El futur és aquí

Mentre la nova "brunete mediática" ataca sense compassió l'únic partit que es manté ferm i encara no s'ha baixat els pantalons perquè l'enculin l'estatutet, veiem com la nostra fita, el 2014, es veu propera. En Marc Belzunces fa temps que treballa i analitza l'estat de la qüestió independenstista. Avui publica una gràfica interessant. Sembla ser que al 2014 els partidaris de la independència arribarem quasi al 50%. Tant de bo que llavors tinguem un president prou valent per dir "Ja n'hi ha prou!". Un crit no com el del client de can Comella, sinó el d'un president conscient que no cal buscar encaixos ni bestieses. Ejpaña només en vol en qualitat d'esclaus, mai ens veurà com a iguals i per tant cal marxar. Fem com els portuguesos, mentre els castellans lluitaven a Catalunya, ells van decidir marxar. Ara ens toca fer el mateix, mentre negocien la treva, passi-ho bé! Però és clar, amb aquesta colla d'incompetents i ressentits, més pendents de tocar cuixa que de pensar en el millor pel país no tenim res a fer.
Si voleu seguir el culebrot de "l'impost revolucionari" podeu llegir-ho al Busot.

L'ofensiva del PSOE.

Aquest ha estat un cap de setmana interessant. Per damunt de tot hem pogut constatar com el PSOE i IC estan disposats a tot per tal de fer mal a ERC. Potser conduïts per la política de pressió que estan exercint per evitar la possibilitat que ERC voti "No" a l'Estatut al Senat, o potser forçats pel fet que les enquestes que els van arribant cada cop pinten pitjor pels seus interessos (és possiblement una mica de tots dos), aquest cop s'han inventat un escàndol alarmant i, si no fos perquè la gent sap llegir, hom es pensaria que ERC ha deixat la política en mans de la màfia italiano-irlandesa de Nova York. És més, el pobre Xavier Vendrell apareix a la portada d'El Periódico amb un posat de comptable fascinerós, que ni el comptable de l'Al Capone... No cal que comentem res més pel que fa al fets en qüestió. La majoria dels blocs en ven plens i no cal repetir-se (Busot, Fent la viu viu, El Bloc d'en Dani Casanoves, etc, etc.).

Pel què fa a El Pais, potser valdria la pena afegir que tot i el seu posat de diari intel·lectual (més o menys, tampoc no cal excedir-se), ha demostrat exercir un periodisme sensacionalista a l'estil The Sun o The Daily Mirror anglesos (dues autèntiques joies i exemples perfectes de pamfletisme). Perl què fa a El Periódico i El Mundo, cap sorpresa. El rebombombori de la notícia era necessari, especialment quan el contingut no és res de l'altre món, especialment si ens posessim a analitzar com el PSOE, el PSC i fins i tot IC s'auto-financen. Els mètodes són ben bé similars, sinó molt pitjors. Pel que fa a les finances de CiU (i especialment d'Unió) no cal tornar-hi.

