ERC trontolla

Des de l'experiment del primer tripartit a finals de l'any 2003 fins ara ERC ha sofert una sotregada rera l'altra. No és només una pèrdua de vots o de suport sinó una pèrdua de lideratge i d'ideologia que possiblement sigui el més preocupant. L'estratègia inicial potser era bona: intentar liderar el nacionalisme català sense apostar clarament per la independència sinó que aquesta fos una conseqüència de tot el procés. Es volia involucrar els socialistes i possiblement l'expresident més independent que hem tingut mai era un bon company de viatge. Però l'error va ser creure's que això seria fàcil i que després del 14-M ja estava fet.
Ara veiem com dins d'ERC cadascú tira per un costat. Puigcercós fa discursos sobiranistes i s'ofereix com a líder per calmar els corrents interns. Carretero es proclama salvador de l'essència del partit i Carod ens sorprèn a tots insinuant que ell hauria apostat pel si a l'estatut?
Tot això provoca desencís i fa que molta gent cregui que ERC s'està autodestruint. Fins ara no han estat capaços de gestionar la seva presència al govern. Saben que hi ha molta gent que no els perdona haver investit el president més gris de la història de Catalunya. Un president incapaç de plantar cara a Madrid, el veritable amo. Però què passara si l'any vinent l'amo desapareix?
Cal mantenir aquest paper de crossa molt temps? O seria millor plantar-se? No cal oferir un pacte a l'oposició com els que es fan a les calçotades. Només cal deixar clar per dignitat no es pot seguir així. Si aquest govern no defensa els catalans millor no ser-hi.

Sense títol

Fa més d'un mes que no escrivim. En Prozac ens preguntava al seu últim comentari si la depressió és tan horrible com la nostra absència.... No. La resposta és no. La depressió és tolerable. Prozac, que som catalans, que no ho recordes? Estem acostumats a depressions, decepcions, traicions, adulteris i putiferis polítics i crisis de totes les menes. L'únic dubte que tinc és com pensar la situació política del país? Continuo fent anàlisis polítiques del caòtic i funest psc? Continuo rient dels impresentables d'ic? Contiuo emprenyat amb CiU? O continuo provant d'entendre el sr. Carod i les seves estratègies (que les entenc teòricament però que no tinc clar que siguin les correctes ara per ara, tot i que tampoc no sé si ho són o no)? D'altra banda tampoc no es tracta de posar-se a endivinar el futur i el nombre de diputats que cada partit treurà a les properes eleccions. Això ja ho fan els diaris i és força avorrit.
A Catalunya, ara per ara, no passa res. En Montilla continua administrant. El PSc continua fent comptes i més comptes per no perdre més vots (però per continuar guanyant poder), mentre s'ofega en la seva pròpia mediocritat política. CiU deu continuar pensant com fer-s'ho (estan a l'espera del que passi al proper congrés d'ERC), mentre algunes veus discordants semblen disposades a començar a dir què pensen (Vives, etc.), especialment quan l'opus dei a catalunya (UDC-Sr.Duran) torna a tocar els pebrots amb entrar al nou govern a Madrid. I ERC patint una convulsió interna que amb una mica de sort ens portarà algun canvi interessant i, qui sap, una renegociació del tripartit, o potser la seva fi. El que està passant a ERC i el que passarà aquest estiu i propers sis mesos marcarà els propers deu anys d'ERC i del país, per bé o per malament. No cal ser o haver estat votant d'ERC per sentir-se atret pel procés intern al que s'apropen. Cal deixar-los fer. El que hagi de passar passarà. Com a mínim, per molt que els critiquem, cal reconèixer que té unes bases amb trempera que es mouen. La resta de partits continuen a la lluna. Com si no passés res.
I per si tot això no fos suficient, ha arribat l'estiu i el país queda en mans dels turistes durant un parell de mesos. Suposo que al setembre ens el tornaran i podem tornar a jugar al joc de tenir país (virtual, però país).
Prozac, paciència. Ara no passa res, perquè està passant de tot. Però quan ja hagi passat en parlarem. Això és com l'òliva de Minerva, que només vola quan cau la fosca.

