Una altra nota.

Benvolgut bleucat. En primer lloc vull saludar-te perquè fa temps que no n'he tingut l'oportunitat. També voldria aclarir que la meva nota, a la que tu t'has referit directament, no era una resposta al teu comentari i és per això que no t'he citat. En cap moment he dit que del teu escrit en concret se'n desprengués això o allò. El meu comentari era una resposta a tota una sèrie de respostes i anotacions que m'han arribat per diversos mitjans, i als que he provat de contestar globalment, ara veig que amb poca fortuna. M'agradaria que això quedés clar, perquè per sobre de tot, i per diferents motius, em sap greu que ho hagia entès així. T'ho creguis o no, no només continuo pensant que som els dos en el mateix vaixell, sinó que a més a més estem d'acord en una bona part dels aspectes que tots dos hem analitzat.

Com tu, jo tampoc no faig distinccions i trobo el maoisme, l'stalinisme, el nazisme, el franquisme, el pol-potisme (o qualsevulla altra forma d'abús) demencials i injustificables en el mateix grau i sense jerarquies.

CiU va guanyar les eleccions. Això és cert. Que hauria de governar pel fet d'haver guanyat les eleccion ja és una altra cosa i no ho tinc tan clar. El sistema electoral que tenim i el fet que es tractés d'eleccions a un parlament i no que no fossin presidencials fan que la qüestió es compliqui. Mira-t´ho així: els partit elegits democràticament amb els vots dels ciutadans van decidir no nogernar amb CiU i buscar una entesa alternativa. Hi ha més gent que no va votar CiU que gent que sí que ho va fer. Els ciutadans trien els partits que volen que els representin al parlament. El parlament tria el govern. No estic en ple desacord amb tu, simplement no tinc clar que el tripartit no sigui legitim democràticament i moralment. Legal ja sabem que ho és.

Pel que fa als votants d'ERC que estan molt emprenyats, jo també en conec molts, i els entenc, perquè se senten enganyats. És possible que tinguin raó en la seva anàlisi. També en conec molts que estan contents, però. Potser aquests també tenen raó i raons per estar tan contents (el fet que la Vanguardia i el conjunt de poders fàctics a Catalunya que aquest diari representa treguin fum per les orelles no és mal senyal. Per què aquests poders tenen tanta insistència amb que només governi CiU?). bé, suposo que cap partit no pot tenir tota la parròquia contenta.

També tinc clar que l'estratègia d'ERC és arriscada. Tot o res. No hi ha volta de full. I o bé els surt bé la jugada i el tripartit funciona i acosegueix nivells alts d'autogovern per a Catalunya amb certa rapidesa, o bé (i estic d'acord amb tu) adéu ERC per una bona temporada. Segurament 20 anys.

Per cert, no penso que el tripartit duri tota la legislatura, com ja va passar l'altre cop. L'estratègia de desgast té aquestes coses. Potser llavors Catalunya estarà en un moment diferent que farà possibles altres opcions polítiques. O potser no. Els miracles, en política, no existeixen i les coses van tan a poc a poc que esgarrifa.

Una bona opció, en aquests moments, seria recuperar l'esperit 18 de febrer i que la ciutadania, especialment independentista, s'organitzés alternativament bé en assemblees o a bé en altres tipus d'organitzacions cíviques. Això posaria una pressió seriosa sobre ERC que seria productiva tant per ERC com a partit com per al Moviment d'Alliberament Nacional del Països Catalans.

Carod i els deures mai fets

Les excuses, que no explicacions, del senyor Carod per justificar la reedició del tripartit m’han semblat deplorables. A l’escola tenia amics que quan no feien els deures eren molt més enginyosos. Malauradament no s’han dedicat a fer d’assessors polítics.

Nota encara més breu

Benvolgut forcadell, en resposta al teu comentari voldria dir-te que en cap moment del meu article se’n pot despendre que jo trobi més moral pactar amb un ex-maoista que amb un ex-franquista. D’entrada si són “ex” ja hi tenim molt de guanyat, sinó, per a mi són la mateixa classe de púrria. Jo no faig distincions en aquest sentit al contrari que gran part dels mal anomenats progressistes d’esquerres d’aquest país.

El que sí que afirmo, fent ús de les teves paraules, és que hagués estat millor, més moral i més democràtic que o bé el PSC, o bé ERC, haguessin pactat amb CiU. I per una raó molt senzilla: ens agradi o no CiU va guanyar les eleccions tant en escons com en vots, i ni ERC ni el PSC van advertir a l’electorat de les seves intencions de reeditar el tripartit si sumaven. Argumentes que es veia venir. Potser en el teu cas és així però hi molts votants d’ERC que no han tingut aquesta visió sagaç i que en aquests moments estan realment emprenyats (en conec uns quants).

Ja he reconegut que el renovat tripartit és legal però crec que té escassa solvència democràtica ja que s’ha fet amagant-ne les intencions als electors. Hi ha maneres i maneres de fer les coses i la d’ERC-PSC m’ha semblat lamentable, legal, però lamentable. En Carod té últimament un deix liberal que comparteixo i avui l’he sentit citar a en Joan Fuster “Encara hi ha milions de jacobins per civilitzar”. És una nova mostra que en Carod viu de paraules i no de fets al contrari del que el seu nou govern propugna. Cita en Joan Fuster i alhora fa president el màxim representant del jacobinisme a Catalunya? Més mentides i falsedats Carod ? Vols civilitzar jacobins? Comença pel teu partit i en silenci si us plau.

Nota breu.

Aquest només serà un breu comentari. D'una banda provaré de respondre alguns del comentaris que alguns companys i/o companyes desconeguts m'han adreçat en resposta al meu últim article d'ahir. D'altra banda també provaré de puntualitzar certs aspectes de dit article.

