Referèndum, campanya, mundial...

Encara continuo atemorit. La Por encara fa més por. Des que vaig publicar l'últim escrit en aquest bloc que no he deixat de passejarme per alguns dels blocs que defensen el Sí. Hi ha de tot. N'hi ha d'interessants (els menys), de no gaire interessants (tampoc no gaires), de gens interessants (prou que n'hi ha d'aquests) i d'incendiaris (massa que n'hi ha d'aquests). En les meves excursions pels blocs del Sí, m'he dedicat a llegir, comentar i provar d'obrir un diàleg. En alguns casos, les respostes han estat, tot i el desacord, cordials. En molts altres casos m'han titllat de tot el què hom es pugui imaginar. De terrorista, també. Terrorista per votar No en un referèndum, per no estar d'acord amb el què se m'exigeix pensar? L'insult (pretén ser-ho, suposo) és tan ridícul que no paga la pena respondre'l. Em penso que el meu escrit anterior deixa ben clar qui exerceix de terrorista en aquest trist escenari. Hi ha, però, un detall que m'ha cridat força l'atenció: la confusió entre campanya i referèndum.

He trobat que la majoria de cops que he suggerit o preguntat sobre el contingut de les suposades millores, molt blocaires del Sí m'han contestat amb una altra pregunta (un mal vici, aquest, per cert): com separaré el meu vot dels del PP? Certament, la pregunta és tan estúpida que més d'un cop m'he hagut de mossegar la llengua. Les possibles respostes a aquesta pregunta, però, són tan òbvies que no cal que em posi a explicar-les un altre cop. Molts cops, però, cal que us confessi, la pregunta no ve generada per la mala llet. M'explico. El problema no és que els blocaires del sí als qui m'he dirigit no tinguin arguments, o els faci mandra explicar-los, o que siguin curts i no sàpiguen com. No, no. El problema és el desconcert en el què es troben quan hom els pregunta quelcom puntual. La resposta mai no prova de continuar dialogant, així com tampoc no intenta discutir o ni insultar el qui pregunta, com a mínim no voluntàriamet. Ben al contrari, es tracta simplement d'incomprensió. Jo pregunto pel referèndum, la resposta té a veure amb les estratègies de campanya (electoral, per suposat). El primer problema , òbviament, és que són coses ben diferents. El segon problema és la incapacitat per distingir-les. A mi, però, em sembla prou evident que el problema no és què votarà el PP, o el papà, o la tieta (que no crec que voti), o si el meu vot coincidirà amb els uns o amb els altres. La qüestió és per què votaré No, o Sí, o Nul, o Blanc, o per què llançaré un gargall groc dins el sobre i després l'enfonsaré dins l'urna, ben endins. El que he provat de discutir ha estat arguments, com el de nació, com el de la llengua, les seleccions esportives, perquè el finançament per tot Catalunya no val mitja terminal de Barajas.... Però, des del Sí, no he trobat gaires blocaires disposats a conversar i a reconèixer que opinem diferent. Ningú no m'ha dit que m'equivoco quan dic que el terme de Nació, tal i com està emprat en l'Estatut, és un insult. Ni sí ni no. Al contrari, em responen que l'estatut suposa un gran avançament en l'autogovern ( l'auto què??), que en Zapatero això o allò, que l'Espanya plural neix amb aquest document (estan de conya?) i que si voto No com el PP, és perquè no tinc visió de país (a quin país es refereixen, no ho sé ben bé). Davant d'això, què podem dir?

Que els blocaires militants del PSC i IC emprin les consignes de la direcció és, fins a cert punt, normal. El que m'interessa és la decissió de les respectives direccions (o potser només una -perquè els altres ns/nc). El referèndum no ha de ser sobre l'estatut, sinó que cal reduir-ho a la campanya mateixa. En comptes d'explicar, senzillament, que els objectius del catalanisme del PSC queden reflectits en aquest estatut i prou, que ells no volen cap autogovern per sobre d'aquest, que no volen auto-finançament, ni seleccions esportives, i ni que Catalunya quedi obertament reconeguda com a nació per l'estat espanyol, ells es dediquen a fer campanya. anat més lluny, en comptes d'explicar-nos per què creuen ells que Catalunya quedarà reconeguda com a nació (segons ells -tot i que saben perfectrament que aquest no és el cas), la consigna és despistar amb el PP i ni tan sols reconèixer l'oponent (que no vol dir enemic). En contra del referèndum, cop de campanya. En contra del no, cop de campanya. Ara que comença el mundial i ja ningú no els escoltarà, què faran? Hauran de vigilar, no fos cas que a les mitges parts algun "irresponsable" es comencés a preguntar "i nosaltres perquè no hi som, en aquest mundial de futbol"? Hi serem mai?", "Arribarà el dia que no em calgui anar amb Togo?".