La cultura de la por

La pre-campanya pel referèndum del 18 de juny, en mans del PSC, ha estat, des d'un bon començament, la campanya de la por, l'amenaça i el suborn. Hom esperava una campanya centrada en un diàleg polític, a nivell del cos a cos això sí, per de caràcter polític, en la qual uns defensarien el Sí al nou estatut i els altres el No. En tot diàleg mínimament coherent, totes les parts implicades exposen llurs raonaments. És a dir, que mentre els uns defensen amb arguments el sí, els altres fan el mateix en favor del no i, encara uns atres, defensen el vot nul, el vot en blanc i l'abstenció respectivament. Dissortadament, això no ha estat així i, pel que podem observar, tampoc no ho serà en el transcurs de la campanya. En comptes d'un diàleg polític farcit d'arguments, raonaments i consideracions, ens trobem que el PSC-PSOE (i ara, més que mai, més PSOE que PSC) pren la iniciativa i instaura unes regles de joc diferents. Des del PSOE no he sentit encara cap argument amb certa o, de fet, amb cap profunditat. Tot el que ens diuen és que si no votem el que ells volen que votem, guanyarà el PP i se´ns menjarà a tots, ens tancaran en camps de concentració, ens violaran les mares, les filles i les germanes i el món s'acabarà. I la culpa, la culpa la tindrem nosaltres. Ens diran irresponsables, folls, indocumentats, etc.. És, ni més ni menys, la campanya de la por. Si no fos per la gravetat de la qüestió, el que acabo d'escriure seria una falta de respecte. Per desgràcia, però, la qüestió és prou greu.

Aquesta campanya de la por, però, no és del tot nova. El PSOE l'ha emprada durant anys, tot i que mai no s'havia atrevit a fer-ho amb tanta intensitat (això es deu al fet que ara es juguen molt més que un eleccions o quatre d'anys d'oposició, i només aquest detall ja ens hauria de fer pensar). De fet, és la mateixa campanya de la por en la que sura el màrqueting. Si no us renteu les dents 3 cops al dia amb aquesta pasta de dents, s'us cauran les dents i la gent mai més no us mirarà a la cara. Si no renteu la roba amb aquest o aquell detergent (i això va per les dones, que no us havíeu enterat que això és cosa vostra), els vostres fills i filles semblaran gitanos romanesos que netegen vidres als semàfors i tota la família, i dic tota, serà titllada de porca i assassina. Si no us vestiu d'aquesta o d'aquella manera, les noies o/i els nois (respectivament i sense que cap de les dues opcions cancel·li l'altra) no us miraran i no cardareu (sento ser tan primitiu, però és que rera el blau metal·litzat d'alta definició de les tècniques de comercialització, la cosa és prou bàsica). El contingut és òbviamnet diferent, però el procediment i el raonament és ben bé el mateix. No sóc marxista, ja faig anys que vaig deixar de ser-ho per motius que un altre dia m'agradaria discutir. Però una cosa no treu l'altra. Tampoc no crec que el mercat lliure ens faci a tots homes i dones lliures i dignes per a sempre més. I, especialment, quan la llibertat del mercat és una llibertat que neix de la por. Quina mena de llibertat és aquesta? Quina mena de llibertat poden exercir aquells que han de votar sota aquestes amenaces?

El PSOE no vol cap debat ni cap diàleg perquè no vol parlar, bé perquè no té gaire a dir o bé perquè no sap què dir. En comptes, doncs, d'obrir un exercici de pensament polític al qual puguin afegir-se tots els ciutadans i ciutadanes amb dret a vot, el PSOE més sociata i menys socialista de la història ha optat per negar el pensament i el diàleg que, al cap i a la fi, són el bressol de qualsevol llibertat amb un cert aire de dignitat. Aquesta decisió, però, no només té dimensions polítiques de partit. Ben al contrari, els mitjans de comunicació sota el control de l'aparell del partit (i del govern, perquè ara de cop i volta els polítics han deixat d'entendre la diferència entre partit i govern) s'han convertit en el format mitjançant el qual la por, l'amenaça i el suborn ens llepen el rostre com un gos famèlic, fent-nos així tancar els ulls: no mireu, no veieu, no penseu. això no és cap teoria conspiratòria. Només heu de llegir el primer diari que veieu. I per més inri, que deia aquell, ho fan sense cap mena de vergonya. Fins fa no gaire la gent encara discutíem si els mitjans de comunicació estaven monopolitzats o no. Ara, en canvi, ja no cal discutir res. S'ha acabat. La política, en mans d'alguns, s'ha convertit en mers missatges apocalíptics. El Partit, EL partit, els mitjans de comunicació i, com no, l'empresariat català d'alt stànding s'han posat a treballar junts per conservar allò que tenen. A l'altra banda quedem els desconcertats amb tot plegat. Els que encara esperem que se'ns concedeixi el torn per parlar, per dir allò que pensem. Sobre què? A sí, sobre l'estatut.

Potser aquest referèndum no serà important perquè uns quants decideixin si volen un psicòpata de President com el Molt Honorable Pasqual Maragall o no. Tampoc no servirà per dir si volem que un esquizofrènic com l'Artur Mas es converteixi en molt Honorable, en comptes del gairebé kafkià Maragall. Potser tampoc no servirà per tenir una Catalunya amb més o menys autogovern (auto què?). Si d'alguna cosa pot servir aquest referèndum és per dir que no ens fan por les amenacen dels gossos de guerra, que ja no tenim por i que votarem el que ens roti segons ens dicti la nostra consciència política. Aquest referèndum, sense precedents a Catalunya pel nivell d'intensitat i de buidor política, pot acabar sent el plebiscit de la por. Dir No serà dir no a les amenaces, al suborn i a la cultura de la por que certs sectors han decidit instal·lar a les nostres vides. Dir No serà dir no al terrorisme teòric que els exministres de l'era GAL i els seus amics i sicaris tan bé practiquen. El No, el meu No, és un No contra la por.

Lectures pre estatutàires

Seguim reflexionant...
Avui m'he topat amb un 600! Què fa un vehicle com aquest circulant per la Barcelona cívica post fòrum! L'any 2006 aquests vehicles que es varen deixar de fabricar abans de l'estatut del 79 haurien d'estar prohibits, són una mostra del passat que no volem! Com poden anar endavant? Doncs funcionen! Sí senyor! I no era un vehicle particular. Era d'una empresa cervesera que en té una flota. Una empresa que etiqueta en català, una rara avis perquè ja sabem que etiquetar en català produeix unes despeses que fan trontollar tots els pressupostos. A més hi ha una llei aprovada que cap partit ha tingut el valor d'aplicar. Això no és el Québec, ni Montenegrro ni res semblant. Som només un sentiment recollit per un parlament.
Però tornem a les lectures:
Clarificador el post d'en Vicent Partal sobre les IP de la campanya transversal a favor del sí
Clar i català en Julià de Jòdar i l'Hèctor López Bofill
Ah, l'empresa que creu que els 600 encara són vàlids i que creu que val la pena etiquetar en català es diu Moritz. Es mereixen aquesta publicitat, oi? A més el producte és bo. Salut!