El meu article era una anàlisi, i no pas una justificació. Els polítics i els partits que aquests dirigeixen no necessiten de les meves justificacions. Això us ho puc assegurar. Que a mi m'agradi el tripartit, o l'entesa de progrés o com volgueu dir-li és indiferent. De fet, ja vaig dir que no m'agrada el PSC ni tampoc no m'agrada el Montilla, ni el Corbacho ni la De Madre, ni cap d'ells. El tripartit tampoc no em torna boig. Ja vaig dir, també, que ni fu ni fa. Em deixa fred. De tota manera, i era això el que provava d'explicar, un pacte amb CiU em deixa igual de fred. Per què és millor i més moral i més democràtic pactar amb l'Opus Dei i amb els exfranquistes catalans (are reinventats com a nacionalistes) que amb un ex-maoista que no se sap reinventar? És més moral, des del punt de vista d'ERC, pactar amb el senyor Duran i companyia, que fer-ho amb el senyor Montilla i companyia? Per què? Per què els primers diuen ser nacionalistes? Per què ells ho diguin no vol dir que sigui cert. I això no va dirigit als votants i molts militants de CiU. Només m'estic referint als qui controlen la coalició de CDC i UDC.

Sí, ara direm que hauria estat just pactar amb en Mas perquè el poble així ho volia. Ara fa uns tres anys van regalar la Generalitat a un altre tronat, però és clar, aquell es deia Maragall i era (és) nét d'un gran poeta català. El senyor Maragall era tan catalanista com ho és el senyor Montilla (i el senyor Mas) i tenia les mans tan lliures com les té el Pepe (i les té en Mas). És per això que vaig dir que si en Montilla respongués al nom de Sr. Aixalà aleshores no fariem tots plegats tan soroll. Amb això no vaig voler suggerir que tot aquell qui no vulgui en Montilla és un racista. No s'és racista per no voler el senyor Montilla com a MH. Però s'és racista per no voler-lo per segons quins motius. No cal tornar a aquest tema.

Confirmo, doncs, la meva anàlisi. Allò que vaig escriure ahir era la meva lectura, un intent de comprendre els motius que han empès els dirigents d'ERC a fer fer el que han fet. És possible que vagi errat de totes totes i que els motius siguin uns altres. No crec que ni en Puigcercós, ni en Carod-Rovira, ni ningú sigui el maquiavel de la política catalana. No crec que es tracti de cap conspiració política a la que només 4 il·luminats tinguin accés. Crec que simplement tenen una estratègia política dirigida a fer créixer ERC ocupant més espai social del que tenen ara. ERC no pot avançar més a costa de CiU (per diversos motius), però sí que pot fer-ho per l'esquerra social a Catalunya. Això comporta riscos brutals i de dimensions polítiques i socials abismals. Que tinguin raó o no, que els surti bé o no, no ho sé. El temps dirà.

Estic satisfet amb el tripartit? No. Estaria més satisfet amb el pacte nacional del senyor Mas? No. Em sento decebut per la tria d'ERC? No, perquè tots sabíem què passaria i tot i així encara pensàvem que en l'últim moment el tàndem Carodcercós veurien la llum. Quina llum? Aquí, a Catalunya, ja fa temps que no tenim aquests privilegis. La política catalana no és com la de qualsevol altre lloc (ni Rumania). La política catalana és pitjor, perquè el nostre país és a anys llum de qualsevol altre. Si fóssim diferents els partits nacionalistes catalans s'atacarien a mort, però, després, en moments claus, sabrien actuar diferent. Ara tindríem un estatut millor, per exemple. Però no el tenim. I tenim el que tenim no per culpa de CiU, o d'ERC, o del PSC, sinó per culpa de tots. A Catalunya la política és desesperada, perquè aquests són temps de desesperació. Se'ns escapa el tren, ho veiem, però no volem admetre-ho. No cal que passin deu anys per tal que ningú no sàpiga què és Catalunya. Ara mateix ningú no sap què és Catalunya. Ni nosaltres mateixos. Si tot aquest terrabestall ha servit de res, ha estat per adonar-nos-en. Ara tenim dues opcions. O bé pensem com sortir del pou i com ens reinventem com a país, o bé fem veure que és diumenge al vespre, que estem cansats, que fa fred i que ens asseiem al sofà de casa a mirar, per enèssima vegada, Four Weddings and a Funeral, tot esperant que demà torni a ser diumenge.

Polítics sobrevalorats. Adéu ERC.

De les recents i enginyoses contribucions de forcadell i panerola al blog m’han sorprès negativament dos aspectes que malauradament semblen ja irremeiablement instal·lats en qualsevol anàlisi política. En primer lloc la sobrevaloració descarada d’aquells polítics que ens són afins, en aquest cas els d’ERC, i en segon lloc el menyspreu visceral i la negació d’aquells que comparteixen un horitzó nacional semblant, o igual al nostre, però que propugnen una política i formes diferents per tal d’aconseguir-ho. Parlo evidentment de CiU.

Pel que fa al primer punt suposo que resulta natural intentar justificar les grans errades d’aquells a qui fem seguiment. És difícil admetre que s’equivoquen i per tant trobar explicacions més o menys elaborades com que en Puigcercós és el gran Maquiavel de la política catalana i que amb aquesta jugada ensorrarà al PSC, és més reconfortant que acceptar la realitat. I la realitat, al meu entendre, és que el PSC si s’acaba enfonsant serà per la seva pròpia incompetència i que, malauradament per tots nosaltres, en Carod i en Puigcercós tan sols són líders petits, grisos i mediocres en concordança amb el pèssim nivell de la política catalana, espanyola, europea i mundial (i si no repasseu els noms dels líders polítics actuals de qualsevol àmbit). Què va aconseguir el maquiavèlic Puigcercòs a Madrid desprès d’aprovar durant dos anys els pressupostos de l’Estat tal com feia CiU ? Res de res.

Amb la reedició del tripartit, ERC i PSC han fet un pèssim favor al funcionament de la democràcia i a la molt pobra cultura democràtica del nostre país. Els agrada fer referència als governs de coalició europeus però l’únic país on governa una coalició els integrants de la qual no avisaren durant la campanya és Rumania. Es comparen amb la coalició sueca i actuen com la rumana. Felicitats! Personalment, em sento profundament decebut per aquesta actitud. Ja no penso tolerar més discursos grandiloqüents d’en Carod parlant de l’interès nacional, la sobirania, les mans netes i donant lliçons a CiU sobre el que és de veritat un independentista. En política cal exigir uns mínims de coherència i ara com ara ERC s’ha passat la sobirania per l’engonal i té les mans més plenes de fang i brutícia que mai. Adéu ERC per una bona temporada !

