Avuí, en un racó d'aquest món, hi ha algú que crida en nom de la llibertat. En un altre raconet, hi ha algú que somnia amb la seva llibertat. I en un altre indret, hi ha algú que tremola pensant en la llibertat dels altres. Kosovo: felicitats, Catalunya: deixem de somniar?, Espanya: la por no us deixa respectar.

No vull comparar-me amb Kosovo, Catalunya no és Kosovo. Però no cauré a empassar-me la demagogia dels intolerants. La indepència és un dret, un dret que podem utilitzar.
Que tingueu sort, kosovars, molta sort!

Enhorabona Kosovo

17 de febrer de 2008, una data per recordar per a la gent de Kosovo, el nou país independent d'Europa. Sí, en ple segle XXI les fronteres es mouen, sorgeixen nous països i no arriba l'apocalipsi. Encara que les cròniques que surten per la seva siguin impresentables, i semblin pròpies de la televisió sèrbia més nacionalistea, encara que la vicepresidenta del gobierno de España digui que no reconeixeran el nou estat, Kosovo tindrà a partir d'ara el dret a decidir.
Aquesta setmana que comença la campanya cal recordar-ho un cop més PP i PSOE (amb els escolanets del PSC) són el mateix en aquests temes. Ara bé, avui veurem com el Regne Unit, França, Itàlia i Alemanya reconeixeran Kosovo. Què farà el demagog? Esperarà al 9-M? O li fotaran tanta canya que avui mateix s'haurà de baixar els pantalons... ai, pobret, ell que no el conviden a Downing Street... més val que es posi les piles perquè el tornaran a deixar de banda, com sempre.

La nazi ataca amb demagògia

Ara diu que si hi ha prou gent que vulgui posar-se l'estrella de David, farà una escola per jueus al mig de la Villa y Corte.
Bona jugada Esperanzita. Nosaltres treurem el castellà de totes les escoles públiques i en farem UNA que sigui bilingüe per a que els nens s'assegurin la comprensió del català.
Que ja sabem com ets Gili de biedma!!

NO hi haurà segregació escolar a Catalunya per la senzilla raó que només hi haurà una llengua pròpia mentre no siguem independents! El català! Una vegada siguem independents, i recaudem els nostres diners, nosaltres mateixos, llavors podrem decidir què fem amb les escoles per a no perdre el castellà, que tot sigui dit "és mui bunito de hablllar en la intimidat".
Només llavors podrem fer del castellà una llengua pròpia, mentrestant és una llengua imposada amb major o menor resistència.


cliqueu

Test polític

Aquest test pot ajudar a situar-se dins els mapa polític:

http://www.revistaperfiles.com/pages/haz-nuestro.php


És interessant com es distribueix aquest mapa.

rEVOLution!!

Ja tinc candidat. Ron Paul. Un Libertarian del partit republicà que parla per a que l'entengui tothom.

És apassionant tenir una mica de temps per navegar per internet i veure els diferents fòrums i debats sobre les propostes de cadascun dels candidats! Y també hi ha campanya bruta!
Allò és qualitat democràtica.
Aquí tenim els 400€ del Zapatero y la infecta política lerrouxista que promourà el PP sobre la llengua catalana per guanyar vots.



Si us agrada el rock us recomano http://www.pokerface.com/media/wax/video/control.htm per a que hi mediteu. Són radicalillos, però interessants, i la música mola.

Ara que sembla que m'he trastornat definitivament en la recerca del sant grial de l'independentisme català més liberal, cada día veig més clar que desbarrem amb la percepció que tenim de la paraula ESTAT, i que perseguim tant encegadament, pretenent, potser, aconseguir que aquest ESTAT CATALÀ sigui el més fort possible.
Jo vull que l'EC sigui el més fluix possible.

http://www.youtube.com/watch?v=IWfIhFhelm8&feature=related

Ep, si heu sentit la lletra de la cançó de POKER FACE no penseu que vull suicidar-me a l'estil Xirinacs, eh? Només estic passant una mala època.

CATALONIA IS STILL AN OPRESSED NATION.