No, no i no

Mentre els dos partits espanyols es tiren els plats pel cap per culpa del gran eslògan triat per l'aparell nicaragüenc, hem de continuar lluitant pel que importa: Catalunya. La idea del PSC i els seus amos de Ferraz és començar la campanya electoral del 2007, amb municipals i autonòmiques, convertint el referèndum en un plebiscit, no per en Maragall, pel demagog espanyolista. Així doncs ja sabem quina és l'altra cara de la moneda:

El PSC farà servir el teu Sí a favor d'un demagog espanyolista que menteix

Els mitjans afins continuen la campanya però sort que en queden d'altres que encara permeten que les veus que demanen el NO puguin exposar les raons. Unes raons argumentades i fins i tot divertides. Són gent com en Cardús, en Roig o l'Orteu, que tenen clar que el seu No servirà perquè Catalunya no perdi la seva dignitat.
I per acabar m'agradaria recordar que potser dilluns tenim un nou Estat a Europa, quan ens tocarà a nosaltres?

I què fara el PSC amb el teu sí?

L'aparell de Nicaragua s'ha esforçat molt per buscar un lema per escalfar el referèndum:

El PP utilitzarà el teu No contra Catalunya

Molt bé! Quins arguments tan forts, quina explicació tan clara! Hem de votar sí perquè sinó vindrà l'home del sac!
Així és com volen que la gent vagi a votar i pensi que aquest estatutet és el que necessita Catalunya. Però ara podríem fer un esforç i girar la truita, o la pregunta del marit de la consellera.

El PSC utilitzarà el teu Sí de la manera més demagoga

O no creieu que el Sí li servirà al demagog espanyolista? No el manipularà com va fer amb la seva promesa abans de ser elegit president? O no el manipularan des de Nicaragua per fer fora el germà del Tete? O per aguantar tan com puguin aquest govern ni catalanista ni d'esquerres?
Senyors socialistes, siguem seriosos... El PP que faci el que vulgui, jo votaré NO per dignitat i per Catalunya. No vull un país hipotecat 25 anys més.

Campions

L'actual Molt Honorable és un visionari, això ja ho sabem. La darrera perla la trobem al seu blog o diari, les paraules del qual no són seves sinó de la Generalitat, tal com indica l'avís legal.
Dimarts ens feia ja campions: "Som campions d’Europa. Campions en autonomia. I en iniciativa." Caram, campions en iniciatiava! o AMB iniciativa? Però nosaltres no volem ser campions en autonomia, volem ser campions en sobirania. No volem veure ni reis, ni demagogs espanyolistes, ni ministres o secretaris d'esport que ataquen a les federacions catalanes. Volem ser un poble lliure i prou! Volem que surti la bandera catalana al costat de la barcelonista.
I pel que sembla, el tracte al nostre president no va ser el més correcte, i per això hi ha qui s'ha declarat en vaga. Coses del talante, que aviat desembarcarà per explicar-nos que bé que ens anirà auquest estatutet. Que ara per cert ja no és d'en Mas: "Amb Macià i Azaña vam passar de ser quatre províncies a ser regió; amb Tarradellas, Reventós, i Suárez, nacionalitat històrica, i amb Maragall i Zapatero, mal m’està el dir-ho, nació.", Pasqual dixit.
Encara necessitem una generació de polítics prou valenta per aconseguir passar a el que desitgem: "estat lliure dins d'europa", i no una nacionalitat descafeïnada reconeguda per un parlament ignorat. Clar que qui anomena Escòcia o Gales com a "nacionalitat anglesa" no arribarà mai a tenir clar què vol que sigui Catalunya, suposo que com a molt podrem ser una "nacionalitat espanyola".
També arriben notícies de la manipulació del resultat futbolístic d'ahir. Senyor Puigverd si us plau, prou!

18 de juny, per dignitat diguem NO, i que el PP faci el que vulgui amb el meu NO senyor Zaragoza. Jo també faré el que vulgui amb el No del senyor Piqué.

10 Raons

Acabo de rebre un missatge amb deu raons per votar No el proper 18 de juny. Crec que en podríem escriure moltes més però em sembla interessant reproduir-lo per contrarestar la gran campanya mediàtica que ens caurà.

10 Raons per dir no en el referèndum sobre la reforma d'estaut d'autonomia del Principat de Catalunya

Raons per dir NO a l'estatutet

Raons per dir no en el referèndum sobre la reforma d'estaut d'autonomia del Principat de Catalunya
RAONS PER DIR NO A L’estatutet

1.NO, per dignitat nacional:
som una Nació i no podem acceptar que se’ns imposi cap decisió presa des de les corts espanyoles en forma de Ley Organica.

2.NO, per coherència Democràtica:
el procés d’aprovació de l’estatutet ha estat un clar exemple d’imposició anti-democràtica, on la participació popular ha estat pràcticament nul•la. Democràticament només es pot acceptar l’Autodeterminació com a mecanisme per a recollir la voluntat popular.

3.NO, per raons històriques:
L’Esquerra Independentista sempre s’ha posicionat pel trencament amb el marc jurídic espanyol, per anti-democràtic, imperialista i contrari als interessos de les classes populars, per això ara estem en contra de l’Estatut que es vol votar en Referèndum a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), igual com ha denunciat políticament els Estatuts vigents fins al moment actual tant al País Valencià, les Illes o la CAC.

4.NO, perquè els Estatuts divideixen els Països Catalans, la Nació catalana:
hem pogut comprovar com durant 25 anys de vigència dels Estatuts no s’ha avançat en l’articulació dels Països Catalans, sinó que aquest marc legal ha servit per a dividir territorialment el País, impulsant des de les diferents instàncies de l’Estat espanyol un regionalisme letal per a la consciència i unitat nacionals.

5. NO, perquè és contrari als interessos de la majoria social dels Països Catalans:
no ens serveix aquest ni cap altre Estatut, ja que són textos per a regular les relacions i els interessos de les grans empreses i la burgesia, en general, dins de l'Estat, i no per a millorar les condicions de vida dels i les treballadores catalanes, sobretot els sectors més desafavorits (joves, dones, immigrats i gent gran. Ni amb finançament ni sense la classe política al servei del capital no està disposada a fer polítiques a favor de les classes populars.

6.NO, perquè hipoteca el futur de la llengua i cultura catalanes:
permet el secessionsime lingüístic i no estableix els mínims instruments per a la defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes en un marc de creixent pressió de productes audio-visuals en d’altres llengües i d’altres referències culturals.

7.NO, perquè deixa els i les immigrades fora de la societat catalana:
per tal de poder integrar els i les nouvingudes, per a donar-los unes condicions de vida dignes i evitar que continuïn essent esclaus i esclaves del Segle XXI, cal que assoleixin els mateixos drets que la resta de treballadors i treballadores.

8.NO, perquè no permet la defensa del patrimoni natural:
no impulsa mesures de penalització i control sobre les activitats que destrueixen el medi. Es mantindrà la situació que ha romàs els darrers 25 anys, on s’ha pogut observar com la depredació per part de les immobiliàries i un model econòmic productivista han incrementat la pressió sobre el medi ambient.