Estic contenta dels resultats al meu poble, bé, contenta no és la paraula perquè és molt trist que ens n'alegrem del fracàs d'ERC...jo que sóc ferma defensora de la unitat dels partits nacionalistes...però bé, el cas és que ERC s'ha fotut una hòstia monumental. El PSC n'ha tret 8, CIU 7 (abans 6) i la CUP 2 (abans no tenien representació. Esquerra, en tenia dos i no ha entrat al consistori, ha quedat molt lluny d'aconseguir el 5% i Iniciativa també ha desaparegut del mapa... no fa falta dir, que en la darrera legislatura, al meu poble hi havia tripartit...Esquerra va entrar al govern municipal sense que fos necesària i evidentment, el poble els ha castigat.

Però repeteixo, contenta no és la paraula perquè si ERC i CIU, féssin bé la seva feina, el que voldria és que ells pugéssin molt i baixéssin els cínics PSOES i neocomunistes Iniciativa.

Potser ara, comencen a agafar bones formes ambdós i s'encomanen de la miqueta (només una miqueta molt petita, poca cosa però pitjor és res) de la "integritat" de Trias i Portabella.
Bona acció la del Portabella, deixa amb un pam de nassos als sobrats socialistes i retorna a Esquerra a una posició "més equidistant". La idea del tripartit és va freguar per primera vegada a l'ajuntament de Barcelona a mans de Maragall i Rahola...que ara comenci a morir on va néixer, és premonitori? vol dir que inicia el seu camí final? hi haurà efecte dominó més enllà de Vic, Berga...? Tant de bo la peste que mata el tripartit arribi a l'altra banda de la plaça Sant Jaume!

I retornant a CIU i ERC, Seràn capaços d'oblidar el passat i deixar els interessos partidistes al marge i treballar junts per un país millor?

Ara, aniria bé un cop d'efecte de Ciu de cara a les EJPAÑOLAS, com per exemple no presentar "l'ambiciós de ministeri a Madrid" d'en Duran...Aixó podria ser un pas, no? seria una bona indicació de les famoses "mans esteses" cap a ERC i una bona resposta d'apropament a molts dels votants de CIU.

De fet, si es fixen en Molins de Rei, la seva associació els hi ha sortit molt a compte....

I que tal si comencen, els dos partits a abanderar un moviment per parlar seriosament d'una nova llei electoral? seria un bon exercici de qualitat democràtica.Cal pressionar en aquest sentit, vist el que ha passat, és d'una necessitat desbordant...

Imma on ets?

Després de la jugada d'en Portabella, passo a l'oposició i així no em tallen el cap, suposo que la persona que està més en fals ara és l'abanderada dels antisistemes. On és l'Imma? Seguirà fent seguidisme del PSC? O deixarà sol al Nou Alcalde?

De moment sembla que la jugada del Portabella ha estat ben rebuda per la majoria de gent si veiem les enquestes a Vilaweb o a l'Avui. Veurem si aguanta la pressió.

El que més em sobta és la reacció d'aquells que diuen que ho havia d'haver fet abans de les eleccions. Com? Aquesta decisió és la conseqüència del resultat de les eleccions, si hagués tret uns altres resultats potser ara estaria negociant la composició del nou govern. I si altres haguessin fet la seva feina potser aquesta negociació seria amb ells. Està clar que per alguns faci el que faci ERC sempre estarà malament.

El País ho té clar

ERC deshace el tripartito en Barcelona

La formación republicana ha perdido 140.000 votos y tres concejales en la capital

És a dir que la pèrdua de vots i regidors del PSC i ICV també són atribuïbles a ERC. Ai, que se'ls veu el llautó!

En Portabella aposta fort?

M'he despartat aquest matí amb la notícia que l'entorn d'en Portabella apostava per no entrar al govern de Barcelona. La veritat és que he pensat que era un rumor i que seria només soroll, estratègia, ... com allò que li interessava més el pacte amb en Trias per qüestions d'edat i successió. Avui al migdia, la crossa de l'Hereu s'ha trencat. En Portabella ha confirmat la informació que apareixia a l'Avui. I espero que ara no se'n desdigui.
Trobo molt bé aquesta postura si creu que el seu projecte no es compatible amb el dels socialistes. A més serveix per callar moltes boques que donaven el tripartit fet, d'un color i d'un altre, que deien que votar ERC era votar Hereu, ...
Espero que no sigui una estratègia perquè si demà surt dient que s'ho ha repensat farà el ridícul, una vegada més.
Si aquesta és la seva aposta la respecto i crec que pot servir per deixar clar que no hi haurà sempre barra lliure per al PSC. Serà interessant veure com s'ho fa el nou alcalde amb un govern amb minoria.
Esperem notícies...