Les coses clares

Una breu entrada per informar-vos del llibre de Xavier Mir:
Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC
Un recull d'articles sobre el partit amb més poder a Catalunya per reflexionar-hi una bona estona. S'acosten les eleccions i cal pensar què hem de fer.

Educació. Diàleg obert amb el capità Haddock.

Benvolgut capità,
En primer lloc sento no haver contestat el teu comentari, quan tu vas respondre al meu. El temps no m'ho ha permès fins ara. De tota manera hi he pensat força. No cal que et digui que no ho tinc més clar que ara fa una setmana. Però potser el pensament és això, complexificar en comptes de eventualitzar, estereotipar i totes aquestes coses tan lletges. Però bé, al gra. Continuo sense estar d'acord en separar la quitxalla en aules diferents segons l'esglaó socio-econòmic que opupen i/o lingüístic. Entenc que a Catalunya aquests dos aspectes van en molts casos lligats l'un a l'altre. Però no en tots els casos. Hi ha treballadors (classe obrera) catalanoparlants i empresaris i/o professionals (classes benestants) castellanoparlants. D'aquest últim grup n'hi un fotimé. Alguns no tenen cap pega que els seus fills estudiïn en català, però molts d'altres sí. I aquesta última franja no és una minoria invisible. Son la Ñ, el PP, un bon gruix de la classe benstant barcelonina. Alguns tenen noms ben catalans. Però són així.
Separar-los per la opcíó social, doncs, vol dir doncs condemnar la gran majoria a no prosperar, no només econòmicament, sinó culturalment.
És clar, també els podríem separar per idioma. Els castellanoparlants a una escola, els cataloparlants a una altra. És una opció, sí. Però suïcida. Suïcida perquè d'aquí a vint anys (o molt abans) les escoles catalanes començaran a plegar per manca d'alumnes, i en molte zones els pocs reductes de cataloparlants hauran de matricular-se a escoles castellanoparlants perquè no tindran cap altra opció. Aquesta opció ja la va proposar la Esperanza Aguirre quan era ministra, i és per aquest motiu que la va proposar. Perquè sap molt bé que el català només pot resistir si no ens arraconem. Som menys, i això marca.
No tinc la solució. De vegades penso que el nostre país és un avió de paper al cor d'un huracà. No sabem on anirem a parar. És molt possible que al fons del mar. Però també pot ser que acabem surant per algun altre lloc. Ara per ara, per surar, només tenim una opció (en el terreny educatiu). No arraconar-nos. Necessitem lleis exigents que permitin a tots els nouvinguts (tan si volem com si no) integrar-se. Necessitem lleis que exigeixin a tothom un coneixement òptim del català. Qui no el parli bé s'autocondemna. Però l'oportunitat hem d'oferir-la. És molt possible que molts hi renunciïn, però n'hi haurà molts´que no hi renunciaran. No tots els néts d'immigrant de Santa Coloma han renunciat a parlar català. Molts són clarament bilingües i se senten plenament catalans.
Ara t'enganxo un enllaç que he trobat interessant. És un blog dedicat a Hayek i l'educació. No sé si estic d'acord amb tot el que s'hi diu, però l'he trobat interessant. Sé del cert que més d'un el trobareu interessant, encara que només sigui perquè us agrada llegir Hayek.

http://blocs.mesvilaweb.cat/hayek

Jugar amb la llengua

Jugar amb la llengua
Catalunya comença a ser un problema greu per al PP (la seva insignificant bossa de votants esvaeix qualsevol possibilitat de majoria absoluta de Rajoy) i el PP comença a ser un problema greu per a Catalunya (la impresentable tergiversació de la situació lingüística del país amenaça > amb obrir un front etnicista pitjor que el lerrouxisme). El fitxatge de marginals com Francisco Caja certifica aquesta estratègia. En la mesura que la veritable diana d’aquesta tropa no és cap partit polític concret sinó la mateixa legitimitat decisòria de la Generalitat, hom troba a faltar una resposta institucional simètricament contundent. Per què callen el conseller Maragall i el president Montilla? Tanta por els fa defensar la llengua catalana?

