Molt bé, señor Durán

Ara que estem enfrascats en la inútil discussió sobre el cara a cara, quina vergonya M&M!, ens trobem amb l'etern aspirant a Ministre que té ganes de xupar càmera i omplir titulars. Com que no l'havia vessat prou amb la immigració ara barreja seleccions catalanes, lliga espanyola, Ronaldinho,...
Segons aquest señor, cal reflexionar si una selecció catalana donaria una projecció internacional a Catalunya més gran que no pas la que dóna el Barça. És més important jugar la lliga "ejpañola" que tenir una selecció. Molt bé! I no ha pensat aquest llumeneres que una lliga "ejpañola" sense els equips bascos ni els catalans no tindria problemes? I no sap que el Celtic de Glasgow juga una lliga de segona però ha jugat i guanyat la Copa d'Europa. I no seria més interessant jugar una lliga europea? I la lliga holandesa és potent? Coneix l'Ajax o el PSV?
Señor Durán, calli si us plau, no faci més pena, plegui pel bé del país i torni a casa.
I l'electorat d'aquest senyor que pensi qui els defensa a Madrid...

Una nació, una selecció

Dedicat a la justícia espanyola i els bufons de la cort

Quo Vadis PSC?

La setmana passada el demagog espanyolista va continuar amb el seu tarannà. Després de la demostració de força d'ETA en un turó del País Basc, la resposta la varen rebre en una platja del país, concretament a Getxo. Com en els millors temps del caporal Trillo! Però aquí ningú es queixa. Els progres no es poden preocupar per aquestes foteses. Si ho hagués fet l'antic govern ja tindríem tots els intel·lectuals barrejant-ho amb Guantánamo o Abu Ghraib. Però clar, si ho fa el govern amic les seves raons tindrà. El mateix govern que recorre la llei de l'audiovisual al Constitucional. Un govern que va presentar el recurs quan hi havia un ministre d'indústria nascut a Iznájar, bé de fet ara no hi ha ministre però en tenim 2 de justícia. Això és el Socialisme dialogant, amb tarannà que ens arriba de l'espanya profunda, el mateix que se'n fot de l'estatutet, com ens recorda el gran Ibarra, no fos cas que algú "nos jodiera la marrana!"
En quin paper queda el PSC? Per què no es refunda i es diu PSOE-cat?

se'ns riuen a la cara...

El que estava escrit ja ha passat. El Defensor del Pueblo Español creu que l'estatutet no és constitucional i el demagog diu que no passa res, que tot es democràtic i que no pot ofendre a ningú. Doncs ho sento però a mí m'ofèn, però m'ofèn més les paraules del demagog i el silenci de la progresia pijo burguesa catalana. Encara creuen que el bambi canviaria el partit jacobinista? Encara creuen en les seves falses promeses? En la nova estructuració de l'estat? Ell, silenciosament calla i actua: retalla inversions, ens deixa amb un servei d'infraestructures nefast: trens, avions... I tots calladets. La culpa és dels elements! I del PP, o de CyU! Són els mateixos que se'n riuen dels americans per la nefasta gestió del Katrina i diuen aquí això no passaria mai. Esperem que no passi perquè llavors seríem la riota de tot el món!
Però aquesta gent ja està a gust amb el poder, els donen una creu i escriuen i proclamen als quatre vents les virtuts del nou govern. Tenen la poltrona assegurada i amb una trucadeta col·loquen al fill, la neboda, l'oncle o qui sigui. Tots es coneixen i són família, els més agosarats són ecosocialistes de debò i els més conservadors professen la democràcia cristiana.
Doncs bé, fins que tots aquests no se n'adonin que això no funciona no hi tenim res a fer, seguirem pidolant a Madrid, agenollonant-nos per quatre cèntims i a la capital del Reyno se'n riuran a la cara pensant que som una colla de desgraciats que cridem molt però a l'hora de la veritat som masells com el que més.

Jo també vull un estat propi

Com no podia ser d'una altra manera ens afegim a la campanya promoguda per en Xavier Mir, blocaire d'Arenys de Mar que engega des d'avui l'allau de blocs reclamant un estat per a la nostra nació cada dia més menyspreada, sobretot per nosaltres mateixos.
I és que alguns de nosaltres nos ens adonem que se'ns foten des de fora perquè ens autodestruïm. No cal que ens odïin ferotgement només cal que juguin com han fet sempre i aquí anem caient de quatre grapes i ens barallem i barallem en disputes inútils que només fan que en lloc d'avançar anem reculant i que cada vegada ens diluïm en aquest poderós estat espanyol que no vol ni una discrepància, això sí amb molt "talante", que així l'enculada és més suau... Cal dir "Prou!" i cridar ben fort "Jo també vull un estat propi"
Potser el 2014 podrem dir que ho hem aconseguit! Tant de bo!

Comença el curs

Finalment ja ha arribat el setembre i sembla que tindrem una tardor mogudeta, no només per les eleccions de la castanyada (a veure qui se la fotrà més grossa) sinó pels moviments polítics per preparar les municipals i les regionales d'Ejpaña de la primavera vinent. PP i PSoE tornarán a esbatussar-se en el nostre país sense que la resta no digui res i els ultranacionalistes de l'hereu i el cap pelat s'ho vagin empassant en patates dient que ells són els catalans genuïns.
Per començar el mes podem veure com la primera dama del país no accepta la nova estratègia del partit i demà marxar-ne. També és destacable com reacciona el partit, o n'hauríem de dir la sucursal autonòmica del partido español?
Mentre aquest mateix partit juga a cromos i aconsegueix fer fora l'alcalde més sambero de Barcelona a canvi d'un sou vitalici com a ministre. Tothom té un preu.
El nou alcalde ens diu que el seu objectiu és fer-se conéixer, és dir com fer-se propaganda de cara les eleccions municipals i poder aconseguir no marxar de la poltrona que els alimenta des de la mal anomenada transició. I la propaganda oficial ja ha començat, abans d'ahir i ahir
I mentre avui el govern minotari que ens desgoverna ens ofereix una presentació sobre tot el que han fet (o desfet), el president continua a la seva, i el bombero torero corre a apagar el foc, no fos cas que l'amo s'enfadés.
Del nou ministre d'Indústria millor no dir-ne res, suposo que com que té competències sobre Turisme l'han escollit per la gran feina realitzada per la promoció de la ciutat durant el gloriós 2004.
Bé, continuarem....

