03 de desembre 2007

La fi del PSC com a partit polític

Deixant de banda les anàlisi de la realitat 'política' del PSC-PSOE (en relació a si aquesta formació rebrà més o menys vots a les properes eleccions, a si hauria o no d'haver-se manifestat dissabte a Barcelona, a si representen una cosa o l'altra, etc.) la lectura dels diferents blogs dels seus militants, simpatitzants i editorials de diaris i altres mitjans de comunicació que els serveixen de mitjà d'expressió, m'adono que ens hem plantat davant un cadàver. L'enllaç a continuació no deixar gaire lloc al dubte:

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Trampa/bochorno/elpepuopi/20071203elpepiopi_1/Tes

El que més m'ha sobtat és el to emprat contra els partits i associacions que dissabte es van manifestar a Barcelona a favor del dret a decidir en matèria d'infraestructures en concret, així com en matèria d'autodeterminació administrativa en general. M'ha recordat als pitjors moments del discurs i la retòrica pseudopolítica del PP. He trobat insòlit l'insult i les desqüalificacions a tots aquells que van manifestar-se per motius polítics (a l'editorial d'El País no els ha tremolat la mà a l'hora d'acusar els polítics que es van manifestar de 'ridículs', 'oportunistes', etc, i els ciutadans d'imbècils incapaços d'adonar-se que els manipulen). M'ha sobtat el nivell del 'cabreig' (terme de força actualitat entre les files socialistes) de molts militants i polítics parlamentaris i membres del Govern de Catalunya davant la manifestació. També m'ha sorprès el grau de nerviosisme que s'esmuny entre les línes que escriuen. Però per damunt de tot, per damunt de la retòrica i el to, del verí que escupen l'editorial esmentada i els blogs que s'hi enllacen, m'ha espantat la manca d'arguments en llurs crítiques, la manca de reflexió en certa profunditat del que està succeïnt a Catalunya. Això és el que em desconcerta. No hi ha anàlisis, no hi ha cap mena de reflexió, no hi ha pensament.

Amagar el que va passar dissabte a Barcelona amb la mort d'un membre de la guàrdia Civil a Capbreton en mans d'un suposat membre d'ETA resumeix, per molt trist i condemnable que sigui el fet, aquest camí sense retorn que ha emprès el PSC. Un camí que s'allunya de la reflexió, la intel·ligència i la honestedat polítiques i que es refugia en el tacticisme de com no perdre més vots o de com guanyar-los. La maquinària del partit ha acabat amb el partit polític.

Si guanya el PS, perd Catalunya

Ho he dit moltes vegades i ho tornará a dir, els socialistes són pitjors que el PP. Molt bon rotllo, molta política social, d'esquerres, bla, bla, bla, però a l'hora de la veritat, molt espanyolisme davant de tot. Només cal veure la resposta a la manifestació de dissabte. Em fa vergonya i fàstic que aquests personatges dirigeixin el país! I a més que ens xuclin els recursos. Crec que els cal una bona clatellada, que caiguin d'una vegada del pedestal i que els acòlits que els sustenten en els òrgans de govern els abandonin per inútils. No estic proposant ni una moció ni un canvi de majories. Només que els deixin sols, a veure com governen, si poden i que mica en mica a les eleccions els deixem sols. Ja sé que tenen la paella pel mànec, reparteixen càrrecs, diners, subvencions,... però per dignitat diguem PROU!!

El circ del socialistes ja ha arribat:
Cap de pista, Miquel Iceta, el domador de feres sobiranistes, Joan Ferran, i el circ complet a la blogosfera. Lamentablement, l'escapista Jose no podrà assistir, ha anat a demanar perdó.

30 de novembre 2007

MANI, MANI, MANI

Demà aniré a una manifestació, de moment ja serem quatre: en Jordi Pujol (hi va per dignitat), l'Heribert Barrera (ell hi va per coherència) i en Jaume Sobrequés (ha dit que hi anirà per independentista, bona patacada pel psc espanyolitzat), i com ja he dit, jo mateixa.
més absolutament igual si no hi ha ningú més. i també més absolutament igual de quin color és la persona que tingui el costat, si és que n'hi ha , també més igual a qui vota aquesta persona si és que n'hi ha, i si és o no usuari, si que hi ha algù més que nosaltres quatre.
Només sé que jo hi anirè, hi aniré perque vull, perque ja no ho aguanto més i perque si, que coi, perque porto més de 8 mesos preguntant-me on sou, els d'aquí i els d'allà, hi anirè perque m'he passat críticant la poca mobilització de la societat civil, hi aniré per el meu orgull, hi aniré perque sempre he dit que jo ja hi sóc, en el camí de la independència....hi anirè sobretot, per conciència.
I encara que sóc prou forta per anar-hi sola, si al costat hi ha algú de qualsevol color, si davant hi tinc algú que vota a qui sigui, si darrera hi ha un usuari o no usuari, creieu-me, agrairé la companyia.