La Batalla de Barcelona

Mirant les dades del diumenge i comparant amb el resultat del passat novembre, i les eleccions de l'any 2003, la conclusió és que tots els partits perden i que cada vegada hi ha més gent que opta per votar, però en blanc

Municipals 2007: 611.941 vots
Parlament 2006: 711.317 vots
Parlament 2003: 815.121 vots
Municipals 2003:758.159 vots




Sort que el nostre president ens anima:
"Montilla cree que mucha gente no va a votar porque 'ya les está bien el gobierno que hay' "
Clar que el telenotícies això no ho recull. Podeu sentir l'entrevista d'avui a Catalunya Ràdio.

Post eleccions

Bé, ja està! Unes eleccions més...
Algun canvi? No gaire si fem una visió general. Com que són locals sí que tenim municipis que giren clarament de color: Tarragona, Figueres, Mollerussa, ... El que és més perocupant són les reaccions dels polítics, sembla que no se n'adonen que mica en mica s'estan carregant el país. Pocs han reconegut que no han guanyat i han dit: "hem perdut" Chapeau pel senyor Trias, és tot un senyor. Llàstima que estigui en un partit que no sap perdre i que segueix amb la cantarella de ha de governar qui guanya. Aquesta cantarella és absurda i demobilitza a la gent. I a més no se l'apliquen, perquè fins avui hi ha molts ajuntaments on ells han fet el contrari: Cerdanyola, la Seu, Montblanc, ... Ahir sentia a més d'un dir que és injust que el que guanyi no pugui governar, que la llista més votada ha de ser la que governi, ... Tota aquesta confusió l'únic que provoca és més abstenció més desgana. No només el govern actual és responsable de l'abstenció. De fet jo vaig tenir problemes per votar gràcies a la desinformació. Així doncs entre un govern apàtic i poc interessat a motivar la gent i una oposició pèssima que fa discursos demagògics i que és incapaç d'explicar clarament en quin sistema electoral ens movem és normal que la gent es quedi a casa o vagi a la platja. De les dades del diumenge és interessant veure com les CUP han esgarrapat vots a ERC, com C's no ha aconseguit el preuat 5 % en moltes localitats, com ICV ha rebut un cop per la gestió que es fa a la Conselleria d'Interior i com la xenofòbia s'ha instal·lat a Vic, Cervera, el Vendrell o Manresa.
Una altra dada interessant, el senyor Trias ha aconseguit mobilitzar menys gent que l'any 2003. Així el canvi és impossible, encara que pugi l'abstenció...

Trias, i del Forum què?

Si hi ha quelcom que ha posat d’acord a la majoria dels Barcelonins es el desastre del Forum. Milers d’euros a l’abocador directament. Arriben les municipals i qui en parla? Lamentable perdre l’ oportunitat per deixar ben clar i en detall el desastre del Forum. En tots els àmbits, des dels econòmics fins els socials. Oposició? on es l’ oposició? no esperava cap atac destructiu salvatge però si una mostra clara del que es volia portar a terme, quan ens hi varem gastar i quins han estat els resultats finals.
Mentre, els que estan al poder intentant silenciar tot el que poden.

Financial Times
Spanish lawsuit threatens US ties
By Leslie Crawford

Published: May 21 2007 17:58 | Last updated: May 21 2007 17:58

Two film producers, an American and a Spaniard, go on trial in Barcelona on
Tuesday in a court case that could have serious consequences for commercial
relations between Spain and the US.

John Rosalini, president of the Emmy award-winning Rosalini Film Productions of Chicago, and Jordi Albá of Think Big Productions of Barcelona have been charged with extortion in a case brought by the directors of the Barcelona Forum – a cultural entity owned by the city council of Barcelona, the regional government of Catalonia and the Spanish central government.

If found guilty, the filmmakers could be sentenced to up to 2½ years in jail.

The public prosecutor has not pressed charges against the two filmmakers, but in Spain – unlike the UK or US – private parties can sue in a criminal court if the complaint is upheld by an investigating judge.