La cursa més important de l'any i el flagell.

Molt bé, ara fa uns dies vaig redactar una petita història de "l'estatutet de la vergonya"/"gran eïna de futur" (depèn com ho veieu). En aquell escrit no vaig paralr del demà. Una història sense demà no és història. Així que millor que ens hi posem.

Tornem-hi: I ara què? Ara eleccions (tranquils, que avorrir-nos no ens avorrirem). Eleccions, la campanya de les quals serà tan dura com la que vàrem patir pel referèndum. Ara per ara la parroquia d'escolanets encapçala la caravana i ells solets ja s'han vestit de groc. Eufòria, eufòria. Ara bé, encara els queda un gruix d'etapes muntanyoses, amb ports de primera a dojo i uns de categoria especial d'aquells que fan tremolar les cames del més valent. És clar que el líder de l'equip té en el Dioni un bon gregari -tot i que una mica massa ambiciós i envejós i sempre somiant que algun dia serà ell el cap de files. Cal dir que tenen la parròquia engrescada i ja es veuen campions de la cursa. El país torna a ser dels seus amos!, criden eufòrics.

Ara bé, encara queda cursa. Aquesta és una competició llarga i de vegades els concursants pateixen "pájaras" que faciliten que els contrincants s'apropin o que fins i tot acabin guanyant la cursa. De vegades també hi ha aliances entre caps de files d'altres formacions amb l'objectiu de desbancar el favorit.

A mi, el que em preocupa, és el meu equip. Sí que hem comès errors (com la resta d'equips), ens hem equivocat (com la resta) i hem fet l'animal per manca d'experiència (aquest nivell de competició és dur i cal estar-hi avessat, que nosaltres no hi estàvem). D'acord, ja ho hem dit, ja ens ho hem dit mil cops. Mentre nosaltres continuem amb el flagell a la mà, la resta van fent cames i ja enfilen el primer port de muntanya. No sé si es que els seguidors del meu equip no tenen clar el projecte d'equip, l'estratègia, o és que simplement pateixen d'auto-odi. Si us plau, podem deixar d'autoflagel·lar-nos? El que està fet, està fet. Ara no val fer-se enrere i anar a animar els dèspotes perquè van líders. Deixem-nos d'especulacions i animalades. Mentre els altres no tenen remordiments de cap mena, nosaltres els tenim tots. Ja està bé, home, ja està bé.

Que no voleu guanyar, o què? que no voleu que el país sigui diferent? Aquesta és la cursa més important de l'any i ara toca deixar el flagell i posar-se a rodar. Som-hi?

Història d'un estatutet

El sí va guanyar. El sí a què? El sí, diuen els seus defensors, és un Sí a un Nou Estatut que servirà d'eina per poder dur a terme importants projectes, mitjançant els quals Catalunya guanyarà en auto-govern.
No hi estic d'acord. Si avui tornéssim a votar el mateix referèndum, tornaria a votar que No. M'és ben igual què votin la resta. Aquest Nou Estatut no és nou, no és cap eina de futur ni suposarà cap avenç per Catalunya. Ans al contrari.
La reforma de l'Estatut la posà sobre la taula ERC després d'haver aconseguit 23 diputats al Parlament de Catalunya en les últimes eleccions autonòmiques, després de 24 anys de govern convergent-unionista durant els quals qualsevol referència a aquest tema havia estat sempre reprimida per motius als que em referiré després.
El Pacte del Tinell era la formació d'un nou equip de Govern, la filosofia del qual era la reforma de l'Estatut mitjançant la qual Catalunya pogués gaudir d'una situació polítia, social i econòmica que la permetés sortir del sot en la es trobava.
El PSC acceptà. Acceptà perquè en aquells instants no tenia més remei. El catalanisme progressista del PSC mai no va tenir, ha tingut, té ni tindrà esma sobiranista, així que tot allò que soni a avenç en l'auto-govern li sona tan aliè com a mi el mongol.
El debat entre els partits catalans sobre la reforma de l'Estatut acabà aprovant una proposta el 30 s, tots dempeus al Parlament cantant Els Segadors. Tampoc no n'hi havia per tant, però és que ja sabeu que als polítics els encanta fer el numeret en ocasions com aquesta. Es pensen que escriuen la història i hi volen deixar-hi empremta, és clar.
El dia 1 d'octubre tot va començar a canviar. els uns pressionats i dirigits pel PSOE d'en Guerra i els altres per la patronal catalana (Laras, Godós i companyia) van tornar a callar i a dir: ah, sí, perdó, perdó senyors. Tranquils que això ho solventem fàcilment. Com vostès manin. És veritat, que nosaltres no volem cap auto-govern de debò, només ho diem...
És a dir que l'endemà mateix ERC es va quedar soleta amb la proposata aprovada al Parlament (sí, aquella sala immaculada on alguns catalans juguen a fer que manen i coses d'aquestes). Duta per la follia del moment i per les mentides del uns i dels altres, ERC mateixa va començar a jugar amb foc. Va fer un pas en fals, ara un altre, encara un més i al final va acabar perduda en la voraginitat del moment, sense horitzó ni referent. El 18 de febrer, un bon munt de catalanes i catalans van ajudar-los a sortir de l'embolic. Però ni així. La troca ja estava embolicada i no la podia desembolicar ni el millor desembolicador del món.
Tot aquest embolic ens serveix per poder adonar-nos d'una cosa important. Ni PSc ni CiU són partits interessats en cxap auto-govern que posi en perill la seve posició política. No és qüestió de la cadira, és més profund que això. ERC eren els únics. Però els van entabanar i no ho dic com excusa. No hi ha excusa. Haurien d'haver retirat la proposta o dir No al Senat. Però no van tenir collons. Clar i català. El problema és que els altres havien llegit el guió i ERC no sabia ni en quin plató filmaven.
Avui: avui, i com a resultat d'aquesta història fúnebre de Catalunya, de la Catalunya més submissa, els catalans hem decidit que no volem seleccions esportives, que no volem ser una nació ni que se´ns reconegui com a tal. Tampoc no volem justícia econòmica i per tant estem d'acord a que des de Madrid, a poc a poc però amb total fermesa, ens vagin desteixint la fibra econòmica del país fins que acabem pitjor del que ara estem. Ni inversions ni centrals empresarilas ni res. Tot a Madrid i nosaltres a dependre'n. Tampoc no desitgem que el català sigui un idioma com la resta i que, per tant, sigui respectat de la materixa manera que el castellà es respecta a Burgos, Palencia o Ciudad Real. Aquesta és l'eina de futur que CiU i PSOE ens han imposat. Perquè, al capdavall, l'objectiu d'aquests dos partits mai no va ser aconseguir un Estatut digne capaç de fer de nosaltres ciutadans dignes que viuen o venen d'un país digne. L'objectiu era boicotejar aquesta possibilitat i aconseguir l'estatut que els Laras, Godós i companyia volien, volen i sempre voldran. Enhorabona catalans, ja tenim Estatut!!
Demà: hi ha un demà per a nosaltres, els que encara pensem que aquest estatut és el de la patronal casposa, el dels mitjans de comunicació de la caverna, i el dúna classe política inepta i estúpida?
Demà en parlem.