El que de tot aquest atac llançat amb tot els tancs mediàtic disponibles es desprèn, però, és molt més interessant. Aquest cop van de debò. La dreta i esquerra espanyoles han convergit davant el que veuen com el principi de la fi. ETA desmantellada i una esquerra abertzale enfortida destrossaria tant el PSOE com el PP al País Basc. Pel que fa a les enquestes a Catalunya, ERC comença a disparar-se i això els comença a fer por, doncs es trobarien a dos fronts forts sobiranistes al davant, amb la premsa internacional dient que sí El País Basc i Catalunya s'independitzessin de l'Estat espanyol per mitjans democràtics, Europa hauria de respectar les decissions d'aquestes nacions (The Wall Street Jounal, la setmana passada). Algú s'imagina una ERC amb 35-40 diputats al Parlament de Catalunya? És per tot això que l'ofensiva va de debò. Però aquesta ofensiva, i això és el més important, no és una ofensiva contra un partit polític. De fet va molt més enllà. La pressió a la que s'està sotmetent a ERC és una pressió perquè aquests tallin el més aviat possible els vincles amb l'independentisme social. Fa anys, aquest independentisme estava esmicolat en MDTs, La Crida, Catalunya Lliue, etc... Ara tots aquests grups i partits s'han anat fusionant sota les sigles republicanes i, com a resultat, s'han anat extenen. Aquest gruix social és independentista, republicà i d'esquerres i, ara per ara, demanen a ERC que no faci cap concessió. Digui el que digui ERC, les basdes del partit i el gruix independentista que els vota, han assumit que al referèndum només hi ha una opció possible: NO. La pressió cap a ERC, docs, no només té per objectiu provar de forçar una abastenció o un SÍ-crític. L'objectiu és que, aconseguint forçar una posició d'ERC que difereixi del No, serà trencar aquest idil·li entre un sol partit polític i el gran gruix dels votants independentistes i, com a resultat, instal·lar la sociovergència a Catalunya. La solució a tots els problems de la unitat d'Espanya passen avui per CiU i és avui mateix que CiU haurà de decidir i demostrar si de debò és un partit sobiranista català o no és.
És per aquest motius que els atacs no s'aturaran aquí. El PSOE (perquè el PSC i IC no volen quedar massa exposats), amb l'ajut de l'artilleria mediàtica del PP, intensificaran la campanya de destrucció política que s'han proposat dur a terme. No és una cxampanya contra ERC només, sinó contra una situació que a Catalunya no s'havia donat des dels anys 30. Estem vivint un moment crític, perquè hi ha una moneda girant damunt la taula i per primer cop en moltíssims anys no se sap si caurà de cara o caurà de creu.