En definitiva, gràcies a l’engany electoral d’ERC i PSC (engany legítim ningú ho nega, però engany al cap i a la fi) tindrem a Catalunya un president ex-maoista amb dots de comissari polític i una falta de preparació i carisma monumentals. En aquest país costa d’entendre, però tenir un president ex-maoista és tant com tenir un president ex-nazi (us recordo que en el rànking de grans assassins de la història el pòdium, si mal no recordo, és Mao, Stalin i Hitler). En aquest sentit, recomanaria als pseudoprogres intelectualoides del país que realment es miressin els documentals de televisió tal com diuen que fan. Recentment n’han passat alguns al 33 sobre la revolució cultural xinesa que posen els pèls de punta. Per altra banda, crec que t’equivoques, panerola, quan dius que ha fet falta un xarnego perquè el PSC per primer cop digues no al PSOE. En Montilla no ha dit no al PSOE, ha dit si a la seva parcel·la de poder quan ha vist com desapareixia del mapa. De colze en colze i “tiro porque me toca” fins arribar al capdamunt de la presidència de la Generalitat. Seguim sobrevalorant els polítics? Ja veurem quants cops li porta la contrària el nou president al PSOE quan es desplegui l’estatutet. Per cert, on és en Montilla aquests dies ?

Que més tenim a part del lamentable PSC (que es mereix un article per si sol però se n’han de tenir moltes ganes i estómac) i el desafortunat i míser nou rumb d’ERC. Doncs els del bon rotllo, els ecoprogressistes que fan un discurs, que com diu el bon Quintà, ni tan sols l’esquerra més estatista del continent, la francesa, s’atreveix a fer. El discurs infantiloide, passat de moda i naïf d’Iniciativa segueix atraient petits burgesets amb mala consciència, hippies i cumbes, personatges antisistema, ciclistes, feministes, nudistes i tots els “istes” que vulgueu a més d’algun obrer despistat. Si manessin del tot convertirien Catalunya en la comunitat Amish d’Europa i acabarien tots barallats entre si al cap de quatre dies. Riurem força ara que en Saura està a Interior i n’haurà de perseguir uns quants! Tanmateix, cal reconèixer que han estat els únics, juntament amb el PP que han dit clarament quina era la seva aposta postelectoral i per tant han jugat net. Si guanyen res a dir, tots amish i a gaudir!

A continuació tenim a CiU o CyU com els hi dèiem al Febrer després del penós pacte de l’estatutet. La seva campanya ens haurà molestat més o menys però cal reconèixer que tenien raó quan la plantejaven en termes de tripartit o ells. Al meu entendre, ens caigui bé o malament, el senyor Mas és qui en aquest moments hauria de ser president si aquest país tingués uns mínims de decència democràtica i no fos com Rumania. CiU es troba ara en una posició ben galdosa, tal com volia ERC (d’aquí la reedició del trist partit, no ens enganyem) i ha quedat aïllada. Al Febrer els acusàvem d’haver venut l’estautet per un plat de llenties. Mentida ! Ha quedat clar que el van vendre a canvi de res! És clar que a CiU ara li toca fer una reflexió en profunditat i potser passar a redefinir-se i fer polítiques més valentes. Tan de bo ho faci ara que ERC ha decidit fer justament el contrari!

I per acabar ens queda l’extrema dreta: els marcianos del PP (algun dia m’agradaria saber quina mena de xantatge li fan a en Piqué perquè segueixi aguantant allà dins) i els cicciolians skinheads d’en Boadella. Res a comentar, tan sols que si al bloc unionista del PSC-PSOE i PP els hi surten bolets per la extrema-extrema dreta nacionalista espanyola ja s’ho faran, o no ha quedat clar que tenim prou problemes nosaltres?

El resum d’aquest còctel és un nacionalisme català més dividit que mai i un clar triomfador cada cop més fort: l’abstenció. D’aquí a quatre dies només votaran els militants dels partits. Nosaltres ja podem anar pensant a canviar el nom d’aquest blog pel de Catalunya 2114, 2214 o 3014. D’acord, perdoneu-me l’excés d’optimisme, uns quants anys més de tripartit amb Montilla president i el 2114 no sabrà ni Déu què era Catalunya.

Per acabar m’agradaria molt conèixer l’il·luminat cap de màrketing que ara pretén que en diem govern d’entesa enlloc de tripartit. En David Madí fa hores extres i treballa a dues bandes? Perdó, que innocent, si sempre ha treballat pel tripartit. No ho has notat Mas?

Ja sóc aquí!
Unes primeres i curtes reflexions:
No entraré a valorar -ho faré més endavant- si el tripartit és bo o dolent pel país. Només diré des d'un punt de vista objectiu, que em sembla que el pacte es fa posant al límit les normes del joc. És a dir, que si bé és legal, em sembla que excedeix el que és moralment acceptable, o dit en altres paraules, que és immoral. Ho dic perquè crec que el pacte està fet "contra natura", és a dir, fet en contra de l'esperit real amb qè les urnes van parlar l'1 de novembre i que es resumeix en un punt essencial: Catalunya no vol Montilla de President. Catalunya vol en Mas de President.
Em sembla que això és indiscutible, i que qualsevol pacte que ho imedeixi, malgrat sigui legal, actua al límit del que seria legítim i que per atnt el pacte en certa manera, "grinyola" moralment.
Aquesta és la percepció general de la gent, fins i tot de molts votants del PSC. I la primera conseqüència és la tensió enorme que es crearà a la societat civil (pels pobles on la gent es coneix de tota la vida, i on CiU ha arrassat, la gent ja s'increpa pels carrers).
ERC ha optat per ignorar la veu de fons de les urnes i ha optat per una estratègia purament partidista consistent a enfonsar CiU. Pero s'oblida que potser, qui ho acaba pagant és el país, i la gent, que cada cop més s'abstindrà de la política. Potser els votants que vol pescar de CiU, ja no votaran. En qualsevol cas, el que és evident és que s'ha propiciat una fractura ja irreversible dins el catalanisme polític, i crec que ja social, que és la pitjor de les conseqüències. Divideix i venceràs. A Espanya es freguen les mans.