Ferreres i l'estatutet....

Dues imatges post-estatutet

Referèndum, campanya, mundial...

Encara continuo atemorit. La Por encara fa més por. Des que vaig publicar l'últim escrit en aquest bloc que no he deixat de passejarme per alguns dels blocs que defensen el Sí. Hi ha de tot. N'hi ha d'interessants (els menys), de no gaire interessants (tampoc no gaires), de gens interessants (prou que n'hi ha d'aquests) i d'incendiaris (massa que n'hi ha d'aquests). En les meves excursions pels blocs del Sí, m'he dedicat a llegir, comentar i provar d'obrir un diàleg. En alguns casos, les respostes han estat, tot i el desacord, cordials. En molts altres casos m'han titllat de tot el què hom es pugui imaginar. De terrorista, també. Terrorista per votar No en un referèndum, per no estar d'acord amb el què se m'exigeix pensar? L'insult (pretén ser-ho, suposo) és tan ridícul que no paga la pena respondre'l. Em penso que el meu escrit anterior deixa ben clar qui exerceix de terrorista en aquest trist escenari. Hi ha, però, un detall que m'ha cridat força l'atenció: la confusió entre campanya i referèndum.

He trobat que la majoria de cops que he suggerit o preguntat sobre el contingut de les suposades millores, molt blocaires del Sí m'han contestat amb una altra pregunta (un mal vici, aquest, per cert): com separaré el meu vot dels del PP? Certament, la pregunta és tan estúpida que més d'un cop m'he hagut de mossegar la llengua. Les possibles respostes a aquesta pregunta, però, són tan òbvies que no cal que em posi a explicar-les un altre cop. Molts cops, però, cal que us confessi, la pregunta no ve generada per la mala llet. M'explico. El problema no és que els blocaires del sí als qui m'he dirigit no tinguin arguments, o els faci mandra explicar-los, o que siguin curts i no sàpiguen com. No, no. El problema és el desconcert en el què es troben quan hom els pregunta quelcom puntual. La resposta mai no prova de continuar dialogant, així com tampoc no intenta discutir o ni insultar el qui pregunta, com a mínim no voluntàriamet. Ben al contrari, es tracta simplement d'incomprensió. Jo pregunto pel referèndum, la resposta té a veure amb les estratègies de campanya (electoral, per suposat). El primer problema , òbviament, és que són coses ben diferents. El segon problema és la incapacitat per distingir-les. A mi, però, em sembla prou evident que el problema no és què votarà el PP, o el papà, o la tieta (que no crec que voti), o si el meu vot coincidirà amb els uns o amb els altres. La qüestió és per què votaré No, o Sí, o Nul, o Blanc, o per què llançaré un gargall groc dins el sobre i després l'enfonsaré dins l'urna, ben endins. El que he provat de discutir ha estat arguments, com el de nació, com el de la llengua, les seleccions esportives, perquè el finançament per tot Catalunya no val mitja terminal de Barajas.... Però, des del Sí, no he trobat gaires blocaires disposats a conversar i a reconèixer que opinem diferent. Ningú no m'ha dit que m'equivoco quan dic que el terme de Nació, tal i com està emprat en l'Estatut, és un insult. Ni sí ni no. Al contrari, em responen que l'estatut suposa un gran avançament en l'autogovern ( l'auto què??), que en Zapatero això o allò, que l'Espanya plural neix amb aquest document (estan de conya?) i que si voto No com el PP, és perquè no tinc visió de país (a quin país es refereixen, no ho sé ben bé). Davant d'això, què podem dir?