The Forum spent more than €400m ($540m) organising a six-month cultural festival in Barcelona in 2004 – an event that was widely condemned as a flop and a waste of taxpayers’ money. Mr Rosalini and Mr Albá were among the artists commissioned by the Forum to produce content for the event.

The filmmakers’ alleged offence has been to seek payment for a film project that was cancelled by the Barcelona Forum without the customary kill fee. In April 2004, a US court in the state of Illinois ordered the Barcelona Forum to pay more than $4m in compensation to the filmmakers. When Messrs Rosalini and Albá, through their lawyers, Jones Day in Chicago, sought to enforce the Illinois judgment in Spain, they were accused of extortion.

The trial comes shortly before an expected official trip to Madrid by Condoleezza Rice, the US secretary of state. Ms Rice has not yet confirmed her visit, having twice before cancelled engagements in Spain, but Spanish officials expect her to be in the city in the first week of June.

Spain and the US have big differences over Iraq and Cuba and how to engage with leftwing Latin American leaders such as Hugo Chávez in Venezuela. Relations are therefore distant.

The filmmakers’ case has become another thorn in a prickly relationship, as
it has implications for US companies doing business in Spain. The US Commerce Department describes the plight of the filmmakers as “problematic”, as there is no US-Spain agreement on mutual recognition of legal judgments.

In its 2007 guide on doing business in Spain, the department warns: “Given the experience the embassy has had in attempting to assist the American citizen [Mr Rosalini], the embassy recommends that Americans who conclude contracts with Spanish entities specifying the US as the venue for adjudicating disputes also come to an agreement regarding how a possible US judgment will be executed in Spain.”

In Madrid, a spokeswoman for Joan Clos, the former mayor of Barcelona who is now the Spanish minister of industry and commerce, denied the filmmakers’ case was affecting relations between Spain and the US. She said the lawsuit against the filmmakers was unrelated to their attempts to recoup their investment in the film project.

But in Madrid, Mr Albá said the Forum lawsuit had ruined his career in Spain. “Most independent filmmakers rely on public subsidies to make their films,” he said in an interview. “When you challenge the government, as I had done, you become an outcast.”

i el resultat de moment es aquest.

Mosso, una d’olives i uns berberexos. Ah, i kubotans per menjar-los!

Fa un parell de mesos el Diari de Girona publicava una sèrie de 14 articles sobre els mossos i la seva història. Lamentablement un treball que ha quedat soterrat per a la gran majoria i que des d’aquí animem a llegir a tothom. Si cal indicar que ha passat per les mans dels grans mitjans i també per les seus dels grans partits.
Alfons Quintà, el seu autor invitarà de ben segur a reflexionar. En clau més positiva o negativa, però de ben segur a reflexionar sobre com evoluciona la política catalana des de la transició.
Per començar el darrer escrit de l’autor, en el Diari de Girona a data d’avui.

