Educació. Diàleg obert amb el capità Haddock.
Benvolgut capità,
En primer lloc sento no haver contestat el teu comentari, quan tu vas respondre al meu. El temps no m'ho ha permès fins ara. De tota manera hi he pensat força. No cal que et digui que no ho tinc més clar que ara fa una setmana. Però potser el pensament és això, complexificar en comptes de eventualitzar, estereotipar i totes aquestes coses tan lletges. Però bé, al gra. Continuo sense estar d'acord en separar la quitxalla en aules diferents segons l'esglaó socio-econòmic que opupen i/o lingüístic. Entenc que a Catalunya aquests dos aspectes van en molts casos lligats l'un a l'altre. Però no en tots els casos. Hi ha treballadors (classe obrera) catalanoparlants i empresaris i/o professionals (classes benestants) castellanoparlants. D'aquest últim grup n'hi un fotimé. Alguns no tenen cap pega que els seus fills estudiïn en català, però molts d'altres sí. I aquesta última franja no és una minoria invisible. Son la Ñ, el PP, un bon gruix de la classe benstant barcelonina. Alguns tenen noms ben catalans. Però són així.
Separar-los per la opcíó social, doncs, vol dir doncs condemnar la gran majoria a no prosperar, no només econòmicament, sinó culturalment.
És clar, també els podríem separar per idioma. Els castellanoparlants a una escola, els cataloparlants a una altra. És una opció, sí. Però suïcida. Suïcida perquè d'aquí a vint anys (o molt abans) les escoles catalanes començaran a plegar per manca d'alumnes, i en molte zones els pocs reductes de cataloparlants hauran de matricular-se a escoles castellanoparlants perquè no tindran cap altra opció. Aquesta opció ja la va proposar la Esperanza Aguirre quan era ministra, i és per aquest motiu que la va proposar. Perquè sap molt bé que el català només pot resistir si no ens arraconem. Som menys, i això marca.
No tinc la solució. De vegades penso que el nostre país és un avió de paper al cor d'un huracà. No sabem on anirem a parar. És molt possible que al fons del mar. Però també pot ser que acabem surant per algun altre lloc. Ara per ara, per surar, només tenim una opció (en el terreny educatiu). No arraconar-nos. Necessitem lleis exigents que permitin a tots els nouvinguts (tan si volem com si no) integrar-se. Necessitem lleis que exigeixin a tothom un coneixement òptim del català. Qui no el parli bé s'autocondemna. Però l'oportunitat hem d'oferir-la. És molt possible que molts hi renunciïn, però n'hi haurà molts´que no hi renunciaran. No tots els néts d'immigrant de Santa Coloma han renunciat a parlar català. Molts són clarament bilingües i se senten plenament catalans.
Ara t'enganxo un enllaç que he trobat interessant. És un blog dedicat a Hayek i l'educació. No sé si estic d'acord amb tot el que s'hi diu, però l'he trobat interessant. Sé del cert que més d'un el trobareu interessant, encara que només sigui perquè us agrada llegir Hayek.
http://blocs.mesvilaweb.cat/hayek
9 comentaris:
Nulla estetica sine etica.
l'amor i l'ètica no tenen res a veure. Una ètica sense 'amor' no significa odi, ans al contrari. Demanar lleis exigents (i que es compleixin) no és cap disbarat. De fet, són les lleis les que permeten el desenvolupament de les persones i les que han de garantir l'igualtat d'oportunitats per a tothom. I sí, sempre quedarà espai per la legitimitat més enllà de la legalitat. Això no és cap problema. Tampoc no vull suggerir que la moralitat quedi reduïda a la legalitat, a una eticitat. De fet la legitimitat moral de l'individu és una necessitat(tot i que en molts casos sigui perillós: això és la democràcia). Si el català ha de ser vehicular no només a les aules, sinó que també al pati i al carrer, al comerç i a la cultura, aleshores ens cal un sistema legal propi exigent, respectuós i obert. Però que s'apliqui i es compleixi. Quina altra prova d'ètica vols?
