Mosso, una d’olives i uns berberexos. Ah, i kubotans per menjar-los!

Fa un parell de mesos el Diari de Girona publicava una sèrie de 14 articles sobre els mossos i la seva història. Lamentablement un treball que ha quedat soterrat per a la gran majoria i que des d’aquí animem a llegir a tothom. Si cal indicar que ha passat per les mans dels grans mitjans i també per les seus dels grans partits.
Alfons Quintà, el seu autor invitarà de ben segur a reflexionar. En clau més positiva o negativa, però de ben segur a reflexionar sobre com evoluciona la política catalana des de la transició.
Per començar el darrer escrit de l’autor, en el Diari de Girona a data d’avui.

Alfons Quintà - Diari de Girona - 24-05-2007
Mossos, la fi del cofoisme
Es va presentar els Mossos d´Esquadra com a modèlics. Ara poden passar a ser un antimodel. Per tant, tenim dos problemes. El primer és patir-ho, per culpa de la seva direcció política. L´altre, més genèric i pitjor, és constatar, un cop més, el mal del cofoisme, ximpleria segons la qual tot allò que és català ha de ser bo per força.
Es va ruixar amb cofoisme tres creacions ben concretes del pujolisme: la TV de la Generalitat, els Mossos i la Universitat Pompeu Fabra. Aquesta darrera, finalment, ha optat per la modèstia. És millor així: es pot considerar un atenuant. Pel que fa a la TV de la Generalitat, avui és el muntatge més nefast, cínic i mentider que pateix Catalunya.
Finalment, arribem al tema que és més actualitat, els Mossos. Durant anys van ser presentats com la millor policia del món. Això mai no ha estat cert i sempre els va fer molt de mal.
Quan es van començar a desplegar els Mossos, es va posar en marxa una altra màquina sectària: els mitjans de comunicació de la Generalitat, i en especial la seva soviètica TV. De cop el tema de la delinqüència va desaparèixer. Va ser substituït per «accions brillants» dels Mossos. Es va reproduir un fenomen típic del franquisme i dels dos totalitarismes, el feixista i el comunista: només hi poden haver victòries, altrament entraríem en el terreny del derrotisme, on s´hi pot perdre el coll. Així, sota el franquisme la seva TV gosava informar de la fi d´una vaga de la qual mai havia dit que hagués començat.
Tothom pot recordar com se´n va fer un gra massa. Els Mossos esdevenien estrelles dels noticiaris de la llosa televisiva de la Generalitat. Ara es corre el risc de convertir-los en víctimes propiciatòries. Per això, per damunt tota altra consideració, no s´ha d´oblidar que els Mossos són una policia política, segons una brillant qualificació que va fer, per primera vegada, el coronel Gabriel Cardona, membre fundador de l´admirable Unió Militar Democràtica. En ser efectivament així, tots els mals dels Mossos parteixen d´errades polítiques.
Són una policia política en un cent per cent. A l´Europa democràtica no hi cap altra policia, com tampoc hi ha una altra TV, de control tan directament polític com ho són els Mossos i TV3. En els Mossos no hi ha comandaments professionals sorgits del cos, pels seus mèrits o la seva capacitat o aptitud professional. Els pocs que ocupen aquest immens buit són triats per raons polítiques, per identificació i fidelitat política, clarament comunista.
Són polítics els responsables dels mals dels Mossos, perquè autoritat ha de rimar amb responsabilitat. D´autoritat la direcció política del Mossos la té tota i l´usa arbitràriament.
És la direcció política dels Mossos que ha tolerat l´ús d´ estris que, com a mínim, no estan regulats. Ha succeït en un marc intern on, en canvi, hi ha una disciplina extrema per meres futileses.
El cap polític dels Mossos, Joan Delort i el conseller d´Interior, Joan Saura, han tingut intervencions públiques al·lucinants en temes que estaven sota consideració judicial. A l´Espanya democràtica no hi ha rodes de premsa policials de contingut polític i que, a més, pretenguin tenir incidència judicial.
Tot això no és res banal, ni professional, ni policial. En canvi, totes les peces del trencaclosques lliguen a la perfecció quan es posa de relleu l´ideari polític de la direcció cent per cent política i gens professional del Mossos. Llavors, tot rima.
Lliga amb el fet que el 2006, Catalunya fos la comunitat espanyola amb més denúncies per casos de tortures (144). S´han doblat en un any i això ha estat paral·lel al desplegament dels Mossos en les zones més sensibles.
Hi ha això i hi ha mala formació. No s´entén que es matés un malalt mental que feia hores que era buscat o esperat per un important grup de Mossos. Hi ha mitjans tècnics adients que no són mortals. No s´entén que un jove emmanillat pugui sortir d´un cotxe per la finestra i pujar al sostre del vehicle policial. Com tampoc s´entén que, en produir-se aquest fet, el cotxe policial freni de sobte, llençant davant del cotxe, per mera inèrcia, el cos de jove.
Fins fa ben poc, injustament i demagògicament, es va fer dels Mossos uns herois, per definició i per cofoisme. Ara no se´n pot fer uns presumptes delinqüents. Les qüestions bàsiques no han canviat. Abans es podia veure que les coses anirien malament. Jo ho vaig exposar en una sèrie de catorze articles en aquest diari, a partir del passat 16 de març. Ara senzillament hi han anat. El paradigma del cofoisme ha estat substituït pel dels fracàs polític.
Abans d´aquests darrers fets, els Mossos de base ja estaven espantats per l´arbitrarietat, d´origen polític, del seu comandament, també polític. En el seu si creixia un corporativisme i un «passotisme» que tampoc són bons.
En tot cas, els polítics que han creat uns problemes que finalment són evidents no poden ser part de cap solució. Com tampoc haurien de gosar intentar tirar endavant el nefast avantprojecte Llei del sistema de policia de Catalunya. Seria una presa de pèl o llençar benzina a un foc ben encès. Ara bé, pel que fa a irresponsabilitat, a capacitat per llençar cortines de fum, a manipular des de mitjans de comunicació pretesament públics i notòriament falsejadors, se´ls hi pot fer confiança. Fa molts més anys que es dediquen a això que no pas a dirigir una policia.