L'única opció possible

Tripart sí? tripartit no? Ni fu ni fa, què voleu que us digui? Es veia venir. Per què està tothom sorprès, quan tots sabíem prou bé què passaria, un cop es confirmessin les enquestes? De debò algú creia que un pacte amb CiU era possible? Em temo que això confirma que continuem pensant en la catalunya únicament catalana ... No anem bé.
Els independestistes que ens falten per sumar prou vots, avui parlen castellà i els pares (o ells i elles mateixes) són de procedència no catalana. L'endemà, quan vegin com els tracta Espanya, es tornaran independentistes i més rebels que ningú. La burgesis catalana, que llueixen de noms catalans medievals, ni parla sempre català ni té en compte catalunya per a res.... a ells els va bé tot, mentre tinguin la butxaca plena, i ara per ara la tenen i són els que fan el joc a Espanya per tal que ens continuin fotent clatellades. Aquest acord tripartit fet ara és el que fa més mal a en Bambi (i a en Guerra) i al PP. Només ho sento pels votants nacionalistes de CiU i alguns d'ERC que es pensaven que aquí es faria un pacte nacional que ens duria a tots a la independència immediata ...Millor que vagin despertant. Mai (o ara per ara) no hi haurà pacte ERC-CiU, però així ha de ser. La política, la política catalana, no és una pel·lícula tipus Four Weddings and A funeral. I qui continuï pensant que així és està destinat al desencant i a la frustració més cruels. ERC i CiU no són blocs enemics, però sí són contrincants, alhora que estan condemnats a "treballar plegats" d'una manera complexa. Els uns per la dreta i els altres per l'esquerra. El camí s'ha d'anar fent i llaurant amb eines diferents i cal fer-ho per diferents bandes. Seria bo que tots plegats ho tinguéssim clar i que, de passada, també tinguéssim una visió més clara més enllà dels objectius pseudo-polítics de cada partit, més enllà de la cara que fa el senyor Montilla, del seu pseudo-ideari polític i de l'accent que tingui. CiU va jugar un paper fonamental durant anys, i encara el juga ara, ja que no ha permès que el liberalisme a Catalunya sigui plenament espanyolista (sense CDC especialment, avui el centre-dreta català seria del PP) . Catalunya, però (i gràcies a Déu), ara ha canviat. Disposem de dues opcions sobiranistes, una per l'esquerra i l'altra per la dreta-centre liberal. Això no té preu i valdria la pena que ho sabéssim aprofitar. Els uns que facin neteja a casa (per què un partit no pot ser nacionalista català i tenir l'Opus Dei instal·lat a casa), i que els altres la facin segons vagin cremant etapes (i bé que l'hauran de fer, i potser més aviat del que ens pensem). Un pacte CiU-ERC, ara per ara, seria el suïcidi del sobiranisme català. Qui no ho vegi que es compri ulleres i se les posi. No podem caure en aquest parany. A mi no m'agrada en Montilla, ni el PSC dels Corbacho, De Madre i companyia. Però el més important no és si fem MH al senyor Montilla (que segur que si es digués Grau o Aixalà o Forcardell no faria tan mal, oi?: la xenofobia tàcita s'ha instal·lat a Catalunya i més val que ens la traiem del damunt o mai no arribarem enlloc com a país). Catalunya mai més no tornarà a ser el que fou ara fa segles. Catalunya mai més no tornarà a ser únicament catalana, com tampoc Anglaterra (per posar un exemple) mai més no tornarà a ser únicament anglesa (ells ho tenen assumit, per cert). El que de debò és important és el destí del país i saber emprar les eines i armes que tenim. Des del punt de vista polític d'ERC, la estrategia està ben clara: cada any que passa el PSC empitjora (quants escons ha perdut el PSC en els últims 8 anys? Penseu-hi). I aquesta era la estratègia, no? Carregar-se el PSC. Esmicolar-los tan com sigui possible. I ocupar l'esquerra a catalunya. Esquerra, no el partit sinó l'espai polític, ha d'acabar sent sinònim d'independentisme o sobiranisme, de la meteixa manera que durant dècades l'objectiu de CDC ha estat fer de pal de paller sobiranista de les classes mitjanes a Catalunya (i ho ha aconseguit). Degut al teixit social de Catalunya, la independència, o la semi-independència, mai no serà possible sense el suport total de l'esquerra social del país. Això és tal com jo ho llegeixo. L'objectiu d'aquí a 20 anys és que els dos partits majoritaris a Catalunya siguin CDC i ERC i que, des de posicions oposades (no enemigues), tots dos partits cobreixin les diferents dimensions socio-polítiques del país.
Sí, és clar, ERC podia haver optat per l'oposició. Però això és una sortida fàcil, massa fàcil, i no prou valenta. Per què anar a l'oposició? CiU i PSC haurien pactat i haurien destrossat ERC.
L'aposta d'ERC és arriscada, és clar. Ho ha de ser.