Que els blocaires militants del PSC i IC emprin les consignes de la direcció és, fins a cert punt, normal. El que m'interessa és la decissió de les respectives direccions (o potser només una -perquè els altres ns/nc). El referèndum no ha de ser sobre l'estatut, sinó que cal reduir-ho a la campanya mateixa. En comptes d'explicar, senzillament, que els objectius del catalanisme del PSC queden reflectits en aquest estatut i prou, que ells no volen cap autogovern per sobre d'aquest, que no volen auto-finançament, ni seleccions esportives, i ni que Catalunya quedi obertament reconeguda com a nació per l'estat espanyol, ells es dediquen a fer campanya. anat més lluny, en comptes d'explicar-nos per què creuen ells que Catalunya quedarà reconeguda com a nació (segons ells -tot i que saben perfectrament que aquest no és el cas), la consigna és despistar amb el PP i ni tan sols reconèixer l'oponent (que no vol dir enemic). En contra del referèndum, cop de campanya. En contra del no, cop de campanya. Ara que comença el mundial i ja ningú no els escoltarà, què faran? Hauran de vigilar, no fos cas que a les mitges parts algun "irresponsable" es comencés a preguntar "i nosaltres perquè no hi som, en aquest mundial de futbol"? Hi serem mai?", "Arribarà el dia que no em calgui anar amb Togo?".

La cultura de la por

La pre-campanya pel referèndum del 18 de juny, en mans del PSC, ha estat, des d'un bon començament, la campanya de la por, l'amenaça i el suborn. Hom esperava una campanya centrada en un diàleg polític, a nivell del cos a cos això sí, per de caràcter polític, en la qual uns defensarien el Sí al nou estatut i els altres el No. En tot diàleg mínimament coherent, totes les parts implicades exposen llurs raonaments. És a dir, que mentre els uns defensen amb arguments el sí, els altres fan el mateix en favor del no i, encara uns atres, defensen el vot nul, el vot en blanc i l'abstenció respectivament. Dissortadament, això no ha estat així i, pel que podem observar, tampoc no ho serà en el transcurs de la campanya. En comptes d'un diàleg polític farcit d'arguments, raonaments i consideracions, ens trobem que el PSC-PSOE (i ara, més que mai, més PSOE que PSC) pren la iniciativa i instaura unes regles de joc diferents. Des del PSOE no he sentit encara cap argument amb certa o, de fet, amb cap profunditat. Tot el que ens diuen és que si no votem el que ells volen que votem, guanyarà el PP i se´ns menjarà a tots, ens tancaran en camps de concentració, ens violaran les mares, les filles i les germanes i el món s'acabarà. I la culpa, la culpa la tindrem nosaltres. Ens diran irresponsables, folls, indocumentats, etc.. És, ni més ni menys, la campanya de la por. Si no fos per la gravetat de la qüestió, el que acabo d'escriure seria una falta de respecte. Per desgràcia, però, la qüestió és prou greu.

Aquesta campanya de la por, però, no és del tot nova. El PSOE l'ha emprada durant anys, tot i que mai no s'havia atrevit a fer-ho amb tanta intensitat (això es deu al fet que ara es juguen molt més que un eleccions o quatre d'anys d'oposició, i només aquest detall ja ens hauria de fer pensar). De fet, és la mateixa campanya de la por en la que sura el màrqueting. Si no us renteu les dents 3 cops al dia amb aquesta pasta de dents, s'us cauran les dents i la gent mai més no us mirarà a la cara. Si no renteu la roba amb aquest o aquell detergent (i això va per les dones, que no us havíeu enterat que això és cosa vostra), els vostres fills i filles semblaran gitanos romanesos que netegen vidres als semàfors i tota la família, i dic tota, serà titllada de porca i assassina. Si no us vestiu d'aquesta o d'aquella manera, les noies o/i els nois (respectivament i sense que cap de les dues opcions cancel·li l'altra) no us miraran i no cardareu (sento ser tan primitiu, però és que rera el blau metal·litzat d'alta definició de les tècniques de comercialització, la cosa és prou bàsica). El contingut és òbviamnet diferent, però el procediment i el raonament és ben bé el mateix. No sóc marxista, ja faig anys que vaig deixar de ser-ho per motius que un altre dia m'agradaria discutir. Però una cosa no treu l'altra. Tampoc no crec que el mercat lliure ens faci a tots homes i dones lliures i dignes per a sempre més. I, especialment, quan la llibertat del mercat és una llibertat que neix de la por. Quina mena de llibertat és aquesta? Quina mena de llibertat poden exercir aquells que han de votar sota aquestes amenaces?

El PSOE no vol cap debat ni cap diàleg perquè no vol parlar, bé perquè no té gaire a dir o bé perquè no sap què dir. En comptes, doncs, d'obrir un exercici de pensament polític al qual puguin afegir-se tots els ciutadans i ciutadanes amb dret a vot, el PSOE més sociata i menys socialista de la història ha optat per negar el pensament i el diàleg que, al cap i a la fi, són el bressol de qualsevol llibertat amb un cert aire de dignitat. Aquesta decisió, però, no només té dimensions polítiques de partit. Ben al contrari, els mitjans de comunicació sota el control de l'aparell del partit (i del govern, perquè ara de cop i volta els polítics han deixat d'entendre la diferència entre partit i govern) s'han convertit en el format mitjançant el qual la por, l'amenaça i el suborn ens llepen el rostre com un gos famèlic, fent-nos així tancar els ulls: no mireu, no veieu, no penseu. això no és cap teoria conspiratòria. Només heu de llegir el primer diari que veieu. I per més inri, que deia aquell, ho fan sense cap mena de vergonya. Fins fa no gaire la gent encara discutíem si els mitjans de comunicació estaven monopolitzats o no. Ara, en canvi, ja no cal discutir res. S'ha acabat. La política, en mans d'alguns, s'ha convertit en mers missatges apocalíptics. El Partit, EL partit, els mitjans de comunicació i, com no, l'empresariat català d'alt stànding s'han posat a treballar junts per conservar allò que tenen. A l'altra banda quedem els desconcertats amb tot plegat. Els que encara esperem que se'ns concedeixi el torn per parlar, per dir allò que pensem. Sobre què? A sí, sobre l'estatut.