No deixem que els partits polítics i la seva vanalitat incompetent, ens arrenquin l'únic dret inarrencable, decidir com passem una tarda de dissabte!

29 de novembre 2007

QUAN ANEU A LA MANI...

Aldarulls o no aldarulls,..., aquesta és la qüestió, jo crec.

Assistir amb indignació continguda o destruïr el mostrador de rodalies?
No sé. Crec que el més intel.ligent és demostrar força però no violència, però em temo que hi ha massa interessos per a fer el contrari, i que el tema se sortirà de mare, cosa que els especialistes en guerra psicològica aprofitaràn per anar en contra nostra altra vegada.
I el Saura diu que no hi anirà.
I la ministra anar aguantant...

22 de novembre 2007

LA VANGUARDIA NO AFLUIXA

Bé, el que ahir era una notícia interior, avui ja ha passat a la primera pàgina. Els estudiants catalans estàn a la cua d'Espanya i d'Europa. Vaja, quina novetat.

Us dic la meva opinió.

Ja que fa poc vaig llegir un article de l'Hector Lopez Bofill on parlava de la resignació on Catalunya està caient. I crec que el deixar de cuidar les nostres criatures. El nostre tresor més preuat serà un dels mals on caurem si la situació no canvia. No ho dic perquè si.

Part de la meva formació eclèctica m'ha portat a comprendre com van reaccionar, com a col.lectivitat que es pensàven que eren, les tribus de indis americans quan els van posar en reserves dins el seu propi país. Depressió, alcoholisme, índex de fracàs escolar molt per damunt de la mitjana dels Estat Units..., us sona? No veieu la depressió? No veieu l'alcoholisme?

No importa, ja es faràn més evidents. Ens tenen a la reserva del Nordest de la Gran Castella i ara ens ficaràn cada vegada dins de gàbies més petites. Aviat hi haurà barris castellans i catalans, com passa a molts poblets petits del Bages, com a Glasgow.

I qui ho farà, qui ho permetrà? Gent que no ens estima, i que pensa que ho fa pel nostre bé. I mai us faràn tant de mal com quan vénen sota aquestes premisses.



Des d'aquesta petita plataforma que no llegeix ningú, vull aclarir-vos que la guerra no està perduda. Que no em penso resignar a aconseguir que la col.lectivitat (per ressaltar que sóm un grup) a la que pertanyem pugui decidir per ella mateixa.

I jo que sóc un globalista irredent, on poso el límit de la col.lectivitat? Tots aquells que em permeten una normal evolució sense cap restricció són del meu grup. Aquells que em volen fer desapareixer són d'un altre grup i no poden decidir per mi.



Es per això que desitjo amb totes les meves forces que el Tibunal Constitucianal tombi l'Estatut de Catalunya en la seva totalitat. Fa mesos vaig dir que aquest regal no ens el farien. Demostraria que són estúpids. Tot el contrari, ens faràn empassar una aberració legislativa que no resol, CAP dels temes importants que com a GRUP, NACIÓ, tenim. (que ens donen alguns diners? I què!)



I no us penseu que els temes importants són decisions filosòfiques, no.



Se suposava que erem una comunitat rica i ara es veu que no podem ni pagar-nos un tren d'alta velocitat a la Jonquera. I sabeu de quí és la culpa, no?



Dels nacionalistes, de la immersió lingüistica i del català. Caldrà que acabem amb ells per a que Catalunya torni a ser la comunitat motor d'Espanya... (és curiós com aquest silogisme profundament estúpid por seduïr encara a molts catalans de bona fe).



Catalans, és hora de morir com a poble!! Us pensàveu que tindrieu la dignitat de poder decidir sobre la forma de viure i de morir?!

NO! A Valladolid sempre hi haurà algú molt més intel.ligent que vosaltres que decidirà pel bé de tots.


Afanyeu-vos a suicidar-vos, ja!! No volen ni que ens treguem la vida com a nosaltres ens dongui la gana, la nostra mort haurà de ser com decideixin a Valladolid!



Però no us penseu que si us poseu a parlar en castellà la cosa canviarà. No. Vosaltres, castellanoparlants de Catalunya sempre sereu catalans per als excloents, per als que ES CREUEN MÉS QUE VOSALTRES, i sempre, sempre continuarà la mateixa lluita no resolta. I l'acte de pretesa sobirania que feu el Xirinacs no és tal, ja que es reencarnarà en una societat equivalent, sigui on sigui, on hi haurà un opressor i on haurà de lluitar per a aconseguir el seu dret a decidir, amb l'agravant que el Karma li haurà empitjorat.


Tot seguirà igual.
Fins el dia que plantem cara i diguem: Ja ni ha prou. La nació catalana no va quedar derogada amb el Decret de Nova Planta, ni quan es van casar dos reis. La nació catalana està ben viva i vol viure com a ella li doni la gana en aquest planeta que no és de ningú i és el de tots. La nació catalana té tant d'orgull com la nació més gran de tot el planeta, i que no haguem imposat la nostra llengua, destruïnt-ne milers, només ens defineix com a cultura amb els nostres actes reals.



