El No, l'avui i el demà

Les bases d'ERC han posat ordre. És una de les avantatges que tenen els partits assemblearis. Qui de debó mana, és la militància, mentre que "cúpula", sempre amb el vist-i-plau de la militància, gestiona, dirigeix i representa. És, senzillament, un exercici democràtic bàsic. No tots els partits 'demòcrates' poden dir el mateix. Però aquest no és el lloc ni l'hora de posar-se a criticar els eixos i engranatges conceptuals dels altres partits polítics dels Països Catalans o de cap altre indret del món. Cadascú se sap la seva i tothom té dret a gestionar-se com li roti o como cregui més convenient.

El que ara és important és que el NO a l'estatutet (nom que, per cert, passarà a la història política d'aquest país nostre tan maltractat -molts cops pels mateixos catalans) comença a prendre força. M'ha sobtat la reacció dels mitjans de comunicació i dels dirigents d'altres partits polítics. El que s'esqueia era un respecte (tot i el desacord) total a la militància d'un partit polític que té tot el dret del món a pensar, decidir, dir i votar el que creu més addient segons llur ideologia política. Però aquest no ha estat el cas. Hom s'esperava que el PSC, IC, CiU i qui fos es llancés sobre ERC com gossos famèlics. Hom s'esperava crítiques, insults i mentides dirigides a la cúpula del partit, al partit com a ens, com les que hem escoltat durant fa mesos. Però jo, com a mínim jo, no m'esperava que comentaristes i dirigents polítics d'altres partits es posessin a insultar la militància d'ERC. Radicals, follls, cap a l'abisme, equivocats, estúpids que no entenen res de res.... Des de fa dos dies que les hem sentides de tots colors. Algú hauria de fer alguna cosa al respecte. Que un representant polítc d'un partit insulti un altre, ja n'estem acostumats, però que un representant polític insulti la militància d'un altre partit per simplement pensar el què pensa, dir el què diu i votar el què vota a nivell intern d'aquest partit, és de jutjat de guàrdia, i literalment parlant.

Hom entén que el tripartit institucional (i qui sap si el proper tripartit governamental de la Generalitat a partir de la tardor) estigui nerviós, molest, confós i, per què no dir-ho, acollonit. El que de debò es temien ha arribat. Ni les jugades monclovites, ni les dels carrers Córsega ni Nicaragua han donat el resultat esperat. Aquí ja no ens espantem per res ni per ningú. Ells i tots plegats sabíem que si ERC agafava el timó del NO, el SÍ trontollaria fins al punt de poder perdre el referèndum. I això és el què ha passat. Ara, tant si el No guanya o perd, quedarà clar que allò que en de Jòdar ha batejat avui com el "Moviment d'alliberament per uns Països Catalans lliures", no és una palla mental de quatre gats sinó que és una opció política ferma, àmplia, segura d'ella mateixa i llesta per dir el què pensa. Aquest No és el No de l'independentisme al que em referia ara feia uns dies en aquest mateix bloc. El tremolor de genolls del tripartit estatutari no és por al No pel fet de ser No. És por al Moviment d'alliberament nacional, que no és ni radical, ni foll, ni camina cap als abismes. Precisament tot el contrari. Als Països Catalans hem perdut la por. I ara què?

El futur és incert. Si guanya el NO, què passarà? Doncs passarà que tots plegats haurem de deixar de fer equilibrismes i dir clar i català què defensem, per què i si (o no) volem un nivell de sobirania com a mínim digna, que evidentment servirà de pont per a caminar més enllà. En termes pràctics, és possible que el Molt Honorable plegarà. També és possible que el PSC es trobi davant la cruïlla a la que no volia arribar: o caixa o faixa. IC, tres quarts del mateix (és possible, però, que en aquest cas les bases també comencin a dir la seva). El que és important és saber què passarà a CiU. Optarà per la sociovergència, un cop el PSC faci aigues per tot arreu? o optarà per quelcom diferent? Prengui la decisió que prengui, serà amb l'horitzó de l'Estatut del 30 de Setembre com a política de mínims i al costat, o potser no, d'una ERC segurament enfortida que haurà deixat clar que no s'amaga. La militància d'ERC ha demostrat dues coses que ara ningú no pot obviar (ni volent):
1. que l'independentisme creix i s'extén ambv rapidesa, té molt clar què vol i que ha pedut la por.
2. (i el més important), que la democràcia no s'imposa. Els estatuts, lleis, constitucions i punts de referència que ens permeten viure amb més seguretat que sense, són el resultat i la representació jurídica d'aquells a qui se suposa que defenses, i no a l'inrevés. Que quedi clar.