Aquest txitxarel.lo escriu molt bé!

El meu Benet i altres contes (Article de l'AVUI)

Fa pocs dies passàrem per 62 perquè el doctor Vila volia Les flors del mal de Baudelaire/Llovet. Mentre ens trobaven el volum veiérem arribar els primers exemplars de les memòries de Josep Benet. Fa molts pocs dies. La malaltia i l’edat l’havien ja sentenciat de fa temps, però Benet no va morir fins a estar segur d’haver acabat la feina. Hi ha un tipus de persona que és així, que no descansa, que no se’n va, que es resisteix a morir fins que no té la feina acabada. També Joan Coromines, que tot i que era ja molt vell, no va permetre’s de morir abans de concloure el seu diccionari. “Hem viscut per salvar-vos els mots”, digué l’Espriu, etcètera. Eren temps d’homes coratjosos. Homes que assumien la seva missió i el seu destí, aguantaven la posició i no en dubtaven, i no defallien fins que l’acomplien. Era lent, era dur, Pujol anà a la presó, els poetes al calabós, la censura, les tortures, però hi havia un coratge, una generositat de fons que no acabava si en aquella partida concreta no hi havia guany. Això dóna sentit a una vida més enllà de les desgràcies i a un poble més enllà de les nits si s’empeny amb constància per retrobar l’alba. Moisès guià el seu poble 40 anys pel desert, i ni a ell mateix li fou permès de conèixer la Terra Promesa. És així com es forgen els destins invencibles. Ara hi ha més pressa que coratge, moren abans les idees que els homes. I quan no llaures creixen les herbotes, i Catalunya és avui un país captiu d’herbotes perquè els seus líders defalleixen a cada anècdota i no travessarien cap desert. No em parlis d'enemics ni fatalitats: un país és el seu coratge, el preu que està disposat a pagar. Ets tu qui perd o guanyes perquè no hi ha cap enemic de la mida de les teves esperances.

Salvador Sostres