9.NO, perquè és un instrument al servei de l’Europa del Capital i dels Estats: l’Estatut respon al model de descentralització que impulsa la UE, que deixa els Pobles i Nacions sense estat fora de les institucions i polítiques europees.

10.No, perquè, és l’única opció que pot aturar el SI.
Ja que l’opció del nul, malgrat que pugui ser interpretada en clau sobiranista, no pot aturar la reforma estautaria, i per tant reforça el SÍ

Per dignitat: Diguem No!

Començo a veure que més d'un se sent italià. Recordeu el pentatpartito? Els polítics italians units contra el PCI, eleccions i crisis cada pocs mesos i el país seguia endavant. La diferència és que Italia és un estat i nosaltres som un sentiment que ha recollit el Parlament a qui després no s'ha fet ni cas. Italia seguia i segueix endavant gràcies a les empreses però, quines empreses de veritat tenim? Un únic lobby de pensament únic ramificat en mil i una empreses. Tots bolcats cap a un únic objectiu turisme, turisme, turisme. Però amb el beneplàcit de l'estat, no fos cas que volguéssim volar més alt o anar més ràpid.
Com pot ser que siguem tan masells? És la síndrome d'Estocolm?
Portem molts anys de garrotades i de batalles perdudes, només pensem de manera individual, no tenim consciència de país. Ens falten dirigents prou valents per revoltar-nos i dir prou! No podem ser ni lituans, ni eslovacs, ni eslovens, ni ucraïnesos. Serem sempre els pàries d'Espanya. Saben que amb quatre duros ens poden comprar.
És per tot això que cal que el proper 18 de juny ens plantem, tots els que el 18 de febrer vàrem sortir al carrer hem d'anar a votar i fer veure a aquest grapat d'inútils que ens dirigeixen i diuen que ens representen que és hora que pleguin.
Cal recordar què va fer el nét del poeta abans de marxar de l'ajuntament, ens va muntar el famós fórum i ara ha fet el mateix amb l'estatutet. Aquí el teniu, jo me'n vaig. Pasqual, si us plau, torna a Roma i queda-t'hi!
El dia 11 de maig de 2006 ha de ser recordat com el dia on va començar tot, el dia quan el camí de la independència es va aclarir.
Què ens queda ara? Un futur sociovergent només interessat en la burgesia, els xanxullos i el 3%? Un futur nacionalista de coitus interroptus? El Mas frenant a ERC per no fer enfadar al demagog espanyolista? Un nou tripartit controlat per Nicaragua?
Deixem-nos de ximpleries! El futur ha de ser un altre i només el podem decidir nosaltres.
Passem el ribot a l'estatutet i tornem-lo a Madrid, que se'l confitin. Aquest nyap no el volem! De fet no volem més estatuts miserables on encara hem de sentir-nos culpables per demanar realitats. Volem la independència !!!

S'ha acabat!

Un núvol passa i els carrers s'han enfosquit
i fot un ramp com els de quan jo era petit
darrera els vidres jo m'ho miro arrupit
la mare sent Roberto Carlos tot fent el llit.

Ara jo flipo amb aquell gat blau i trist
i moro d'enyorança perquè no ets aquí
la pluja m'ha portat records d'aquell estiu
que vam passar junts en el teu pis de Cambrils.

La mare mai va creure que només fossim amics
ella ens protegia de la llengua dels veïns
perquè si erem a casa ens veia tan feliç
no ho entenia però un fill és sempre un fill.

Els cossos enmig de la sorra.
Oooh! Revolcant-se abraçats.
Oooh! De la ment no se m'esborra.
Ooooh! I puc creure'm que s'ha acabat.

Que s'ha acabat!

Va aparèixer envoltada de misteri
en el primer moment tot va semblar normal
borratxera, descontrol nois i rialles
l'endemà jo amb ressaca i ell amb ella se'n va anar.

Però ara aquest núvol lentament ja ha passat
ja no plou i el cel gris sembla que s'ha escampat
i un gran amor no pot morir-se així
el que és cert que ma mare m'ha semblat sentir.

Oooh! Els cossos enmig de la sorra.
Oooh! Revolcant-se abraçats.
Oooh! De la ment no se m'esborra.
Ooooh! I puc creure'm que s'ha acabat.

Que s'ha acabat!

Que s'ha acabat!

Que s'ha acabat, ooooh!

A jugar!!

Els esdeveniments s'acceleren de tal manera que ara ja es fa difícil poder seguir-los en temps real. Les maragallades, les montillades, les icitades es produeixen a un ritme trepidant (la De Madre continua a la seva bola, és a dir, insistint que ERC s'ha aliat amb el PP, el qual demostra la capacitat política de la Manuela). La confusió ja no és ni confusió. És la confusió de la confusió ( a la Diffèrance d'en Derrida: la diferència de la diferència). Ja no hi ha qui s'entengui. Ara conservem el tripartit, ara no. Ara fem fora els "immadurs" d'ERC (Montilla dixit), ara no. Ara farem eleccions anticipades, ara no. Ara les farem abans de l'estiu, ara a la tardor. La por al fracàs i al ridícul no té precedents, especialment al si del PSC. Ai si guanya el No! No només plegaria el Molt Honorable, sinó que la desfeta política del partit seria històrica. Pel què fa a CiU, tres quarts del mateix. Eleccion anticipades, eleccions anticipades, sisplau, eleccions anticipades, pel que més volgueu, us donarem.... S'entén. Si Guanyés el No (que tal i com van le coses, no és del tot impossible ni improbable, més bé tot el contrari), el pacte Mas-ZP seria ...bé, no seria res, i CiU quedaria en una posició difícil. A banda d'un gran ridícul, és clar. Des del punt de vista de CiU, i com ja s'ha comentat en diversos blocs, els seria més fàcil defensar el sí des del govern que no pas des de l'oposició.
De tota manera, cal preguntar-se (i atenció a la jugada que estan preparant tots plegats): amb qui defensaria CiU el Sí des del govern de la Generalitat? El PSC es resisteix a la sociovergència, donat que els suposaria una catàstrofe total (en canvi al PSOE li aniria de perles, curiós, oi?). Sembla impensable un pacte CiU-ERC per defensar el Sí! CiU en solitari? No aconseguiria prou escons per poder formar govern, ni que fos en minoria i el PSC li regalés la Generalitat votant en Mas al Parlament a canvi de qualsevol animalada.
Així doncs, solució Maragall-Mas. Fem fora ERC, convoquem eleccions anticipades i si la cosa es posa lletja (vol dir si les enquestes comencen a mostrar que el No pren la iniciativa ciutadana), aleshores convoquem un govern provisional, o mantenim el mateix sense ERc i substituím els consellers d'ERC per afins convergents i, apa, tos a defensar el Sí. Ens vendrien que ERC ha fet fracassar l'Estatut, aquest gran nou marc normatiu que ens farà a tots rics en quatre dies i que ens declara internacionalment com a Nació, ens dirien que el No d'ERC ha estat un cop fort dels radicals a la gent normal de Catalunya, a la gent que vol estabilitat enlloc de ves a saber què.
Per tant, alertes tots plegats, que la maragallada de les maragallades no trigarà en arribar.
Què passarà després del referèndum, ja és un misteri, i dependrà de quin sigui el resultat d'aquest. Si guanya el Sí de manera plàcida, si guanya el Sí pels pèls o si guanya el No, tres opcions que dibuixaran situacions polítiques ben diferents, en funció dels resultats electorals. El referèndum té ara una doble funció. Aprovar o no l'estatutet i pre-dibuixar, en funció dels resultats, com sortirà ERC de reforçada (o no) de tot plegat. Està clar que, excepte en cas de sociovergència, ERC continuarà tenint la clau i decidirà si hi ha un altre tripartit o si s'obre un nou escenari amb CiU de socis de cami. Per ara incert.
Però bé, ara ha començat la campanya electoral i com deia el vell amic Joaquín Prats al precio Justo: A jugar!!!