El catalanisme del PSC-PSOE

Ja fa temps que hom es mostrava encuriosit pel concepte suposadament catalanista del PSC-PSOE. En temps de capanya electoral, alguns diaris n'acostumen a anar plens i els líders de la concessionària del PSOE a Catalunya, és a dir els líders del PSC, s'omplen la boca amb aquest concepte a totes hores. Si hom hi pensa una mica el concepte és complexe, especialment si el comparem amb el nacionalisme de tall regionalista de Convergència Democràtica de Catalunya o amb l'independentisme d'Esquerra Republicana de Catalunya. Pel què fa a ERC, no cal donar-hi gaire voltes. Pel què fa a CDC (Unió és un tema diferent que es mereix un article a part) la cosa ja no està tan clara, però com a mínim en el pla teòric la noció no suposa gaires complexitats (o no més de les naturals -que tampoc no són poques!). Però el concepte de 'catalanisme', i especialment en el marc dels últims 20 anys, sempre ha creat en qui subscriu aquestes ratlles certa perplexitat. El discus teòric venia a dir-nos que 'catalanisme' era una alternativa al nacionalisme i a l'independentisme. Era la defensa d'uns valors de catalanitat i tolerància, llibertat i igualtat. I això sí, els qui ho deien es quedaven i es queden tan amples, sense explicar-nos què o quin era el contingut de tal concepte obscur i transparent alhora 8i és clar, aquí estava la gràcia).
A poc a poc se'ns va concedir la virtut de saber que el catalanisme era un concepte que no venia sol i que era nogensmenys que l'altra cara de la moneda del famós federalisme que ara fa uns anys en Borrell es dedicava a pregonar per les Espanyes quan (pobret!) aspirava a ser president del govern espanyol. En Maragall, nét, el treu de seguida i l'enllaça tan fortament com pot amb la vaca del seu avi (gran poeta, per cert, que tampoc no cal confondre les coses!). La cosa es complicava més i més cada cop: Borrell, Maragall avi, la vaca, en Pasqual... el tema no encaixava, tots aquests no eren ni són ni diuen el mateix. Però bé, com a bon català, acostumat a la resignació perpètua, un tira endavant i espera que un dia o altre es faci de dia. Doncs bé, han calgut sis mesos de confusió i paranòia insuperables en el si de la política catalana per què finalment la cosa comencés a tenir cara i ulls (no, la vaca no, i en Borrell tampoc, em refereixo al catalanisme). Els fets han parlat per si sols. L'actitud i l'actuació del PSC l'endemà mateix de l'aprovació del nou estatut al Parlament de Catalunya va obrir una nova porta teòrica al nostre país. Crec que ara finalment i després de molts anys d'angúnies i desconcert, estem capacitats no per definir el terme en qüestió, però com a mínim per fer-nos una idea de la forma de la cosa. Per si algú tenia cap dubte, ara podem dir amb gairebé total seguretat que catalanisme no significa res. És i sempre ha estat, quan emprat pel PSC, un concepte buit de contingut. Ha estat l'estratègia per vincular-se a una òrbita que no existia. Era un estar arreu i no ser enlloc. Ser catalanista no era ser nacionalista ni independentista (o ni autonomista), però era la creació d'un espai teòric virtual que permetia i ha permès deslligar el PSC de l'òrbita d'AP i ara PP a Catalunya, però sense haver-se de comprometre a cap model nacional/regional català. Ells eren catalanistes! ...ah, i federalistes!! Però ara hem vist prou clar en què consisteix el federalisme del PSOE del senyor Guerra i els senyor Zapatero i també hem pogut comprovar de la manera més dolorosa possible en què consistia i consisteix el catalanisme del PSC. La maquinària ideològica del PSC mai no ha estat altra cosa que la del PSOE. Dir que el catalanisme del PSC és virtual és simplement dir que el PSC sempre ha actuat en clau espanyola, com el partit socialista a Castella, Cantabria o Extremadura. Mai no ha existit una visió catalana-socialista, ha estat sempre espanyola-socialista, però expressada en català. L'objectiu mai no ha estat Catalunya. l'objectiu sempre ha estat la Moncloa i la unitat d'Espanya. De vegades ens cal fer sacrificis, ens han dit un cop rere un altre des del carrer Nicaragua. Però no, no han estat mai sacrificis. Ha estat política de partit.
No sabrem nai si ells s'ho creien, que eren catalanistes, o si simplement ens enganyaven. Abans hauria dubtat a triar-ne una, d'aquestes opcions. Ara ja no. Però per què no deien que ells eren espanyols i punt? Els hauríem respectat igualment, tot i que més d'un no els hauria votat. Hi ha un detall importat: ho deien perquè això els aportava vots (el que vol dir que Catalunya és potser més nacionalista/independentista del que alguns ens han volgut fer creure) i així escanyaven el nacionalisme a Catalunya (jugada de mestre!).
Però ara la cosa canvia. La possible entesa, doncs, entre catalanisme i independentisme s'ha fet ara impossible, perquè el primer era només un miratge. S'ha acabat una època a Catalunya i això vol dir que n'ha de començar un altre. Els partits s'han de resituar en el mercat electoral i els electors triar. Les opcions cap cop són menys, els miralls creadors de figures es van trencant a poc a poc. Les properes eleccions seran importants perquè ens ensenyaran el futur.

Catalunya 2014

Faig un petit extracte de l'escrit publicat a Tribuna Catalana sobre la treva que és prou clar i resumeix les emves incerteses. No cal fer més preguntes.

" Avui, hi ha qui es planteja que Catalunya ha de donar un sí clamorós a l’Estatut descafeïnat, per així reforçar Rodríguez Zapatero perquè pugui dur a terme el procés de pau a Euskadi. El 1979, ens vàrem sacrificar per la transició democràtica, ara, el 2006, per Zapatero i Euskadi. I Catalunya, quan farem alguna cosa per nosaltres mateixos?"