El Calbot del Divendres
Fundació Catalunya Oberta

L'amor entra en escena

En aquest blog hem parlat moltes vegades de l'amor, o més ben dit de la manca de tal, com a base per reclamar un tracte just per Catalunya.
No pot admetre's que qui controla la teva cartera, els teus diners, la teva capacitat per aplicar energia allà on tú creguis que és més convenient, no busqui el teu màxim desenvolupament. Hem perdut la confiança en l'administrador. D'aquesta constatació neix el Català emprenyat.

Sense cap ànim de recordar més enllà del 1992, o potser uns pocs anys abans, vull deixar clara la humiliació empresarial que ha significat per Catalunya, i per extensió (per fer feliços a molts catalans espanyolistes), per a una part considerable d'espanyols, el fet que 20 anys després de la construcció de l'AVE Madrid-Sevilla (recodeu que va patir una desviació de mig Bilió de les antigues pessetes sobre els pressupostos i no va passar absolutament res), Barcelona, aquella ciutat que va posar Espanya al mapa dels paísos moderns en aquella època, encara no tingui un tren d'ala velocitat que l'apropi a la frontera. De fet de vegades no té ni rodalies.
La consigna és clara i inamovible: Sempre hi haurà un castellà, o un representant de Castella, decidint quan ens hem de fer rics i fins a quin punt. I ho decideix la mateixa persona que de forma més o menys accentuada conviu i simpatitza, si es que no en pren part activa, amb els estúpids boicots a productes tradicionalment vinculats a la nostra terra. O potser hauría de dir la d'ells. Perquè el que està clar és que vivim de les miseries que ens volen donar. NO SOM LLIURES COM A POBLE.
I sembla que la forma mental anticipada desde fa tant de temps en aquest cau de bogeria va prenent cos gràcies a Déu.
La gent comença a raonar que no és possible que l'única regió rica fa 20 anys que es va empobrint de forma alarmant sigui Catalunya. Aquí no hi ha misteris insondables ni poden donar la culpa al Català ni a la immersió lingüística. Aquí hi ha autèntic mal govern. Amb mala baba i amb intenció de fotre. I no dir-ho ens fa igualment culpables. Crec que els convergents se'n adonen ara quant estúpids han estat durant el seu mandat de govern i quant estúpids van ser alhora de negociar el primer estatut.

Us porto un link que il.lustra subtilment que fins i tot les ments menys radicals estan canviant d'opinió.

http://paper.avui.cat/article/opinio/112123/obrir/melons.html

2 minuts de lectura entre línies. Sembla que s'acosta el nou règim, però encara queden moltes trampes internes per superar.

Salut, pau, i estimeu els altres com us estimeu a vosaltres mateixos.

¿A qué huelen las nubes?

Els nicaragüencs cada dia estan pitjor... o han de tapar la pudor?
Oloreu-ho

Per a relexionar 2

Hola, aquesta vegada us poso un post d'un dels blogs que acostumo a mirar. Pajamas Media.


Espero que us agradi i que us faci navegar una miqueta per bon periodisme internacional. Pel meu parer. És clar.



http://pajamasmedia.com/2008/01/who_says_60_million_americans.php


Deixeu comentaris si us plau.

Desagraïts

Ja ho diu la dita que el món n'és ple. Resulta que ara es critica el sistema d'immersió i els del PP tornen a reclamar que els seus fills tenen el dret a rebre l'ensenyament en castellà. Mireu, talossos, si ara, a Catalunya, féssim dues línies educatives (com a Euskadi), amb qui creieu que els vostres fills compartirien aula? Vés que no estiguéssiu tot el dia escoltant bachata! Capsigranys, si no fos per la immersió, a Catalunya, avui, hi hauria un gueto de castellanoparlants amb un fracàs escolar que faria fredor! I no es diluiria com l'actual fracàs sinó que quedaria ben estigmatitzat! Que és diu cohesió social! Potser qui s'hauria de queixar són el catalanoparlants (ui, no, no! que s'ofendran!), potser sí que hauria d'haver dues línies d'ensenyament perquè en el fons qui més està perdent som nosaltres que hem de compartir aula amb els fills de pares que no tenen cap interès per la seva educació. Una mostra? Aneu a qualsevol escola pública.

