Més Catalanisme i més CIU

Sembla que aquest dies tothom pensa en el mateix,.. Potser inclinats pel desig de trobar un espai a on agrupar tota aquesta gent que s’ha quedat orfe de partit?

REPENSAR EL CATALANISME

Francesc Puigpelat

“Qui s’excusa, s’acusa”, diu el refrany. Un bon exemple el van tenir divendres quan Artur Mas, al Parlament, es va fer un tip d’excusar-se dient que acceptava la legitimitat del tripartit 2 i que tenia assumit el pas a l’oposició. Tanta insistència només té una lectura possible: Mas no ha paït el tripartit 2 ni la seva permanència a
l’oposició. I s’hauria de donar pressa a fer-ho. La manca d’autocrítica sol costar cara.
La reacció de Mas en el darrer mes m’ha recordat una mica la de Maragall el 1999, quan va obtenir més vots que Pujol però menys escons. Maragall es va passar una setmana seguida sense reconèixer la derrota i fins reivindicant el seu dret a formar govern. El PSC es va instal·lar en un victimisme que excloïa l’autocrítica i va emprendre la feina d’oposició de mala gana. Resultats? Que quatre anys més tard, malgrat tenir-ho tot de cara, Maragall va perdre deu diputats.
CiU hauria de tenir presents aquests precedents i no defugir l’autocrítica en profunditat. I això significa mirar d’elevar-se una mica sobre el dia a dia i contemplar el panorama des del punt de vista estratègic. L’actuació de CiU en els darrers tres anys ha estat brillant des del punt de vista tàctic, però molt dubtosa des de l’estratègic. Poso un cas: el pacte de la Moncloa amb ZP per l’Estatut. Des del punt de vista tàctic, perfecte: Artur Mas aconseguia la foto i ERC quedava davant d’un dilema letal entre les seves bases i el tripartit. Des del punta de vista estratègic:
desencertada, perquè desmotivava l’electorat catalanista i bloquejava el retorn d’una part de l’electorat que el 2003 s’havia passat a ERC.
Quina és l’estratègia de futur de CiU? Sembla que passa per reivindicar-se com a “casa comuna” del catalanisme. La progressiva satel·lització d’ERC respecte al PSC sembla obrir una línia de treball en aquesta direcció. El 2006, 230.000 vots d’ERC i CiU del 2003 han anat de cap a l’abstenció, descontents de l’actuació dels uns i dels altres. Pot CiU recollir aquests vots d’aquí a quatre anys, o almenys una part important? Potser sí, però Mas hauria de treballar amb més estratègia i menys tàctica.
A més, l’estratègia de la “casa comuna” del catalanisme és discutible. Perquè, ¿què és el catalanisme? Què en queda, de les nocions bàsiques del catalanisme, després de l’Estatut del 2006? Aquest és el gran repte de CiU: repensar el ctalanisme i donar-ne una versió nova, adequada als temps que corren. ERC ja ha fet la seva feina: s’ha inventat el “catalanisme social”, que pot agradar més o menys, però és una novetat en el discurs. I, a més, connecta molt bé amb les ganes de girar full del debat identitari.
CiU, en canvi, no té cap plantejament nou. El seu catalanisme sembla encara massa ancorat en el resistencialisme i la reivindicació. Reivindicació, ¿de què? Amb l’Estatut del 2006, Catalunya té per primer cop un instrument d’autogovern acceptat en condicions de normalitat democràtica. Si és aquest l’Estatut que volíem, ¿per què reinvindicar res? I, si no és el que volíem, ¿per què el vam votar? Perquè ja no val l’excusa que era això o res, com al 1932 o el 1979.
Des d’aquest punt de vista, la situació és totalment diferent de la del 1980. Però el catalanisme de CiU, suposo que per inèrcia, s’assembla massa al del 1980. Sembla que Artur Mas vulgui dir-nos una versió actualitzada del missatge de Pujol: “Hem de ser ferms. Ens hem de passar 25 anys més discutint, competència per competència i traspàs per traspàs, amb el govern de Madrid, mentre fixem la vista a l’horitzó”. Fa 20 anys, això colava. Ara, no.