La treva

Demà dia de Sant Agapit serà el primer dia de la nova era, segons la treva dels gudaris bascos. S'han fet moltes lectures, s'ha opinat, s'ha valorat, s'ha criticat. I és clar, nosaltres no podem ser menys. Què suposa aquest anunci? Ajudarà al nostre objectiu?
Primer ens hem de felicitar per l'anunci perquè qualsevol anunci de treva o d'aturar les accions armades sempre és bo. No és moment de fer valors de judici sobre la lluita armada. La pau sempre és una notícia bona i ara caldrà gestionar-la. En aquests moments veurem la vàlua dels nostres polítics, i veient la seva actuació aquests darrers temps... Hi ha hagut oportunitats per consolidar un camí cap a la pau que ha estat dinamitat per uns i altres. A veure si ara aquest camí veu la llum al final. No és moment de començar a posar condicions maximalistes ni imposar limitacions.
Des de Catalunya hem d'estar atents al procés que s'esdevindrà a Euskadi. És clar que l'Estat no pot donar més a uns que els altres, encara que la constitució reconegui que hi ha nacions superiors a altres, econòmicament parlant. No s'entendria que una part de l'Estat pogués autodeterminar-se i una altra no. No s'entendria que una part de l'Estat fos reconeguda plenament com a nació i una altra fos només un preàmbul o un sentiment reconegut per un parlament. Però la lògica a vegades falla. Llavors veurem quina classe de polítics tenim i quina visió i estratègia tenen.
També serà interessant veure què passa si Pinotxo enganya als bascos com ha enganyat als catalans. A nosaltres se'ns pot comprar per un grapat de promeses i quatre duros (o cèntims d'euro) però als bascos això no s'ho empassen. Volen altres compromisos, més seriosos i més contundents. Euskadi és una nació i no un preàmbul, i això ho tenen tots clar.
També hem d'estar preparats per als atacs dels de sempre on barrejaran l'estatutet, la treva, Perpinyà, Lizarra, Carod i Ibarretxe. El seu argument és que tot està pactat i que és la fi d'Espanya. Tant de bo fos així! Seria fantàstic que els "demòcrates" acceptessin que aquest estat on vivim és una farsa i que si volem reestructurar-lo o establir unes altres relacions som prou grandets per fer-ho. I això ho podem fer pacíficament en el marc de la UE com Txèquia i Eslovàquia. No cal arribar a un conflicte armat. Però hem d'aconseguir demostrar que Espanya és una ficció i que ens cal una nova organització territorial de la Pensísula Ibèrica. La balcanització és possible pacíficament si l'entenem com el reconeixement d'unes nacions que no poden estat en un estat fictici i exhaurit. No hem de tenir por, Catalunya pot anar per lliure sense cap mena de problema. El que necessitem és gent valenta en tots els àmbits.
Per acabar, us recomano la lectura de l'article de Martxelo Otamendi, periodista represaliat per l'Estat Espanyol:

És cert, com ens han dit durant anys, que sense violència es pot parlar de tot? I decidir, també? Ja ho veurem, però dependrà fonamentalment de la determinació dels bascos i basques que així sigui. De ningú més.

Catalunya 2014

Ja ho tenim. Per fi ETA declara un Alto el Foc. Aquesta és una gran notícia per a tothom. Especialment per als nostres amics del País Basc que han patit més directament el pes d'una situació ja insostenible. Les víctimes i la gent que porta tants anys amenaçada ha d'estar forçosament d'enhorabona.
Però crec que per al moviment sobiranista aquesta és encara més una millor notícia. Fa temps que als meus amics bascos els repeteixo una i altra vegada, que si hi ha un factor que ha actuat en contra dels interessos sobiranista, aquest ha estat el de ETA.
Sembla que per fi la societat basca i els entorns més abertzales ho han entès. El pes d'ETA s'havia convertit en un lacra social, i en una rèmora insuportable per a les aspiracions nacionals no espanyoles. Qualsevol declinació sobiranista era sempre titllada de connivència amb ETA i per tant automàticament desactivada sense discussió possible. A partir d'ara això deixarà de ser així. El nacionalisme espanyol, avui deixa de tenir un argument més.