Entesa

Avui finalment veurem si en Pepe és capaç de dirigir-se al país sense llegir i si aquest cap de setmana el filòleg li ha ensenyat quatre frases en català en lloc d'espanyol. De fet l'exconseller en cap esdevindrà vicepresident i mestre de català, en Pepe ho necessita. En Xoan no està preparat per aquest càrrec i ell prefereix dirigir el mossos. En quin merder s'ha ficat! Ja m'imagino les discussions a casa entre la parella més ditxaratxera perquè els mossos han reprimit una manifestació antisistema. Clar que tenint en compte que en breu (?) tindrem la cimera de l'habitatge, en Xoan es protegeix blindant el departament d'habitatge amb els mossos.
Una altra explicació d'aquest gust pels mossos és el retorn de la txeca, tots els comunistes famosos han tingut un cos de seguretat i suposo que els comunistes de debò enyoren aquest control.
La imatge del nou pulidor de la política catalana acompanyat del seu infidel escuder era patètica. Suposo que el pare pujol es desespera veient com ha deixat el partit. De fet la gran Marta ja feia cara de pomes agres al Majestic veient els resultats. Aquest cop ja no parlen de robatori. Ara els d'ERC són uns traïdors, uns botiflers i no sé quantes coses més. Divendres quan el pulidor volia governar amb el xarnego ho feia pel bé del país. De fet ho feia perquè havia entès que l'espanyolista demagog li havia promès. Però el gran bambi és un mentider i les seves promeses no tenen cap mena de valor. O potser se li ha girat la truita!
Potser en Pepe ha decidit volar sol, passar de Ferraz. Ens calia un xarnego per trencar amb Madrid i fer el que no van ser capaços els catalans de socarrel? Si mirem les reaccions veurem que a la Moncloa no els ha agradat
Doncs bé, sembla que al PSOE ni al PP ni a la pell de brau els agrada el tripartit (pentapartito). L'elegit per tenir Catalunya ben calmada era l'Arturu, el fill del botiguer, però el fontaneru de Nicaragua els ha sortit rebotat.
Mica en mica també es descobreix que el que sortia publicat el diumenge a la premsa no era veritat, al fill del Guàrdia Civil se li va oferir ser conseller en cap però no la meitat de conselleries sinó un terç. Massa tard, en Pepe s'havia mogut abans i els de Còrsega encara pensaven que podien esperar a dilluns (una altra estratègia del gran gurú de la campanya?).
En Laporta després dels esmorzars i de veure el resultat ha cridat ben fort: "Que n'aprenguin!"

L'única opció possible

Tripart sí? tripartit no? Ni fu ni fa, què voleu que us digui? Es veia venir. Per què està tothom sorprès, quan tots sabíem prou bé què passaria, un cop es confirmessin les enquestes? De debò algú creia que un pacte amb CiU era possible? Em temo que això confirma que continuem pensant en la catalunya únicament catalana ... No anem bé.
Els independestistes que ens falten per sumar prou vots, avui parlen castellà i els pares (o ells i elles mateixes) són de procedència no catalana. L'endemà, quan vegin com els tracta Espanya, es tornaran independentistes i més rebels que ningú. La burgesis catalana, que llueixen de noms catalans medievals, ni parla sempre català ni té en compte catalunya per a res.... a ells els va bé tot, mentre tinguin la butxaca plena, i ara per ara la tenen i són els que fan el joc a Espanya per tal que ens continuin fotent clatellades. Aquest acord tripartit fet ara és el que fa més mal a en Bambi (i a en Guerra) i al PP. Només ho sento pels votants nacionalistes de CiU i alguns d'ERC que es pensaven que aquí es faria un pacte nacional que ens duria a tots a la independència immediata ...Millor que vagin despertant. Mai (o ara per ara) no hi haurà pacte ERC-CiU, però així ha de ser. La política, la política catalana, no és una pel·lícula tipus Four Weddings and A funeral. I qui continuï pensant que així és està destinat al desencant i a la frustració més cruels. ERC i CiU no són blocs enemics, però sí són contrincants, alhora que estan condemnats a "treballar plegats" d'una manera complexa. Els uns per la dreta i els altres per l'esquerra. El camí s'ha d'anar fent i llaurant amb eines diferents i cal fer-ho per diferents bandes. Seria bo que tots plegats ho tinguéssim clar i que, de passada, també tinguéssim una visió més clara més enllà dels objectius pseudo-polítics de cada partit, més enllà de la cara que fa el senyor Montilla, del seu pseudo-ideari polític i de l'accent que tingui. CiU va jugar un paper fonamental durant anys, i encara el juga ara, ja que no ha permès que el liberalisme a Catalunya sigui plenament espanyolista (sense CDC especialment, avui el centre-dreta català seria del PP) . Catalunya, però (i gràcies a Déu), ara ha canviat. Disposem de dues opcions sobiranistes, una per l'esquerra i l'altra per la dreta-centre liberal. Això no té preu i valdria la pena que ho sabéssim aprofitar. Els uns que facin neteja a casa (per què un partit no pot ser nacionalista català i tenir l'Opus Dei instal·lat a casa), i que els altres la facin segons vagin cremant etapes (i bé que l'hauran de fer, i potser més aviat del que ens pensem). Un pacte CiU-ERC, ara per ara, seria el suïcidi del sobiranisme català. Qui no ho vegi que es compri ulleres i se les posi. No podem caure en aquest parany. A mi no m'agrada en Montilla, ni el PSC dels Corbacho, De Madre i companyia. Però el més important no és si fem MH al senyor Montilla (que segur que si es digués Grau o Aixalà o Forcardell no faria tan mal, oi?: la xenofobia tàcita s'ha instal·lat a Catalunya i més val que ens la traiem del damunt o mai no arribarem enlloc com a país). Catalunya mai més no tornarà a ser el que fou ara fa segles. Catalunya mai més no tornarà a ser únicament catalana, com tampoc Anglaterra (per posar un exemple) mai més no tornarà a ser únicament anglesa (ells ho tenen assumit, per cert). El que de debò és important és el destí del país i saber emprar les eines i armes que tenim. Des del punt de vista polític d'ERC, la estrategia està ben clara: cada any que passa el PSC empitjora (quants escons ha perdut el PSC en els últims 8 anys? Penseu-hi). I aquesta era la estratègia, no? Carregar-se el PSC. Esmicolar-los tan com sigui possible. I ocupar l'esquerra a catalunya. Esquerra, no el partit sinó l'espai polític, ha d'acabar sent sinònim d'independentisme o sobiranisme, de la meteixa manera que durant dècades l'objectiu de CDC ha estat fer de pal de paller sobiranista de les classes mitjanes a Catalunya (i ho ha aconseguit). Degut al teixit social de Catalunya, la independència, o la semi-independència, mai no serà possible sense el suport total de l'esquerra social del país. Això és tal com jo ho llegeixo. L'objectiu d'aquí a 20 anys és que els dos partits majoritaris a Catalunya siguin CDC i ERC i que, des de posicions oposades (no enemigues), tots dos partits cobreixin les diferents dimensions socio-polítiques del país.
Sí, és clar, ERC podia haver optat per l'oposició. Però això és una sortida fàcil, massa fàcil, i no prou valenta. Per què anar a l'oposició? CiU i PSC haurien pactat i haurien destrossat ERC.
L'aposta d'ERC és arriscada, és clar. Ho ha de ser.