PER A REFLEXIONAR

Hi ha gent que ens preguntem com pot ser que els catalans resisitim tot el que resistim tenint els polítics i els periodistes que tenim.
Entre tots ells, n'hi ha un que s'alça com un far en la tempesta. Infalible, mètric, implacable y perquè no, també perillós ja que no té altre amo que la veritat reflexionada.

No entenc com un periodista de la talla d'Alfons Quintà no té més espai a la premsa catalana.



"Hi ha posicions ideològiques extremadament costoses en els terrenys polític, econòmic i social. N'és un cas la llei d'habitatge que Iniciativa ha fet assumir a tot el tripartit. Ens arriba després de la monstruositat dita memòria històrica.
Ambdues mesures són d'una puresa marxista-leninista monumental. Una afecta el dret a la propietat, base de l'economia de mercat. L'altra manipula el passat per controlar el present.
Ambdues lleis seran un desastre en la mesura que no crearan res de bo. Però, ai las, ja són un èxit per al comunisme, perquè els mostra que la societat catalana està tan malmesa i intel·lectualment desvalguda que les pitjors barbaritats poden ser imposades sense causar el grau de reacció que hi hauria en qualsevol país europeu.
Respecte a ambdues operacions, la pitjor gentalla extremista ha pogut dir de tot amb una extrema impunitat. Cap reacció col·lectiva d'historiadors respecte a la usurpació política de les complexes i contradictòries realitats històriques. Tampoc hi ha hagut una reacció social d'alçada contra la insolència de la llei d'habitatge.
A Catalunya s'entén la discreció del PP. Sap que la seva política genèrica respecte a Catalunya li treu credibilitat. La modèstia de la reacció de CDC és menys comprensible. Davant l'ofensiva d'un comunisme cavernícola no es pot admetre que els socis de CDC en les eleccions europees (Partit Socialista de Mallorca i Bloc Nacionalista Valencià) hagin assolit un pacte amb IU per a les eleccions municipals. CDC pot no estar present fora del Principat. De fet, hi està poc i malament. Però no pot menysprear, en tot i per a tot, les dues operacions exposades."

Això és TV3....

No hi ha prou espanyolisme? Encara en volen més? Quan fa que no veu TV3 aquest impresentable?
font: http://www.telenoticies.cat, a les 16:33 4-12-2007

per cert, cap referència a la notícia que els afecta...

A qui vol enganyar?