D'entrada No i de sortida Independència

Ja hi som! Ja tenim un nou referèndum a la vista i segons les previsions del President ens demanaran el vot abans de Sant Joan, un diumenge de juny que amb una mica de sort podrem culpar a la climatologia de la poca participació. Però aquí és on hem de demostrar a aquesta classe de polítics que tenim que la ciutadania no vol ser enganyada, que la ciutadania no passa i que quan cal es mobilitza.
Respecto les iniciatives que han aparegut a la xarxa sobre la conveniència de convertir aquesta consulta en un pseudoreferèndum per a la independència de Catalunya però crec que no és seriós ni ens ajudarà. Als polítics només els importa que el percentatge del Sí superi al del No. És igual que l'abstenció sigui alta, és igual que els vots nuls siguin molts. Ja ho vàrem veure al darrer referèndum sobre la Constitució Europea, a l'Estat Espanyol molta gent que no la volia va decidir no anar a votar, i què va passar? Res. Més percentatge al Sí i tots contents. Però i a Holanda, i a França? Doncs la gent es va mobilitzar i va tenir clar que si no volien aquella constitució calia anar a votar i votar No. I a França el No va rebre el suport de l'esquerra i la dreta, del Sr. Laurent Fabius, primer ministre d'un govern Mitterrand, i del Sr. Jean Marie Le Pen, líder d'un dels partits més feixistes d'Europa. I què? Cadascú vota el que vota i té les seves raons. No crec que el sector del PSF que defensava el No tingui gaire afinitat amb el lepenisme, però creien que aquella constitució no era bona per un grapat de raons. Per tant no hem de tenir por, hem d'aguantar les pressions de la sociovergència i dels poders fàctics. Que els fatxes volen votar No a l'Estatut? Doncs que siguin benvinguts! Que es mobilitzin i vagin a votar! I que el joglar i el periodista perdonavides també es mobilitzin i lloguin teatres per fer les seves funcions. Llavors quan aconseguim que el No superi el Sí en una dècima o un punt, o per un grapat de vots, llavors els polítics que donen suport a l'estatutet se n'adonaran que s'han equivocat, que això no és el que volen els catalans, que això és el que volen ells, una classe política caduca i que cal jubilar. La generació perduda de la transició hauria de desaparèixer. Ja no ens creiem que ells van salvar la pàtria (quina?) durant la transició. Cada cop som més els que creiem que la transició va ser una farsa i que per culpa seva ara som el que som: un preàmbul!

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit, de forma àmpliament majoritària a Catalunya com a nació. La Constitució espanyola, en el seu article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya como a nacionalitat.

Hem d'aconseguir un No rotund a l'estatutet i després, el dilluns següent, hem de començar a mobilitzar-nos per l'única solució que ens queda. Deixem-nos d'encaixos, federalismes assimètrics i altres ximpleries. L'autonomia que ens cal és la de Portugal. La Independència.

El venedor de cotxes

Darrerament s'ha parlat força, i no gaire bé, de l'estratègia convergent. Tot el que s'ha dit té una clara justificació. Però se n'ha parlat tant, que potser no cal tornar-hi. En canvi, i certs sectors convergents (no pas unionistes, que tenen un tarannà força diferent) tenen part de raó, no s'ha dit gaire cosa pel què fa al PSC. Potser ha arribat el moment de fer-nos tots plegats certes preguntes. Aquí en suggereixo una: Quina ha estat l'estratègia del PSC durant aquest període de despropòsits i per quins motius? Potser la millor manera d'explicar-ho serà mitjançant un vell acudit de l'Eugeni. El saben aquell que diu que era un paio que va anar tot cofoi a comprar-se un cotxe nou? El pobre arriba al concessionari i el venedor, ben instruït en tècniques de venda i comercialització gràcies a aquells cursets de formació de com donar gat per llebre als que va assistir ara fa una temporada a Madrid, se'l mira i li diu: Aquest cotxe és fantàstic! El comprador se'l mira en silenci, confós, no ho té clar. El venedor segueix: Miri si és bo aquest auto, que vostè surt de Barcelona un 30 de Setembre a les 12 del vespre i a les 3 del matía ja és a Madrid! El comprador calla, no sap què dir. De sobte deixa de mirar-se el cotxe i respon:
[Diverses opcions]
Opció 1. El client li diu, amb els ulls oberts com dos plats i veient-se recorrent l'M1 fins a la capital dins d'aquell convertible amb l'aire que li remena els cabells: "Perfecte, me´l quedo!", mentre per dins es diu: "pistonut, tu, arribo el primer i surto a tots els diaris com el gran guanyador!!"
Opció 2. El client, sense pensar-s'ho gaire, diu: "Sí, sí, és clar, ...però abans podrem passar per un parell de botigues d'aquí al Passeig de Gràcia, oi?", mentre ja pensa la patxoca que farà i que 'guais' que serà això de que el deixin jugar amb els nens grans.
Opció 3. El client li diu: "No m'interessa". I tot seguit afegeix: ...."què collons hi faig jo a Madrid a les tres del matí!!", mentre pensa en silenci que el cotxe que li estan venent no és ben bé el que surt al catàleg, semblen iguals, però queda clar que les prestacions són força diferents.