Potser aquest referèndum no serà important perquè uns quants decideixin si volen un psicòpata de President com el Molt Honorable Pasqual Maragall o no. Tampoc no servirà per dir si volem que un esquizofrènic com l'Artur Mas es converteixi en molt Honorable, en comptes del gairebé kafkià Maragall. Potser tampoc no servirà per tenir una Catalunya amb més o menys autogovern (auto què?). Si d'alguna cosa pot servir aquest referèndum és per dir que no ens fan por les amenacen dels gossos de guerra, que ja no tenim por i que votarem el que ens roti segons ens dicti la nostra consciència política. Aquest referèndum, sense precedents a Catalunya pel nivell d'intensitat i de buidor política, pot acabar sent el plebiscit de la por. Dir No serà dir no a les amenaces, al suborn i a la cultura de la por que certs sectors han decidit instal·lar a les nostres vides. Dir No serà dir no al terrorisme teòric que els exministres de l'era GAL i els seus amics i sicaris tan bé practiquen. El No, el meu No, és un No contra la por.

Lectures pre estatutàires

Seguim reflexionant...
Avui m'he topat amb un 600! Què fa un vehicle com aquest circulant per la Barcelona cívica post fòrum! L'any 2006 aquests vehicles que es varen deixar de fabricar abans de l'estatut del 79 haurien d'estar prohibits, són una mostra del passat que no volem! Com poden anar endavant? Doncs funcionen! Sí senyor! I no era un vehicle particular. Era d'una empresa cervesera que en té una flota. Una empresa que etiqueta en català, una rara avis perquè ja sabem que etiquetar en català produeix unes despeses que fan trontollar tots els pressupostos. A més hi ha una llei aprovada que cap partit ha tingut el valor d'aplicar. Això no és el Québec, ni Montenegrro ni res semblant. Som només un sentiment recollit per un parlament.
Però tornem a les lectures:
Clarificador el post d'en Vicent Partal sobre les IP de la campanya transversal a favor del sí
Clar i català en Julià de Jòdar i l'Hèctor López Bofill
Ah, l'empresa que creu que els 600 encara són vàlids i que creu que val la pena etiquetar en català es diu Moritz. Es mereixen aquesta publicitat, oi? A més el producte és bo. Salut!

No, no i no

Mentre els dos partits espanyols es tiren els plats pel cap per culpa del gran eslògan triat per l'aparell nicaragüenc, hem de continuar lluitant pel que importa: Catalunya. La idea del PSC i els seus amos de Ferraz és començar la campanya electoral del 2007, amb municipals i autonòmiques, convertint el referèndum en un plebiscit, no per en Maragall, pel demagog espanyolista. Així doncs ja sabem quina és l'altra cara de la moneda:

El PSC farà servir el teu Sí a favor d'un demagog espanyolista que menteix

Els mitjans afins continuen la campanya però sort que en queden d'altres que encara permeten que les veus que demanen el NO puguin exposar les raons. Unes raons argumentades i fins i tot divertides. Són gent com en Cardús, en Roig o l'Orteu, que tenen clar que el seu No servirà perquè Catalunya no perdi la seva dignitat.
I per acabar m'agradaria recordar que potser dilluns tenim un nou Estat a Europa, quan ens tocarà a nosaltres?

I què fara el PSC amb el teu sí?

L'aparell de Nicaragua s'ha esforçat molt per buscar un lema per escalfar el referèndum:

El PP utilitzarà el teu No contra Catalunya

Molt bé! Quins arguments tan forts, quina explicació tan clara! Hem de votar sí perquè sinó vindrà l'home del sac!
Així és com volen que la gent vagi a votar i pensi que aquest estatutet és el que necessita Catalunya. Però ara podríem fer un esforç i girar la truita, o la pregunta del marit de la consellera.

El PSC utilitzarà el teu Sí de la manera més demagoga

O no creieu que el Sí li servirà al demagog espanyolista? No el manipularà com va fer amb la seva promesa abans de ser elegit president? O no el manipularan des de Nicaragua per fer fora el germà del Tete? O per aguantar tan com puguin aquest govern ni catalanista ni d'esquerres?
Senyors socialistes, siguem seriosos... El PP que faci el que vulgui, jo votaré NO per dignitat i per Catalunya. No vull un país hipotecat 25 anys més.