El No, l'avui i el demà

Les bases d'ERC han posat ordre. És una de les avantatges que tenen els partits assemblearis. Qui de debó mana, és la militància, mentre que "cúpula", sempre amb el vist-i-plau de la militància, gestiona, dirigeix i representa. És, senzillament, un exercici democràtic bàsic. No tots els partits 'demòcrates' poden dir el mateix. Però aquest no és el lloc ni l'hora de posar-se a criticar els eixos i engranatges conceptuals dels altres partits polítics dels Països Catalans o de cap altre indret del món. Cadascú se sap la seva i tothom té dret a gestionar-se com li roti o como cregui més convenient.

El que ara és important és que el NO a l'estatutet (nom que, per cert, passarà a la història política d'aquest país nostre tan maltractat -molts cops pels mateixos catalans) comença a prendre força. M'ha sobtat la reacció dels mitjans de comunicació i dels dirigents d'altres partits polítics. El que s'esqueia era un respecte (tot i el desacord) total a la militància d'un partit polític que té tot el dret del món a pensar, decidir, dir i votar el que creu més addient segons llur ideologia política. Però aquest no ha estat el cas. Hom s'esperava que el PSC, IC, CiU i qui fos es llancés sobre ERC com gossos famèlics. Hom s'esperava crítiques, insults i mentides dirigides a la cúpula del partit, al partit com a ens, com les que hem escoltat durant fa mesos. Però jo, com a mínim jo, no m'esperava que comentaristes i dirigents polítics d'altres partits es posessin a insultar la militància d'ERC. Radicals, follls, cap a l'abisme, equivocats, estúpids que no entenen res de res.... Des de fa dos dies que les hem sentides de tots colors. Algú hauria de fer alguna cosa al respecte. Que un representant polítc d'un partit insulti un altre, ja n'estem acostumats, però que un representant polític insulti la militància d'un altre partit per simplement pensar el què pensa, dir el què diu i votar el què vota a nivell intern d'aquest partit, és de jutjat de guàrdia, i literalment parlant.

Hom entén que el tripartit institucional (i qui sap si el proper tripartit governamental de la Generalitat a partir de la tardor) estigui nerviós, molest, confós i, per què no dir-ho, acollonit. El que de debò es temien ha arribat. Ni les jugades monclovites, ni les dels carrers Córsega ni Nicaragua han donat el resultat esperat. Aquí ja no ens espantem per res ni per ningú. Ells i tots plegats sabíem que si ERC agafava el timó del NO, el SÍ trontollaria fins al punt de poder perdre el referèndum. I això és el què ha passat. Ara, tant si el No guanya o perd, quedarà clar que allò que en de Jòdar ha batejat avui com el "Moviment d'alliberament per uns Països Catalans lliures", no és una palla mental de quatre gats sinó que és una opció política ferma, àmplia, segura d'ella mateixa i llesta per dir el què pensa. Aquest No és el No de l'independentisme al que em referia ara feia uns dies en aquest mateix bloc. El tremolor de genolls del tripartit estatutari no és por al No pel fet de ser No. És por al Moviment d'alliberament nacional, que no és ni radical, ni foll, ni camina cap als abismes. Precisament tot el contrari. Als Països Catalans hem perdut la por. I ara què?

El futur és incert. Si guanya el NO, què passarà? Doncs passarà que tots plegats haurem de deixar de fer equilibrismes i dir clar i català què defensem, per què i si (o no) volem un nivell de sobirania com a mínim digna, que evidentment servirà de pont per a caminar més enllà. En termes pràctics, és possible que el Molt Honorable plegarà. També és possible que el PSC es trobi davant la cruïlla a la que no volia arribar: o caixa o faixa. IC, tres quarts del mateix (és possible, però, que en aquest cas les bases també comencin a dir la seva). El que és important és saber què passarà a CiU. Optarà per la sociovergència, un cop el PSC faci aigues per tot arreu? o optarà per quelcom diferent? Prengui la decisió que prengui, serà amb l'horitzó de l'Estatut del 30 de Setembre com a política de mínims i al costat, o potser no, d'una ERC segurament enfortida que haurà deixat clar que no s'amaga. La militància d'ERC ha demostrat dues coses que ara ningú no pot obviar (ni volent):
1. que l'independentisme creix i s'extén ambv rapidesa, té molt clar què vol i que ha pedut la por.
2. (i el més important), que la democràcia no s'imposa. Els estatuts, lleis, constitucions i punts de referència que ens permeten viure amb més seguretat que sense, són el resultat i la representació jurídica d'aquells a qui se suposa que defenses, i no a l'inrevés. Que quedi clar.

Ja tenim govern

Finalment en Pasquis ho ha aconseguit! Ja té la seva remodelació. S'ha desfet de l'ugestista, el contestari i fins i tot el tete ha aconseguit passar-li el cobrador del frac. Qui ha guanyat? Ningú, com sempre. En aquest tripartit les coses es fan malament. Sembla que ERC ha forçat el nomenament d'en Vendrell però ara qui vigilarà en Bargalló? L'entorn del tete podrà passar el corró? Iniciativa potser ha guanyat, sobretot els beautiful ones que compren a can Comella i ho celebren al Dry Martini, allà on en Sandruscu i en Jan es varen separar definitivament. Però clar que cessar al conseller de Medi Ambient no queda bé per a uns i unes ecosocialistes de debó.
Ara tenim un parell de mesos per arribar al famós referèndum. A veure què decideix la setmana vinent en carod i la seva tropa, després de l'angina. Per cert, si ets metge i milites en un partit et poden fer conseller d'un departament on no hi entens un borrall. Només cal que atendre al president o al secretari general. En altres partits el fet de ser l'únic que sap idiomes fa que et nomenin ministre d'exteriors encara que la teva trajectòria sigui nefasta.

