BOICOT A ESPANYA (II)
Pensava que a aquestes alçades de la peli, s'entendrien les expressions que utilitzem, no en el sentit literal, sinó en el metafòric. Parlar de boicot a Espanya no vol dir res per sí mateix. Però pensava que en quedava clar el seu sentit: senzillament fer boicot mental a la idea d'Espanya. I quan dic a la idea d'Espanya, em refereixo a la única que existeix, que és la imperial i la "homogenitzadora". Perquè l'Espanya federal ni ha existit, ni existeix, ni existirà mai. Per tant, voler fer boicot a Espanya vol dir simplement decidir ser lliures, i esdevenir un país més d'Europa. Comaprtir hegemonia amb Espanya? Compartir amistat amb els amics que tenim a la resta d'Espanya? És clar que sí. Però a través d'Europa. I en igualtat de condicions que tots els altres. Barrejar les estructures polítiques amb l'amistat és demagògic i més propi d'una doctrina nascuda a Operación Triunfo que d'una atra cosa. Per què haig de ser més amic d'un espanyol que d'un alemany? Ho puc ser per igual? I en tot cas, per ser amic haig de compartir obligatòriament el meu país? Podem ser amics sense ser d'un mateix país? Les respostes òbvies a aquestes preguntes demostren que estem parlant d'una altra cosa.
2 comentaris:
No es pot generalitzar. Això és cert. I el debat serveix per clarificar idees. I això és un Think Tank Independentista on jo aporto una visió una mica Zen de la vida.
Encara que et sembli un inconsistent, tinc una educació més sòlida del que et pots pensar a primera vista i no sóc tant innocent com per a que em comparis amb els xavalets de Operación Triumfo. Vigila que no siguis tu, el que caigui en la innocència desmesurada, i vigilem-nos tots dos que no la perdem del tot. No sigui que perdem de vista que el més important no és la imposició d'unes o altres idees sino que unes ens porten a la felicitat amb el mínim de sofriment, i potser les altres o no ens hi porten o ens fan patir molt.
Però de cara a trobar la felicitat de tothom hem de establir definicions que ens ajudin a parlar. Imagina Catalunya com uns sola persona i imagina Espanya igual, imagina la humanitat com una sola persona. Pots?
El poble català desitja sentir-se persona. Però el poble espanyol no ha definit com a un igual al poble català. Per a ells és com si estessis parlant de dues coses que no es poden comparar. Estem parlant de un bosc i ells es pensen que sóm una planta. Ens veuen com algú de segona.
Ens desprecien. Això ens humilia? Jo no deixo que així sigui. Persisteix "l'home espanyol" en la seva actitud? Ben segur que si. No sempre, però moltes vegades sense adonar-se'n. Persisteix "l'home català" en la seva? Si no perd la calma, ben segur que també. Però com deia l'altre dia Forcadell: Hi ha molts catalans que no volen veure que estan de genolls. Però..., hi estàn?
Que els espanyols hauràn d'acabar per acceptar l'existència del poble català? No me'n queda el mínim dubte si plantejem la reivindicació en termes essencials a tots els individus.
Tu vols ser feliç?
ell vol ser feliç?
Nosaltres volem ser feliços?
Què passa si per jo ésser feliç resulta que tu deixes de ser-ho?
Qui dels dos ha de canviar? Perquè necessites de la meva infelicitat per a sentir-te feliç?
Qui té més dret a ser feliç?
De passada, sense concretar, com algú que ha sentit campanes, la facció massònica de ERC (cada vegada més minoritària al meu parer) va intentar introduïr el concepte en l'estatutet. Diria que el concepte se'l van apropiar els comunistes de IC. I que per tant, el van desactivar.
Però no en sé els detalls.
Avui he estat treballant fins tard perquè demà he d'enviar un projecte de feina. Ara me'n vaig a dormir perquè no sé si m'aixecaré a l'hora!
Déu.
COLLONS BANDOLER, perdona però començo a tenir mal de cap...
Em rendeixo!
Publica un comentari a l'entrada