Campions

L'actual Molt Honorable és un visionari, això ja ho sabem. La darrera perla la trobem al seu blog o diari, les paraules del qual no són seves sinó de la Generalitat, tal com indica l'avís legal.
Dimarts ens feia ja campions: "Som campions d’Europa. Campions en autonomia. I en iniciativa." Caram, campions en iniciatiava! o AMB iniciativa? Però nosaltres no volem ser campions en autonomia, volem ser campions en sobirania. No volem veure ni reis, ni demagogs espanyolistes, ni ministres o secretaris d'esport que ataquen a les federacions catalanes. Volem ser un poble lliure i prou! Volem que surti la bandera catalana al costat de la barcelonista.
I pel que sembla, el tracte al nostre president no va ser el més correcte, i per això hi ha qui s'ha declarat en vaga. Coses del talante, que aviat desembarcarà per explicar-nos que bé que ens anirà auquest estatutet. Que ara per cert ja no és d'en Mas: "Amb Macià i Azaña vam passar de ser quatre províncies a ser regió; amb Tarradellas, Reventós, i Suárez, nacionalitat històrica, i amb Maragall i Zapatero, mal m’està el dir-ho, nació.", Pasqual dixit.
Encara necessitem una generació de polítics prou valenta per aconseguir passar a el que desitgem: "estat lliure dins d'europa", i no una nacionalitat descafeïnada reconeguda per un parlament ignorat. Clar que qui anomena Escòcia o Gales com a "nacionalitat anglesa" no arribarà mai a tenir clar què vol que sigui Catalunya, suposo que com a molt podrem ser una "nacionalitat espanyola".
També arriben notícies de la manipulació del resultat futbolístic d'ahir. Senyor Puigverd si us plau, prou!

18 de juny, per dignitat diguem NO, i que el PP faci el que vulgui amb el meu NO senyor Zaragoza. Jo també faré el que vulgui amb el No del senyor Piqué.

10 Raons

Acabo de rebre un missatge amb deu raons per votar No el proper 18 de juny. Crec que en podríem escriure moltes més però em sembla interessant reproduir-lo per contrarestar la gran campanya mediàtica que ens caurà.

10 Raons per dir no en el referèndum sobre la reforma d'estaut d'autonomia del Principat de Catalunya

Raons per dir NO a l'estatutet

Raons per dir no en el referèndum sobre la reforma d'estaut d'autonomia del Principat de Catalunya
RAONS PER DIR NO A L’estatutet

1.NO, per dignitat nacional:
som una Nació i no podem acceptar que se’ns imposi cap decisió presa des de les corts espanyoles en forma de Ley Organica.

2.NO, per coherència Democràtica:
el procés d’aprovació de l’estatutet ha estat un clar exemple d’imposició anti-democràtica, on la participació popular ha estat pràcticament nul•la. Democràticament només es pot acceptar l’Autodeterminació com a mecanisme per a recollir la voluntat popular.

3.NO, per raons històriques:
L’Esquerra Independentista sempre s’ha posicionat pel trencament amb el marc jurídic espanyol, per anti-democràtic, imperialista i contrari als interessos de les classes populars, per això ara estem en contra de l’Estatut que es vol votar en Referèndum a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), igual com ha denunciat políticament els Estatuts vigents fins al moment actual tant al País Valencià, les Illes o la CAC.

4.NO, perquè els Estatuts divideixen els Països Catalans, la Nació catalana:
hem pogut comprovar com durant 25 anys de vigència dels Estatuts no s’ha avançat en l’articulació dels Països Catalans, sinó que aquest marc legal ha servit per a dividir territorialment el País, impulsant des de les diferents instàncies de l’Estat espanyol un regionalisme letal per a la consciència i unitat nacionals.

5. NO, perquè és contrari als interessos de la majoria social dels Països Catalans:
no ens serveix aquest ni cap altre Estatut, ja que són textos per a regular les relacions i els interessos de les grans empreses i la burgesia, en general, dins de l'Estat, i no per a millorar les condicions de vida dels i les treballadores catalanes, sobretot els sectors més desafavorits (joves, dones, immigrats i gent gran. Ni amb finançament ni sense la classe política al servei del capital no està disposada a fer polítiques a favor de les classes populars.

6.NO, perquè hipoteca el futur de la llengua i cultura catalanes:
permet el secessionsime lingüístic i no estableix els mínims instruments per a la defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes en un marc de creixent pressió de productes audio-visuals en d’altres llengües i d’altres referències culturals.

7.NO, perquè deixa els i les immigrades fora de la societat catalana:
per tal de poder integrar els i les nouvingudes, per a donar-los unes condicions de vida dignes i evitar que continuïn essent esclaus i esclaves del Segle XXI, cal que assoleixin els mateixos drets que la resta de treballadors i treballadores.

8.NO, perquè no permet la defensa del patrimoni natural:
no impulsa mesures de penalització i control sobre les activitats que destrueixen el medi. Es mantindrà la situació que ha romàs els darrers 25 anys, on s’ha pogut observar com la depredació per part de les immobiliàries i un model econòmic productivista han incrementat la pressió sobre el medi ambient.

9.NO, perquè és un instrument al servei de l’Europa del Capital i dels Estats: l’Estatut respon al model de descentralització que impulsa la UE, que deixa els Pobles i Nacions sense estat fora de les institucions i polítiques europees.

10.No, perquè, és l’única opció que pot aturar el SI.
Ja que l’opció del nul, malgrat que pugui ser interpretada en clau sobiranista, no pot aturar la reforma estautaria, i per tant reforça el SÍ

Per dignitat: Diguem No!

