics i que aquests quedessin en el setè cel sense veure que han pujat tan amunt que els pobres mortals ja ni els veuen!
Si el que volem és la independència d'aquí uns vuit anys hem de començar a articular un discurs i a animar la gent a participar. Que tothom vegi clar que en aquest estat que ens ha tocat viure no hi encaixem que el que ens cal és ser un estat. Hem de convéncer no només a aquells que es diuen sobiranistes o nacionalistes sinó a aquells castellanoparlants i els urdus, els amazigs, ... i tots aquests nou vinguts. Sense oblidar els cosmopolites que creuen que això de demanar la independència és provincià.
Hem de tenir clar que l'estatutet ens l'haurem de menjar amb patates gràcies a la incompetència dels nostres polítics i que no en podrem demanar cap reforma fins més enllà del 2030. Per tant no cal que comencem a queixar-nos que no ens donen el que hi ha escrit ni que falten transferències ni que podíem haver fet això o allò. Deixem-nos d'estatutets i anem cap a la independència. Fem realitat el que volem, deixar de dependre d'un govern i un estat que mai ens ha tingut en compte, que sempre ha prioritzat altres coses.
I hem de parlar clar i dir que una declaració d'independència no portarà una guerra civil ni l'ofegament econòmic de la nostra terra. Hem de perdre la por a plantejar aquest futur i a fonamentar-lo en fets. Són de lectura obligatòria llibres com "La independència i la realitat", de l'Hèctor López Bofill.
Hauríem de demanar als 135 diputats del parlament que responguessin a una pregunta:
"Veureu Catalunya independent?", a veure que responen...
Tenim vuit anys per treballar, per fer entendre la gent que amb la independència guanyem tots. Pagarem impostos com ara però els invertirem aquí. Podem tenir una xarxa de trens millor (seria difícil empitjorar la situació actual), un aeroport de veritat, unes escoles de qualitat i fins i tot un servei sanitari millor. Però cal que hi hagi gent competent perquè sinó també podem tenir els mateixos problemes. Tenir més recursos no és sinònim de fer-ho millor.
Però també hem de remarcar que amb la independència no prohibirem el castellà ni el perseguirem ni cremarem vius tots aquells que el parlin. La llengua de Catalunya és el català però no per això cal oblidar que s'hi parla castellà, francès, anglès, àrab, urdu, mandarí,... i tantes altres llengües que cal respectar.
Suposo que la majoria creu que vuit anys són pocs però si ens hi posem i aconseguim que una setantena de parlamentaris escollits en la X Legislatura vegin clar el futur i siguin prou valents, podrem veure com el proper referèndum que ens demanin el vot serà el de la independència.
2 comentaris:
els que no ho han paït, del que es preocupen es del panorama que ens espera... aquí un escrit del Joan Oliver a Engrunes:
Tots funcionaris
El programa de govern de l'Entesa proposa un creixement desmesurat del sector públic i, per tant, del nombre de treballadors públics. Llegint-lo m'han vingut a la memòria unes paraules que en Pedro Solbes va pronunciar el maig del 2005 al Club Siglo XXI: "El creixement diferent observat en les comunitats autònomes pot explicar-se també per la manera diferent en què estan exercint la seva capacitat de regulació. En uns casos alliberant el dinamisme del mercat i, en d'altres augmentant la càrrega burocràtica que, benintencionadament, busca protegir algunes persones però acaba frenant el creixement de tots". Com l'anell al dit!
Vosaltres creieu que per despertar els habitants de Catalunya (siguin de l’origen i la ideologia que siguin), s’hauria de renunciar a l’ús exclusiu del català a l’hora de fer difusió escrita i oral de certes tesis? Suposo que si s’utilitzés l’espanyol (i fins i tot l’urdú, el mandarí, etc.), s’arribaria a més gent… no tant pel fet que la gent no entengui el català (que també), sinó pel fet de no demanar un esforc extra a aquestes persones, i pel “perill” que associïn d’entrada la qüestió independentista amb una qüestió merament cultural o lligada a un grup (els catalano-parlants) que no és el seu.
Fa poc em vaig quedar de pedra en saber que algú no molt llunyà del meu entorn (els germans de la companya d’un amic) estaven perplexos de saber que la seva germana tenia amics que parlaven habitualement en català i que aquesta era també la llengua que parlava a la feina…
Em sembla recordar que l’Hèctor Bofill apuntava en el llibre que recomanes que un dels preus que caldria pagar per aconseguir una Catalunya independent és un bilingüisme oficial i real. Suposo que si això val per la Catalunya-Estat també val pel procés d’aconseguir-la.
A mi és una opció que em costa, sobretot perquè penso que com més espanyol fem servir els qui voldríem una situació totalment normalitzada del català, més difícil serà que el català arribi realment a tothom, i que es parli mínimament bé (entre tots ens estem carregant no ja el vocabulari, sinó la gramàtica de la llengua, que és el flanc més perilloós i directe per aniquiliar-la). Però que em costi no vol dir que no l’entengui i fins it tot la comparteixi. Vosaltres com ho veieu?
Publica un comentari a l'entrada