Alfons Quintà - Diari de Girona - 24-05-2007
Mossos, la fi del cofoisme
Es va presentar els Mossos d´Esquadra com a modèlics. Ara poden passar a ser un antimodel. Per tant, tenim dos problemes. El primer és patir-ho, per culpa de la seva direcció política. L´altre, més genèric i pitjor, és constatar, un cop més, el mal del cofoisme, ximpleria segons la qual tot allò que és català ha de ser bo per força.
Es va ruixar amb cofoisme tres creacions ben concretes del pujolisme: la TV de la Generalitat, els Mossos i la Universitat Pompeu Fabra. Aquesta darrera, finalment, ha optat per la modèstia. És millor així: es pot considerar un atenuant. Pel que fa a la TV de la Generalitat, avui és el muntatge més nefast, cínic i mentider que pateix Catalunya.
Finalment, arribem al tema que és més actualitat, els Mossos. Durant anys van ser presentats com la millor policia del món. Això mai no ha estat cert i sempre els va fer molt de mal.
Quan es van començar a desplegar els Mossos, es va posar en marxa una altra màquina sectària: els mitjans de comunicació de la Generalitat, i en especial la seva soviètica TV. De cop el tema de la delinqüència va desaparèixer. Va ser substituït per «accions brillants» dels Mossos. Es va reproduir un fenomen típic del franquisme i dels dos totalitarismes, el feixista i el comunista: només hi poden haver victòries, altrament entraríem en el terreny del derrotisme, on s´hi pot perdre el coll. Així, sota el franquisme la seva TV gosava informar de la fi d´una vaga de la qual mai havia dit que hagués començat.
Tothom pot recordar com se´n va fer un gra massa. Els Mossos esdevenien estrelles dels noticiaris de la llosa televisiva de la Generalitat. Ara es corre el risc de convertir-los en víctimes propiciatòries. Per això, per damunt tota altra consideració, no s´ha d´oblidar que els Mossos són una policia política, segons una brillant qualificació que va fer, per primera vegada, el coronel Gabriel Cardona, membre fundador de l´admirable Unió Militar Democràtica. En ser efectivament així, tots els mals dels Mossos parteixen d´errades polítiques.
Són una policia política en un cent per cent. A l´Europa democràtica no hi cap altra policia, com tampoc hi ha una altra TV, de control tan directament polític com ho són els Mossos i TV3. En els Mossos no hi ha comandaments professionals sorgits del cos, pels seus mèrits o la seva capacitat o aptitud professional. Els pocs que ocupen aquest immens buit són triats per raons polítiques, per identificació i fidelitat política, clarament comunista.
Són polítics els responsables dels mals dels Mossos, perquè autoritat ha de rimar amb responsabilitat. D´autoritat la direcció política del Mossos la té tota i l´usa arbitràriament.
És la direcció política dels Mossos que ha tolerat l´ús d´ estris que, com a mínim, no estan regulats. Ha succeït en un marc intern on, en canvi, hi ha una disciplina extrema per meres futileses.
El cap polític dels Mossos, Joan Delort i el conseller d´Interior, Joan Saura, han tingut intervencions públiques al·lucinants en temes que estaven sota consideració judicial. A l´Espanya democràtica no hi ha rodes de premsa policials de contingut polític i que, a més, pretenguin tenir incidència judicial.
Tot això no és res banal, ni professional, ni policial. En canvi, totes les peces del trencaclosques lliguen a la perfecció quan es posa de relleu l´ideari polític de la direcció cent per cent política i gens professional del Mossos. Llavors, tot rima.
Lliga amb el fet que el 2006, Catalunya fos la comunitat espanyola amb més denúncies per casos de tortures (144). S´han doblat en un any i això ha estat paral·lel al desplegament dels Mossos en les zones més sensibles.
Hi ha això i hi ha mala formació. No s´entén que es matés un malalt mental que feia hores que era buscat o esperat per un important grup de Mossos. Hi ha mitjans tècnics adients que no són mortals. No s´entén que un jove emmanillat pugui sortir d´un cotxe per la finestra i pujar al sostre del vehicle policial. Com tampoc s´entén que, en produir-se aquest fet, el cotxe policial freni de sobte, llençant davant del cotxe, per mera inèrcia, el cos de jove.
Fins fa ben poc, injustament i demagògicament, es va fer dels Mossos uns herois, per definició i per cofoisme. Ara no se´n pot fer uns presumptes delinqüents. Les qüestions bàsiques no han canviat. Abans es podia veure que les coses anirien malament. Jo ho vaig exposar en una sèrie de catorze articles en aquest diari, a partir del passat 16 de març. Ara senzillament hi han anat. El paradigma del cofoisme ha estat substituït pel dels fracàs polític.
Abans d´aquests darrers fets, els Mossos de base ja estaven espantats per l´arbitrarietat, d´origen polític, del seu comandament, també polític. En el seu si creixia un corporativisme i un «passotisme» que tampoc són bons.
En tot cas, els polítics que han creat uns problemes que finalment són evidents no poden ser part de cap solució. Com tampoc haurien de gosar intentar tirar endavant el nefast avantprojecte Llei del sistema de policia de Catalunya. Seria una presa de pèl o llençar benzina a un foc ben encès. Ara bé, pel que fa a irresponsabilitat, a capacitat per llençar cortines de fum, a manipular des de mitjans de comunicació pretesament públics i notòriament falsejadors, se´ls hi pot fer confiança. Fa molts més anys que es dediquen a això que no pas a dirigir una policia.