Començo a veure que més d'un se sent italià. Recordeu el pentatpartito? Els polítics italians units contra el PCI, eleccions i crisis cada pocs mesos i el país seguia endavant. La diferència és que Italia és un estat i nosaltres som un sentiment que ha recollit el Parlament a qui després no s'ha fet ni cas. Italia seguia i segueix endavant gràcies a les empreses però, quines empreses de veritat tenim? Un únic lobby de pensament únic ramificat en mil i una empreses. Tots bolcats cap a un únic objectiu turisme, turisme, turisme. Però amb el beneplàcit de l'estat, no fos cas que volguéssim volar més alt o anar més ràpid.
Com pot ser que siguem tan masells? És la síndrome d'Estocolm?
Portem molts anys de garrotades i de batalles perdudes, només pensem de manera individual, no tenim consciència de país. Ens falten dirigents prou valents per revoltar-nos i dir prou! No podem ser ni lituans, ni eslovacs, ni eslovens, ni ucraïnesos. Serem sempre els pàries d'Espanya. Saben que amb quatre duros ens poden comprar.
És per tot això que cal que el proper 18 de juny ens plantem, tots els que el 18 de febrer vàrem sortir al carrer hem d'anar a votar i fer veure a aquest grapat d'inútils que ens dirigeixen i diuen que ens representen que és hora que pleguin.
Cal recordar què va fer el nét del poeta abans de marxar de l'ajuntament, ens va muntar el famós fórum i ara ha fet el mateix amb l'estatutet. Aquí el teniu, jo me'n vaig. Pasqual, si us plau, torna a Roma i queda-t'hi!
El dia 11 de maig de 2006 ha de ser recordat com el dia on va començar tot, el dia quan el camí de la independència es va aclarir.
Què ens queda ara? Un futur sociovergent només interessat en la burgesia, els xanxullos i el 3%? Un futur nacionalista de coitus interroptus? El Mas frenant a ERC per no fer enfadar al demagog espanyolista? Un nou tripartit controlat per Nicaragua?
Deixem-nos de ximpleries! El futur ha de ser un altre i només el podem decidir nosaltres.
Passem el ribot a l'estatutet i tornem-lo a Madrid, que se'l confitin. Aquest nyap no el volem! De fet no volem més estatuts miserables on encara hem de sentir-nos culpables per demanar realitats. Volem la independència !!!

S'ha acabat!

Un núvol passa i els carrers s'han enfosquit
i fot un ramp com els de quan jo era petit
darrera els vidres jo m'ho miro arrupit
la mare sent Roberto Carlos tot fent el llit.

Ara jo flipo amb aquell gat blau i trist
i moro d'enyorança perquè no ets aquí
la pluja m'ha portat records d'aquell estiu
que vam passar junts en el teu pis de Cambrils.

La mare mai va creure que només fossim amics
ella ens protegia de la llengua dels veïns
perquè si erem a casa ens veia tan feliç
no ho entenia però un fill és sempre un fill.

Els cossos enmig de la sorra.
Oooh! Revolcant-se abraçats.
Oooh! De la ment no se m'esborra.
Ooooh! I puc creure'm que s'ha acabat.

Que s'ha acabat!

Va aparèixer envoltada de misteri
en el primer moment tot va semblar normal
borratxera, descontrol nois i rialles
l'endemà jo amb ressaca i ell amb ella se'n va anar.

Però ara aquest núvol lentament ja ha passat
ja no plou i el cel gris sembla que s'ha escampat
i un gran amor no pot morir-se així
el que és cert que ma mare m'ha semblat sentir.

Oooh! Els cossos enmig de la sorra.
Oooh! Revolcant-se abraçats.
Oooh! De la ment no se m'esborra.
Ooooh! I puc creure'm que s'ha acabat.

Que s'ha acabat!

Que s'ha acabat!

Que s'ha acabat, ooooh!

A jugar!!

Els esdeveniments s'acceleren de tal manera que ara ja es fa difícil poder seguir-los en temps real. Les maragallades, les montillades, les icitades es produeixen a un ritme trepidant (la De Madre continua a la seva bola, és a dir, insistint que ERC s'ha aliat amb el PP, el qual demostra la capacitat política de la Manuela). La confusió ja no és ni confusió. És la confusió de la confusió ( a la Diffèrance d'en Derrida: la diferència de la diferència). Ja no hi ha qui s'entengui. Ara conservem el tripartit, ara no. Ara fem fora els "immadurs" d'ERC (Montilla dixit), ara no. Ara farem eleccions anticipades, ara no. Ara les farem abans de l'estiu, ara a la tardor. La por al fracàs i al ridícul no té precedents, especialment al si del PSC. Ai si guanya el No! No només plegaria el Molt Honorable, sinó que la desfeta política del partit seria històrica. Pel què fa a CiU, tres quarts del mateix. Eleccion anticipades, eleccions anticipades, sisplau, eleccions anticipades, pel que més volgueu, us donarem.... S'entén. Si Guanyés el No (que tal i com van le coses, no és del tot impossible ni improbable, més bé tot el contrari), el pacte Mas-ZP seria ...bé, no seria res, i CiU quedaria en una posició difícil. A banda d'un gran ridícul, és clar. Des del punt de vista de CiU, i com ja s'ha comentat en diversos blocs, els seria més fàcil defensar el sí des del govern que no pas des de l'oposició.
De tota manera, cal preguntar-se (i atenció a la jugada que estan preparant tots plegats): amb qui defensaria CiU el Sí des del govern de la Generalitat? El PSC es resisteix a la sociovergència, donat que els suposaria una catàstrofe total (en canvi al PSOE li aniria de perles, curiós, oi?). Sembla impensable un pacte CiU-ERC per defensar el Sí! CiU en solitari? No aconseguiria prou escons per poder formar govern, ni que fos en minoria i el PSC li regalés la Generalitat votant en Mas al Parlament a canvi de qualsevol animalada.
Així doncs, solució Maragall-Mas. Fem fora ERC, convoquem eleccions anticipades i si la cosa es posa lletja (vol dir si les enquestes comencen a mostrar que el No pren la iniciativa ciutadana), aleshores convoquem un govern provisional, o mantenim el mateix sense ERc i substituím els consellers d'ERC per afins convergents i, apa, tos a defensar el Sí. Ens vendrien que ERC ha fet fracassar l'Estatut, aquest gran nou marc normatiu que ens farà a tots rics en quatre dies i que ens declara internacionalment com a Nació, ens dirien que el No d'ERC ha estat un cop fort dels radicals a la gent normal de Catalunya, a la gent que vol estabilitat enlloc de ves a saber què.
Per tant, alertes tots plegats, que la maragallada de les maragallades no trigarà en arribar.
Què passarà després del referèndum, ja és un misteri, i dependrà de quin sigui el resultat d'aquest. Si guanya el Sí de manera plàcida, si guanya el Sí pels pèls o si guanya el No, tres opcions que dibuixaran situacions polítiques ben diferents, en funció dels resultats electorals. El referèndum té ara una doble funció. Aprovar o no l'estatutet i pre-dibuixar, en funció dels resultats, com sortirà ERC de reforçada (o no) de tot plegat. Està clar que, excepte en cas de sociovergència, ERC continuarà tenint la clau i decidirà si hi ha un altre tripartit o si s'obre un nou escenari amb CiU de socis de cami. Per ara incert.
Però bé, ara ha començat la campanya electoral i com deia el vell amic Joaquín Prats al precio Justo: A jugar!!!