Nocilla president!

Quin sotrac! Ja tenim un xarnego a la Plaça de Sant Jaume!
L'oasi català s'ha convertit en una jungla. Fatxes al parlament i xarnegos de presidents.
Això fa mal perquè pensàvem que Catalunya era diferent, però aquesta és la realitat en què vivim. Hem de sortir dels nostres cercles, pensar que hi ha més vida allà fora.
És clar que tenir el Pepe de MH no és el somni de molts catalans però tampoc ho és tenir l'Arturu. L'elecció era difícil i les ferides encara no han cicatritzat. Amb qui s'ha de pactar? Amb qui t'ha fet fora del govern o amb qui t'ha insultat durant mesos?
Ni un ni l'altre eren sants de la meva devoció i no preferia un pel fet d'haver nascut aquí ni perquè parlés només castellà amb la família. El que sí que cal exigir és que el MH faci un intensiu ràpid, com va fer l'Ibarretxe qui per cert no era euskaldun.
L'opció era difícil però si el dia 1 havia guanyat ZP el dia 5 ha perdut, li han clavat una plantofada. No només els d'ERC sinó el PSC que per una vegada no ha cedit, i a veure si dura...
També serà curiós veure la reacció de la burgesia pijo socialista que no podia votar Montilla i van votar Saura que queda més bé i és més "cool". De fet era votar Montilla perquè els d'ICV-EUiA eren els únics que deien clar que el volien de president.
Deixem passar uns dies, mirem com s'organitza el govern i llavors comencem a criticar-lo. Amb el permís de ZP, que segur que en el vol de tornada de Montevideo deu estar pensant la manera de fer fora en Carod abans de les eleccions municipals.
I què dir de CyU? Doncs que no ataquin tant a la resta, que tenen la seva part de culpa. No es pot anar de sobrat i atacant a tothom. I no es pot tornar de Madrid sense res firmat, te l'endinyen amb l'estatutet i et matxaquen amb les eleccions. Suposo que avui començaran les lamentacions, com la que reflecteix l'Iu Forn.
De tot el que ha passat aquest cap de setmana em sap greu una cosa, descobrir com som de racistes els catalans, ho intuïa però aquests dies ho he corroborat.

I ara què?

Bé, ja ha arribat el dia difunts, el dia després. I de morts o cadàvers n'hi ha uns quants. Altres han tornat dels llimbs com a la pel·lícula dels morts vivents per riure-se'n. Un copet a l'esquena i un somriure ben a dins pensant: nocilla que merendilla!
Començo a llegir alguns apunts, i veig com l'amic Saül coincideix amb la meva idea de soiciovergència. Porto dies elaborant la tesi de ZP, que no ens enganyem: és el guanyador! juntament amb el despilotat Rivera. Els ecologistes de debò pensen que ho han fet molt bé però bàsicament han estat aquells pijos burgesos que sentien còmodes amb en Maragall però que els remou l'estòmac haver de votar en clau xarnega. De fet, saben que ells sempre tocaran cuixa guanyi qui guanyi.
Doncs bé, amb la seguretat que parlaven Mas i Puig i la contundència de Pepe Blanco des de Ferraz el futur que s'albira és un govern de CyU amb suport parlamentari del PSC, o hauríem de dir PSOE-cat?. El PSC no voldrà entrar al govern a sac per poder mantenir una certa independència. Ens vendran que ho fan pel bé del país, per desplegar l'estatutet i tot això... L'Higini acabarà sent president del Parlament i tots contents.
Especialment ZP, que tindrà uns mesos de tranquil·litat per poder preparar municipals i autonòmiques. Vist el que s'ha vist, en Clos ha fet bé marxant a Madrid.
Sense tripartit ZP només haurà de defensar el procés basc que amb una mica de sort (i autoritzant Batasuna a presentar-se l'any vinent) li pot portar la majoria absoluta al 2008, amb permís d'ETA, es clar. I llavors a veure com es desmpallega de CyU quan ja no li cal... La víctima: Duran, sense el seu ministeri.
Sentint en Carod ahir, no descartant res i demanant-ho tot, ja que l'ensopegada no ha estat tan forta com alguns pronosticaven, se m'ha ocorregut el que deu pensar: si volen tripartit jo demano ser president, el PSC que tingui més poder executiu però que em deixin el paper institucional. D'aquesta manera podria defensar davant les bases i els votants el pacte amb el PSC. Repetim tripartit però no fem president en Montilla...
I el govern nacionalista, el gran front sobiranista? És el desitjat per molts catalans però CyU sap que es radicalitzaria la política catalana i molts d'ells saben que això no els convé, especialment els que fan quartos. Com poden exigir que un empresari etiqueti en català? Pobret! Això sí, l'immigrant que no demostri el nivell C el tornarem en cayuco...
Ens esperen unes setmanes ben divertides...

