Catalunya 2014

La pitjor de les conseqüències del procés recent que hem viscut, és la sensació de que el Catalanisme està orfe d'un refernt clar i rotund en l'àmbit polític. Per què hi ha tanta gent -i cada cop més- que coincideix amb els ojectius sobirans del país i en canvi això no es trasllada en la representativitat política dels partits? Per què, com segons afirma en X. Bru de Sala i altres analistes, l'11 de novembre es van quedar a casa 400.000 votants catalanistes?
La baralla permanent entre les dues formacions catalanistes i l'horitzó proper d'una hostilitat creixent, no sembla el millor escenari per a solucionar aquesta divisió en l'àmbit estrictament polític, però que no té la seva traducció exacta en la societat, i que només pot crear abstencionisme catalanista i una divisió i un odi entre la gent que a priori no existeix. És molt simptomàtic que sovint somiem en una nova formació política que ens aglutini a tots, amb il.lusió, amb coratge i amb una determinació sincera.
Crec de debò que hi ha de sobres un catalanisme comú i transversal que obeeix a aquest desig i que necessita urgentment respostes. És mentida, però sobretot és desencoratjador, que una part dels nostres polítics pensin que la societat només demana gestió. No és en tot cas el que es desprèn dels resultats electorals, on l'única formació "gestionadora" (el conjunt de funcionaris anomenat PSC alias "Partit dels Cínics de Catalunya") va rebre un daltabaix monumental. La gestió és pels mediocres. La il.lusió i els projectes a llarg termini són pels líders, per als ments clares.
Veurem si ERC o CiU agafen les regnes del catalanisme transversal. Perquè sinó ho farà algú altre. Diuen que en Joan Carretero ja està liderant un nou partit. Jo m'hi apunto.