Història d'un estatutet

El sí va guanyar. El sí a què? El sí, diuen els seus defensors, és un Sí a un Nou Estatut que servirà d'eina per poder dur a terme importants projectes, mitjançant els quals Catalunya guanyarà en auto-govern.
No hi estic d'acord. Si avui tornéssim a votar el mateix referèndum, tornaria a votar que No. M'és ben igual què votin la resta. Aquest Nou Estatut no és nou, no és cap eina de futur ni suposarà cap avenç per Catalunya. Ans al contrari.
La reforma de l'Estatut la posà sobre la taula ERC després d'haver aconseguit 23 diputats al Parlament de Catalunya en les últimes eleccions autonòmiques, després de 24 anys de govern convergent-unionista durant els quals qualsevol referència a aquest tema havia estat sempre reprimida per motius als que em referiré després.
El Pacte del Tinell era la formació d'un nou equip de Govern, la filosofia del qual era la reforma de l'Estatut mitjançant la qual Catalunya pogués gaudir d'una situació polítia, social i econòmica que la permetés sortir del sot en la es trobava.
El PSC acceptà. Acceptà perquè en aquells instants no tenia més remei. El catalanisme progressista del PSC mai no va tenir, ha tingut, té ni tindrà esma sobiranista, així que tot allò que soni a avenç en l'auto-govern li sona tan aliè com a mi el mongol.
El debat entre els partits catalans sobre la reforma de l'Estatut acabà aprovant una proposta el 30 s, tots dempeus al Parlament cantant Els Segadors. Tampoc no n'hi havia per tant, però és que ja sabeu que als polítics els encanta fer el numeret en ocasions com aquesta. Es pensen que escriuen la història i hi volen deixar-hi empremta, és clar.
El dia 1 d'octubre tot va començar a canviar. els uns pressionats i dirigits pel PSOE d'en Guerra i els altres per la patronal catalana (Laras, Godós i companyia) van tornar a callar i a dir: ah, sí, perdó, perdó senyors. Tranquils que això ho solventem fàcilment. Com vostès manin. És veritat, que nosaltres no volem cap auto-govern de debò, només ho diem...
És a dir que l'endemà mateix ERC es va quedar soleta amb la proposata aprovada al Parlament (sí, aquella sala immaculada on alguns catalans juguen a fer que manen i coses d'aquestes). Duta per la follia del moment i per les mentides del uns i dels altres, ERC mateixa va començar a jugar amb foc. Va fer un pas en fals, ara un altre, encara un més i al final va acabar perduda en la voraginitat del moment, sense horitzó ni referent. El 18 de febrer, un bon munt de catalanes i catalans van ajudar-los a sortir de l'embolic. Però ni així. La troca ja estava embolicada i no la podia desembolicar ni el millor desembolicador del món.
Tot aquest embolic ens serveix per poder adonar-nos d'una cosa important. Ni PSc ni CiU són partits interessats en cxap auto-govern que posi en perill la seve posició política. No és qüestió de la cadira, és més profund que això. ERC eren els únics. Però els van entabanar i no ho dic com excusa. No hi ha excusa. Haurien d'haver retirat la proposta o dir No al Senat. Però no van tenir collons. Clar i català. El problema és que els altres havien llegit el guió i ERC no sabia ni en quin plató filmaven.
Avui: avui, i com a resultat d'aquesta història fúnebre de Catalunya, de la Catalunya més submissa, els catalans hem decidit que no volem seleccions esportives, que no volem ser una nació ni que se´ns reconegui com a tal. Tampoc no volem justícia econòmica i per tant estem d'acord a que des de Madrid, a poc a poc però amb total fermesa, ens vagin desteixint la fibra econòmica del país fins que acabem pitjor del que ara estem. Ni inversions ni centrals empresarilas ni res. Tot a Madrid i nosaltres a dependre'n. Tampoc no desitgem que el català sigui un idioma com la resta i que, per tant, sigui respectat de la materixa manera que el castellà es respecta a Burgos, Palencia o Ciudad Real. Aquesta és l'eina de futur que CiU i PSOE ens han imposat. Perquè, al capdavall, l'objectiu d'aquests dos partits mai no va ser aconseguir un Estatut digne capaç de fer de nosaltres ciutadans dignes que viuen o venen d'un país digne. L'objectiu era boicotejar aquesta possibilitat i aconseguir l'estatut que els Laras, Godós i companyia volien, volen i sempre voldran. Enhorabona catalans, ja tenim Estatut!!
Demà: hi ha un demà per a nosaltres, els que encara pensem que aquest estatut és el de la patronal casposa, el dels mitjans de comunicació de la caverna, i el dúna classe política inepta i estúpida?
Demà en parlem.