+ cultura democràtica + 3%

3%, ben gros. A la butlleta en blanc.
Les urnes farcides de números negres sobre paper blanc. Qui vulgui afegir-hi comentaris addicionals o canviar el 3 per un 10 endavant. Assabentats ja ho estan. Però al menys quedaran una mica ridiculitzats. O no.
Més exemples de com funciona la política aquí. Avui a l’ Avui. Altra cop.

El cost moral d'una diputació
Salvador Cot / scot@avui.cat

És, veritablement, una cosa tristíssima el que ha passat amb un grapat d'alcaldes que s'han passat de CiU al PSC en aquestes eleccions. La nostra democràcia encara fa més pena quan ells ho justifiquen, sense embuts, amb l'argument que és el millor per al poble i que aquesta és la manera d'obtenir recursos públics per als ciutadans. I la desolació arriba, amb tota la crueltat, quan la gent del poble hi està d'acord i pensa, com ells, que se'n beneficiarà.

No dic que això sigui, només, una maniobra, lamentable, del PSC, que ho és. Aquestes llistes es van fer, anteriorment, sota les sigles de CiU exactament amb el mateix esperit i, imagino, els ciutadans d'aquests pobles van comprovar que amb aquesta tàctica s'obtenien resultats materials i tangibles. Ara, tornen a aplicar el mateix criteri.

D'altra banda, la major part dels partits han presentat llistes en què el nom que hi ha al capdavant és el d'algú que ni tan sols té una idea aproximada d'on cau el poble en qüestió, i menys encara de quins problemes tenen els seus ciutadans. És això voluntat de servei?

Un d'aquests caps de llista -amb un càrrec important al PSC del Bages- va tenir la barra de sortir a TV3 justificant la seva candidatura en un poble del Solsonès per un suposat caciquisme que, segons ell, impedia que s'hi presentés algun simpatitzant socialista amb residència al lloc en qüestió. I l'home es va quedar tan ample dins del despatx que ocupa en un partit que controla pràcticament totes les institucions a què es pot adreçar un català.

No puc entendre, de debò, que siguin tan importants uns quants diputats provincials o quatre representants als consells comarcals perquè els partits facin servir aquestes tàctiques. I menys encara el PSC, que controla la immensa majoria dels diners públics d'aquest país.

El futur és molt mediocre

L'últim estiragot dels socialistes:
Situació: programa amics, coneguts i saludats de 8tv, presentat per en Josep Puigbó.
dijous dia 17 de maig.
En aquest programa es convida a debatre als representats de les joventuts dels partits polítics representats en el parlament.
El presentador, al final del programa demana a aquests "joves" que aportin alguna idea novedosa...alguna idea trencadora...tots més o menys, segueixen donant pincellades de propostes partidistes, excepte un: en Raul Moreno, primer secretari de les joventuts socialistes.
Tot decidit, i amb una actitud força xulesca, deixa anar més o menys el següent: "la solució als problemes de la societat es intervenir en l'empresa privada".
Grandissima idea, sr.Raul!
a mi em tremolen les cames veient el futur que ens espera!!! més intervencionisme, i a més a més en castellà (al seu blog, ell publica sempre amb llengua castellana).
uf! quina por!

Prou silencis!

El passat diumenge dia 20 de maig, vaig viure en pròpia persona fins on arriba el totalitarisme jacobí d'aquest país. Vàrem passar més d'hora i mitja atrapats a l'ap-7 direcció sud a l'alçada de Sant Celoni-Llinars del Vallès a resultes d'un accident mortal. Catalunya informació no parava d'explicar-nos la causa d'aquest nou embús en cada un dels seus butlletins informatius del trànsit. I no parava d'insistir que un cop passat Llinars ja no hi havia cap problema de circulació.
Gran sorpresa la nostra, quan, entrant a Barcelona, pel nus de la trinitat i incorporant-nos a la ronda de dalt sentit Llobregat, ens trobem un nou embús, monumental, explicat únicament a travès del rètol lluminós que hi ha a l'inici de la Ronda: ronda tallada a la sortida 2 per obres, incorporació a la ronda per sortida 4.
La ronda completament tallada un diumenge al vespre! davant la indignació, vàrem trucar a catalunya informació i al 012, la resposta absolutament increible: no hi ha cap constància d'aquest tall, ni cap informació respecte a actuacions urbanístiques en aquesta zona. conclusió: vostè s'inventa aquesta informació. Amb penjada de telèfon incorporada.