El senyor Ferran ens prèn per ximples o no veu la televisió que tant critica. Una televisió que mica en mica ha caigut en la mediocritat i que ara es defensa liderant uns nous models de mesurar audiències, on surt guanyadora. Curiós...
Però tornem a la seva, la televisió que va heredar el PSC després d'accedir al poder. Ells volien aplicar el model BTV, una televisió al servei del governant de torn de Barcelona. Una televisió per al PSC i els seus acòlits i on la discrepància et costa el càrrec, el programa i el que sigui. Aquest model s'ha anat aplicant a TV3, però es clar encara hi ha alguns de l'altre costat, alguns que discrepen. Encara no tenim una televisió estalinista, amb comissaris polítics, potser el model seria el de Veneçuela, potser caldria fer un programa com Alò Montilla? No vàrem tenir la nostra dosi la setmana passada amb l'entrevista al molt honorable?
Però siguem objectius. No era necessari fer una connexió en directe dissabte a la tarda quan milers de persones es manifestaven al carrer? No s'han fet connexions per a esdeveniments molt menys importants? Hi havia ordres? I què dir dels telenotícies, més espanyolitzats que mai, explicant-nos com s'entrena el Real Madrid, o quins són els problemes de Quintanilla de Onésimo. Hi ha una espanyolització latent amb la corrúa de convidats castellanoparlants passant pels programes d'entrevistes. I encara en volen més! O és una advertència al senyor Majó, antic ministre del PSOE? [Si han de canviar les coses, no té gaire sentit que ell hi segueixi, l'aprenent de Goebbels dixit] Potser el minutatge va ser excessiu? O potser s'havia pactat no dir que en Pasqual també està cabrejat i hi va anar? I en Sobrequés, i en Nadal si li haguessin deixat.
Per cert, el senyor Basses està a la llista negra [Quan un director de programa pronuncia arengues com les que se senten a primera hora del matí a Catalunya Ràdio disfressades d'informació confon els seus oients] o el gran Mikimoto [els programes de viatges d'un popular presentador, que llisca sempre que pot la seva òptica independentista]
Jo pensava que els professionals tenien llibertat per treballar, però al carrer Nicaragua els volen tenir controlats, només volen els seus, que els riguin les gracietes i que quan calgui es pugui agafar el telèfon i ordenar el que s'hagi de fer. Més o menys quan hi ha la informació electoral, criteris partidistes, no d'informació.
Crec que és urgent una reacció per part dels afectats, un dia de vaga, un dia de no informació, una defensa del Col·legi de Periodistes,... Aquestes afirmacions no poden quedar així, com si no passés res. Ja no hi ha cap mena d'ètica entre els socialistes? Entenc que en Pasqual no pagui la quota i espero que molts l'imitin, a mi em faria vergonya tenir a aquest personatge com a dirigent del meu partit.
Llàstima és el sentiment que em produeix aquest senyor, bé potser hauria de dir aquest agitador, vàndal, impresentable...

La fi del PSC com a partit polític

Deixant de banda les anàlisi de la realitat 'política' del PSC-PSOE (en relació a si aquesta formació rebrà més o menys vots a les properes eleccions, a si hauria o no d'haver-se manifestat dissabte a Barcelona, a si representen una cosa o l'altra, etc.) la lectura dels diferents blogs dels seus militants, simpatitzants i editorials de diaris i altres mitjans de comunicació que els serveixen de mitjà d'expressió, m'adono que ens hem plantat davant un cadàver. L'enllaç a continuació no deixar gaire lloc al dubte:

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Trampa/bochorno/elpepuopi/20071203elpepiopi_1/Tes

El que més m'ha sobtat és el to emprat contra els partits i associacions que dissabte es van manifestar a Barcelona a favor del dret a decidir en matèria d'infraestructures en concret, així com en matèria d'autodeterminació administrativa en general. M'ha recordat als pitjors moments del discurs i la retòrica pseudopolítica del PP. He trobat insòlit l'insult i les desqüalificacions a tots aquells que van manifestar-se per motius polítics (a l'editorial d'El País no els ha tremolat la mà a l'hora d'acusar els polítics que es van manifestar de 'ridículs', 'oportunistes', etc, i els ciutadans d'imbècils incapaços d'adonar-se que els manipulen). M'ha sobtat el nivell del 'cabreig' (terme de força actualitat entre les files socialistes) de molts militants i polítics parlamentaris i membres del Govern de Catalunya davant la manifestació. També m'ha sorprès el grau de nerviosisme que s'esmuny entre les línes que escriuen. Però per damunt de tot, per damunt de la retòrica i el to, del verí que escupen l'editorial esmentada i els blogs que s'hi enllacen, m'ha espantat la manca d'arguments en llurs crítiques, la manca de reflexió en certa profunditat del que està succeïnt a Catalunya. Això és el que em desconcerta. No hi ha anàlisis, no hi ha cap mena de reflexió, no hi ha pensament.

Amagar el que va passar dissabte a Barcelona amb la mort d'un membre de la guàrdia Civil a Capbreton en mans d'un suposat membre d'ETA resumeix, per molt trist i condemnable que sigui el fet, aquest camí sense retorn que ha emprès el PSC. Un camí que s'allunya de la reflexió, la intel·ligència i la honestedat polítiques i que es refugia en el tacticisme de com no perdre més vots o de com guanyar-los. La maquinària del partit ha acabat amb el partit polític.