A partir de la comunicació neix la 'ètica', sent el seu primer principi el de l'amor al pròxim.
La frase és d'Umberto Eco.
1.- La definició legal de 'amor' i en consequència la definició de 'odi' és una assignatura pendent per a sortir del notre impasse. Això és una opinió personal meva.
Crec que una ètica sense amor si que significa odi. Salvant les distàncies de les paraules.
2.- Evidentment que estic a favor de fer que es compleixin les lleis. Ho estic igual que de pretendre cambiar les lleis que no són justes segons l'ètica que estableixo en el primer punt.
3.- No vols suggerir que la moralitat quedi reduïda a la legalitat però de fet ho fas. Vols donar-los als castellanoparlants la legitimitat moral i guanyar tú la batalla legal? Interessant.
Crec que si és així es perquè et sents decebut, desanimat i penses que és moment de tirar la tovallola. Jo ho he pensat moltes vegades, però mai més des que vaig tenir el meu fill.
Si no m'estimo a mi no sabré estimar els altres, si no sé estimar els altres realment què estic fent? Odiar-los? Ser indiferent? Asèptic? Vull que entenguin el meu problema i no sé ni tant sols comunicar correctament l'enunciat?!
4.- Clar que volem que català sigui vehicular. Però què preferixes, que en demanar un tallat et responguin en castellà amb un somriure o que se't posin en guàrdia i seriosament et diguin "bol la yet calenta?"
Vols fer anar inspectors a tots els patis i a tots els bars de Catalunya?
Vull dir que mentre la legalitat va per una banda, el marketing social, va per una altra. Mentre aqui ens apretem el cap sobre com fer una llei "exigent, respectuosa i oberta" hi ha gent que amb una falta d'amor clamorosa, amb una manca d'ètica elemental brutal, vol dividir la nostra societat enfrontant-nos els uns als altres tot i fent boicot al cava. I nosaltres com a defensa només parlem de tonteries i no anem al cor del problema.
No et creguis que cercar l'amor i la unitat no em permet presentar batalla.
La independència s'acosta, només vull que sigui un procés exemplar, no-traumàtic i positiu per a totes les parts. Com la transició espanyola.
:)
Benvolgut Bandoler, anem a pams que jo no he dit el què tu dius que he dit.
1. En el teu punt 1 dius que ètica sense amor és odi. Bé, pot ser ètica basada en el respecte, la comprensió, l'hospitalitat... Hom pot respectar-me sense estimar-me gaire. Però tampoc no m'odïa. Jo puc ajudar algú sense estimar-lo. Això és la responsabilitat. Per a mi més forta que l'amor. Però això ja és opinió personal i ara no tinc prou espai.
2. En el teu punt 2 dius que atorgo la legitimitat als castellanoparlants. Jo no atorgo a ningú la legitimitat. si ho fes deixaria de ser legitimitat. La legitimitat neix del raonament personal de cadascú. De la mateixa manera que jo no controlo les lleis segons em sembli. Tot el què he dit és que les lleis lingüístiques per al nostre país han de ser clares, tot iq ue de vegades semblin severes. Seguieixo aquesta qüestió al punts 4 i 5.
4. En el teu punt 4 em dones la opció del tallat. Jo el que vull és quna demani un tallat me'l portin, sense fer ganyotes ni que m'escridassin. Vull que em respectin ser català, viure en català. Si quan em parli em vol parlar en anglès, castellà o urdú és qüestió de la persona -és legítim. Jo també el respectaré. És la meva responsabilitat. que l'enterngui o no és un altre tema. Voluntat hi posaré.