Com haurem esbrinat, cada opció correspon a un dels 3 partits polítics que (no) han signat el famós pacte Mas-Zapatero. Ara bé, qui és el venedor de cotxes? Qui ha sabut vendre la moto, en silenci, sense fer escarfalls mentre se li escapava el riure per sota el nas, perquè sabia que el cotxe arribaria a Madrid però després faria figa? Qui sabia que el cotxe era 1.2 i no 2.5 com el bon comprador es pensava?

I ara què? Doncs que l'antiga amistat entre el venedor (en Miquel) i el tercer client (en Josep-Lluís) comença a trontollar, perquè aquest últim els ha enredat a tots i ara encara presumeix de vendre els millors cotxes del mercat! I tot gràcies al seu director de la central a Madrid (un tal José Luís, un nano molt trempat, que si no fos per ell encara aniríem tot caminant). Ha aconseguit que el primer client es quedi sense amics o, millor dit, amb un nou amic, tot i sabent que el seu millor amic avui és el seu pitjor enemic. Ha deixat el tercer comprador mig sol en una amistat que no durarà. Ara només li queda el segon comprador, però em penso que aquest no té diners per comprar el cotxe, com a molt el llogarà i recordarà sempre aquell dia que el van deixar conduir aquell cotxàs! El problema és que ara ningú no té amics. Uns perquè s'han deixat enredar i els altres perquè no. El problema, però, no ha estat només els somnis de grandesa del primer client, sino la mala fe del venedor. Potser no cal oblidar-ho. I tot plegat per què? Doncs perquè el tal José Luis té problemes al mercat propi i l'única manera que té per aturar la competència és donar gat per llebre a quatre desgraciats, amb l'ajut d'en Miquel, que com sempre es desfà per enganyar amics i amigues per afavorir el José Luis perquè així la marca d'ells tindrà més renom que mai i ell, en quatre dies,... bé hi ha coses que no cal dir-les.

El "total suport" de Nicaragua

Avui us proposo un joc després de la tormenta política del cap de setmana. Com bé deia el nostre estimat Miquel: "donem total suport al president de la Generalitat, Pasqual Maragall, perquè ell prengui les decisions que consideri més adequades". Doncs així ho ha fet, la decisió més adequada ha estat no fer cas ni de Ferraz, ni de Nicaragua, ni dels de que encara ploren perquè fa dos anys que no mamen. I així ho reflecteix en Batllori en els ninots d'avui al diari del Comte.
Doncs bé, el joc consisteix a endevinar de quin diari és el titular que apareix en la portada d'avui. La traducció dels diaris babelians i comtals és obra meva. Vinga que és molt fàcil!