Una nova maragallada

Ja hi som! Ja tenim una nova maragallada!
Ara el MH i el tete han decidit que no podien ser menys que el capo capone ZP i que ells també havien de canviar. Per què esperar al referèndum? Un canvi en ple mundial? Millor fer-ho abans de l'esmorzar de Sant Jordi!
Però els canvis s'han de fer bé, pactar-los, parlar-ne, ... i no començar a filtrar informacions als mitjans afins i llavors intentar fer una cabriola i fer un comunicat nocturn sense contingut.
Em carrego el sindicalista, el pagès i la quota cultural femenina, i per tenir content al Pepe em carrego al metge radical que diu les veritats. I ja posats com que el tete volia el Dursi em carrego a l'exrector i el pesat ecosocialista que s'emprenya amb en Quim.
Però ara a qui posem? Tenim en Ferran que a Barcelona ens ha ajudat molt amb la cultura, i el Jordi de Manresa que és guai com nosaltres. I per al DARP? Que pugi el segon... I les altres, les que no són nostres?
I aquí ve el problema...
Avui és dia de travesses, que si l'Oliveras, en Ridao, el Balcells, la Llansana, el Marín, el Baltasar, o fins i tot la Camats, per allò de la quota.
Però amb en Pasqual tot poden ser sorpreses i encara ens trobarem amb un nou interruptus o una nova cabriola.
Stay tuned!

Més mentides i pressions

Per si les acusacions, pressions i mentides exhibides fins ara per la sociovergència no haguessin estat prou, ara surten els funcionaris-sicaris del senyor Guerra al Senat i deixen anar, amb una barroeria desconcertant, que és possible que l'estatutet no compleixi els mínims constitucionals. La bestiesa que han deixat anar és de l'alçada d'un campanar. La qüestió, evidentment, no és si l'estatutet de pa sucat amb oli és o no constitucional. La qüestió és que aquest document (no vinculant) té tota la pinta d'haver estat forjat en un cap de setmana a les masmorres monclovites amb un únic objectiu: assegurar-se que ERC no vota NO al referèndum. Dient el què aquest document diu, el PSOE (amb la connivència de CiU) regala al PP el terreny del No. És a dir, aquell qui voti NO al referèndum (i al Senat, és clar) ho fa perquè dubta de la constitucionalitat del projecte estatutari. Fent això, el PSOE s'assegura que el NO és únicament un NO espanyolista i desplaça (o pretén desplaçar) el NO independentista cap a altres opcions inofensives (vot nul o en blanc). La jugada guerrista-rubalcaviana (ministres en actiu de l'era GAL) és intel·ligent -això no se´ls hi pot negar. És per aquest motiu que el senyor Carod sembla tirar la tovallola: si votem que No, vol dir que dubtem de la constitucionalitat del projecte i el PSOE aconsegueix dibuixar un nou mapa. És a dir, moderats-progressistes-constitucionalistes (PSOE-CiU ....ha, ha, ha, ha, ha -perdoneu, és que això de progressistes m'ha fet riure) d'una banda, i radicals-exteremistes (PP-ERC) d'una altra.

El que és si més no interessant és l'esforç ferotge que s'està fent des de la Moncloa per tal que no surti el NO. Per molt que el senyor Guerra vagi dient que a ell tant li fa si surt el SÍ o el NO (una altra manera de posar pressió, ara psicològica), el PSOE sap molt bé que si el SÍ no guanya, el problema basc serà una broma comparat amb el català. Primer, haurien de tornar a començar. Segon, ERC passaria de ser (a ulls del PSOE) un infant terrible a ser un autèntic monstre -especialment amb les elecions en l'horitzó i amb una massa social independentista envalentonada que, a més a més, arrossegaria votants catalanistes i sobiranistes cap a indrets inimaginables ara fa quatre dies.

És per aquests motius que ERC no pot deixar de dir No, si vol continuar sent el que ha estat els últims 8 anys. Les mentides i atacs frontals del PSOE són trampes. El referèndum és un referèndum enverinat, tant per a ells com per nosaltres. Que el PSOE i els mitjans sociovergents a Catalunya identifiquin ERC amb el PP és una animalada i, a aquestes alçades, l'hauríem de saber una mica més llarga. ERC, l'independentisme, ha de dir NO a aquest estatutet. La unitat d'acció és vital. El vot en blanc és una ximpleria i el vot nul una distracció. Si l'independentisme aconsegueix que el Sí no guanyi, no només haurem tombat un estatutet insultant, sinó que també haurem tornat a dibuixar nosaltres el mapa polític a Catalunya. L'independentisme haurà guanyat. Llavors ningú ja no se'n recordarà que si el PP votava No, Sí o també. El PP quedarà anihilat i la sociovergència en calces.

El nou independentisme català (75 anys després)

L'Espanya d'en Quevedo, Machado, Bono, Losantos y Zapatero és la mateixa. D'esquerres (?) o de dretes, ejpaña per sobre de tot. Espanya no canviarà. No ha estat mai plural i mai no ho serà. Abans deixarà de ser, que ser plural. És una mica com la Iuguslàvia (Gran Sèrbia) del Slobodan Milosevic. Per no canviar, van deixar de existir. Espanya ha estat i és la d'ells, i nosaltres, els diferents, "som una merda" ...ja va dir-ho un cop el Jesús Caldera del PSOE. Però a poc a poc, amb retallades o sense, amb baralles fraticides/internicides o sense, ens comencem a treure la son de les orelles. Espanya ho veu i sap que cedint en quatre coses podria aturar el cop (en Maragall sembla ser l'únic que ho veu, però com que ningú no l'escolta....) . No ho faran, no canviaran res. Ells són així (i a mi ja em va bé). Canviaran les formes (per això avui hi ha el mentider del tarannà i no el marianista Bono), però res més. Les opercions de maquillatge (maquillatge de folclòrica hortera, però) és llur especialitat. El que és curiós, però, és que els pol´tics espanyols, i bona part dels catalans, semblen no voler adonar-se de res, mentre que el poble els ha passat al davant i se'ls mira amb curiositat. De vegades és difícil de creure que puguin ser tan ridículs...
Crec que és en aquest marc que hem d'entendre el nou independentisme català. L'independentisme del últims 20 anys és un fenòmen que s'extèn amb força rapidesa. És un independentisme diferent al del País Basc, Escòcia, o qualsevol altre lloc. Tot i que la idea que l'orienta és la mateixa, allò que es manifesta en la idea és un context social ben diferent i una història estranya. Catalunya està vivint a nivell col·lectiu el que va viure en Francesc Macià a nivell personal. De ser un militar espanyol convençut a proclamar l'Estat Català. L'independentisme català ha deixat de ser un pensament exclusivament arrelat en el passat i s'ha obert al present i al futur. L'independentisme ha deixat de ser una posició teòrica i ha passat a ser una realitat social, tranquil·la, pacífica, amb arguments. De fet, no és un independentisme violent, ni venjatiu, sinó més bé ple de cordialitat i que encara s'emociona quan sent i llegeix com les tropes republicanes defenien Madrid. La separació d'Espanya no pretén ser l'enfonsament d'aquesta darrera. Ningú no odia els espanyols pel fet de ser-ho (això seria odiar els nostres avis i besavis i seria una estupidea). És més, és curiós veure com un dels eixos de futur (i de present) de l'independentisme català sembla ser el fet de tenir clar que les relacions Catalunya-Espanya serien molt més bones, sanes i cordials, si Catalunya no hagués d'encaixar dins l'armari a cops de puny i amb renecs, com hem fet fins ara. Que no veuen que no hi cabem, dins l'armari? Que no veuen que hom no pot empotrar un armari dins d'un altre? Podríem ser dos armaris i ser molt amics. En un s'hi pot desar la roba i en l'altre els queviures, per exemple.
Però no. Des d'Espanya, la separació seria la 'guerra'. Vull dir, que ens boicotegen ara, doncs imagineu-vos... Però tot i així (i pedagogies esperpèntiques al marge) l'independentisme no s'altera, no s'espanta i continua somrient. Sota sigles i partits diferents, marxistes-leninistes, socialdemòcrates, lliberals i "no sap/no contesta" (per cert, aquest opció és la més interesasant), la família creix pertot, sense males cares ni mala llet (només la normal), optimista i sabedora que avui, més d'hora que tard, Catalunya serà un estat independent integrat a la comunitat d'estats europeus.