Si guanya el PS, perd Catalunya

Ho he dit moltes vegades i ho tornará a dir, els socialistes són pitjors que el PP. Molt bon rotllo, molta política social, d'esquerres, bla, bla, bla, però a l'hora de la veritat, molt espanyolisme davant de tot. Només cal veure la resposta a la manifestació de dissabte. Em fa vergonya i fàstic que aquests personatges dirigeixin el país! I a més que ens xuclin els recursos. Crec que els cal una bona clatellada, que caiguin d'una vegada del pedestal i que els acòlits que els sustenten en els òrgans de govern els abandonin per inútils. No estic proposant ni una moció ni un canvi de majories. Només que els deixin sols, a veure com governen, si poden i que mica en mica a les eleccions els deixem sols. Ja sé que tenen la paella pel mànec, reparteixen càrrecs, diners, subvencions,... però per dignitat diguem PROU!!

El circ del socialistes ja ha arribat:
Cap de pista, Miquel Iceta, el domador de feres sobiranistes, Joan Ferran, i el circ complet a la blogosfera. Lamentablement, l'escapista Jose no podrà assistir, ha anat a demanar perdó.

MANI, MANI, MANI

Demà aniré a una manifestació, de moment ja serem quatre: en Jordi Pujol (hi va per dignitat), l'Heribert Barrera (ell hi va per coherència) i en Jaume Sobrequés (ha dit que hi anirà per independentista, bona patacada pel psc espanyolitzat), i com ja he dit, jo mateixa.
més absolutament igual si no hi ha ningú més. i també més absolutament igual de quin color és la persona que tingui el costat, si és que n'hi ha , també més igual a qui vota aquesta persona si és que n'hi ha, i si és o no usuari, si que hi ha algù més que nosaltres quatre.
Només sé que jo hi anirè, hi aniré perque vull, perque ja no ho aguanto més i perque si, que coi, perque porto més de 8 mesos preguntant-me on sou, els d'aquí i els d'allà, hi anirè perque m'he passat críticant la poca mobilització de la societat civil, hi aniré per el meu orgull, hi aniré perque sempre he dit que jo ja hi sóc, en el camí de la independència....hi anirè sobretot, per conciència.
I encara que sóc prou forta per anar-hi sola, si al costat hi ha algú de qualsevol color, si davant hi tinc algú que vota a qui sigui, si darrera hi ha un usuari o no usuari, creieu-me, agrairé la companyia.

No deixem que els partits polítics i la seva vanalitat incompetent, ens arrenquin l'únic dret inarrencable, decidir com passem una tarda de dissabte!

QUAN ANEU A LA MANI...

Aldarulls o no aldarulls,..., aquesta és la qüestió, jo crec.

Assistir amb indignació continguda o destruïr el mostrador de rodalies?
No sé. Crec que el més intel.ligent és demostrar força però no violència, però em temo que hi ha massa interessos per a fer el contrari, i que el tema se sortirà de mare, cosa que els especialistes en guerra psicològica aprofitaràn per anar en contra nostra altra vegada.
I el Saura diu que no hi anirà.
I la ministra anar aguantant...

LA VANGUARDIA NO AFLUIXA

Bé, el que ahir era una notícia interior, avui ja ha passat a la primera pàgina. Els estudiants catalans estàn a la cua d'Espanya i d'Europa. Vaja, quina novetat.

Us dic la meva opinió.

Ja que fa poc vaig llegir un article de l'Hector Lopez Bofill on parlava de la resignació on Catalunya està caient. I crec que el deixar de cuidar les nostres criatures. El nostre tresor més preuat serà un dels mals on caurem si la situació no canvia. No ho dic perquè si.

Part de la meva formació eclèctica m'ha portat a comprendre com van reaccionar, com a col.lectivitat que es pensàven que eren, les tribus de indis americans quan els van posar en reserves dins el seu propi país. Depressió, alcoholisme, índex de fracàs escolar molt per damunt de la mitjana dels Estat Units..., us sona? No veieu la depressió? No veieu l'alcoholisme?

No importa, ja es faràn més evidents. Ens tenen a la reserva del Nordest de la Gran Castella i ara ens ficaràn cada vegada dins de gàbies més petites. Aviat hi haurà barris castellans i catalans, com passa a molts poblets petits del Bages, com a Glasgow.