Molt bé, señor Durán

Ara que estem enfrascats en la inútil discussió sobre el cara a cara, quina vergonya M&M!, ens trobem amb l'etern aspirant a Ministre que té ganes de xupar càmera i omplir titulars. Com que no l'havia vessat prou amb la immigració ara barreja seleccions catalanes, lliga espanyola, Ronaldinho,...
Segons aquest señor, cal reflexionar si una selecció catalana donaria una projecció internacional a Catalunya més gran que no pas la que dóna el Barça. És més important jugar la lliga "ejpañola" que tenir una selecció. Molt bé! I no ha pensat aquest llumeneres que una lliga "ejpañola" sense els equips bascos ni els catalans no tindria problemes? I no sap que el Celtic de Glasgow juga una lliga de segona però ha jugat i guanyat la Copa d'Europa. I no seria més interessant jugar una lliga europea? I la lliga holandesa és potent? Coneix l'Ajax o el PSV?
Señor Durán, calli si us plau, no faci més pena, plegui pel bé del país i torni a casa.
I l'electorat d'aquest senyor que pensi qui els defensa a Madrid...

Una nació, una selecció

Dedicat a la justícia espanyola i els bufons de la cort

Quo Vadis PSC?

La setmana passada el demagog espanyolista va continuar amb el seu tarannà. Després de la demostració de força d'ETA en un turó del País Basc, la resposta la varen rebre en una platja del país, concretament a Getxo. Com en els millors temps del caporal Trillo! Però aquí ningú es queixa. Els progres no es poden preocupar per aquestes foteses. Si ho hagués fet l'antic govern ja tindríem tots els intel·lectuals barrejant-ho amb Guantánamo o Abu Ghraib. Però clar, si ho fa el govern amic les seves raons tindrà. El mateix govern que recorre la llei de l'audiovisual al Constitucional. Un govern que va presentar el recurs quan hi havia un ministre d'indústria nascut a Iznájar, bé de fet ara no hi ha ministre però en tenim 2 de justícia. Això és el Socialisme dialogant, amb tarannà que ens arriba de l'espanya profunda, el mateix que se'n fot de l'estatutet, com ens recorda el gran Ibarra, no fos cas que algú "nos jodiera la marrana!"
En quin paper queda el PSC? Per què no es refunda i es diu PSOE-cat?

se'ns riuen a la cara...

El que estava escrit ja ha passat. El Defensor del Pueblo Español creu que l'estatutet no és constitucional i el demagog diu que no passa res, que tot es democràtic i que no pot ofendre a ningú. Doncs ho sento però a mí m'ofèn, però m'ofèn més les paraules del demagog i el silenci de la progresia pijo burguesa catalana. Encara creuen que el bambi canviaria el partit jacobinista? Encara creuen en les seves falses promeses? En la nova estructuració de l'estat? Ell, silenciosament calla i actua: retalla inversions, ens deixa amb un servei d'infraestructures nefast: trens, avions... I tots calladets. La culpa és dels elements! I del PP, o de CyU! Són els mateixos que se'n riuen dels americans per la nefasta gestió del Katrina i diuen aquí això no passaria mai. Esperem que no passi perquè llavors seríem la riota de tot el món!
Però aquesta gent ja està a gust amb el poder, els donen una creu i escriuen i proclamen als quatre vents les virtuts del nou govern. Tenen la poltrona assegurada i amb una trucadeta col·loquen al fill, la neboda, l'oncle o qui sigui. Tots es coneixen i són família, els més agosarats són ecosocialistes de debò i els més conservadors professen la democràcia cristiana.
Doncs bé, fins que tots aquests no se n'adonin que això no funciona no hi tenim res a fer, seguirem pidolant a Madrid, agenollonant-nos per quatre cèntims i a la capital del Reyno se'n riuran a la cara pensant que som una colla de desgraciats que cridem molt però a l'hora de la veritat som masells com el que més.

Jo també vull un estat propi

Com no podia ser d'una altra manera ens afegim a la campanya promoguda per en Xavier Mir, blocaire d'Arenys de Mar que engega des d'avui l'allau de blocs reclamant un estat per a la nostra nació cada dia més menyspreada, sobretot per nosaltres mateixos.
I és que alguns de nosaltres nos ens adonem que se'ns foten des de fora perquè ens autodestruïm. No cal que ens odïin ferotgement només cal que juguin com han fet sempre i aquí anem caient de quatre grapes i ens barallem i barallem en disputes inútils que només fan que en lloc d'avançar anem reculant i que cada vegada ens diluïm en aquest poderós estat espanyol que no vol ni una discrepància, això sí amb molt "talante", que així l'enculada és més suau... Cal dir "Prou!" i cridar ben fort "Jo també vull un estat propi"
Potser el 2014 podrem dir que ho hem aconseguit! Tant de bo!

Comença el curs

Finalment ja ha arribat el setembre i sembla que tindrem una tardor mogudeta, no només per les eleccions de la castanyada (a veure qui se la fotrà més grossa) sinó pels moviments polítics per preparar les municipals i les regionales d'Ejpaña de la primavera vinent. PP i PSoE tornarán a esbatussar-se en el nostre país sense que la resta no digui res i els ultranacionalistes de l'hereu i el cap pelat s'ho vagin empassant en patates dient que ells són els catalans genuïns.
Per començar el mes podem veure com la primera dama del país no accepta la nova estratègia del partit i demà marxar-ne. També és destacable com reacciona el partit, o n'hauríem de dir la sucursal autonòmica del partido español?
Mentre aquest mateix partit juga a cromos i aconsegueix fer fora l'alcalde més sambero de Barcelona a canvi d'un sou vitalici com a ministre. Tothom té un preu.
El nou alcalde ens diu que el seu objectiu és fer-se conéixer, és dir com fer-se propaganda de cara les eleccions municipals i poder aconseguir no marxar de la poltrona que els alimenta des de la mal anomenada transició. I la propaganda oficial ja ha començat, abans d'ahir i ahir
I mentre avui el govern minotari que ens desgoverna ens ofereix una presentació sobre tot el que han fet (o desfet), el president continua a la seva, i el bombero torero corre a apagar el foc, no fos cas que l'amo s'enfadés.
Del nou ministre d'Indústria millor no dir-ne res, suposo que com que té competències sobre Turisme l'han escollit per la gran feina realitzada per la promoció de la ciutat durant el gloriós 2004.
Bé, continuarem....

