Sense títol

Fa més d'un mes que no escrivim. En Prozac ens preguntava al seu últim comentari si la depressió és tan horrible com la nostra absència.... No. La resposta és no. La depressió és tolerable. Prozac, que som catalans, que no ho recordes? Estem acostumats a depressions, decepcions, traicions, adulteris i putiferis polítics i crisis de totes les menes. L'únic dubte que tinc és com pensar la situació política del país? Continuo fent anàlisis polítiques del caòtic i funest psc? Continuo rient dels impresentables d'ic? Contiuo emprenyat amb CiU? O continuo provant d'entendre el sr. Carod i les seves estratègies (que les entenc teòricament però que no tinc clar que siguin les correctes ara per ara, tot i que tampoc no sé si ho són o no)? D'altra banda tampoc no es tracta de posar-se a endivinar el futur i el nombre de diputats que cada partit treurà a les properes eleccions. Això ja ho fan els diaris i és força avorrit.
A Catalunya, ara per ara, no passa res. En Montilla continua administrant. El PSc continua fent comptes i més comptes per no perdre més vots (però per continuar guanyant poder), mentre s'ofega en la seva pròpia mediocritat política. CiU deu continuar pensant com fer-s'ho (estan a l'espera del que passi al proper congrés d'ERC), mentre algunes veus discordants semblen disposades a començar a dir què pensen (Vives, etc.), especialment quan l'opus dei a catalunya (UDC-Sr.Duran) torna a tocar els pebrots amb entrar al nou govern a Madrid. I ERC patint una convulsió interna que amb una mica de sort ens portarà algun canvi interessant i, qui sap, una renegociació del tripartit, o potser la seva fi. El que està passant a ERC i el que passarà aquest estiu i propers sis mesos marcarà els propers deu anys d'ERC i del país, per bé o per malament. No cal ser o haver estat votant d'ERC per sentir-se atret pel procés intern al que s'apropen. Cal deixar-los fer. El que hagi de passar passarà. Com a mínim, per molt que els critiquem, cal reconèixer que té unes bases amb trempera que es mouen. La resta de partits continuen a la lluna. Com si no passés res.
I per si tot això no fos suficient, ha arribat l'estiu i el país queda en mans dels turistes durant un parell de mesos. Suposo que al setembre ens el tornaran i podem tornar a jugar al joc de tenir país (virtual, però país).
Prozac, paciència. Ara no passa res, perquè està passant de tot. Però quan ja hagi passat en parlarem. Això és com l'òliva de Minerva, que només vola quan cau la fosca.