La Nació Catalana ja sap que despareixerà sota la influència demogràfica àrab, llatinoamericana o xinesa, però vol viure i morir com a ella li doni la gana . I impedir-nos viure d'aquesta manera com a col.lectivitat (l'estatut no ens reconeix ni com a comunitat de veïns) és una de les majors crueltats psicològiques que han fet els fastigosos castellans i els seus abduïts.



Segon avís a les lògies de la Vanguardia: Espero que sapigueu el que esteu fent. Per fer de bruixot se n'ha de saber, i el fracàs és una llei quan es viola una llei superior. La reacció serà imprevisible. I una vegada oberta la caixa de pandora ja no se sap on podrem acabar. Com reaccionarieu si arribessiu a la conclusió que només us queda una sortida?

21 de novembre 2007

AQUESTA SERÀ LA PITJOR DE LES PÈRDUES

Us dic una estratègia que jo faria si volgués destruïr la moral d'un grup rival.



Desunir-lo. Quan desuneixes l'altre guanyes. I pots fer-ho de moltes maneres. La pitjor de les quals, la més horrorosa de totes, és la de manipular amb els fins més pèrfids les criatures de l'esmentat grup. (Heu de posar cara de dolent, quan penseu això)

Ja hi ha llum verda per a la segregació escolar. L'apartheid té llum verda a Catalunya. I La Vanguardia Española s'apunta, mentre juga a la puta y a la ramoneta, a que les famílies castellanoparlants, amb tot el suport d'un estat espanyol, que sempre decidirà en nom de les famílies catalanoparlants sota l'excusa del bé comú, eduquin els seus fills sense que aprenguin el català. Això significa ficar tots els nostres fills en una reserva india. Tal com sona, pero ningú sembla adonar-se'n.

Com l'escola Aula. Dues línies separades. Els que estudiaràn en castellà i els que estudiaràn en català. Ja ens barallarem quan anem a prendre cerveses al Up & Down, si es que existeix. Cohesió: MORTA. Convivència: NUL.LA. Vulnerabilitat per caure en els tòpics: TOTAL.

Com ho faràn? Molt senzill. Diràn que parlar català, el sistema de immersió lingüistica, és la causa de tots els mals. No ho sabieu? la culpa de tot la teniu vosaltres per ser el que sou!
Identitàris!! Sortiu de la tibu!! Català aborigen analfabet. Espanyol modern, culte, lliure, desvetllat i feliç!! Volieu riure? No patiu, ja farem una oferta al Buenafuente i el posarem quan només el podran mirar els vigilants del Pàrking!! Us farem estar sempre emprenyats!! Ja, ja, si fins i tot el Juliana s'ha inventat el nou arquetip!!

I aquest espanyols de bé, convenientment mediatitzats per l'amargat de la COPE, aquell a qui un malalt va engegar un tret al genoll, convindràn, les bones persones, els espanyols de bé (Rajoy dixit), que és una exageració fer cinc hores de català a la setmana, o quatre, o tres, és igual el nombre. El més important és que la campanya de desprestigi ha calat a fons entre els nostres mateixos conciutadans.

Jo mateix, que parlo cinc llengües, sóc considerat una "obtuso i cerril nacionalista" pel sol fet de portar l'Avui sota el braç! Qui em va dir això, és un català amb els dos cognoms catalans, per no parla el català, tot i néixer aqui, tot i confessar la més grans de les estimacions a la nostra (seva?)llengua, ha decidit emigrar a Madrid amb les dues filles perquè aquí no li deixen estudiar en castellà. No patiu, allà el rebràn com un heroi. Jo ja li he dit que és un cabró a la cara i li he aguantat la mirada. Cosa que ell no pogut fer perquè sap que és mentida tot el que diu.



Si aneu amb aquestes, amics del CESID, si voleu a ficar els nostres fills en una reserva com a primer estadi, per a tot seguit continuar la vostra persistent campanya de desprestigi i ofec de la llengua catalana (serà molt senzill quan només calgui reduïr les subvencions a les escoles no afins), us adverteixo que la reacció és imprevisible!! Es comença per la desafecció. Es continua per la desobediència civil i s'acaba, una vegada el territori està objectivament empobrit i estressat, amb la guerra, les violacions, el patiment desaforat i la ruïna total, i tot perquè?
Per no deixar-nos sentir un poble? Per no deixar-nos decidir? En nom de no sé quina unitat divina de merda?!
Ja cal que algú dels vostres intel.lectuals s'empesqui un gest d'amor sincer per aturar l'escalada de despreci que hi ha a Catalunya vers el govern central i el seu més gran mentider. Ja cal que us afanyeu perquè només l'amor porta a l'amor i l'odi mai porta a la finalització de l'odi.
I reconeixo a mi, un ferm partidari de l'amor com a via de sortida del conflicte essencial català, fa temps que ningú m'escolta i començo a perdre l'esperança.