La cursa més important de l'any i el flagell.

Molt bé, ara fa uns dies vaig redactar una petita història de "l'estatutet de la vergonya"/"gran eïna de futur" (depèn com ho veieu). En aquell escrit no vaig paralr del demà. Una història sense demà no és història. Així que millor que ens hi posem.

Tornem-hi: I ara què? Ara eleccions (tranquils, que avorrir-nos no ens avorrirem). Eleccions, la campanya de les quals serà tan dura com la que vàrem patir pel referèndum. Ara per ara la parroquia d'escolanets encapçala la caravana i ells solets ja s'han vestit de groc. Eufòria, eufòria. Ara bé, encara els queda un gruix d'etapes muntanyoses, amb ports de primera a dojo i uns de categoria especial d'aquells que fan tremolar les cames del més valent. És clar que el líder de l'equip té en el Dioni un bon gregari -tot i que una mica massa ambiciós i envejós i sempre somiant que algun dia serà ell el cap de files. Cal dir que tenen la parròquia engrescada i ja es veuen campions de la cursa. El país torna a ser dels seus amos!, criden eufòrics.

Ara bé, encara queda cursa. Aquesta és una competició llarga i de vegades els concursants pateixen "pájaras" que faciliten que els contrincants s'apropin o que fins i tot acabin guanyant la cursa. De vegades també hi ha aliances entre caps de files d'altres formacions amb l'objectiu de desbancar el favorit.

A mi, el que em preocupa, és el meu equip. Sí que hem comès errors (com la resta d'equips), ens hem equivocat (com la resta) i hem fet l'animal per manca d'experiència (aquest nivell de competició és dur i cal estar-hi avessat, que nosaltres no hi estàvem). D'acord, ja ho hem dit, ja ens ho hem dit mil cops. Mentre nosaltres continuem amb el flagell a la mà, la resta van fent cames i ja enfilen el primer port de muntanya. No sé si es que els seguidors del meu equip no tenen clar el projecte d'equip, l'estratègia, o és que simplement pateixen d'auto-odi. Si us plau, podem deixar d'autoflagel·lar-nos? El que està fet, està fet. Ara no val fer-se enrere i anar a animar els dèspotes perquè van líders. Deixem-nos d'especulacions i animalades. Mentre els altres no tenen remordiments de cap mena, nosaltres els tenim tots. Ja està bé, home, ja està bé.

Que no voleu guanyar, o què? que no voleu que el país sigui diferent? Aquesta és la cursa més important de l'any i ara toca deixar el flagell i posar-se a rodar. Som-hi?

Història d'un estatutet

El sí va guanyar. El sí a què? El sí, diuen els seus defensors, és un Sí a un Nou Estatut que servirà d'eina per poder dur a terme importants projectes, mitjançant els quals Catalunya guanyarà en auto-govern.
No hi estic d'acord. Si avui tornéssim a votar el mateix referèndum, tornaria a votar que No. M'és ben igual què votin la resta. Aquest Nou Estatut no és nou, no és cap eina de futur ni suposarà cap avenç per Catalunya. Ans al contrari.
La reforma de l'Estatut la posà sobre la taula ERC després d'haver aconseguit 23 diputats al Parlament de Catalunya en les últimes eleccions autonòmiques, després de 24 anys de govern convergent-unionista durant els quals qualsevol referència a aquest tema havia estat sempre reprimida per motius als que em referiré després.
El Pacte del Tinell era la formació d'un nou equip de Govern, la filosofia del qual era la reforma de l'Estatut mitjançant la qual Catalunya pogués gaudir d'una situació polítia, social i econòmica que la permetés sortir del sot en la es trobava.
El PSC acceptà. Acceptà perquè en aquells instants no tenia més remei. El catalanisme progressista del PSC mai no va tenir, ha tingut, té ni tindrà esma sobiranista, així que tot allò que soni a avenç en l'auto-govern li sona tan aliè com a mi el mongol.
El debat entre els partits catalans sobre la reforma de l'Estatut acabà aprovant una proposta el 30 s, tots dempeus al Parlament cantant Els Segadors. Tampoc no n'hi havia per tant, però és que ja sabeu que als polítics els encanta fer el numeret en ocasions com aquesta. Es pensen que escriuen la història i hi volen deixar-hi empremta, és clar.
El dia 1 d'octubre tot va començar a canviar. els uns pressionats i dirigits pel PSOE d'en Guerra i els altres per la patronal catalana (Laras, Godós i companyia) van tornar a callar i a dir: ah, sí, perdó, perdó senyors. Tranquils que això ho solventem fàcilment. Com vostès manin. És veritat, que nosaltres no volem cap auto-govern de debò, només ho diem...
És a dir que l'endemà mateix ERC es va quedar soleta amb la proposata aprovada al Parlament (sí, aquella sala immaculada on alguns catalans juguen a fer que manen i coses d'aquestes). Duta per la follia del moment i per les mentides del uns i dels altres, ERC mateixa va començar a jugar amb foc. Va fer un pas en fals, ara un altre, encara un més i al final va acabar perduda en la voraginitat del moment, sense horitzó ni referent. El 18 de febrer, un bon munt de catalanes i catalans van ajudar-los a sortir de l'embolic. Però ni així. La troca ja estava embolicada i no la podia desembolicar ni el millor desembolicador del món.
Tot aquest embolic ens serveix per poder adonar-nos d'una cosa important. Ni PSc ni CiU són partits interessats en cxap auto-govern que posi en perill la seve posició política. No és qüestió de la cadira, és més profund que això. ERC eren els únics. Però els van entabanar i no ho dic com excusa. No hi ha excusa. Haurien d'haver retirat la proposta o dir No al Senat. Però no van tenir collons. Clar i català. El problema és que els altres havien llegit el guió i ERC no sabia ni en quin plató filmaven.
Avui: avui, i com a resultat d'aquesta història fúnebre de Catalunya, de la Catalunya més submissa, els catalans hem decidit que no volem seleccions esportives, que no volem ser una nació ni que se´ns reconegui com a tal. Tampoc no volem justícia econòmica i per tant estem d'acord a que des de Madrid, a poc a poc però amb total fermesa, ens vagin desteixint la fibra econòmica del país fins que acabem pitjor del que ara estem. Ni inversions ni centrals empresarilas ni res. Tot a Madrid i nosaltres a dependre'n. Tampoc no desitgem que el català sigui un idioma com la resta i que, per tant, sigui respectat de la materixa manera que el castellà es respecta a Burgos, Palencia o Ciudad Real. Aquesta és l'eina de futur que CiU i PSOE ens han imposat. Perquè, al capdavall, l'objectiu d'aquests dos partits mai no va ser aconseguir un Estatut digne capaç de fer de nosaltres ciutadans dignes que viuen o venen d'un país digne. L'objectiu era boicotejar aquesta possibilitat i aconseguir l'estatut que els Laras, Godós i companyia volien, volen i sempre voldran. Enhorabona catalans, ja tenim Estatut!!
Demà: hi ha un demà per a nosaltres, els que encara pensem que aquest estatut és el de la patronal casposa, el dels mitjans de comunicació de la caverna, i el dúna classe política inepta i estúpida?
Demà en parlem.