I qui ho farà, qui ho permetrà? Gent que no ens estima, i que pensa que ho fa pel nostre bé. I mai us faràn tant de mal com quan vénen sota aquestes premisses.



Des d'aquesta petita plataforma que no llegeix ningú, vull aclarir-vos que la guerra no està perduda. Que no em penso resignar a aconseguir que la col.lectivitat (per ressaltar que sóm un grup) a la que pertanyem pugui decidir per ella mateixa.

I jo que sóc un globalista irredent, on poso el límit de la col.lectivitat? Tots aquells que em permeten una normal evolució sense cap restricció són del meu grup. Aquells que em volen fer desapareixer són d'un altre grup i no poden decidir per mi.



Es per això que desitjo amb totes les meves forces que el Tibunal Constitucianal tombi l'Estatut de Catalunya en la seva totalitat. Fa mesos vaig dir que aquest regal no ens el farien. Demostraria que són estúpids. Tot el contrari, ens faràn empassar una aberració legislativa que no resol, CAP dels temes importants que com a GRUP, NACIÓ, tenim. (que ens donen alguns diners? I què!)



I no us penseu que els temes importants són decisions filosòfiques, no.



Se suposava que erem una comunitat rica i ara es veu que no podem ni pagar-nos un tren d'alta velocitat a la Jonquera. I sabeu de quí és la culpa, no?



Dels nacionalistes, de la immersió lingüistica i del català. Caldrà que acabem amb ells per a que Catalunya torni a ser la comunitat motor d'Espanya... (és curiós com aquest silogisme profundament estúpid por seduïr encara a molts catalans de bona fe).



Catalans, és hora de morir com a poble!! Us pensàveu que tindrieu la dignitat de poder decidir sobre la forma de viure i de morir?!

NO! A Valladolid sempre hi haurà algú molt més intel.ligent que vosaltres que decidirà pel bé de tots.


Afanyeu-vos a suicidar-vos, ja!! No volen ni que ens treguem la vida com a nosaltres ens dongui la gana, la nostra mort haurà de ser com decideixin a Valladolid!



Però no us penseu que si us poseu a parlar en castellà la cosa canviarà. No. Vosaltres, castellanoparlants de Catalunya sempre sereu catalans per als excloents, per als que ES CREUEN MÉS QUE VOSALTRES, i sempre, sempre continuarà la mateixa lluita no resolta. I l'acte de pretesa sobirania que feu el Xirinacs no és tal, ja que es reencarnarà en una societat equivalent, sigui on sigui, on hi haurà un opressor i on haurà de lluitar per a aconseguir el seu dret a decidir, amb l'agravant que el Karma li haurà empitjorat.


Tot seguirà igual.
Fins el dia que plantem cara i diguem: Ja ni ha prou. La nació catalana no va quedar derogada amb el Decret de Nova Planta, ni quan es van casar dos reis. La nació catalana està ben viva i vol viure com a ella li doni la gana en aquest planeta que no és de ningú i és el de tots. La nació catalana té tant d'orgull com la nació més gran de tot el planeta, i que no haguem imposat la nostra llengua, destruïnt-ne milers, només ens defineix com a cultura amb els nostres actes reals.



La Nació Catalana ja sap que despareixerà sota la influència demogràfica àrab, llatinoamericana o xinesa, però vol viure i morir com a ella li doni la gana . I impedir-nos viure d'aquesta manera com a col.lectivitat (l'estatut no ens reconeix ni com a comunitat de veïns) és una de les majors crueltats psicològiques que han fet els fastigosos castellans i els seus abduïts.



Segon avís a les lògies de la Vanguardia: Espero que sapigueu el que esteu fent. Per fer de bruixot se n'ha de saber, i el fracàs és una llei quan es viola una llei superior. La reacció serà imprevisible. I una vegada oberta la caixa de pandora ja no se sap on podrem acabar. Com reaccionarieu si arribessiu a la conclusió que només us queda una sortida?