El No, l'avui i el demà

Les bases d'ERC han posat ordre. És una de les avantatges que tenen els partits assemblearis. Qui de debó mana, és la militància, mentre que "cúpula", sempre amb el vist-i-plau de la militància, gestiona, dirigeix i representa. És, senzillament, un exercici democràtic bàsic. No tots els partits 'demòcrates' poden dir el mateix. Però aquest no és el lloc ni l'hora de posar-se a criticar els eixos i engranatges conceptuals dels altres partits polítics dels Països Catalans o de cap altre indret del món. Cadascú se sap la seva i tothom té dret a gestionar-se com li roti o como cregui més convenient.

El que ara és important és que el NO a l'estatutet (nom que, per cert, passarà a la història política d'aquest país nostre tan maltractat -molts cops pels mateixos catalans) comença a prendre força. M'ha sobtat la reacció dels mitjans de comunicació i dels dirigents d'altres partits polítics. El que s'esqueia era un respecte (tot i el desacord) total a la militància d'un partit polític que té tot el dret del món a pensar, decidir, dir i votar el que creu més addient segons llur ideologia política. Però aquest no ha estat el cas. Hom s'esperava que el PSC, IC, CiU i qui fos es llancés sobre ERC com gossos famèlics. Hom s'esperava crítiques, insults i mentides dirigides a la cúpula del partit, al partit com a ens, com les que hem escoltat durant fa mesos. Però jo, com a mínim jo, no m'esperava que comentaristes i dirigents polítics d'altres partits es posessin a insultar la militància d'ERC. Radicals, follls, cap a l'abisme, equivocats, estúpids que no entenen res de res.... Des de fa dos dies que les hem sentides de tots colors. Algú hauria de fer alguna cosa al respecte. Que un representant polítc d'un partit insulti un altre, ja n'estem acostumats, però que un representant polític insulti la militància d'un altre partit per simplement pensar el què pensa, dir el què diu i votar el què vota a nivell intern d'aquest partit, és de jutjat de guàrdia, i literalment parlant.

Hom entén que el tripartit institucional (i qui sap si el proper tripartit governamental de la Generalitat a partir de la tardor) estigui nerviós, molest, confós i, per què no dir-ho, acollonit. El que de debò es temien ha arribat. Ni les jugades monclovites, ni les dels carrers Córsega ni Nicaragua han donat el resultat esperat. Aquí ja no ens espantem per res ni per ningú. Ells i tots plegats sabíem que si ERC agafava el timó del NO, el SÍ trontollaria fins al punt de poder perdre el referèndum. I això és el què ha passat. Ara, tant si el No guanya o perd, quedarà clar que allò que en de Jòdar ha batejat avui com el "Moviment d'alliberament per uns Països Catalans lliures", no és una palla mental de quatre gats sinó que és una opció política ferma, àmplia, segura d'ella mateixa i llesta per dir el què pensa. Aquest No és el No de l'independentisme al que em referia ara feia uns dies en aquest mateix bloc. El tremolor de genolls del tripartit estatutari no és por al No pel fet de ser No. És por al Moviment d'alliberament nacional, que no és ni radical, ni foll, ni camina cap als abismes. Precisament tot el contrari. Als Països Catalans hem perdut la por. I ara què?

El futur és incert. Si guanya el NO, què passarà? Doncs passarà que tots plegats haurem de deixar de fer equilibrismes i dir clar i català què defensem, per què i si (o no) volem un nivell de sobirania com a mínim digna, que evidentment servirà de pont per a caminar més enllà. En termes pràctics, és possible que el Molt Honorable plegarà. També és possible que el PSC es trobi davant la cruïlla a la que no volia arribar: o caixa o faixa. IC, tres quarts del mateix (és possible, però, que en aquest cas les bases també comencin a dir la seva). El que és important és saber què passarà a CiU. Optarà per la sociovergència, un cop el PSC faci aigues per tot arreu? o optarà per quelcom diferent? Prengui la decisió que prengui, serà amb l'horitzó de l'Estatut del 30 de Setembre com a política de mínims i al costat, o potser no, d'una ERC segurament enfortida que haurà deixat clar que no s'amaga. La militància d'ERC ha demostrat dues coses que ara ningú no pot obviar (ni volent):
1. que l'independentisme creix i s'extén ambv rapidesa, té molt clar què vol i que ha pedut la por.
2. (i el més important), que la democràcia no s'imposa. Els estatuts, lleis, constitucions i punts de referència que ens permeten viure amb més seguretat que sense, són el resultat i la representació jurídica d'aquells a qui se suposa que defenses, i no a l'inrevés. Que quedi clar.