Al proper text us dic la tàctica guanyadora!!


Per cert, molt, molt, molt bé el discurs del Mas. I això que fa anys que no el voto. (Bé vaig votar Trias a alcalde de Barcelona, però això no compta perquè era evident la tria)



http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071121/53412996779.html

QUI NO ESTIMA CATALUNYA NO MEREIX DECIDIR PER ELLA. I HEM DE PORTAR EL DEBAT A AQUEST TERRENY.

20 de novembre 2007

MENTRESTANT IBARRETXE PLANTEJA LES CONTRADICCIONS CLARAMENT

Volieu un altre exemple de guerra psicològica, aqui el teniu, si ahir el Rubalcaba llepava el cul als polítics catalans mentre els confinava a una reserva psicològica i física del nordeste del país de todos los castellanos.

Avui, com si fós una contrarrèplica el lendakari Ibarretxe planteja la seva defensa amb el millor dels arguments possible: NO VULL SER MÉS QUE TU, PERO NO TOLERARÉ ESSER MENYS.


Si vosaltres us passeu la justícia pel forro portant-me a declarar, jo agafaré els vostres arguments i us faré declarar a vosaltres, vosaltes tindreu la foto i jo també.

L'argument és molt senzill i imbatible. Si voleu carregar-vos la justícia, jo us hi ajudaré, només ensenyarà d'una manera clara i diàfana com de corrupte i tergiversat està aquest suposat estat de dret que ens han venut.

Que no accepteu? Arguments per a mi...
Que accepteu? Un a un i el parti acaba de començar. I no cal que intenteu la escalada de violència (Rodriguez Ibarra dixit), perquè ja sabeu la resposta que us va donar l'Arzallus: Nosaltres estem aquí. Que vinguin!

(Quina diferència d'actitud política, Déu meu!)
Aquesta estratègia de Ibarretxe pot resultar guanyadora o perdedora, això és el menys important, el que segur que és, és intel.lectualment irreprotxable. Dóna gust veure algú, que per variar, intenta alliberar-se de la miseria moral que ens envolta a les minories i ens ensenya el camí A TOTS.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071120/53412816961.html
GORA EUSKADI.
Ésser minoritari no vol dir acceptar deixar-se trepitjar en nom de la Democràcia.

19 de novembre 2007

A RUBALCABA LI MOLTESTA QUE PARLEM DELS NOSTRES PROBLEMES AL PARLAMENT ESPAÑOL

Volieu guerra sibilina i psicològica, aqui la teniu. El Fouché de la política espanyola, el crack de la lluita en les clavegueres del poder. L'home amb més poder polític de tot l'estat espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba acaba de declarar que els polítics catalans han parlat massa de temes que només afecten a Catalunya al parlament espanyol. Amb un circunlòqui, pretenent adular els polítics catalans, (no patiu, més d'un caurà en la trampa), ha dit amb bones maneres que a Espanya no li interessen els problemes de Catalunya. El missatge ha calat tan endins en la societat espanyola que ja ni els seus dirigents se'n amaguen.
El més curiós és que la notícia vé associada amb un comentari sobre la possible desafecció catalana a la causa espanyola. Desafecció?
Com li dirieu al sentiment que us assetjaria en el cas que la persona que us administra el vostre sou mensual, aquella en la qui teniu, o heu de tenir la més absoluta de les confiances, comença de bon matí a gastar els vostres diners en qualsevol cosa menys en aquella que us pot portar a una vida més fàcil en aquesta Europa ultra-competitiva.
-Inversió en infraestructures nul.la
-Liberalització comerç aeroportuari nul.la
-Presencia esportiva internacional nul.la, reconeixement de existència com a comunitat nul.la

Però això no és el pitjor. El pitjor és que la mateixa persona que us administra la cartera, el vostre sou, després de no gastar-se els diners en res que us pugui beneficiar, després d'anys de campanyes inmundes presentant-vos davant la opinió pública literalment com uns avariciosos escanyapobres, en acabar el dia i anar a comprar al supermercat, és la mateixa persona que deixa de comprar productes fets a Catalunya, o d'arrel teòricament catalana perquè empobrir-vos serà l'única forma de subjugar-vos.

