L'amor entra en escena
En aquest blog hem parlat moltes vegades de l'amor, o més ben dit de la manca de tal, com a base per reclamar un tracte just per Catalunya.
No pot admetre's que qui controla la teva cartera, els teus diners, la teva capacitat per aplicar energia allà on tú creguis que és més convenient, no busqui el teu màxim desenvolupament. Hem perdut la confiança en l'administrador. D'aquesta constatació neix el Català emprenyat.
Sense cap ànim de recordar més enllà del 1992, o potser uns pocs anys abans, vull deixar clara la humiliació empresarial que ha significat per Catalunya, i per extensió (per fer feliços a molts catalans espanyolistes), per a una part considerable d'espanyols, el fet que 20 anys després de la construcció de l'AVE Madrid-Sevilla (recodeu que va patir una desviació de mig Bilió de les antigues pessetes sobre els pressupostos i no va passar absolutament res), Barcelona, aquella ciutat que va posar Espanya al mapa dels paísos moderns en aquella època, encara no tingui un tren d'ala velocitat que l'apropi a la frontera. De fet de vegades no té ni rodalies.
La consigna és clara i inamovible: Sempre hi haurà un castellà, o un representant de Castella, decidint quan ens hem de fer rics i fins a quin punt. I ho decideix la mateixa persona que de forma més o menys accentuada conviu i simpatitza, si es que no en pren part activa, amb els estúpids boicots a productes tradicionalment vinculats a la nostra terra. O potser hauría de dir la d'ells. Perquè el que està clar és que vivim de les miseries que ens volen donar. NO SOM LLIURES COM A POBLE.
I sembla que la forma mental anticipada desde fa tant de temps en aquest cau de bogeria va prenent cos gràcies a Déu.
La gent comença a raonar que no és possible que l'única regió rica fa 20 anys que es va empobrint de forma alarmant sigui Catalunya. Aquí no hi ha misteris insondables ni poden donar la culpa al Català ni a la immersió lingüística. Aquí hi ha autèntic mal govern. Amb mala baba i amb intenció de fotre. I no dir-ho ens fa igualment culpables. Crec que els convergents se'n adonen ara quant estúpids han estat durant el seu mandat de govern i quant estúpids van ser alhora de negociar el primer estatut.
Us porto un link que il.lustra subtilment que fins i tot les ments menys radicals estan canviant d'opinió.
http://paper.avui.cat/article/opinio/112123/obrir/melons.html
2 minuts de lectura entre línies. Sembla que s'acosta el nou règim, però encara queden moltes trampes internes per superar.
Salut, pau, i estimeu els altres com us estimeu a vosaltres mateixos.
5 comentaris:
Ningú es fa independentista perquè el govern no el tracti bé. Si fós així tres quartes parts de Catalunya es voldrien independitzar de la Generalitat. Sempre hi ha un barceloní, o un representant de Barcelona, decidint quan s'han de fer rics i fins a quin punt a les terres de l'ebre, per posar un exemple.
L'únic que ens portarà a la independència és l'adoctrinament. L'esglèsia, que ens porta segles d'avantatge, ho té molt clar. Si li menges el tarro a un nen com a mínim aconseguiràs que sempre més et respecti.
La immersió lingüistica és la millor manera d'aconseguir la independència perquè no hi ha res que creï més conciència nacional i que separi més que la llengua. Hem de seguir programant els nens catalans des de parvulari i al final, sense amor ni tonteries, aconseguirem la independència.
I Bandoler, si hem d'estimar als altres tal com ens estimem a nosaltres mateixos, els catalns només podrem odiar.
Radical la teva resposta té tantes intencions que necessito temps per pensar. Ara he de marxar.
Ja torno a ser aqui. A veure: Evidentment sempre pots aplicar la regla del isomorfisme en un problema i tractar de portar-lo fins un punt on, per exageració, arribis a reduïr-lo al absurd. És el conegut mètode socràtic i fa molts anys que està inventat. Però cal veure-hi més enllà. El que vull dir es que si, per exemple, la Vall d'Aran se sent maltractada per la Generalitat i s'organitzen prou com per pensar que amb una administració situada a Madrid viurien molt millor, i si desde Barcelona, capital de Catalunya, no es fa res per a que se sentin millor, qualsevol comunitat ha de ser lliure de independitzar-se de qui cregui que l'està maltractant. Crec que no és el cas i que arribats al punt de tenir els mecanismes d'autogestió dels grans capitals, i amb una voluntat de cohesió del país, això no passaría mai. Per interès mutu.
És més, crec que Hospitalet, per posar un altre exemple, viuria molt millor si pogués protestar de veritat a una administració que tenen molt més propera. El problema es que hem de portar el debat al punt que només amb la confiança mutua de l'administrat amb l'administrador es pot bastir una estructura política estable i que progressi.
És per aquest motiu, i només per aquest, que desde el govern espanyol es posen dificultats econòmiques per a que Barcelona s'apropi a les terres de l'Ebre. No ho veus?
Si cohesiones els Catalans els fas més forts. Si els dones independència de criteri, o sigui, no els adoctrines sino que fas que pensin per ells mateixos, els fas més forts. Si, com tú dius, els menges el tarro amb l'estratègia tradicional que tant mal ha fet al nostre país et trobaràs davant d'un enemic que té mil vegades més poder d'adoctrinament que tu mateix. O sigui que la teva idea totalitària de programar els nens catalans no portarà a cap independència sino tot el contrari, portarà a la creació d'una reserva de sectaris, cada vegada més petita i aviat no podràs ni caminar per la teva ciutat sense vigilar en quin bar entres ni en quina esglesia va a misa. Si es que hi vas.
Per tant per a mi és clar que ets un totalitari disfressat d'independentista i que el teu comentari només pot estar mogut pel ressentiment o per un afany de fer palès que els independentistes ténen una voluntat totalitzadora impròpia del segle que ara comencem.
O sigui, que o bé ets un amargat o bé tens molta mala fe.
I repeteixo, si tú mateix no pots trobar la forma d'estimar-te i d'estimar els altres realment llavors només podràs odiar, per tant quan diguis que els catalans, tal com sóm, només podrem odiar, parla només per tu, queda't tu sol amb la teva estratègia perdedora i prego que mai aconsegueixis la Catalunya que somies.
I ara ja pots començar a pensar com fer que es transmutin uns sentiments de derrota i desencís i que engresquin a TOT el poble català. Evidentment sempre hi haurà minories desencisades però la relació que estableixis amb aquestes minories donarà la mesura del teu esperit democràtic.
Jo vull que Catalunya sigui lliure, si l'endemà de la independència hem de parlar tots en castellà se me'n fot. El 1714 se me'n fot. Jo el que dic és que actualment no sabem estructurar un discurs que deixi clar a tots els espanyols que ens estan convertint en espanyols de segona categoría perquè no lluitem en un terreny just. Portem el debat a aquest terreny i guanyarem.
Perquè tenim raó, i qui té raó si persevera, a la llarga triomfa.
Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos
mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible
mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos
mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos
mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no se cómo ni sé
con qué pretexto
por fin
me necesites
Mario Benedetti, "Poemas de otros" 1974
zzzzzzz zzzzzzz...
Publica un comentari a l'entrada