Fins on són capaços d'arribar els nostres polítics? quina espècie de manipulació silenciosa estan exercint sobre la població? el senyor Hereu tenia por de les crítiques que suposarien aquest tall un diumenge a les 10 del vespre i per aixó no en diu res a ningú? què vol inaugurar abans de les eleccions? l'engany a l'electorat és millor que fer bé les coses? i els mitjans de comunicació, de què serveixen quan oculten els despropòsits dels governants? Quan neguen el testimoni d'algú que està vivint en primera persona el que succeeix?
Si són capaços de silenciar una tonteria com aquesta, no vull imaginar-me que més poden silenciar...potser caldria començar a dir prou?

En blanc no, hi escriuré "3%"

Per aquells que tinguin decidit votar en blanc una proposta alternativa, abans de tirar la butlleta que hi apuntin ben gros “3%”.

Iu Forn a l’Avui d’ avui. Una mostra més del 3%.

Aquest cas (totalment verídic) va succeir no fa gaire en una ciutat de l'àrea de Barcelona. Un particular compra una finca al centre del municipi per aterrar-la i construir-hi un equipament d'ús públic. Demana els permisos, que tarden l'habitual en un món burocratitzat com el nostre, i quan sembla que tot està correcte... apareix la regidoria de Medi Ambient i s'interessa per quatre arbres situats al jardí de la finca. El promotor diu que tenia previst tallar-los perquè no tenen cap valor, però que si cal paga de la seva butxaca el trasplantament a un altre lloc de la ciutat. La regidoria li diu que necessita temps per estudiar el cas i atura provisionalment els permisos.

Cada dia d'aturada costa diners al particular que vol construir un equipament d'ús públic, ja que 1) tindrà més temps les fiances retingudes i 2) s'encarirà el material i la mà d'obra.


Dos mesos després, Medi Ambient comunica la seva decisió: els arbres no tenen valor i poden tallar-se. Ara bé, el particular que vol construir un equipament d'ús públic ha de pagar mil euros. "Per què?", pregunta el pobre home. "Doncs perquè aquests arbres són un bé de la ciutat", contesta la regidoria. "Però si vosaltres mateixos dieu que no tenen valor, per què haig de pagar mil euros?", replica el ciutadà incrèdul. "Mil euros o no hi ha permís d'obres". "I si els trasplanto?". "Impossible. L'única opció és tallar-los".


Dies després, el particular que vol construir un equipament d'ús públic es troba una amiga que treballa a Medi Ambient. Li comenta el cas i ella li deixa anar: "Això que et diré juraré no haver-t'ho dit mai, però abans de demanar cap permís hauries d'haver tallat els arbres sense dir res. Ser honrat t'ha dut a fer el préssec".


Queda al calaix de les preguntes sense resposta saber on carai han anat a parar els mil euros de l'impost revolucionari (ecològic) que el particular, vés a saber per què, ha decidit anomenar directament xantatge.

Pablo?

Aquests francesos tenen uns tics força curiosos. Per ells tot el que ve de més enllà dels Pirineus és espanyol i per tant castellà. Apliquen el seu criteri jacobí de no respectar cap altre cultura més enllà de la francesa. En podem veure una mostra en el festival PABLO Casals. Si ve del sud en Casals s'ha de dir Pablo, què és això de Pau?
Aquest és el respecte que tenen els organitzadors del festival al sentiment catalanista de Pau Casals.
El més curiós de tot és que aquest festival es fa a la Catalogne, a Prada de Conflent. Potser seria massa demanar el web en català? El que sí que cal és demanar un canvi de nom, aquí en teniu la campanya

Campanyes, mentides i cultura democràtica

Nou alcalde, noves idees

Hereu Nou? No fa uns mesos que esta al càrrec? o es un pallasso disfressat el que es passeja amunt i avall inauguració darrera inauguració?

El PSC de forma sistemàtica frega el totalitarisme democràtic en els relleus a l’alcaldia de Barcelona. De Barcelona i uns quants municipis més. Si, legal direu tots, però també son legals un munt d’exercicis poc democràtics dels que estan ben acostumats els que arriben al poder. Uns i altres.

Acompanyo un article de Xavier Sala i Martin per reflexionar-hi .