Ferreres i l'estatutet....

Dues imatges post-estatutet

Referèndum, campanya, mundial...

Encara continuo atemorit. La Por encara fa més por. Des que vaig publicar l'últim escrit en aquest bloc que no he deixat de passejarme per alguns dels blocs que defensen el Sí. Hi ha de tot. N'hi ha d'interessants (els menys), de no gaire interessants (tampoc no gaires), de gens interessants (prou que n'hi ha d'aquests) i d'incendiaris (massa que n'hi ha d'aquests). En les meves excursions pels blocs del Sí, m'he dedicat a llegir, comentar i provar d'obrir un diàleg. En alguns casos, les respostes han estat, tot i el desacord, cordials. En molts altres casos m'han titllat de tot el què hom es pugui imaginar. De terrorista, també. Terrorista per votar No en un referèndum, per no estar d'acord amb el què se m'exigeix pensar? L'insult (pretén ser-ho, suposo) és tan ridícul que no paga la pena respondre'l. Em penso que el meu escrit anterior deixa ben clar qui exerceix de terrorista en aquest trist escenari. Hi ha, però, un detall que m'ha cridat força l'atenció: la confusió entre campanya i referèndum.

He trobat que la majoria de cops que he suggerit o preguntat sobre el contingut de les suposades millores, molt blocaires del Sí m'han contestat amb una altra pregunta (un mal vici, aquest, per cert): com separaré el meu vot dels del PP? Certament, la pregunta és tan estúpida que més d'un cop m'he hagut de mossegar la llengua. Les possibles respostes a aquesta pregunta, però, són tan òbvies que no cal que em posi a explicar-les un altre cop. Molts cops, però, cal que us confessi, la pregunta no ve generada per la mala llet. M'explico. El problema no és que els blocaires del sí als qui m'he dirigit no tinguin arguments, o els faci mandra explicar-los, o que siguin curts i no sàpiguen com. No, no. El problema és el desconcert en el què es troben quan hom els pregunta quelcom puntual. La resposta mai no prova de continuar dialogant, així com tampoc no intenta discutir o ni insultar el qui pregunta, com a mínim no voluntàriamet. Ben al contrari, es tracta simplement d'incomprensió. Jo pregunto pel referèndum, la resposta té a veure amb les estratègies de campanya (electoral, per suposat). El primer problema , òbviament, és que són coses ben diferents. El segon problema és la incapacitat per distingir-les. A mi, però, em sembla prou evident que el problema no és què votarà el PP, o el papà, o la tieta (que no crec que voti), o si el meu vot coincidirà amb els uns o amb els altres. La qüestió és per què votaré No, o Sí, o Nul, o Blanc, o per què llançaré un gargall groc dins el sobre i després l'enfonsaré dins l'urna, ben endins. El que he provat de discutir ha estat arguments, com el de nació, com el de la llengua, les seleccions esportives, perquè el finançament per tot Catalunya no val mitja terminal de Barajas.... Però, des del Sí, no he trobat gaires blocaires disposats a conversar i a reconèixer que opinem diferent. Ningú no m'ha dit que m'equivoco quan dic que el terme de Nació, tal i com està emprat en l'Estatut, és un insult. Ni sí ni no. Al contrari, em responen que l'estatut suposa un gran avançament en l'autogovern ( l'auto què??), que en Zapatero això o allò, que l'Espanya plural neix amb aquest document (estan de conya?) i que si voto No com el PP, és perquè no tinc visió de país (a quin país es refereixen, no ho sé ben bé). Davant d'això, què podem dir?

Que els blocaires militants del PSC i IC emprin les consignes de la direcció és, fins a cert punt, normal. El que m'interessa és la decissió de les respectives direccions (o potser només una -perquè els altres ns/nc). El referèndum no ha de ser sobre l'estatut, sinó que cal reduir-ho a la campanya mateixa. En comptes d'explicar, senzillament, que els objectius del catalanisme del PSC queden reflectits en aquest estatut i prou, que ells no volen cap autogovern per sobre d'aquest, que no volen auto-finançament, ni seleccions esportives, i ni que Catalunya quedi obertament reconeguda com a nació per l'estat espanyol, ells es dediquen a fer campanya. anat més lluny, en comptes d'explicar-nos per què creuen ells que Catalunya quedarà reconeguda com a nació (segons ells -tot i que saben perfectrament que aquest no és el cas), la consigna és despistar amb el PP i ni tan sols reconèixer l'oponent (que no vol dir enemic). En contra del referèndum, cop de campanya. En contra del no, cop de campanya. Ara que comença el mundial i ja ningú no els escoltarà, què faran? Hauran de vigilar, no fos cas que a les mitges parts algun "irresponsable" es comencés a preguntar "i nosaltres perquè no hi som, en aquest mundial de futbol"? Hi serem mai?", "Arribarà el dia que no em calgui anar amb Togo?".