El Jacobí més ben preparat de la política espanyola ha dit que parlem massa de nosaltes, i això si ho digués un altre no passaria res, però venint d'ell n'hi ha per posar-se a tremolar. I el pitjor de tot és que els nostres polítics, absolutament hipnotitzats per les seves formes falsament educades, li riuran les gràcies sense ni adornar-se de què vol dir que el Rubalcaba hagi marcat un límit sobre el temps que es pot parlar de Catalunya al parlament de tots (sic) els espanyols.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071119/53412683679.html

03 d’octubre 2007

De l'adjudicació de la T-Sud i la resposta necessària

Després de la Chaconada de torn d'ara fa un parell de setmanes (fruit més que res de la incompetència de la ministra), la prohibició d'un simple partit de futbol entre les seleccions nacionals de Catalunya i els EE.UU. (i les posteriors amenaces contra els representants de la federació nacional de futbol de Costa d'Ivori per part de la federació i govern espanyols per tal que tampoc no pogués jugar-se un altre partit de futbol contra la selecció d'aquest país), les desmesurades respostes judicials i posterios condemnes als acusats d'haver cremat retrats d'un monarca que en temps lliure mata ossos drogats (les desmesura no ha estat tant pels fets com per la mostra d'insubordinació i el qüestionament públic i no acomplexat d'una monarquia carrinclona i ridícula que és d'estirp tan democràtic com un tret al clatell d'un infant), ara el govern espanyol ens torna fer un present històric, dissenyant-nos una terminal per l'aeroport de Barcelona que és una simple terminal de Barajas, Madrid, España. Les infraestructures a Catalunya no es dissenyen per respondre a les necessitats econòmiques, socials i polítiques del país, sinó que, ben bé a l'inrevés, pretenen la despotenciació econòmica, social, cultural i política a fi de que el grau de dependència de Catalunya vers l'Estat espanyol creixi el màxim possible. Això significa l'enpobriment del país tant en el sector econòmic, social, cultural com en el polític, el qual alhora no portarà més que frustració i humiliació.
Per aqust motiu és ara urgent deixar de posar dates a somnis i d'aixecar-nos la camisa a tots plegats amb refundacions del catalanisme, i traçar un full de ruta amd idees clares i passes concretes. Tanmateix, mentre no hi hagi una regeneració important dins els dos partits sobiranistes amb prsència parlamentària, això no serà possible.

27 de setembre 2007

Teoria i pràctica del neo-feixisme espanyol.

L'altre dia vaig llegir l'editorial de La Vanguardia. Em va sobtar, però no sorprendre, que aquest diari de tradició monàrquica i dretana exposés amb tanta claretat els seus principis ideològics. De fet, i després de llegir el panflet editorial un parell de cops, vaig adonar-me que l'escrit no era només una expressió ideològica que, burlesca, pretén redefinir el catalanisme, sinó que es tractava d'una presa de posicions i una declaració clara d'intencions. El to de l'article és insultant i menyspreador vers tot aquell pensament 'dissident' i/o 'diferent' que, segons l'autor, no té capiguda en la Catalunya vanguardiana, és a dir el catalanisme polític, entès com a sobiranisme, nacionalisme o independentisme, que té per finalitat l'establiment d'un estat català sobirà a Europa. Aquest pensament s'ha convertit a partir d'aquest article en l'objectiu d'una nova ofensiva. L'article dissenya els marcs i assenyala els diferents fronts i personalitats polítiques i socials sobre els quals el sistema político-jurídic espanyol deixarà caure el seu pes més brutal.
La pràctica d'aquesta teoria definida i exposada mitjançant l'editorial de la Vanguardia ja s'ha fet realitat amb les inculpacions per les crema de retrats del Don Juan Carlos I de Borbón, la prohibició d'un partit de futbol entre les seleccions nacionals de Catalunya i els EE.UU., etc. No cal entrar en detalls que ja coneixem. Aquest és només el primer pas. El mecanisme del poder més espantós de les espanyes blaves, representat a Catalunya per les veus de La Vanguardia i El Mundo, s'ha posat a caminar. Aquesta no serà una ofensiva més. Us deixo amb l'article.