Notícies del front

Tot caminant pel front respiro una aire suau. Hi ha una certa calma d'aquella que els veterans de guerra sempre han descrit com pressagi de tempesta. Potser és aquesta "certa calma" que no ens deixa saber si de debò hi ha calma o no. No dic que hi ha calma, dic que ni ha una "certa calma". És una calma falsa, per tant. És com el concepte d'avorriment, que en Martin Heidegger sempre va entendre com la veritable gènesi del pensament. Gènesi del pensament, però avorriement. Avorriment, però només d'una "certa manera". Per cert, que un amic que sempre sospita de tot i de tothom i que sempre ha tingut, i cointinua desenvolupant, una habilitat especial a construir teories conspiratòries, m'ha fet notar que sembla que qui mana no vol que ens avorrim....
Com us deia, la calma al front és calma, però relativa. A la trinxera convergent ja no hi ha aquella calma que hi havia feia un parell de dies. De fet sembla com si no hagués canviat res: FP en missions kamikaze aquí i allà i prou més. Ara bé, se sent una remor sospitosa. No puc entendre el que de debò diuen, però si paro una mica l'orella sento com si algú, des de la trinxera, parlés de la necessitat, gairebé transcendetal i apriori, d'un pacte amb els republicans. Com que els sento de lluny, molt lluny tot i que la distància no és pas tan severa, només sento els mots però no el to i, per tant, se'm faria difícil dir-vos si això és una oferta de bona voluntat, o si simplement estan llançant l'ham. Després de sentir en Jaume Ciurana, i tot i l'escepticisme que no la veu però sí el missatge desperta en mi, hom diria que el missatge és una oferta de bona voluntat. Però la oferta queda interrompuda per altres veus, que des de l'altra banda de la mateixa trinxera continuen atacant sense descans. Hom no sap si la veu afable i honesta del pensador és una estratègia de distracció (mentre des del quater general es prepara amb contundència la sociovergència), amb o sense el vistiplau del pensador, o si bé es que tenen un pla B. Un tampoc no sap si el suposat pla B ha estat el resultat d'un canvi de posicionament teòric o si, per contra, és simplement l'estratègia de qui baixa al ball de festa major, i com que no pot ballar amb la qui ell vol, no té cap més remei que triar una altra parella. Aquestes parelles de ball mai no son gaire bones i sempre et miren amb recel perquè et llegeixen als ulls que, si poguessis triar, no ballaries amb ella. Mentre hi penso cau la fosca i les veus acaben per barrejar-se les unes amb les altres. Al final ja no sento res, només una remor de veus confosa i que em confon.

A l'altra trinxera, ubicada a l'últim reducte que els queda, el Baix Llobregat, hi ha un silenci sepulcral. El mateix silenci que hem sentit durant mesos. Hom no sap ben bé el que s'hi cou, entre aquelles piles de sorra i fang. És un silenci neguitós. El que fan ho fan en silenci. I si en algun moment han de dir-ne alguna, ells també tenen el seu kamikaze particular (Saura), què us pensàveu? Em penso que no saben ben bé per on tirar, o potser ho saben prou bé però no volen que ningú no ho sàpiga. Em penso que en preparen alguna de grossa. Jo, d'aquests, no me'n fiaria ni un pèl.

Estrtègia: Tot esperant.

Res no sembla haver canviat gaire aquests últims dies. D'una banda, el PSOE fa soroll amb remodelacions de govern que, per molt to de sorpresa que vulguin imprimir desde els diariots habituals, estava més cantat que el 'no' del PP al referèndum. D'altra banda comencen a plore enquestes a dojo. Sobre aquest tema no paga la pena dir gaire més del que ja s'ha dit en diversos blocs (feu un cop d'ull a "Fent la viu viu" i al "Busot", entre d'altres, on podreu veure com els números no surten ni de broma i és difícil destriar les manipulades de les falsejades). És interessant veure, però, com el que més impera al carrer Nicaragüa és la necessitat de retocar-les, degut a la devallada electoral que, a hores d'ara si més no, patiria el PSOE a Catalunya. Els han sorprès amb els pantalons a l'alçada dels turmells i ara ràpid apujem-nos els pantalons a correcuita que no se´ns vegin les vergonyes. Massa tard, senyor Iceta, massa tard.

Pel que fa a CiU, calma, amagats a la trinxera (excepte en Felip Puig, a qui envien dia sí dia també en missions suïcides contra tot allò que es bellugui ...per si de cas). Si els mires en la fosca només hi veuràs mig casc que sobresurt de la trinxera i la brillantor dels ulls, que simplement indica que estan a l'aguait, veien com el seu pacte amb en ZP seguieix el curs esperat ...però, alhora, nerviosos perquè això del referèndum no pinta gaire bé. No m'estranya, encara no he sentit cap càrrec del partit ni ningú que defensi l'estatut de la vergonya oferir arguments seriosos en defensa de l'estatut, ni en públic ni en privat. Les bases es resignen, segueixen creient que potser en Mas en té raó, que cal anar a poc a poc.... La flagel.lació intel.lectual de certes bases convergents ha de ser realment dura. I això no ho dic amb cap mena de sarcasme. CiU hauria de patir una mica més del que ho fa quan un bon gruix de les seves bases es flagel.la d'aqueta manera.

Potser el més interessant d'aquests últims dies és una iniciativa nascuda en els intestins de la xarxa blocaire que té per objectiu aconseguir la unitat d'acció dels malcontents pel que fa al referèndum. ERC continua esperant, fent senyals de que ho té clar, més o menys, i que serà entre el No i el vot nul (més aviat el nul, o això diuen), però sense voler fer públiques ni posició ni estratègia. Tot i que d'una banda té sentit, de l'altra (lògicament) desperta incertesa no només entre les bases sinó que entre la massa de malcontents. La majoria sembla estar d'acord a virar entre el vot nul, vot en blanc i no, per tal d'aconseguir una autèntica unitat d'acció. I és aquí on la Plataforma pel dret a decidir ha de fer la seva feina. De tota manera, ha quedat clar que ERC i Plataforma, per separat, no semblarien tenir la capacitat d'aconseguir un aunitat d'acció massiva. En canvi, junts, són fets l'un per l'altre. Però és clar, ara cal que tots plegats ens posem d'acord. Per primer cop, però, sembla que aquest acord és possible, tot i la manca de comunicació entre les parts interessades i l'obstinació d'alguns. També és interessant veure com la iniciativa ha nascut en els bloc i no en cap partit o associació (en Saül Gordillo ha estat, directament o indirectament, un dels responsables que això hagi estat possible).