Pel que fa al teu punt 5, no es tracta de coercionar ningú, especialment en l'àmbit privat i menys en l'íntim. Si hem de salvar el català hem d'aconseguir que es parli més cada dia, que sigui vehicular. si no és així ja està, això s'acaba, i demà tots a parlar castellà. Per aconseguir que el català sigui més vehicular (i no dic que hagi de ser l'únic vehicle però sí que sigui d'alguna manera troncal) per començar cal que s'apliquin les lleis. Encara hi ha classes a primària avui a Catalunya que es fan en castellà, perquè el mestre no sap català, o perquè el paquillo de torn s'ha posat brau i li hi plantat cara ala metra i ha dit "pues yo no la entiendo". Doncs ho sento, aquest mestre no pot ser mestre a Catalunya si no ensenya en català. A Holanda qui més qui menys xerra l'anglès. No crec que a primària facin la meitat de les assignatures en anglès. Les fan en holandès, de la mateixa manera que les fan en castellà a Cuenca, Jaen i Valladolid, per molt que el 30% de la classe sigui del Senegal. I seria impensable que no ho fessin. Per tant, fer que el català sigui obligatori no és cap animalada com ens volen fer creure qui tu i jo sabem.
És clar, tot això ha d'anar acompanyat d'una actitud diferent per part nostra, en el dia a dia, per difícil que sigui, i d'una voluntat d'adaptació i de respecte dels que no són cataloparlants. Cal ser pacient, però no deixar-se escridassar ni insultar.
Lúltima cosa, per interès només. per què vols definir l'amor legalment? No creus que el faries impossible? Àusias March creia que no es pot amar i conceptualitzar l'amor. Si el conceptualitzes el mates. Com ho veus?
A València, on hi ha dues línies (de fet tres, una mixta) ja està començant a passar. A molts llocs els pares (aborígens de parla castellana) porten els fills a la línia valenciana perquè saben que allà no hi haurà immigrants. I estan encantats de que els seus fills estudiïn en valencià, es veu que el prefereixen al rumanès (vés a Castelló i pregunta)!
Màgia. El que cal és màgia. El respecte és l'amor mínim. L'amor llindar com dirien els físics.
Si no hi ha respecte ja has begut oli.
Si conceptualitzo un concepte el mato? Interessant reflexió la d'Ausiàs March.
Crec que si mato una cosa la faig renéixer sota una altra forma, em carrego de karma i em moc a un altre lloc on potser podré trobar un altre camí.
Crec que l'amor és la força universal i que és l'única que canvia les coses, però per a trobar-lo no hi ha camins. Mai deixaria una definició fixe de res, com no m'agrada que es quedi enquistada una constitució votada per un país de mentalitat feixista l'any 1978, i blindada per a que ni tant sols els meus fills puguin canviar-ne ni una coma.
Si ni tant sols hi sortim anomenats com a poble! Si el nom de la nostra llengua ni tan sols hi surt!!
Sóm invisibles! Vols alguna mostra més de manca de respecte?!!
Tornem a les bases i guanyarem. Primer les idees, després la política.
Respecte a la idea de Haddock, no sé què dir. És esgarrifosa. No hi ha amor, hi ha inteligència. Amb poder la podríes imposar, sense poder és una opció condemnada al fracàs.
Els nostres aliats són allà on els vulguem trobar.
Perdona Forcadell pel dos darrers comentaris. La veritat és que intento buscar un concepte comú original que arribi al cor d'una persona hipotètica, castellanoparlant, possiblement amb residència a Catalunya, amb família desperdigada per tota la península i amb una creixent sensibilitat per tots els discursos lerrouxistes de Ciutadan's, Cireras i Socialistes catalans amb ganes de guanyar punts davant el Zaputero mentider.
Crec que el desànim és generalitzat i que només pot canviar-ho una explicació senzilla que arribi als menys polititzats, amb conceptes que són de tothom.
Com tú dius, potser cal complexificar per després simplificar. (Algú en diría Marketing)
L'educació és tant important que amb tota seguretat ja s'estàn planificant estratègies de intromissió en nom d'algun sagrat interès d'estat o de partit per influenciar els nens que ara neixen.
Però, digue'm boig, creus que hi ha molt amor en aquestes estratègies?
...dèu ser la crisi dels 40.
Publica un comentari a l'entrada