Eso no es catalanismo
De un tiempo a esta parte, proliferan las manifestaciones de un soberanismo de corte maniqueo, con frecuencia maleducado e hiriente, que envenena las relaciones de Catalunya con el resto de España estableciendo una relación de vasos comunicantes con el españolismo catalanofóbico, su gran beneficiado. La comprensión o el silencio que han rodeado la quema de fotos del Rey en Girona y la conversión del engreído treintañero incendiario en mártir de una supuesta España represora son el último capítulo de un bochornoso serial ideológico. Protagonistas de tal serial son las plataformas independentistas - que obtienen un tratamiento periodístico muy por encima de su representatividad- y algunos personajes pintorescos: aquel celebrado actor que no consigue diferenciar los ingeniosos balbuceos de su personaje televisivo de la lamentable charlatanería de sus mítines; o aquel destemplado jurista que ha conseguido notoriedad denunciando a un Estado de cuyo aparato participa.
Se trata de un soberanismo de vuelo gallináceo, tan estridente como irreflexivo, fundado en los tópicos de la visión romántica de la historia. Su relato es sentimental y sus acusaciones no alcanzan sólo al Estado, a los políticos españoles o a España en general, sino también a políticos y miembros relevantes de la sociedad civil catalana, acusados de connivencia culpable y de cobardía, cuando no de traición. Esta visión de las cosas se divulga con sospechosa redundancia, a veces en tono sarcástico e insidioso, a través de unos medios públicos que deberían respetar escrupulosamente todas las sensibilidades ciudadanas.
Este soberanismo visceral acostumbra a reclamar del Estado español, con grandes aspavientos, el pleno reconocimiento de la pluralidad interna, pero es incapaz de reconocer, siquiera de respetar, la enorme pluralidad que anida en la compleja y cambiante sociedad catalana. La desacomplejada parcialidad con que desde los medios públicos se comentan los acontecimientos deportivos es el ejemplo más popular de la falta de respeto a la pluralidad catalana. La visión despectiva de las selecciones españolas o el tradicional barcelonismo de estos medios, ya de entrada discutible (según las estadísticas, un 40% de los catalanes son forofos de otros equipos), ha derivado en los últimos años en inaceptables formas de antimadridismo. No vale la excusa de que en algunos medios públicos de Madrid se cometen los mismos errores. Los extremismos extremismos se necesitan y alimentan mutuamente, pero Catalunya -que ha salido muy fatigada del reciente cambio estatutario- necesita cordura, seriedad e inteligencia para poder plantear sus justas reivindicaciones y debe exponer sus necesidades armándose de razón, no de excesos. Nada puede perjudicarla más que aparecer identificada con posiciones infantiles, extremistas.
Es evidente que este soberanismo ruidoso y ensimismado perjudica a la causa de Catalunya, pues provoca más recelo entre los propios catalanes que seducción. ¡Flaco favor se hace a la expansión de la lengua catalana si los medios que hacen bandera de ella desprecian a tantos catalanes que sienten o piensan de otro modo! Alegrarse de la derrota de la selección de Gasol, comprender o relativizar la quema de fotografías de los Reyes, insistir desde los medios públicos en el mapa pancatalanista olvidando el masivo sentir de los valencianos o aprovechar los graves problemas infraestructurales para promocionar la enésima plataforma soberanista no resuelve nada: complica más las cosas de lo que ya están. Si el independentismo en el Govern y el nacionalismo moderado en la oposición siguen manteniendo una relación ambigua, amable o acomplejada frente a estas minorías, lo pagarán caro. En este momento grave, la sociedad catalana exige seriedad, pragmatismo y moderación. También el socialismo que lidera las principales instituciones catalanas puede pagar caro su silencio concesivo y pragmático. A Catalunya le sobra hervor, pero le faltan palabras sensatas. Falta valentía para defender el principal legado del catalanismo: la defensa de los intereses materiales y culturales de Catalunya y la voluntad de hacerlos compatibles con el progreso de España.

26 de setembre 2007

Què ens està passant?

Què més ens cal? Què més ens han de fer? No n'hi ha prou? Ja no tenim ni llibertat d'expressió. Ens queda quelcom?
Estic preocupat, molt preocupat, perquè no veig una reacció, sembla que tot ens està bé. I sembla que l'única solució és abstenir-se a l'hora de votar. Però és útil l'abstenció i res més?

12 de setembre 2007

Comença el curs

Finalment avui ha arribat el dia. Ja tenim les motxilles plenes, l'entrepà fet i anem cap a l'escola a veure els amics que vàrem deixar al mes de juny. Tenim mil històries per explicar i tornem amb ganes.
I per començar, primera lectura: en Partal proposa un nou partit
No m'estranya perquè després de la jornada d'ahir el que em queda clar és que els partits actuals no ens serveixen.

07 de setembre 2007

CATALUNYA I ELS PEATGES

Què dirieu si cada vegada que volguessiu anar al carrer, per baixar del vostre pis us fessin pagar l'ascensor? Imagineu que l'ascensor ja l'heu pagat quinze vegades, que pagueu el IBI, l'administrador, l'assegurança de la llar, les revisions periòdiques, la homologació, vau pagar una derrama per tenir ascensor, però tot i així, després de quasi quaranta anys, encara heu de pagar per baixar a la portal de casa vostra. Una mica cada dia.
Com us sentirieu?
No és populisme barat. Això és el que passa amb els peatges entre Tarragona i Barcelona.
Cal eliminar-los per dos motius principals:

1)Signifiquen un bloqueig a l'artèria econòmica més important del nostre païs, la que uneix els dos ports comercials més importants en volum de mercaderies.

2)Signifiquen un frè al desenvolupament harmònic i a la aproximació amb les comarques del sud de Catalunya. Estimularà també Castelló en una àrea, la industrial, que haurà d'estimular-se ara que venen vaques magres per als especuladors immobiliaris. Cal posar-se a treballar.


Les plataformes de protesta no estan essent útils, haurem de passar a la desobediència fiscal?

Anem tot el dia amb el clatell abaixat!
Mireu sino, com es pot entendre que la Sel.lecció de Catalunya no pugui fer un partit amb la sel.lecció dels Estats Units. I el PP demanant perdó, són tant viciosos que fa fàstic. El pitjor és que no són ells els qui abaixen més el clatell.