...però ha colat!

Si fa unes hores criticava la hipocresia española i la democràcia que ens imposen, ara sí que estic al·lucinant amb les paraules del fiscal general: "Potser ens hem passat però ha colat" Més cínic impossible!
Algú en demanarà la dimissió? Val la pena? Quin fàstic de país!!

Hipocresia española

Acabo de llegir a Vilaweb la notícia que l'assassí de Guillem Agulló es pot presentar a les eleccions per un partit ultradretà. On és la llei de partits ara? Senyor Conde Pumpido perquè aplica la llei quan vol?
Es prohibeixen llistes, partits, associacions d'electors perquè hi ha ciutadans que estaven en un partit il·legalitzat per qüestions polítiques i poc clares. En canvi els assassins es poden presentar lliurement i en formacions inconstitucionals?
Aquesta és la democràcia espanyola que no ens enganyin més. Un estat que no ha assumit mai els mals de la dictadura i que encara té carrers i monuments en memòria del caudillo. Un estat que persegueix les banderes independentistes i no fa res amb les rojigualdes amb l'àliga. Un estat poc democràtic, gens democràtic.

Ja hi som!

Avui a mitjanit ha començat la campanya oficial. Fa mesos que patim la "precampanya". Algú hauria de regular aquest periode indefinit de temps en el qual tots els polítics ens bombardegen amb idees brillants però no ens demanen el vot. Ara tenen dues setmanes per prometre el més difícil encara i a més demanar-los que els votem. Ja hem vist que uns ens prometen més metro nocturn i els altres gratuïtat pels nens. Uns ens relacionen els immigrants amb la delinqüència i uns altres amb la diversitat i el mestissatge.
Ens escenificaran baralles, acusacions, pactes,... tot un espectacle! I molt més a la península on fins i tot el vot d'un valencià pot decidir que al 2008 els cotxes de F1 passin pel carrer de casa seva. Impressionant!
El que sembla és que els polítics no els preocupa gaire la gent, ells a la seva, anar fent, acumulant quotes de poder i escalfant poltrona.
Jo m'he posat deures aquestes dues setmanes: decidir si val la pena votar a algú o és millor quedar-me a casa. Sé que el vot en blanc i l'abstenció tampoc els preocupa gaire mentre es mantinguin el seu lloc, ja vàrem veure les reaccions després de la gran participació en el darrer referèndum... en fi!

Per una nova solidaritat catalana del segle XXI

L'editorial d'avui de Tribuna Catalana és prou clara i directa. Més que una iniciativa, és un clam, una necessitat urgent, més tenint en compte el cul de sac en què ens trobem avui econòmicament, culturalment i políticament. El missatge és senzill i no calen explicacions. El repte, però, és com donar forma a aquesta solidaritat catalana que neix no en els partits polítics sinó en les associacions cíviques, culturals i ciutadanes del país. No crec que el format hagi de ser (només) un pacte electoral o post-electoral entre els dos partits sobiranistes del Principat, i aquells altres partits que van sortir al carrer el darrer cap de setmana al País Valencià i a Ses illes. Aquesta solidaritat ha d'anar més enllà, s'ha d'organitzar en un àmbit diferent al merament polític. El sobiranisme pot ser d'esquerres o de centre-dreta, pot ser progressita o liberal, i ha de ser sensible a la diversitat política i social de tot el territori nacional dels Països Catalans. Però, per damunt de tot, ha d'estar organitzat, ha de comptar amb uns principis mínims inviolables sobre els quals hem de començar a construir, des d'avui mateix, les bases d'un Estat català a Europa. Però per això cal que els partits polítics i els seus dirigents madurin amb prou rapidesa i es posin aquelles ulleres de pensar que et permeten miran i veure més enllà del simple tacticisme partidista. Com dic, això no és només una voluntat, sinó que és una necessitat, una responsabilitat nacional que, fins ara, molts polítitcs no han volgut abraçar. Els temps dels dubtes, el no toca, i la frivolitat política s'han exhaurit. La realitat ja no la dissenyen els polítics. La dissenyem nosaltres.
A continuació poso un parell d'enllaços que parlen per si mateixos.

http://www.tribuna.cat/Editorial/Editorial/Cap_a_una_nova_solidaritat_catalana/

http://www.tribuna.cat/