Ara, a nosaltres, també ens cal esperar i no perdre els nervis. No ensenyem massa les cartes....fins el juny no queda una eternitat però hi ha temps. Certa ambigüitat no és pas dolenta. Tranquils, segurament per Sant Jordi en sabrem alguna cosa, la idea ja haurà quedat més perfilada i la criatura començarà a tenir nom, i fins i tot potser una cara prou ben definida i tot. L'independentisme ha de jugar ara amb intel·ligència i deixar que siguin la resta que rellisquin. Això és una guerra de nervis i ningú no sembla estar disposat a moure peça abans que l'altre. Nosaltres no tenim pressa, són ells que han de guanyar un referèndum.

Balcanització

Com sempre les notícies que no interessen no surten als mitjans. És més important veure al mentider espanyolista com crida a les masses a la ciutat de l'indultat de la Caixa o veure com el President salta i crida "ja tenim estatut!" (i jo sense assabentar-me que ja l'he votat!) en un macro festival d'una ràdio privada.
Doncs bé, caldria parlar de Montenegro, sí, aquella part de l'antiga Iugoslàvia que encara es manté unida a Sèrbia. Caldria dir que un estat tan dolent com el serbi permet que se celebri un referèndum, on es pot decidir què passa amb aquesta nació. Però a més la UE ho accepta! La sagrada UE del senyor Solana! Un nou territori! La fi de la civilització occidental! Però a més això passarà el proper 21 de maig, abans que els catalanets del principat se'ns demani, ara sí senyor President, què en pensem de l'estatutet.
Però com sempre, Europa posa condicions: Primer, que voti almenys la meitat del cens electoral i segon, que almenys el 55% dels vots siguin afirmatius. És curiós com la UE no s'aplica els seus propis criteris. Quan ens varen demanar l'opinió sobre la "magnífica constitució" només va participar un 42.32 % de l'electorat estatal. Per tant no val! I si ens mirem només el Principat, tot just passem del 40%.
Doncs bé, anem a les matemàtiques... El President diu que el 60% de participació és un llistó massa alt, el traïdor nacional diu que seria una participació de "nassos". Quins ànims senyors! Així volen que anem a votar? O no volen que hi anem per por a que votem NO (que és el que farem, no ho dubtin) De fet l'exiliat nicaragüenc diu que amb un 50% de participació i al voltant d'un 70% de sí ell ja estaria content. O el que és el mateix: si entre 3 i 4 catalans de cada deu accepten l'estatutet, serà un gran èxit. Tant se val que 5 catalans no es moguin i no vagin a votar.
Ens hauríem de plantejar si els polítics pensen en la seva supervivència o se'n foten de nosaltres.
Veurem cartells del tipus: "català, si vols l'estatut ves a la platja. En Miquel ja enviarà un sms als militants perquè votin per tu." I no faltaran els galdosos: "El estatut es bueno para Cataluña y España. Gracias ZP!"
Quina vergonya de polítics!

El futur és aquí

Mentre la nova "brunete mediática" ataca sense compassió l'únic partit que es manté ferm i encara no s'ha baixat els pantalons perquè l'enculin l'estatutet, veiem com la nostra fita, el 2014, es veu propera. En Marc Belzunces fa temps que treballa i analitza l'estat de la qüestió independenstista. Avui publica una gràfica interessant. Sembla ser que al 2014 els partidaris de la independència arribarem quasi al 50%. Tant de bo que llavors tinguem un president prou valent per dir "Ja n'hi ha prou!". Un crit no com el del client de can Comella, sinó el d'un president conscient que no cal buscar encaixos ni bestieses. Ejpaña només en vol en qualitat d'esclaus, mai ens veurà com a iguals i per tant cal marxar. Fem com els portuguesos, mentre els castellans lluitaven a Catalunya, ells van decidir marxar. Ara ens toca fer el mateix, mentre negocien la treva, passi-ho bé! Però és clar, amb aquesta colla d'incompetents i ressentits, més pendents de tocar cuixa que de pensar en el millor pel país no tenim res a fer.
Si voleu seguir el culebrot de "l'impost revolucionari" podeu llegir-ho al Busot.

L'ofensiva del PSOE.

Aquest ha estat un cap de setmana interessant. Per damunt de tot hem pogut constatar com el PSOE i IC estan disposats a tot per tal de fer mal a ERC. Potser conduïts per la política de pressió que estan exercint per evitar la possibilitat que ERC voti "No" a l'Estatut al Senat, o potser forçats pel fet que les enquestes que els van arribant cada cop pinten pitjor pels seus interessos (és possiblement una mica de tots dos), aquest cop s'han inventat un escàndol alarmant i, si no fos perquè la gent sap llegir, hom es pensaria que ERC ha deixat la política en mans de la màfia italiano-irlandesa de Nova York. És més, el pobre Xavier Vendrell apareix a la portada d'El Periódico amb un posat de comptable fascinerós, que ni el comptable de l'Al Capone... No cal que comentem res més pel que fa al fets en qüestió. La majoria dels blocs en ven plens i no cal repetir-se (Busot, Fent la viu viu, El Bloc d'en Dani Casanoves, etc, etc.).

Pel què fa a El Pais, potser valdria la pena afegir que tot i el seu posat de diari intel·lectual (més o menys, tampoc no cal excedir-se), ha demostrat exercir un periodisme sensacionalista a l'estil The Sun o The Daily Mirror anglesos (dues autèntiques joies i exemples perfectes de pamfletisme). Perl què fa a El Periódico i El Mundo, cap sorpresa. El rebombombori de la notícia era necessari, especialment quan el contingut no és res de l'altre món, especialment si ens posessim a analitzar com el PSOE, el PSC i fins i tot IC s'auto-financen. Els mètodes són ben bé similars, sinó molt pitjors. Pel que fa a les finances de CiU (i especialment d'Unió) no cal tornar-hi.