• Maragall accepta que Carretero continuï després d'una plantada d'ERC
• Maragall dóna per bones les explicacions de Carretero i el manté en el càrrec
• Maragall manté Carretero tot i que el conseller no es retracta
• Maragall manté Carretero per l'amenaça d'ERC de trencar el govern tripartit
• Maragall retira competències al conseller d'ERC crític amb Zapatero

• Avui
• El País
• El Periódico
• El Punt
• La Vanguardia

(La solució clicant al diari)

Catalunya 2014

Ja tenim a l'Iceta donant lliçons de moral. El que ha estat la Puta i la Ramoneta amb l'estatut, assegut sempre al costat dels seus, els del PSOE, i confrontat a la resta de catalans, tisores en mà, i pantalons ben abaixats, ara ens diu que dir-li a un demagog i espanyolista que ho és, és un gran insult. Té mèrit que algú que ha actuat amb tant poca vergonya encara vulgui anar per la vida donant lliçons. Sr. Iceta, abans de demanar dignitat als altres, li demanaríem que s'apugés els pantalons. Som molts catalans que pensem que en Zapatero és un demagogo espanyolista, com tots. I això no és un insult. És senzillament la veritat.
Paraula de Robin!

Hola a tots!
Fa ja ben bé dos anys que ens passava pel cap fer alguna cosa per aquest país, però que fos concreta. I no hem trobat millor concreció que la de posar una data per a un referèndum per decidir lliurement què volem ser de grandets, una opció que Espanya (un país amb molts pocs anys de democràcia) no ens ha permès mai tenir. Som producte de la força, de les guerres i com diu en X.R de Ventós, de les trifulques amoroses reials. Però mai d'una decisió democràtica. I ja va essent hora que així sigui.
En Robin dels boscos apuntarà tan bé com pugui!!

Un nou dilluns

Avui comença la primavera però el culebrot de l'estatut continua...
Si la setmana passada el President criticava al seu company de partit, i superior en l'escalafó del partit espanyolista, pel seu acord amb el cap de l'oposició a Catalunya, ara es posa a criticar a un conseller del seu govern per dir allò que tothom sap: "Zapatero és un espanyolista demagog". A més el conseller Carretero es despatxa amb el PSC: "El paper del PSC és el de la triste figura. Un partit més gran de Catalunya, en nombre de vots, pràcticament ha desaparegut. Amb l'aeroport, dimecres, els representants del PSC del Congrés van votar no i els del PSC del Parlament van votar sí. És l'esquizofrenia total."
I és clar, l'aparell de Nicaragua això no ho pot suportar i comença a atacar. I l'amic Iceta ens enumera les fites aconseguides pel tarannà... Tenim estatut, papers, honor al president Companys, català reconegut a la UE, la CMT a Barcelona i fins i tot el .CAT. Si us plau siguem seriosos Miquel, tot això no ho tenim gràcies a l'espanyolista ZP, ho tenim gràcies als catalans i de tot el que s'enumera hi ha moltes coses que ni les tenim o és que no recordes que el PSOE no vol aprovar la llei de memòria històrica? O que el català té un caire folclòric a la UE?
Quanta defensa de ZP des de Nicaragua! I on són tots aquests quan l'ejpanyolista PP Bono desqualifica al nostre President? Ah! És clar! El President no ha aconseguit res per a Catalunya i per això no cal defensar-lo.

Ja n'hi ha prou!

Dimarts 14, El Periódico de (PS)Catalunya publicava aquest acudit d'en Ferreres.
No calen comentaris...

Benvinguts

Benvinguts al blog Catalunya 2014.

Hem creat aquest blog amb un objectiu clar: Aconseguir la independència de Catalunya en 8 anys, per retornar els nostres drets als ciutadans de la nostra nació.
El camí no serà fàcil però no tenim res a perdre i molt a gunyar.
Caldrà molt esforç però hem de convèncer-nos que sols anirem millor i hi tenim molt a guanyar.
Tres cents anys de dependència ens han demostrat que l'actual sistema és un fracàs i que mai serem considerats una part normal d'un estat que no ens vol i ens desprecia.
És per això que cal començar a canviar el sentiment de victimisme dels catalans i passar a l'acció.
S'ha acabat el pidolar i el plorar, ho volem tot! Volem la Independència!