La despolitització

Aquestes darreres setmanes de l'any ERC ha posat un nou concepte damunt la taula: la despolitització. La despolitització de la llengua, de les seleccions catalanes i, tàcitament, d'altres conceptes centrals en les diverses teories catalano-sobiranistes que en aquest moment estan en estat de generació, de canvi, de desenvolupament, de transformació. Trobo el concepte interessant i m'ha fet pensar força darrerament, especialment ara que el sobiranisme català es troba en un moment complex, complicat, davant una cruïlla amb camins incerts i de la qual el vell camí de sempre ha desaparegut, l'han esborrat.

El moment és complex perquè, cal ser francs, Catalunya, els Països Catalans, el català i la identitat de la nació penja d'un fil sobre un penya-segat. ...I no, abans que ho pregunteu fent-vos ressò del nostre vell amic, l'Eugeni, no hi ha ningú més. Només hi ha Espanya. És possible, molt possible, que d'aquí a vint anys el català hagi desaparegut de la ciutat de Barcelona i d'altres moltes zones del principat, de Ses Illes i del País Valencià (llevat, és clar, dels noms dels carrers, quantre senyals i un parell d'animalades més). En menys de 10 anys, Catalunya només ha passat de 6 a 8 milions d'habitants. D'aquí a 10 anys més, segurament ja serem 10 milions (només al principat) i uns 14 o 15 o 16, com a mínim, a la totalitat del Països Catalans. Amb això no vull dir que la culpa és dels immigrants. No, no ho és. Las culpa és que som un país petit que ha estat rebent fluxos massius d'immigració durant gairebé un segle, sense descans. Hem fet molt bé d'aconseguir l'adaptació de molts d'aquests immigrants i, especialment, dels seus fills i filles, qui avui són (som) catalans, parlen (parlem) català i se senten (ens sentim) únicament catalans. El problema és que no hem donat l'abast. Així són les coses. És clar que aquests fluxos no han estat casuals. De fet, han estat provocats i ben coordinats sota la idea única i clara de fer forat i castellanitzar i espanyolitzar el país. Quan es van adonar que la dictadura havia estat la tàctica equivocada (per prou productiva) van canviar de format (però no de contingut) i van organitzar un sidral democràtic que encara dura avui. Ho han aconseguit. Han mig guanyat. Ara seuen i riuen de nosaltres. Jo crec que fins i tot els fem pena ... o potser ni això. Ara només esperen el moment que més els convingui per colpejar-nos de manera definitiva, mentre ens diuen, amb cara de preocupats i amb ganes de reconfortar-nos, "te equivocas amigo Forcadel, yo por el catalán tengo un respeto inmenso.....".

Així estan le coses i és en aquest context que potser podríem provar d'entendre la qüestió de la despolitització. Jo no crec pas que l'estratègia sigui dolenta. Jo la veig plausible i pot donar resultats, tot i que encara la veig un pèl verda. Així doncs, per què despolititzar? Doncs bàsicament, perquè l'estratègia de la confrontació (política) és insostenible. Una per una ens han anat prenent totes les armes, el qual demostra que hem de canviar de tàctica. Ells són més i són més forts. Així de senzill. Ara bé, aconseguir que el català no quedi reduït a arma política no significa, com molts han volgut fer veure, que ERC o qui sigui que proposi aquesta despolitització, renunciï al català. Mai. Despolititzar el català no significa deixar de parlar català, ans al contrari. Significa deixar de parlar-lo per raons polítiques i, més important encara, significa deixar d'utilitzar-lo i manipular-lo. Però repeteixo, tal com ho veig jo, això no vol dir deixar de parlar català. Ben al contrari, l'estratègia demana més determinació per part nostra en el dia a dia. Les polítiques lingüístiques no han funcionat tan bé com haurien d'haver-ho fet (si no us ho creieu pregunte-ho al Sr. Mas que a casa continua parlant castellà -i això no és una crítica ni a CDC ni a qui parli castellà a casa), i potser la raó és perquè s'ha usat el català com a arma, com a moneda de canvi en l'àgora política, se l'ha sobredimensionat. La millor manera de defensar el català és parlant-lo, etiquetant en català, escrivint en català (tot i que sigui tan malament com ho faig jo). La despolitització del català és, per exemple, fer dependre la llegua de Presidència per tal que poder desenvolupar iniciatives que incloguin i afectin diverses conselleries (com molt bé ha esmenmtet en Xavier Mir en el seu fantàstic bloc). És millor mossegar en català, que no amb el català a la boca, si m'enteneu.

Sí, ho sé, l'estratègia sembla arriscada i fins i tot temerària. És clar que és temerària. Vivim en zona perillosa i ja comencem a sentir l'alè de l'abisme al clatell. Un canvi d'estratègia no significa solucions immediates. Hem d'anar provant. Hem d'inventar i tornar a estructurar-nos. El concepte de nacionalisme que hem mantigut viu durant els últims 25 anys ja no és vàlid. Tant ERC com CDC com altres partits i agrupacions sobiranistes ho saben i ara els toca a tots repensar com i què dimonis hem de fer. No només ens cal tornar a definir el concepte, sinó que ens cal tornar a dibuixar el camí que ens han esborrat, tot i que aquest nou haurà de ser diferent. Jo sóc partidar de la fermesa diària i la proposta de noves estratègies. Però noves de debò. Què hauríem de fer i com per, d'aquí a un temps, poder acabar dient, "amic José Luís, no diguis això, jo tinc un gran respecte pel castellà ...és una llengua preciosa i me l'estimo com si fos la meva".
Potser sóc massa abstracte. Potser ho podria dir més planerament. Despolitització, si ben entesa, vol dir mala llet al quadrat, però amb un somriure d'orella a orella.