Hem de demanar permís per tot? Sembla que alguns polítics ja s'atreveixen a protestar amb les coses més fàcils com per exemple la Pruna amb aquest tema, animant a jugar, si voleu jugar, jugueu, a veure què fan.
És el que hauria d'haver fet el Mas el dia que el Señor Jo seMen aAguado va dir que segons les pretensions que tinguessim amb l'estatut, ell s'atribuïa el dret de mantenir la unitat (?) amb la força de l'exèrcit. Això si que era negociar amb les armes damunt la taula.

Abans pensava que ens tenien com a espanyols de segona, ara ni això. Senyor Fornesa, té vostè dignitat? Demana vostè permís a Madrid per baixar al carrer? Prepari's a treure el peatge de Martorell o la caixa de tots perilla. Ja que l'han ignorat amb el tema de l'aeroport, no té ganes de fer alguna entremeliadura? Anul.li aquest peatge, i faci un avís en els seus cercles, vostè ja sap on.
El que perdrà per una banda ho guanyarà per l'altra.

Es un consell d'un amic.

26 de juliol 2007

la ministra dels joves?

Aquí podem veure en acció la nova ministra d'habitatge. La gran aposta del demagog per aconseguir els vots dels joves i els catalans. Una ministra sense competències, transferides a les comunitats autònomes i als municipis, i sense ganes de respondre a les entrevistes.



Quina classe política!!

20 de juliol 2007

On sou?

Jo no abarateixo el meu somni, Bandoler. Els somnis ens fan lliures, ens fan forts, ens ajuden a lluitar i a créixer. Els somnis representen la nostra riquesa personal, el foc latent que ens empeny cap endavant i jo en tinc un, un que m'identifica com a persona, un que forma part de mi mateixa, un que m'impulsa a no apagar-me, a no adormir-me....somnio amb un país lliure, independent, amb una llengua forta i una cultura creixent, un pais petit però preciós, obert al món i a tothom, una terra eixerida i respectuosa, assenyada i segura de si mateixa, una societat desacomplexada i inconformista que a cada pas que fa, mira el futur sense por i amb esperança, l'esperança de sentir-se i saber-se lliure i amo d'un mateix, la maduresa que et pertany quan saps que tens dret i pots dirigir el teu propi camí...El meu somni és la Independència, així de sencill, sense justificacions, sencillament i tal com diu la cançó, perquè "sempre em sabré malalta d'amor pel meu país".

Però aquest somni no el puc fer realitat jo sola, podria creure'm que catalunya ja és independent perquè jo ho he decidit, però aixó no és complir un somni, es viure una il.lusió enganyosa, i jo vull més. vull una realitat! i com que no la puc assolir sola, no deixo de preguntar-me... on sou? on sou malalts d'amor? perquè no fem public la nostra malaltia per fer-la més forta i més gran? si, tots els que no en traiem diners d'aquest malaltia, tots els que cada dia fem petites passes individuals per no abaratir un somni, un somni que ens podria unir molt més del que fa ara...On sou...?

Jo sóc aquí, i amb la paciència que genera saber-se guanyador d'un somni, us hi espero!

bon estiu malalts d'amor pel nostre país!

16 de juliol 2007

Un parell d'apunts

Ahir i avui els blocs van plens de comentaris sobre l'entrevista d'ahir a l'Avui al secretari general d'ERC, Joan Puigcercós. Queda clar que en Carod està a la corda fluixa i ja li estan buscant un lloc honorífic. El que no queda tan clar és cap a on vol anar ERC. Per on apostarà l'actual direcció? I la militància? Superarà en Carretero el 10 % de l'últim consell nacional?
Dissabte en el mateix diari hi havia un article interessant de l'Elisenda Paluzie on explicava clarament com ens enganya el gran demagog. Caldria recordar el lema del PSC a les generals i dir clar: "El que és bo per Zapatero no és bo per Catalunya"

11 de juliol 2007

Discussió enriquidora

Sembla que mica en mica ens estem apagant. Potser és l'efecte montilla que ens adorm a tots i fa que tots anem passant de la política. Ja no importa res, no cal fer res, no cal queixar-se. Passarà el que hagi de passar i ja està. Si els serveis públics van malament, mala sort. Si l'aeroport torna a ser un caos, mala sort. Si ens la foten per aquí i per allà, doncs apa a gaudir!
I amb aquesta sensació estranya m'he topat amb un interessant debat entre dos grans blocaires: en Xavier Mir i en Manel Bargalló.

10 de juliol 2007

AMOR I SOMNIS


Quan en una nit d'estiu tens l'oportunitat de fer una navegada nocturna entre Llavaneres i Roses te'n adones, un cop passada la mitja nit, que Catalunya és una cosa molt diferent segons el punt de vista, físic, des d'on la mires. Tot sembla més petit, les Formigues són a tocar i la Lluna, i les llums elèctriques de la costa dónen a la nit una aurèola estranya. No saps ben bé quin color té aquesta vivència. Entre un gris metal.litzat amb tocs de lil.la i guspires taronjes com el foc.
Això si no mires l'electrònica, llavors tot és verd fosforescent i tecnològic. De vegades vermell.

