El congrés de l´ERC d´ara

Felicitar al Diari de Girona per comptar amb un excel•lent col•laborador com l' Alfons Quintà. http://www.diaridegirona.cat

El terme: "malgoverno"
Per estudiar: Isaiah Berlin


El congrés de l´ERC d´ara
ALFONS QUINTÀ
Diari de Girona, avui

A les eleccions del 12 d'abril del 1931, que van portar a la Segona República Espanyola, ERC va usar un eslògan molt brutal: "pena de mort al lladre". Nascuda només tres setmanes abans, ERC es presentava com el partit de l'honestedat. Si ara recuperés aquell eslògan, alguns ens moririen de riure. "O tempora, o mores": eren altres temps i altres costums, com va dir Ciceró a Catilina.
Ara hi ha una altra ERC. És la de les poltrones i els personalismes, conjunt amanit d'un radicalisme verbal sense límits.
Aquestes evidències han caracteritzat el seu recent congrés. Uns tenen poltrones i les volen conservar -cas de les candidatures de Puigcercós i Benach-, mentre un tercer -Carretero- voldria tenir-ne. La resta és secundari.
Pel que fa al radicalisme verbal d' ERC no calen gaires exemples. És en l'extrema esquerra leninista on cal ubicar a ERC. En el segle XXI, cal ser molt ignorant i estar molt encegat per gosar cridar, en el Parlament espanyol, "Viva el Comandante en Jefe", com va fer el diputat d'ERC Joan Tardà, referint-se a l'assassí en cap de Cuba, Fidel Castro.
Tot aquest joc ras -les poltrones solen estar prop de ?terra- conjumina amb el d'altres. Per exemple, amb el de CDC -escric CDC i no CiU- somniant amb la truita d'una entesa amb ERC. Assimilar sobiranisme a modernitat, o a nacionalisme modern, és una cabòria que s'escapa al meu pobre enteniment.
Encara recordo uns temps en què en els congressos dels partits hi havia discussions interessants, a partir de les quals tenies una finestra oberta al futur. Ara han esdevingut una mostra de força dels que controlen els partits, cas de Puigcercós a ERC, de Felip Puig a CDC i de Zaragoza al PSC. Només acaba un congrés que els secretaris d'organització i els "apparatnik" ja comencen a preparar el proper. Volen que res canviï i normalment ho assoleixen. El que es mou no surt a la propera foto. Veurem si el cas Carretero ha estat un breu incident o perdurarà. Per esbrinar-ho caldrà tenir present l'evolució del nombre de membres d' ERC a la nòmina de la Generalitat, o ben subvencionats per aquesta. Diguem a quina nòmina estàs i et diré com penses. O que badem, que solia dir en privat Josep Pla.
Carretero ha plantejat lleument el tema de les aliances. No sembla que sigui degut a raonaments de fons, sinó tot el contrari. En efecte, va ser quan Maragall va decidir que Carretero havia de sortir del govern, perquè no li agradava el seu comportament personalista, que va començar a creure que només un canvi de coalició li podria permetre retornar a mullar pa en suc del poder.
Abans ho havia tingut discrepàncies sobre res de substantiu, ni tampoc se'n veuen ara. Les distincions són de persones. No podria ser altrament en un partit on el mot independència és usat des de fa molts anys com l' ungüent de la serp, que abans es venia en els mercats. Un xarlatà afirmava que ho curava tot.
Potser els caldria llegir a l'admirat Isaiah Berlin (1909 -1997). Va escriure que el nacionalisme és una reacció a les ferides. Certament, Catalunya ha estat ferida des d'Espanya. Però ara cal afegir-hi una altra realitat: que Catalunya i els catalans hem estat ferits pel que els italians anomenen el "malgoverno", des de la mateixa Generalitat. Va ser amb Jordi Pujol i ha estat després amb els tripartits. ERC ha estat i és una component d'aquest obvi "malgoverno". És una dissortada maldat que perdurarà si no es comença per posar-ho de relleu. Després caldria analitzar en profunditat les causes i proposar canvis bàsics. Si no es produeixen estem llestos per sempre més.
Penso en la limitació del perímetre de l'administració, en una nova llei electoral, en la liquidació del control cultural i de la creació, mitjançant les nefastes subvencions, i, en definitiva, en una anada vers l'autogovern institucional, per oposició al centralisme i el dirigisme tan grollerament palesos en la Generalitat.
Tot això lliga amb la Generalitat liberal volguda pels presidents Macià i Companys, així com amb l'ideari del meu vell i estimat amic Heribert Barrera. Però estem en un altre paradigma, que té molt de leninista -Tardà no és una excepció sinó la regla- i res de modern, ni de bo.