L'ofensiva del PSOE.

Aquest ha estat un cap de setmana interessant. Per damunt de tot hem pogut constatar com el PSOE i IC estan disposats a tot per tal de fer mal a ERC. Potser conduïts per la política de pressió que estan exercint per evitar la possibilitat que ERC voti "No" a l'Estatut al Senat, o potser forçats pel fet que les enquestes que els van arribant cada cop pinten pitjor pels seus interessos (és possiblement una mica de tots dos), aquest cop s'han inventat un escàndol alarmant i, si no fos perquè la gent sap llegir, hom es pensaria que ERC ha deixat la política en mans de la màfia italiano-irlandesa de Nova York. És més, el pobre Xavier Vendrell apareix a la portada d'El Periódico amb un posat de comptable fascinerós, que ni el comptable de l'Al Capone... No cal que comentem res més pel que fa al fets en qüestió. La majoria dels blocs en ven plens i no cal repetir-se (Busot, Fent la viu viu, El Bloc d'en Dani Casanoves, etc, etc.).

Pel què fa a El Pais, potser valdria la pena afegir que tot i el seu posat de diari intel·lectual (més o menys, tampoc no cal excedir-se), ha demostrat exercir un periodisme sensacionalista a l'estil The Sun o The Daily Mirror anglesos (dues autèntiques joies i exemples perfectes de pamfletisme). Perl què fa a El Periódico i El Mundo, cap sorpresa. El rebombombori de la notícia era necessari, especialment quan el contingut no és res de l'altre món, especialment si ens posessim a analitzar com el PSOE, el PSC i fins i tot IC s'auto-financen. Els mètodes són ben bé similars, sinó molt pitjors. Pel que fa a les finances de CiU (i especialment d'Unió) no cal tornar-hi.

El que de tot aquest atac llançat amb tot els tancs mediàtic disponibles es desprèn, però, és molt més interessant. Aquest cop van de debò. La dreta i esquerra espanyoles han convergit davant el que veuen com el principi de la fi. ETA desmantellada i una esquerra abertzale enfortida destrossaria tant el PSOE com el PP al País Basc. Pel que fa a les enquestes a Catalunya, ERC comença a disparar-se i això els comença a fer por, doncs es trobarien a dos fronts forts sobiranistes al davant, amb la premsa internacional dient que sí El País Basc i Catalunya s'independitzessin de l'Estat espanyol per mitjans democràtics, Europa hauria de respectar les decissions d'aquestes nacions (The Wall Street Jounal, la setmana passada). Algú s'imagina una ERC amb 35-40 diputats al Parlament de Catalunya? És per tot això que l'ofensiva va de debò. Però aquesta ofensiva, i això és el més important, no és una ofensiva contra un partit polític. De fet va molt més enllà. La pressió a la que s'està sotmetent a ERC és una pressió perquè aquests tallin el més aviat possible els vincles amb l'independentisme social. Fa anys, aquest independentisme estava esmicolat en MDTs, La Crida, Catalunya Lliue, etc... Ara tots aquests grups i partits s'han anat fusionant sota les sigles republicanes i, com a resultat, s'han anat extenen. Aquest gruix social és independentista, republicà i d'esquerres i, ara per ara, demanen a ERC que no faci cap concessió. Digui el que digui ERC, les basdes del partit i el gruix independentista que els vota, han assumit que al referèndum només hi ha una opció possible: NO. La pressió cap a ERC, docs, no només té per objectiu provar de forçar una abastenció o un SÍ-crític. L'objectiu és que, aconseguint forçar una posició d'ERC que difereixi del No, serà trencar aquest idil·li entre un sol partit polític i el gran gruix dels votants independentistes i, com a resultat, instal·lar la sociovergència a Catalunya. La solució a tots els problems de la unitat d'Espanya passen avui per CiU i és avui mateix que CiU haurà de decidir i demostrar si de debò és un partit sobiranista català o no és.
És per aquest motius que els atacs no s'aturaran aquí. El PSOE (perquè el PSC i IC no volen quedar massa exposats), amb l'ajut de l'artilleria mediàtica del PP, intensificaran la campanya de destrucció política que s'han proposat dur a terme. No és una cxampanya contra ERC només, sinó contra una situació que a Catalunya no s'havia donat des dels anys 30. Estem vivint un moment crític, perquè hi ha una moneda girant damunt la taula i per primer cop en moltíssims anys no se sap si caurà de cara o caurà de creu.