No abaratiu els vostres somnis, no deixeu que l'amor es torni convivència sorda i aburrida. No penseu que Catalunya és el que volen que pensem que sigui. Catalunya és el que nosatres volem i serà el que nosaltres volguem i ajudem a fer.

Estimem, o sigui, tinguem un somni per Catalunya, i, si acomplim les regles del joc dels somnis, aquest somni, indefectiblement es farà realitat. No demanem impossibles perquè fracassarem, no ens conformem amb menys perquè esdevindrem esclaus. No abandonem, perquè morirem en vida sense capacitat de traspassar una realitat que creiem incòmoda.

A tots, molt bon estiu.

03 de juliol 2007

ERC trontolla

Des de l'experiment del primer tripartit a finals de l'any 2003 fins ara ERC ha sofert una sotregada rera l'altra. No és només una pèrdua de vots o de suport sinó una pèrdua de lideratge i d'ideologia que possiblement sigui el més preocupant. L'estratègia inicial potser era bona: intentar liderar el nacionalisme català sense apostar clarament per la independència sinó que aquesta fos una conseqüència de tot el procés. Es volia involucrar els socialistes i possiblement l'expresident més independent que hem tingut mai era un bon company de viatge. Però l'error va ser creure's que això seria fàcil i que després del 14-M ja estava fet.
Ara veiem com dins d'ERC cadascú tira per un costat. Puigcercós fa discursos sobiranistes i s'ofereix com a líder per calmar els corrents interns. Carretero es proclama salvador de l'essència del partit i Carod ens sorprèn a tots insinuant que ell hauria apostat pel si a l'estatut?
Tot això provoca desencís i fa que molta gent cregui que ERC s'està autodestruint. Fins ara no han estat capaços de gestionar la seva presència al govern. Saben que hi ha molta gent que no els perdona haver investit el president més gris de la història de Catalunya. Un president incapaç de plantar cara a Madrid, el veritable amo. Però què passara si l'any vinent l'amo desapareix?
Cal mantenir aquest paper de crossa molt temps? O seria millor plantar-se? No cal oferir un pacte a l'oposició com els que es fan a les calçotades. Només cal deixar clar per dignitat no es pot seguir així. Si aquest govern no defensa els catalans millor no ser-hi.

02 de juliol 2007

Sense títol

Fa més d'un mes que no escrivim. En Prozac ens preguntava al seu últim comentari si la depressió és tan horrible com la nostra absència.... No. La resposta és no. La depressió és tolerable. Prozac, que som catalans, que no ho recordes? Estem acostumats a depressions, decepcions, traicions, adulteris i putiferis polítics i crisis de totes les menes. L'únic dubte que tinc és com pensar la situació política del país? Continuo fent anàlisis polítiques del caòtic i funest psc? Continuo rient dels impresentables d'ic? Contiuo emprenyat amb CiU? O continuo provant d'entendre el sr. Carod i les seves estratègies (que les entenc teòricament però que no tinc clar que siguin les correctes ara per ara, tot i que tampoc no sé si ho són o no)? D'altra banda tampoc no es tracta de posar-se a endivinar el futur i el nombre de diputats que cada partit treurà a les properes eleccions. Això ja ho fan els diaris i és força avorrit.
A Catalunya, ara per ara, no passa res. En Montilla continua administrant. El PSc continua fent comptes i més comptes per no perdre més vots (però per continuar guanyant poder), mentre s'ofega en la seva pròpia mediocritat política. CiU deu continuar pensant com fer-s'ho (estan a l'espera del que passi al proper congrés d'ERC), mentre algunes veus discordants semblen disposades a començar a dir què pensen (Vives, etc.), especialment quan l'opus dei a catalunya (UDC-Sr.Duran) torna a tocar els pebrots amb entrar al nou govern a Madrid. I ERC patint una convulsió interna que amb una mica de sort ens portarà algun canvi interessant i, qui sap, una renegociació del tripartit, o potser la seva fi. El que està passant a ERC i el que passarà aquest estiu i propers sis mesos marcarà els propers deu anys d'ERC i del país, per bé o per malament. No cal ser o haver estat votant d'ERC per sentir-se atret pel procés intern al que s'apropen. Cal deixar-los fer. El que hagi de passar passarà. Com a mínim, per molt que els critiquem, cal reconèixer que té unes bases amb trempera que es mouen. La resta de partits continuen a la lluna. Com si no passés res.
I per si tot això no fos suficient, ha arribat l'estiu i el país queda en mans dels turistes durant un parell de mesos. Suposo que al setembre ens el tornaran i podem tornar a jugar al joc de tenir país (virtual, però país).
Prozac, paciència. Ara no passa res, perquè està passant de tot. Però quan ja hagi passat en parlarem. Això és com l'òliva de Minerva, que només vola quan cau la fosca.