El que de tot aquest atac llançat amb tot els tancs mediàtic disponibles es desprèn, però, és molt més interessant. Aquest cop van de debò. La dreta i esquerra espanyoles han convergit davant el que veuen com el principi de la fi. ETA desmantellada i una esquerra abertzale enfortida destrossaria tant el PSOE com el PP al País Basc. Pel que fa a les enquestes a Catalunya, ERC comença a disparar-se i això els comença a fer por, doncs es trobarien a dos fronts forts sobiranistes al davant, amb la premsa internacional dient que sí El País Basc i Catalunya s'independitzessin de l'Estat espanyol per mitjans democràtics, Europa hauria de respectar les decissions d'aquestes nacions (The Wall Street Jounal, la setmana passada). Algú s'imagina una ERC amb 35-40 diputats al Parlament de Catalunya? És per tot això que l'ofensiva va de debò. Però aquesta ofensiva, i això és el més important, no és una ofensiva contra un partit polític. De fet va molt més enllà. La pressió a la que s'està sotmetent a ERC és una pressió perquè aquests tallin el més aviat possible els vincles amb l'independentisme social. Fa anys, aquest independentisme estava esmicolat en MDTs, La Crida, Catalunya Lliue, etc... Ara tots aquests grups i partits s'han anat fusionant sota les sigles republicanes i, com a resultat, s'han anat extenen. Aquest gruix social és independentista, republicà i d'esquerres i, ara per ara, demanen a ERC que no faci cap concessió. Digui el que digui ERC, les basdes del partit i el gruix independentista que els vota, han assumit que al referèndum només hi ha una opció possible: NO. La pressió cap a ERC, docs, no només té per objectiu provar de forçar una abastenció o un SÍ-crític. L'objectiu és que, aconseguint forçar una posició d'ERC que difereixi del No, serà trencar aquest idil·li entre un sol partit polític i el gran gruix dels votants independentistes i, com a resultat, instal·lar la sociovergència a Catalunya. La solució a tots els problems de la unitat d'Espanya passen avui per CiU i és avui mateix que CiU haurà de decidir i demostrar si de debò és un partit sobiranista català o no és.
És per aquest motius que els atacs no s'aturaran aquí. El PSOE (perquè el PSC i IC no volen quedar massa exposats), amb l'ajut de l'artilleria mediàtica del PP, intensificaran la campanya de destrucció política que s'han proposat dur a terme. No és una cxampanya contra ERC només, sinó contra una situació que a Catalunya no s'havia donat des dels anys 30. Estem vivint un moment crític, perquè hi ha una moneda girant damunt la taula i per primer cop en moltíssims anys no se sap si caurà de cara o caurà de creu.

El catalanisme del PSC-PSOE

Ja fa temps que hom es mostrava encuriosit pel concepte suposadament catalanista del PSC-PSOE. En temps de capanya electoral, alguns diaris n'acostumen a anar plens i els líders de la concessionària del PSOE a Catalunya, és a dir els líders del PSC, s'omplen la boca amb aquest concepte a totes hores. Si hom hi pensa una mica el concepte és complexe, especialment si el comparem amb el nacionalisme de tall regionalista de Convergència Democràtica de Catalunya o amb l'independentisme d'Esquerra Republicana de Catalunya. Pel què fa a ERC, no cal donar-hi gaire voltes. Pel què fa a CDC (Unió és un tema diferent que es mereix un article a part) la cosa ja no està tan clara, però com a mínim en el pla teòric la noció no suposa gaires complexitats (o no més de les naturals -que tampoc no són poques!). Però el concepte de 'catalanisme', i especialment en el marc dels últims 20 anys, sempre ha creat en qui subscriu aquestes ratlles certa perplexitat. El discus teòric venia a dir-nos que 'catalanisme' era una alternativa al nacionalisme i a l'independentisme. Era la defensa d'uns valors de catalanitat i tolerància, llibertat i igualtat. I això sí, els qui ho deien es quedaven i es queden tan amples, sense explicar-nos què o quin era el contingut de tal concepte obscur i transparent alhora 8i és clar, aquí estava la gràcia).
A poc a poc se'ns va concedir la virtut de saber que el catalanisme era un concepte que no venia sol i que era nogensmenys que l'altra cara de la moneda del famós federalisme que ara fa uns anys en Borrell es dedicava a pregonar per les Espanyes quan (pobret!) aspirava a ser president del govern espanyol. En Maragall, nét, el treu de seguida i l'enllaça tan fortament com pot amb la vaca del seu avi (gran poeta, per cert, que tampoc no cal confondre les coses!). La cosa es complicava més i més cada cop: Borrell, Maragall avi, la vaca, en Pasqual... el tema no encaixava, tots aquests no eren ni són ni diuen el mateix. Però bé, com a bon català, acostumat a la resignació perpètua, un tira endavant i espera que un dia o altre es faci de dia. Doncs bé, han calgut sis mesos de confusió i paranòia insuperables en el si de la política catalana per què finalment la cosa comencés a tenir cara i ulls (no, la vaca no, i en Borrell tampoc, em refereixo al catalanisme). Els fets han parlat per si sols. L'actitud i l'actuació del PSC l'endemà mateix de l'aprovació del nou estatut al Parlament de Catalunya va obrir una nova porta teòrica al nostre país. Crec que ara finalment i després de molts anys d'angúnies i desconcert, estem capacitats no per definir el terme en qüestió, però com a mínim per fer-nos una idea de la forma de la cosa. Per si algú tenia cap dubte, ara podem dir amb gairebé total seguretat que catalanisme no significa res. És i sempre ha estat, quan emprat pel PSC, un concepte buit de contingut. Ha estat l'estratègia per vincular-se a una òrbita que no existia. Era un estar arreu i no ser enlloc. Ser catalanista no era ser nacionalista ni independentista (o ni autonomista), però era la creació d'un espai teòric virtual que permetia i ha permès deslligar el PSC de l'òrbita d'AP i ara PP a Catalunya, però sense haver-se de comprometre a cap model nacional/regional català. Ells eren catalanistes! ...ah, i federalistes!! Però ara hem vist prou clar en què consisteix el federalisme del PSOE del senyor Guerra i els senyor Zapatero i també hem pogut comprovar de la manera més dolorosa possible en què consistia i consisteix el catalanisme del PSC. La maquinària ideològica del PSC mai no ha estat altra cosa que la del PSOE. Dir que el catalanisme del PSC és virtual és simplement dir que el PSC sempre ha actuat en clau espanyola, com el partit socialista a Castella, Cantabria o Extremadura. Mai no ha existit una visió catalana-socialista, ha estat sempre espanyola-socialista, però expressada en català. L'objectiu mai no ha estat Catalunya. l'objectiu sempre ha estat la Moncloa i la unitat d'Espanya. De vegades ens cal fer sacrificis, ens han dit un cop rere un altre des del carrer Nicaragua. Però no, no han estat mai sacrificis. Ha estat política de partit.
No sabrem nai si ells s'ho creien, que eren catalanistes, o si simplement ens enganyaven. Abans hauria dubtat a triar-ne una, d'aquestes opcions. Ara ja no. Però per què no deien que ells eren espanyols i punt? Els hauríem respectat igualment, tot i que més d'un no els hauria votat. Hi ha un detall importat: ho deien perquè això els aportava vots (el que vol dir que Catalunya és potser més nacionalista/independentista del que alguns ens han volgut fer creure) i així escanyaven el nacionalisme a Catalunya (jugada de mestre!).
Però ara la cosa canvia. La possible entesa, doncs, entre catalanisme i independentisme s'ha fet ara impossible, perquè el primer era només un miratge. S'ha acabat una època a Catalunya i això vol dir que n'ha de començar un altre. Els partits s'han de resituar en el mercat electoral i els electors triar. Les opcions cap cop són menys, els miralls creadors de figures es van trencant a poc a poc. Les properes eleccions seran importants perquè ens ensenyaran el futur.